Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Arxiu de la categoria: Llibres

El buit d’una llibreria que tanca

0
Publicat el 10 d'abril de 2010

D’ací a menys d’un mes me’n vaig uns dies a Nova York. I ja m’he començat a planificar què fer i on anar, perquè cada volta que vaig és diferent.

Això sí, la visita a les llibreries no me la treu ningú. O això pensava jo. La Barnes & Noble de Union Square, amb quatre plantes i unes vistes fantàstiques; Strand, la botiga més gran del món de llibres de segona mà, a Broadway i la 12; i l’Oscar Wilde, a Christopher Street.

Aquesta va ser la primera llibreria del món que va vendre narrativa sobre gais i lesbianes. Va obrir el 1967, dos anys abans dels aldarulls d’Stonewall -que es troba, de fet, en la mateixa vorera, unes metres més enllà- que van desencadenar la reivindicació formal de drets per les persones homosexuals.

I ara ha tancat. Me n’acabe d’assabentar, en visitar la web, i m’he quedat descol·locada.

Era una llibreria xicoteta. Amb un personal molt atent, que t’escoltava i et recomanava, que et preguntava des d’on vens, amb aquest accent, i que de seguida veia clar que si t’agradava aquesta o aquella autora, HAVIES DE llegir això altre que acaben de publicar. I ara ja no està.

És cert que els títols que venien ara es poden trobar a Amazon o a qualsevol gran llibreria de NYC. Perquè el tema ja no és tabú (i d’això ens hem d’alegrar), i perquè les petites botigues especialitzades no poden lluitar contra els grans taurons comercials (i d’això jo no me n’alegre gens). I, en aquest cas, em fa l’efecte que hi ha més del segon motiu que del primer.

Se’m farà estrany no poder-hi anar. La desaparició dels símbols sempre em deixa un buit estrany…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

‘Wrong Rooms’, o com un llibre pot trastocar-te per dins

0

L’he acabat fa uns minuts -anit vaig llegir fins les tres, l’he représ en despertar-me a les nou- i encara no sé ni com va arribar a les meues mans. Supose que l’E. el va comprar en algun viatge a Londres, el llibre anava per casa, estava al prestatge dels ‘per llegir’ i la setmana passada, abans de baixar a València, el vaig agafar sense saber de què anava. I m’ha tocat, i molt.

La història: Londres, anys noranta. Dos nois es coneixen, s’enamoren, i al cap d’uns mesos a un d’ells li detecten un càncer. Mor a les poques setmanes, després d’un patiment indescriptible.

Evidentment, la història em sona. Una altra ciutat, una altra dècada, una agonia més llarga, però la qüestió de fons és gairebé la mateixa. M’he sorprés veient els meus sentiments, els meus pensaments, posats en paper, pràcticament amb les mateixes paraules. La desesperació del durant, quan aguantes com pots. El buit de l’instant, que no s’omplirà mai. L’anestèsia emocional dels mesos següents. La sensació de què ningú no pot entendre el que et passa per dins. La insistència dels professionals que t’ajuden en què cal passar l’etapa en què t’enfades amb qui s’ha mort, i tu saps que no ho faràs mai. La responsabilitat afegida de pensar que, si no la recordes tu cada dia, qui ho farà, si tothom sembla haver passat pàgina i gairebé ja ni se’n parla. I l’esforç diari per no caure, per no mostrar feblesa, per no sentir, i anar tirant.

Però aquest llibre ha tirat per terra aquest esforç.
Estic tornant a sentir. L’anestèsia comença a despertar-se.

Fa mesos que pense que algun dia hauria d’escriure aquesta història, la meua, la nostra història. Però alguna cosa m’ho impedeix. No sé si m’alleugerarà o em farà mal. Que algú puga estar interessant en llegir-la m’importa poc.

Ara, després d’acabar ‘Wrong Rooms’, estic intentant localitzar l’autor, Mark Sanderson. Mai no he enviat cap carta a un escriptor, però en aquesta ocasió m’agradaria agrair-li el que el seu llibre m’ha donat. I saber com es va sentir ell quan el va acabar.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

En record de John Updike

0

El vaig descobrir sense voler, sense saber què m’oferia, perquè l’E. havia portat a casa un exemplar de In the Beauty of the Lilies, i vaig gaudir tant que no volia que el llibre s’acabara. No és fàcil de llegir en original, perquè té un vocabulari tan exquisit que t’obliga a analitzar cada paraula, però així també aprens molt, i quan ho fas, és un plaer.

