5 anys de l’accident de metro
Era dilluns, i la notícia va arribar con un cop de puny a l’estòmac. 43 morts dins el metro, inclós el conductor.
Els investigadors ho van tindre clar des del principi: la culpa, del mort. Digues que ha sigut el conductor, i ací ningú té responsabilitat.
5 anys porten les famílies esperant una reunió amb el president Francisco Camps, sense resposta.
Mentrestant, el govern valencià ha tingut els sants collons de canviar-li el nom a l’estació (Joaquín Sorolla, es diu ara), supose que esperant que ja no puguen ni anar a recordar els seus morts.
Però els morts no s’obliden, i per molt que miren d’esborrar-la, aquella serà sempre l’estació de Jesús.
La de l’accident. La de la desgràcia. La de la poca vergonya d’uns quants, que allà ja van demostrar que no coneixen límits a l’hora de menysprear-nos.
Salut, Apòstata! Crec que tots i totes van sentir el mateix que tu i lamentem ben sincerament la desgràcia. He vist a alguns vagons com algú ha escrit damunt del nom oficial de l’estació la paraula “Jesús”. Tanmateix, crec que el mateix dolor, la mateixa sospita de què no tot s’ha acabat amb una sentència, el mateix record… hem de tindre amb les víctimes dels atemptats de l’11-M. Aquells també eren germans i germanes nostres. I encara no està clar qui els va matar.
Salut, Apòstata! Si més no que no ens falte salut!