Censura a València

Els polítics valencians hui, a més de declarar les corregudes de bous d’interés cultural (sense comentaris), s’han dedicat també a censurar la mostra anual de fotoperiodisme que organitza la Unió de Periodistes Valencians.

Deu fotos en total, la majoria relacionades amb l’anomenat cas Gürtel, que no els deixa en molt bon lloc. Però també una de Zapatero a un míting, d’Aznar amb cara de complaença després de ser investit honoris causa o de Camps amb l’arquebisbe.

Ací voreu les fotos censurades, i ací el catàleg complet.

A una entrevista que em van fer fa uns mesos per una alta cosa, van posar com a titular: ‘del que no es parla no existeix’. Es veu que els del PP valencià ho tenen com a mètode cada cop més habitual, i no només a Canal 9. En aquest cas, també al MuVim, el museu on s’ha fet aquesta mostra els darrers anys, sense problemes fins ara.

Sembla que els de la Unió de Periodistes estan buscant un altre espai per fer l’exposició. Esperem que el troben, però la veritat és que no sé on serà. Tal i com estan les coses, potser ni la universitat s’oferirà ja…

(I cada vegada tinc menys fe en què res puga canviar, què voleu que vos diga).

Diuen que el jutge amic de Camps no repetirà

Segons expliquen a El País, Juan Luis de la Rúa -el jutge amigatxo de Camps que no va veure delicte en allò dels regalets de no res que li fan- no ha passat el filtre de la comissió del Consell del Poder Judicial que s’encarrega d’aquestes coses.

I això vol dir que, en teoria, no podrà ser reelegit. La cosa és més complicada perquè si cap dels altres candidats rep una majoria suficient, de la Rúa seguiria en funcions aneu a saber per quant de temps.

Però, en qualsevol cas, i volent creure que la cosa és certa, us imagineu que la justícia al País Valencià començara a ser justa?

Mare-de-déu-senyor, això s’hauria de celebrar!

Costa fot canya!

Que me’n vaja sense dir res? Sí, home! Si ixen culpables, que isquen tots. I si la culpa de tot això és del ‘capo’, arrastrem-lo a ell també.

Una versió lliure i pseudo-adulta del ‘i tu més’ dels parvularis, com allò que fan els que no volen quedar-se sense pati si no pringuen també els altres punxetes de la classe.

Si això fóra una sèrie sobre mafiosos de la tele, estaríem davant d’un dels episodis més emocionants.

Sent el que és, el que fa és fredat. I fàstic.

La boqueta de Rus

Dissabte passat. Xàtiva. Un acte del PP. Parla Alfonso Rus, president de la Diputació de València, sobre els professors que ensenyen (en) valencià: “són gilipollas esos que dicen aleshores o gairebé“. 

I en referència als manifestants que posen fotos de dirigents del PP cap per avall: “A esos que querrían ponernos a nosotros con la cabeza boca abajo no vamos a darles el gusto. ¡Vamos a rematarlos! ¡Vamos a rematarlos!” 

El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valenciá (STEPV) ha decidit denunciar-lo a la fiscalia, per amenaces al professorat. Però no és la primera volta que aquest personatge solta perles d’este estil. I potser és que em pilla el dia poc optimista, però diria que ni serà l’última, ni li demanaran realment responsabilitats, ni res de res. 

I jo continue sense entendre perquè al País Valencià es voten persones com aquesta. De veritat, no ho entenc.  

Vull un Obama valencià

M’arriben les cròniques de les amistats de Nova York. Ahir van anar a votar convençuts, il·lusionats i amb esperança. La nit ha estat plena d’alegria i celebració. Hui despertaran amb la boca plena de somriures.

Han trobat algú a qui confiar el seu govern. I que els hi ha tornat -sobretot després de l’estafa de l’any 2000- la possibilitat de creure en la democràcia. Algú que promet canvis reals, amb propostes raonables per millorar la justícia social i el respecte a totes les varietats de ciutadans que té el país. Algú que ha aconseguit mobilitzar les persones com feia molts molts anys que no ho feia ningú.

