“Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya?”
Jo no sóc de mena tan optimista i estic convençut que tenen les fòrmules pensades per a colar com a “imperio de la ley” el que seria una simple (brutal, això sí) “ley del imperio” seu. L’aspecte clau de les aportacions dels articles de Partal i de la redacció de Vilaweb és: què en farien dels càrrecs electes? O més exactament, com substituirien els càrrecs que estatutàriament han estat escollits democràticament?
Una primera resposta, d’interpretació literal de la norma, seria que podrien no tocar-los: simplement deixar-los sense més capacitat normativa que el simple compliment de les ordres, lleis, decrets i demés martingales de Madrid. De fet, la sentencia de l’Estatut ja sotmet qualsevol producció legislativa catalana a la superior jerarquia de qualsevol ministret del govern central. L’article 155 de la Constitució Espanyola els en rebla la possibilitat: els càrrecs de l’Administració Catalana quedarien com a simples peons de tota la potestat que adquiriria l’executiu de Madrid. Per exemple, podrien decidir tancar TV3 i Catalunya Ràdio, eliminar les subvencions a la difusió del català, alterar totalment els programes educatius dels centres escolars i la seva llengua, etc. Cap funcionari no hauria de canviar d’administració, simplement que els seus directors generals passarien a ser titelles dels secretaris d’estat i ministres, i els consellers, també.
Esclar que el president Mas, els membres del seu govern i els parlamentaris podrien practicar la insubmissió; però només una resposta popular de suport immediat a la decisió d’intervenir l’autonomia podria fer valer el gest polític i finalment revertir la intenció de l’acte salvatge de l’Estat. Perquè altrament, la insubmissió fóra pretext per a destitucions o encausaments sota acusacions d’actes il·legals i sortides per l’estil. Com se n’han encarregat de recordar alguns militars no gens demòcrates: el delicte tipificat de sedició encara està vigent. I l’article 155, com l’article 8 de la Constitució, són dels que s’hi van posar arran de la tutela militar a la redacció del text que després fou sotmès a votació. No els cladria cessar ningú d’entrada: simplement, de mica en mica, anirien “aplicant la (seva) llei”.
Una mixtificació de la capacitat real d’autonomia de la Generalitat durant uns quants anys, donaria temps de sobres a l’Estat a canviar definitivament regles de joc clau: la llei electoral i, perquè no, la Constitució en clau recentralitzadora.
Una intervenció de l’autonomia (i no cal dir si la dissolguessin) hauria de comportar una mobilització massiva, persistent, del pobla català, perquè fóra el moment del pols definitiu, crucial, a vida o mort del nostre futur com a país amb personalitat pròpia. Cal que ens mentalitzem i preparem per si arriba el cas. L’espiral, si ells l’engeguen amb la intervenció o suspensió, només pot ser: reacció del poble i, com a contraatac, mobilització de l’exèrcit o admetre la derrota política seva. Tant la via de l’exèrcit com la d’acceptar la derrota ens obriria les portes del reconeixement internacional. Però esclar, la prèvia seria que el poble català reaccionéssim, irredempts, contundents, pacífics, al costat de les nostres institucions i dels polítics (que potser detestem, però ara com ara són els nostres representants): val més que estiguem preparats.
El meu pare sempre m’explicava que el 6 d’octubre del 1934 van anar amb son pare al davant de la Casa de la Vila del poble, fent costat a la proclama del president Companys. però que eren molt poca gent. I em deia que molts sobiranistes de l’època es van amagar (i en aquest cas, no es referia pas només als de Malgrat). Les circumstàncies polítiquessón diferents. Un procés ben fet ha d’evitar, si pot, les proclamacions de balcó tipus 6 d’octubre del 34; però sobretot ha de comptar, de debò, amb el gruix del poble. Val la pena que, si arriba cas, demostrem històricament que “no ens perd l’estètica”.