Tant em va agradar que em vaig comprar les quatre novel·les del Rabbit Angstrom, en un sol volum. Un “totxo” considerable, però editat amb tapa dura i paper bo, com sembla que només saben fer llibres els americans.

No l’he acabat, i potser ara és un bon moment, ara que sé que desapareix una de les veus anglòfones més boniques i captivadores que he llegit mai.
Hui ha mort John Updike.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Últimes lectures: tres obres mestres

4
Publicat el 11 de juny de 2008

Sé que tinc el bloc mig abandonat, però és que no done l’abast. Tinc una feinada de por, i a més he représ, per fi, el plaer de la lectura i de les nits sense poder parar de passar pàgines.

Amb la gran sort, a més, d’haver enllaçat tres llibres seguits que m’han encisat, i que no em puc estar de recomanar-vos. Estic llegint en anglés aquests dies (en part perquè vaig tornat carregadeta de llibres de Nova York), però jo diria que han d’estar traduïts…

Vaig començar, per prèstec i recomanació de l’A., amb The Lost Language of Cranes, de David Leavitt, la història d’una família al Nova York dels anys huitanta, quan ser gai era una altra cosa (socialment, vull dir). Està tan ben escrit que es feia complicat deixar de llegir per fer una altra cosa. I feia tant que no em passava això que ho vaig assaborir amb ganes.

Després vaig seguir amb On Chesil Beach (s’acaba de publicar en català), l’última novel·la del genial Ian McEwan. Molt ben contat, molt ben filat, et deixa entrar a la ment de dos novençanets a l’Anglaterra de principis dels seixanta que afronten la nit de noces amb espant.

I per últim, estic acabant de devorar l’últim llibre d’aquest “curs” del club de lectura al que em vaig apuntar fa uns mesos (i que vaig començar d’aquella curiosa manera): The Spy Who Came in from the Cold, de John Le Carré. Sublim. I traduït segur.

Tot això em reconfirma que, tot i que de vegades és emocionant descobrir nous autors, no hi ha res com gaudir dels consagrats. Si encara no sabieu què llegir aquest estiu, podeu prendre nota.

Actualització: ara el que m’està costant és triar el proper llibre per seguir llegint amb ganes!

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

La truita cremada (molt recomanable!)

0

No és que les meues dots culinàries i el meu paladar hagen empitjorat de manera radical. ‘La truita cremada’ és el títol del llibre de divulgació de química que vaig començar a llegir fa uns dies, escrit per Claudi Mans, catedràtic de la UB i posseïdor d’una riquesa lèxica i un sentit de l’humor envejables.

No acostume a llegir llibres científics, perquè normalment són complexos i avorrits, i sovint, a més, es tracta de traduccions molt mal fetes. Però aquest llibre és una joia. El llenguatge és apte per tothom, fins i tot per a aquells que es suposa que ‘som de lletres’ (encara que jo mai no m’he considerat totalment ‘de lletres’, tot i l’opció que vaig triar a l’adolescència). I els exemples són tan de cada dia que desperten l’interés de manera immediata: per què s’enganxa la truita a la paella?, un flam és líquid, sòlid, o una cosa a mitjan camí?, com es fa l’Anís del Mono?

Entretingut, ben escrit, amb una edició molt agradable (un altre factor que el diferencia de molts altres llibres de ciència) i fins a cert punt un repte a l’entiment, perquè tot i la senzillesa, cal concentrar-se lleugerament per entendre algunes coses, sobretot si teniu uns coneixements de química tan limitats com els meu, però molt satisfactori quan descobreixes que eres ben capaç de seguir el fil.

Si encara teniu algun regal pendent per aquests dies, apunteu-lo a la llista. Es va publicar el 2005, però porten set edicions, així que no crec que siga difícil trobar-lo.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Simple casualitat?

5

L’E. llegia moltíssim. Jo també llegia molt (des que ella no hi és, no tant, però vaig recuperant el ritme poquet a poquet). Normalment anàvem per lliure: cadascuna llegia una cosa i li explicava a l’altra allò més interessant.

Però si el llibre era bo de debó, aleshores esperàvem a acabar-lo, se’l llegia l’altra i després el comentàvem conjuntament, de manera informal, d’una sentada o durant dies, quan ens venia al cap.

