Visca la claror!.. i vols que t’ho digui?, ‘O sole mio!
Ja hem tombat el 20 de desembre. Avui entrem a l’hivern. Deixem enrere una tardor que ha estat molt plujosa i amb la desgràcia de la DANA. Esperem que aquest hivern segueixi esmorteint-nos la sequera (sense malvestats, tanmateix) i alhora (per demanar, que no quedi!) que ens faci aquells meravellosos dies de fred (suportable) i solet que escalfi.
I anem cap a la claror. Ho torno a dir (com cada any): visca la claror!
Ho celebro, amb alegria, escoltant aquesta meravellosa versió, en napolità, de l’O sole mio, cantada per Massimo Ranieri:
Che bella cosa na jurnata ‘e sole!…
N’aria serena doppo a na tempesta…
Pe’ ll’aria fresca pare giá na festa…
Che bella cosa na jurnata ‘e sole!…
Ma n’atu sole
cchiù bello, oje né’,
‘o sole mio,
sta ‘nfronte a te…
‘O sole,
‘o sole mio,
sta ‘nfronte a te…
sta ‘nfronte a te!
Lùceno ‘e llastre d”a fenesta toja;
na lavannara canta e se ne vanta…
e pe’ tramente torce, spanne e canta,
lùceno ‘e llastre d”a fenesta toja…
Ma n’atu sole
cchiù bello, oje né’,
‘o sole mio,
sta ‘nfronte a te…
‘O sole,
‘o sole mio,
sta ‘nfronte a te…
sta ‘nfronte a te!
Quanno fa notte e ‘o sole se ne scenne,
mme vène quase na malincunia…
sott”a fenesta toja restarría,
quanno fa notte e ‘o sole se ne scenne…
Ma n’atu sole
cchiù bello, oje né’,
‘o sole mio,
sta ‘nfronte a te…
‘O sole,
‘o sole mio,
sta ‘nfronte a te…
sta ‘nfronte a te!