Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

A això li diuen normalitat?

0
Publicat el 26 de juny de 2006

Al llarg del cap de setmana he escoltat la ‘notícia’ de la primera demanda de separació d’un matrimoni de dos homes. I l’encapçalen dient que es nota que els homosexuals ja han arribat a la plena ‘normalitat’ perquè no només es casen, sinó que es separen, demanen pensions i discuteixen sobre la custòdia dels gossos. Doncs que perdonin els senyors periodistes que han redactat la notícia, però a mi no em sembla normal, per dos motius.
Per una banda, no em sembla normal entrar en les intimitats d’una demanda de separació de qualsevol persona.
Però, sobretot, no em sembla un signe de ‘normalitat’ que aquest tema siga notícia, ni que es destaque que el marit d’un jutge de l’audiència nacional siga euskaldun (em jugue el coll a què l’estupor seria molt menor si es parlara dels orígens i llengua de la seua dona), ni que les edicions locals dels diaris continuen destacant el primer casament gai de cada comarca.
Sé que molta gent no hi estarà d’acord, i em diran que és l’etapa que s’ha de passar per arribar a la vertadera ‘tolerància’ i ‘acceptació’, i que la visibilitat és tan necessària, encara que siga d’aquesta manera i tot això.
Però a mi m’agradaria pensar que la normalitat és una altra cosa. Que és, per exemple, deixar de servir com a elements anecdòtics d’un telenotícies de cap de setmana, que ningú ja no et mire com a un mico de circ si vas de la mà amb la teva parella pel carrer i no sentir-te d’alguna manera en l’obligació de fer un comunicat públic cada vegada que coneixes gent nova, o idiota per no fer-ho.
Però probablement tot això és demanar massa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

e-cristians fent campanya

4
Publicat el 14 de juny de 2006

A un portaveu d’e-cristians (una agupació de catòlics) li acaben de donar un temps desmesurat (més del doble que a la seva "oponent", Pilar Rahola – i m’estalvie les consideracions sobre la tria del personatge) en La 2 per poder explicar perquè s’oposen a l’estatut.
Entre d’altres, estan compungits perquè el text no fa diferències entre el matrimoni convencional (on diuen, a més, que s’hauria d’especificar que ha d’haver-hi fidelitat) sinó que dóna suport a tot tipus de parelles, sense distincions. Tampoc els agrada que s’hi incloga una perspectiva de gènere, ni que es contemple el dret a una mort digna. I el que més els preocupa és que s’especifique que l’escola pública ha de ser laica i que perillen les subvencions a centres religiosos doctrinaris.
Vist així, venien ganes de votar sí.

Se m’atraganta la pancarta

0
Publicat el 10 de juny de 2006

La vista des del menjador de casa és una pancarta publicitària. Normalment ni me n’adone si és de cotxes, de Martini o d’uns grans magatzems, però hui l’han canviada i l’he vista mentre dinava.

L’eslògan del PSC, i en castellà. Primer no m’ho creia. Però sí, sí, és així.

Sí gana Cataluña (sí, ho heu llegit bé, amb Ñ). No gana el PP.

No ho entenc. Si la pròpia campanya de l’estatut la fan en espanyol, qui es pot creure res del que diuen sobre defensar la llengua? I no visc a un barri amb ampla immigració andalusa i/o sud-americana, que podria donar certa raó de ser al canvi idiomàtic. Això passa a Barcelona ciutat, a tocar de Poble Nou.

Crec que hauré de baixar la persiana si vull menjar en pau d’ací al dia del referèndum.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Si això passara ací… la que s’armaria!!!

2
Publicat el 9 de juny de 2006

Quan arribes a l’aeroport Charles de Gaulle de París, el més habitual és agafar el RER (una mena de tren de rodalies) per anar al centre de la ciutat. L’estació està dins mateix de l’aeroport i tot està molt ben indicat – i no pots evitar fer comparacions amb El Prat, Manises o l’Altet -, però no tot és tan bonic com ho pinten.

A l’estació hi ha tot de màquines per comprar el bitllet, amb cues bastant llargues. Així que sense pensar-hi més, et poses a la cua. Comences a notar que la gent passa més temps del que esperes comprant el bitllet, o intentant-ho. I quan per fi et toca el torn, entens el perquè de l’espera. Un cartell molt petit especifica que NOMÉS accepten targetes franceses!!!!! D’entrada no t’ho creus i proves amb la teua targeta. Continues sense poder creure-t’ho i proves amb una altra targeta. Però res, és ben cert: o tens una targeta bancària francesa o no pots comprar el bitllet a la màquina i et toca anar a fer cua a la taquilla.

Intente pensar la que s’armaria si això passara ací… i la imaginació no em dóna per a tant.

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

“Això es deia abans”

6
Publicat el 2 de juny de 2006

Ma “agüela” (la dona no se sent identificada amb el terme “àvia” i “iaia” estava reservat per la meua besàvia que encara era viva quan jo vaig nàixer) és digna de tot un estudi sociolingüístic del que passa a les comarques del sud. Nascuda a Castalla, criada a Ibi, resident a diversos masos de la zona durant molts anys, i des de fa uns trenta anys veïna d’Alcoi, disposa d’un vocabulari genuí i exquisit que ja voldria jo haver portat de sèrie. Però, ai, les coses no són com abans, i els nous temps tot ho canvien.
Ella sempre havia dit “aixeta” al mecanisme per on surt l’aigua (ella diu “auia”, que sona molt més bonic), però des que al lavabo li van posar un “monomando”, té claríssim que allò es diu “grifo” i l’altra paraula només s’aplica a l’aixeta del pati, que sí que s’ha d’enroscar i desenroscar. No és un cas únic. Algú m’ha dit que a la seua família, més al sud, passa una cosa semblant amb el rovell de l’ou, que per meravelles de la ciència ara ha passat a dir-se “iema”.
La cosa no depén només de la modernitat de l’objecte, sinó també de l’interlocutor. Així, a ma mare li diu “eixuga’t amb la tovallola”, i a mi i als meus cosins, “seca’t amb la toalla”.
Com ha arribat ella a aquestes conclusions d’idoneïtat de registre és per a mi un misteri. Supose que mirar la tele hores i hores, i encara més des que les cames no la deixen anar a passejar, té bona part de culpa, sobretot si tenim en compte que no ha pogut veure TV3 perquè al seu barri mai ha arribat el senyal amb nitidesa i ara, a més, han desconnectat el repetidor analògic. Nodrint-se de TV1 i Canal 9, no és d’estranyar que pense que els joves parlem mig en castellà, o només en castellà.
Quan en deixa anar alguna de les seues, se li encenen les ninetes dels ulls i es justifica: “això es deia abans”. I a mi m’entendreix i em posa trista.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pla i la seua idea de nació

3
Publicat el 1 de juny de 2006

Aquest vídeo -podeu anar directament al minut 5:20- és absolutament aclaridor sobre la idea de país, nació i estat que té el senyor Joan Imbècil Pla (que perdonen els que se senten ofesos per aquesta lleugera modificació en el nom, vull fer constar que no és invent meu sinó ben al contrari, és la forma popular amb que l’identifica molta gent, i des que la vaig sentir em costa dir-li d’una altra manera…).

No estarà de més tenir en compte les seues paraules i contrastar-les amb el que intentarà dir d’ací no res en campanya, sobretot quan visite segons quins pobles. Llàstima que van acabar l’entrevista, perquè el bon home ja estava llest per entonar allò de "per ofrenar noves glòries a espanya…" i es va quedar amb les ganes.