L’últim llibre que vam llegir juntes va ser ‘To Kill a Mockingbird‘ (Matar un rossinyol), del ja vaig parlar aleshores, al mes de juliol.

Com que la possibilitat de compartir la bona literatura és una de les (moltíssimes) coses que trobe a faltar, he decidit mirar d’omplir aquest buit apuntant-me a un dels clubs de lectura que fan les biblioteques de Barcelona, en concret al de novel·la en anglés que es fa a la Bonnemaison.

Hui he anat a recollir el primer llibre, que comentarem d’ací un mes. I quin és?
‘To Kill a Mockingbird‘!

Quants milions de llibres hi ha al món? Per què em retrobe ara amb aquest mateix? És una simple casualitat, un missatge subliminal del destí o una broma macabra? He decidit, per salut mental, descartar la tercera opció. Però em costa d’empassar que siga només casualitat.

Jo no he cregut mai en la predestinació, però comence a dubtar, i molt. Sobretot ara que, amb tot el que m’està passant, podria arribar a creure que un ase vola si m’ho argumenten mínimament. Quan descobreixes que la ciència i l’estima no són omnipotents, que hi ha persones que són éssers depravats, i que es paguen 800 euros al mes per trasters de quinze metres quatrats amb finestra però sense cuina, creure en la predestinació tampoc no és gran cosa.

El que no acabe de tindre clar és què vol dir-me el destí. Ni si a més de la coincidència de llibres he d’analitzar encara més detalladament el títol del llibre (qui és el rossinyol en aquest cas?). Siga com siga, el tema em té ben desconcertada.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Harry Potter, fi de la història

6
Publicat el 9 d'agost de 2007

Ahir, una setmana després d’haver-lo començat, em vaig acabar el seté i últim llibre de la saga de Harry Potter. No desvetllaré el final, que prou agraïda estic jo que ningú me l’haja explicat abans de poder-lo llegir, però sí que faré un parell de comentaris.

El primer: sembla que l’autora s’ha entestat en què cada llibre fóra més llarg que l’anterior, però això no vol dir que la història siga millor per tindre més pàgines. De fet, tot el que s’explica en aquest volum final seria molt més interessant en un terç de les paraules gastades.

El segon: no sé si és que jo m’he fet gran des que vaig llegir el primer llibre, o si la cosa ha afluixat molt en aquests anys, però tot l’interés que em causava anar descobrint aquest món de mags ha perdut bona cosa de fascinació amb el temps. Potser és que la meua capacitat de sorpresa és limitada i arriba un punt en què ja m’és igual quin encanteri fan servir o quin nou gadget màgic troben. Ha/he perdut la gràcia.

El tercer: és impressionant el mal que li fan les pel·lícules als llibres. Els tres o quatre primers me’ls vaig llegir sense haver vist cap dels films. I tot era imaginació, i interpretar les coses deixant volar la ment, sobretot si llegia els llibres en anglés, que entre les paraules que no entenia i les que són inventades per l’autora, segur que el que jo llegia era una versió ben particular. Ara és impossible llegir sense veure clarament la cara dels personatges i els escenaris cinematogràfics. I, de nou, així no té tanta gràcia.

No només això, sinó que acabes llegint el llibre com si es tractara d’un guió de Hollywood i pensant com s’ho faran per aconseguir aquest efecte especial, o si es saltaran algun capítol per evitar-se construir tot un nou decorat.

El quart: el final (que, com he dit, no desvetllaré), podria haver estat una miqueta menys embafós i no haguera passat res. Perquè és ensucrat a base de bé.

Conclusió final: serà que sóc massa muggle?

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Ja tinc l’últim llibre de Harry Potter!

2

Finalment, amb deu dies de retard, me’l vaig comprar ahir a la Fnac. L’havia reservat per la setmana passada a l’Abacus, però quan el vaig anar a recollir, l’inútil que tenien al mostrador va jurar i perjurar que el meu nom no apareixia a la llista de reserves. Em vaig emprenyar prou, i crec que tardaré en tornar a posar els peus en la cooperativa dels nassos.

