Sentència del Constitucional: nació i “preferent”
El terme “nació”, a l’Estatut ja apareix només al preàmbul. I els preàmbuls, a les lleis, mai no tenen efectes jurídics. Per tant, els que van sotmetre el text a referèndum sabien perfectament que deixaven “la nació” al preàmbul, perquè la Constitució Espanyola diu el que diu. Que ara el Tribunal Constitucional es rabegi a recordar-nos-ho és emfàtic i revela la ideologia dels seus actuals 10 espanyols sense pietat que el conformen, més que no pas l’alçada jurídica que els correspondria i que, en altres àmbits, segurament deuen tenir. Matís important: gent que hi entén més que jo, m’ha fet adonar que el Constitucional Espanyol diu que no té efectes jurídics “interpretables”, el terme nació al preàmbul, de manera que escapcen cap possibilitat que en, la interpretació dels articles dispositius de l’Estatut, es pugui recórrer a l’eficàcia del terme “nació” detallat al preàmbul.
D’entrada, a efectes pràctics, poques conseqüències hauria de tenir que ens hagin retallat el caràcter “preferent” de la llengua catalana a les administracions públiques i als mitjans de comunicació públics. De cap manera no podem acceptar que, si la majoria del poble català va votar-ho, ara cap espanyol ho pugui retallar. Certament; però un cop això s’ha produït, convé estar amatent a l’eficiència de la decisió del Constitucional. En tema de llengua, ara mateix, em preocupa molt més la reinterpretació d’altres articles que no pas aquesta eliminació del caràcter “preferent” del català. Permeteu que m’expliqui. Com que es manté el caràcter normal del català com a llengua vehicular, res no hauria de canviar a la pràctica. Certament, la Llei de Política Lingüística estableix que la llengua normal sigui la catalana, tot garantint escrupolosament el dret al castellà del ciutadà que s’hi aculli. Veurem el que ens diuen els experts sobre fins a quin punt això quedarà tocat o no. Malgrat tot, convé saber que les diverses administracions usen internet cada cop més, en la relació amb l’usuari, que disposa de les corresponents pàgines en català, castellà, anglès… I d’aquí a ben pocs anys, els formularis en paper seran ben bé una rèmora. Per altre cantó, fins avui mateix, tot i la Llei de Política Lingüística i la vigència plena de l’Estatut de 2006 (ara retallat) l’ús del català a l’administració de l’Estat a Catalunya ha estat molt deficient i el bilingüisme tipus “Ciudadanos” s’ha anat estenent per diversos departaments del govern de la Generalitat, amb la complicitat absoluta de la Vicepresidència de Carod Rovira. On desconec els efectes que la cosa pot tenir és en l’àmbit local.
La clau de volta, pel que fa a la llengua, és si finalment l’àmbit constitucional espanyol considera que el català, a Catalunya, és un idioma de segona. És a dir, si la llengua dels catalanoparlants, a casa nostra, té menys reconeixement i valor oficial que la dels castellanoparlants. Ras i curt, si a Catalunya és un deure i un dret saber el castellà, però no és cap deure saber el català, a més d’un dret. El que es deduiria d’aquí sí acabaria tenint unes conseqüències importants. Quan tinguem la sentència, veurem el pa que s’hi dona. Ara com ara, l’eliminació del terme “preferent” i la mena d’escapçades que hi ha hagut en tots els conceptes més autonomistes, fa pensar en el pitjor i alguns mitjans de comunicació així ho apunten.