Han pogut votar amb ganes, tenint l’opció molt clara, i en acabar, s’han sentit satisfets del que han triat.

A mi m’agradaria poder experimentar el mateix algun dia.
Però per això caldria un Obama valencià.

I em sembla que això és demanar massa.

Això de Berlusconi ja no té nom

Jo crec que si m’ho conten així en una conversa de sobretaula no m’ho crec. Però no, no, sembla que és cert. Està publicat, i a diferents mitjans als quals els hi done credibilitat. Torna la censura amb majúscules. I jo ja no entenc res.

Resulta que al festival de cinema de Roma estava previst estrenar la pel·lícula W., d’Oliver Stone, una mena de biografia de la vida del Bush junior, amb passat d’alcohòlic inclòs. Però, ai, al duce Berlusconi no li ha agradat, i l’ha vetada. Com ho sentiu. La distribuïdora ha decidit presentar-la a Londres, on per ara no li han posat pegues.

I, des de la distància i el meu desconeixement del poble italià, jo em pregunte, però què collons estan deixant-se fer???

Al festival de Roma sí que s’estrenarà un film italià que descriu ‘els delictes dels partisans després de l’ocupació nazi’. Esgarrifa. I molt.

Adéu, Alperi, i no tornes

Ha dimitit com a alcalde d’Alacant, després de vora 14 anys i sense donar massa explicacions, tot i que ja feia temps que havia anunciat que no acabaria el mandat. No es retira del tot: mantindrà l’acta de diputat a les Corts valencianes perquè així continua protegit en els casos judicials que té oberts.

No es podrà fer -de moment- la justícia que un personatge mafiós com aquest mereixeria, però si més no, que comence a desaparéixer del mapa ja és una bona notícia. Potser alguns altres seguiran aquesta via i ens podrem anar desfent a poc a poc dels indesitjables que gestionen més pensant en les seues butxaques -i en les dels seus amics- que en els ciutadans als qui representen (i que, no ho oblidem, els continuen votant, per inexplicable que ens resulte a alguns…).

Adéu, Alperi. I no tornes.

El PSOE valencià adequa el seu nom

Ja era hora. Almenys que es posicionen clarament, que ja toca, per si algú encara no sap de què van. El PSPV sembla que passarà a dir-se PSCV, el que no sé si fent referència a ‘comunitat valenciana’ o ja directament a la ‘comunidad’ castellanitzada.

Només els falta prendre una postura unitària sobre els transvasaments (demanar amb veu alta i clara el de l’Ebre, vaja, que porten anys jugant a què ara sí, ara no) i una volta que donen la cara en aquests aspectes, per mi ja poden fusionar-se amb el PP, perquè per al que els diferenciarà…

Cada volta em repense més això de continuar censada a València. El que era una convicció per poder votar a casa esdevé cada vegada més una tortura burocràtica i una mena de vergonya aliena quan em trobe que cap no m’agrada. Clar, que no sé si a un altre lloc ho tindria més fàcil…

Arqueologia en enganxines: Lizondo, Zaplana, Naseiro…

Fa uns dies em van fer la visita els meus pares. I em van portar unes quantes caixes de paperassa que encara tenia guardades al traster de sa casa.

He retrobat així centenars de fotos de la infantesa (algunes molt tendres) i l’adolescència (horroroses, la majoria han acabat al contenidor del reciclatge), documents impagables com ara el diari que vaig encetar en fer la comunió (quines coses!!! I encara gràcies que només vaig omplir unes quantes pàgines), treballs de la facultat…

I entre tot això, a més, han eixit unes enganxines que devien repartir a mitjans dels noranta…

Aquesta, que acabe d’escanejar, n’és una: Jaume I agafa de les orelles González Lizondo i un Zaplana implicat al cas Naseiro… Quins temps, tu.