Però ara ja el tinc. 607 pàgines per saber com acaba la cosa, que després de vora deu anys seguint el fil de la història, ja en tinc ganes. Serà una companyia fantàstica per les properes tardes, que es preveuen caloroses. I el millor de tot és que he aconseguit (fins ara) evitar saber el final, tot i que segur que ja corre per internet.

(No crec que Harry Potter la palme, perquè si no segur que hauria eixit en algun diari en pla ‘milers de xiquets criden en massa al telèfon de l’esperança en saber que es mor Harry Potter’, però tret d’aquesta conclusió personal, he esquivat els rumors i xafardejos prou bé.)

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

‘Matar un rossinyol’, obra mestra

6

En el consum incessant de novel·les d’aquest estiu, ha caigut a les meues mans ‘Matar un rossinyol’, de Harper Lee, que mai no havia tingut ocasió de llegir. Ja, ja sé que és un clàssic, i que com he pogut passar tants anys sense llegir-lo… Coses que passen, dic jo. I tampoc no he vist mai la pel·lícula.

El relat és, senzillament, sublim. La definició dels personatges del poble, dibuixats amb quatre paraules des dels ulls d’una xiqueta, els retrata molt millor que una biografia completa de cadascun. I el que corre per la seua ment d’infant, que entén fins a cert punt la segregació racial, però no del tot, i es fa preguntes tan innocents i alhora carregades de veritat que et fan ganes de poder abraçar-la i dir-li que el món arribarà a ser d’una altra manera… (si més no en les aparences).

El personatge de Dill, reflex del destí dels fills no desitjats, és encara més interessant quan comproves que està basat, tan clarament, en la infantesa de Truman Capote. I la figura realment inoblidable de la novel·la és Atticus, el pare de la protagonista (Gregory Peck en la pel·lícula, que com he dit, no he vist, però que em posaré a buscar ara mateix en totes aquestes noves plataformes de cine online). Ara que es diuen tantes paraules buides sobre com educar en valors, i com fer dels xiquets bon ciutadans i totes eixes coses, si algú passara les accions d’Atticus Finch a manual pedagògic tendríem el tema resolt per a unes quantes generacions.

Llàstima que l’autora, Harper Lee, no publicara mai res més. Si encara no ho heu fet, no espereu més i llegiu aquesta obra mestra.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

‘Basta de mentiras’, un llibre imprescindible

1
Publicat el 22 de juny de 2007

Feia molt de temps que no llegia llibres de periodisme. Des de la facultat, pràcticament. Però en els darrers mesos me n’he empassat uns quants, i és fantàstic. Si són bons, és clar.

Ara estic llegint ‘Basta de mentiras‘, un recull d’articles de periodisme d’investigació des de 1945 que vaig descobrir perquè el recomanaven a la revista Sàpiens. És la primera volta que compre un llibre perquè el veig a una revista, però el resultat no m’ha decebut gens.

‘Basta de mentiras’, compilat per John Pilger, permet fer un repàs de les grans històries dels darrers anys a través de periodistes que van anar sempre més enllà i no es van quedar en les versions oficials. Alguns, com el relat que fa Martha Gellhorn de l’arribada al camp de concentració de Dachau, o la crònica del que va veure a Hiroshima Wilfred Burchett, el primer periodista occidental que va anar a la ciutat un mes després de la bomba, haurien de ser de lectura obligatòria.

En total són una vintena de reportatges (Vietnam, Corea, Apartheid, Txetxènia, Irac, elecció de Bush a l’any 2000…) amb una breu introducció sobre el periodista i el context en què es va fer. Un llibre d’aquells que, per una banda t’atrapa i no pots parar de llegir, i per l’altra t’agradaria que no s’acabara mai.

Llàstima que la traducció d’alguns textos (al castellà, no l’han editat en català) siga una miqueta fluixa. Però tot i això, molt recomanable.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

The Emperor, de Ryszard Kapuscinski

1
Publicat el 20 de maig de 2007

Acabe de llegir aquest llibre i, com tota l’obra del periodista polonés, m’ha encisat. La història és esfereïdora: el periode en què Etiòpia va estar governada per Salassie (entre 1930 i 1974), l’últim ‘emperador’ del país. Emperador tirà, dictador, que es deia descendent directe de deu i que feia i desfeia amb un sotmetiment total de la població, acumulant una fortuna que mai no s’ha pogut arribar a quantificar mentre la major part de la població patia misèria i en alguns casos moria, literalment, de gana.

Però a més del que conta, és molt interessant com ho conta: la veu del periodista és mínima, un paràgraf aquí i allà per situar els fets. El gruix del relat són les declaracions dels que havien estat homes importants del règim abans del cop d’estat que el va fer fora. I aquests homes parlen de Salassie amb una devoció i una ceguera que esgarrifa. Els que es van omplir les butxaques amb la situació, però també els que creien actuar de manera ‘honrada’.

Ja passa això moltes vegades. El problema no són només els qui estan al front, sinó tots aquells que els segueixen amb una confiança infinita. Les coses són molt diferents, per espai, temps i magnitud, però per ací ara també es troben homes (i dones) d’aquest perfil. Com els defensors de Zaplana, Fabra o Alperi, per posar només un parell de casos.

Per cert, la versió original és en polonés. Jo l’he llegit en la versió en anglés de l’editorial Vintage International. Hi ha traducció al castellà en Anagrama. Si n’hi ha traducció al català, jo no l’he trobada.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Còmic: ‘Mi madre era una mujer hermosa’

1
Publicat el 17 de maig de 2007

Karlien de Villiers ha estat tot un descobriment. Per ara sembla que només han traduït un dels seus còmics/novel·les gràfiques al castellà, i cap al català. Escrit originalment en afrikaans, es diu ‘Mi madre era una mujer hermosa‘, i explica la infantesa de l’autora a la Sud-àfrica dels anys 80.

Entre la història del divorci dels seus pares, la malaltia posterior de la mare i les relacions amb la germana, el més interessant és sens dubte la visió de l’apartheid des dels ulls d’una xiqueta. El detall del dibuix (tanques metàl·liques separant els barris de blancs i negres, divisió també a la platja, on els negres només poden entrar a la zona blanca com a venedors i amb uniforme) i el record de les seues vivències (no entendre per què a la resta del món no li cau bé el seu país, sentir-se descriminada a l’escola per parlar afrikaans i no anglés, la primera vegada que puja a un autobús on també hi ha xiquets negres) construeixen una mirada magnífica i crua sobre aquest periode.

És evident que Karlien de Villiers ha estat influïda, i molt, per la iraniana Marjane Satrapi, l’autora de ‘Persèpolis‘ (aquesta sí, traduïda al català, i molt molt recomanable; per cert, al Barnes&Noble de Union Square de NYC la tenen com a bestseller a novel·les, no només a còmic). Però tot i la semblança en el format d’autobiografia amb rerefons polític, aconsegueix també un toc personal que ha fet que la lectura/visió d’aquest còmic m’haja fet mantindre l’interés fins al final.

Ah, l’obra encara no ha estat publicada a Sud-àfrica. I ni tan sols he trobat que tinga traducció a l’anglés.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

‘Sayonara Barcelona’: no m’ha agradat

2
Publicat el 8 de maig de 2007

Encete amb aquest la que espere que siga una sèrie d’apunts sobre els llibres que he llegit recentment, i els que aniré llegint; sense ànim d’ofendre a ningú, però potser sí de crear adeptes cap als meus escriptors preferits.

‘Sayonara Barcelona’ m’ha semblat una novel·la molt fluixa. Molt. He de dir que probablement no me l’hagués comprada, però la publicitat i Sant Jordi van acabar fent que caiguera en les meues mans. I em va fer gràcia, perquè d’entrada pintava bé.

Però més enllà de la crítica típica a la situació de Barcelona – nos ens descobreix res nou, no li acabe de trobar ‘el què’ a la trama. Potser és que sóc massa jove per posar-me a la pell de cap dels personatges. Potser és que em cansen aquestes històries d’anar a tancar portes que, en el fons, a ningú li importa que es queden obertes. Potser és que he d’escarmentar d’una vegada i no tornar a llegir cap llibre amb premi.

I el que no he suportat i va estar fins i tot a punt de fer-me deixar el llibre (cosa que només he fet tres o quatre voltes a la vida), van ser els paràgrafs en què el ‘narrador’ es dirigeix al lector. No puc. Quan algú ho va fer per primera vegada a la història de la literatura, podia tindre l’interés del factor sorpresa. Ara simplement farta d’entrada.

En definitiva, un llibre que molt bé em podia haver estalviat de llegir. Perquè en tinc molts altres per llegir, i no prou temps per tots ells, per molt que m’esforce.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari