Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Des del mòbil 699 804 050 rebo trucada anònima assetjadora anticatalana

0
Publicat el 27 d'agost de 2010

Rebuda trucada anònima al mòbil preguntant-me, al meu DNI què hi posa. No s’ha volgut identificar. Ha insistit en la seva pregunta intimidatòria, li he reclamat que s’identifiqués i com que no ho ha fet, he penjat.

Intueixo que la trucada pot tenir a veure amb els meus escrits publicats, sigui als blogs, sigui al Facebook. I és obvi que qui l’ha feta té el meu número de mòbil, que jo no el dono així com així. Estic realment empipat d’aquesta mena de gent!

Tot seguit, a les 16.22h, rebo SMS del 699 804 050 i l’ignorant m’hi diu: “Saca el dni y miralo bién macu. Habla bien Salvador tu nombre no acaba en o si no en R”.

A les 17.29h li he contestat: “En català, acaba en r, ignorant, assetjador i maleducat! No tens collons d’identificar-te, covard!”

A les 16.36h, rebo SMS des del mateix mòbil: “El único mal educado eres tu que me insultas sin motivo, y me refería a la pronunciación Salvadorrrr. Anda au ves a bailar sardanas”

Ha quedat en evidència i ara diu que és cosa de la pronunciació. Ja m’he estalviat de replicar-li que, en català, la “r” emmudeix, perquè del que realment es tracta és que no vol que jo em digui com m’han dit sempre els meus pares i es deia el meu avi, sinó que ho pronunciem com ho fa ell i ho fan fet els seus pares: amb fonètica castellana. I la cosa de les sardanes…

Per cert, si alguns dels amics que llegiu això heu donat (pel que sigui) el meu mòbil a algú que pot haver fet aquesta trucada, poseu-vos en contacte amb mi. Gràcies.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lorenzo no va voler la samarreta “roja” i Pedrosa se l’ha ben posada. Mentrestant, TV3 exultant per la victòria del “català” sobre el “mallorquí”

0

Ahir, Dani Pedrosa va celebrar la victòria, posant-se la samarreta de la selecció espanyola.

Fa unes setmanes, el mallorquí (resident a Barcelona) Jorge Lorenzo no va voler posar-se-la, segons es va dir, perquè a Catalunya hi ha sensibilitats diverses sobre la qüestió.

A la redacció de TV3, ahir, exultaven perquè el “català” havia guanyat el “mallorquí”!

FOTO © Mirco Lazzari (El Periódico de Catalunya) Dani Pedrosa, victoriós, amb la samarreta de la roja.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Òmnium: la unitat, a l’alça

0

Reprodueixo la carta que avui Òmnium ha publicat a diversos mitjans del nostre país:

Òmnium Cultural vol expressar en primer lloc i per damunt de tot el seu profund reconeixement a totes les persones i entitats que s’hi van abocar amb entusiasme. A la multitud de gent que s’hi va aplegar, de totes les edats i condicions, i de les més variades procedències i adscripcions ideològiques. A les organitzacions de tot tipus –tant sindicals com empresarials, polítiques, culturals i socials– que s’hi van implicar sense reserves, amb els seus dirigents al capdavant. Volem manifestar una gratitud especial a les persones de les diferents seus d’Òmnium i de les entitats de tots els racons del país que van participar incansablement en els preparatius i en les feines diverses de la jornada. I sobretot, deixar constància de l’orgull que sentim d’aquesta societat nostra que ha sabut afirmar-se rotundament com una nació amb el dret de decidir lliurement el nostre futur.

L’èxit i el mèrit són de tothom, encara que li hagi correspost a Òmnium el paper d’aglutinar l’expressió de la voluntat col·lectiva, des de la unitat plural i la independència política de la nostra entitat.

Ara bé: siguem tots conscients que la manifestació no és més que una fita inicial del procés, i que el seu èxit constitueix alhora una tremenda exigència per a cadascun de nosaltres.

1. Ara cal que cadascun de nosaltres sapiguem sostenir aquest inici esplèndid amb un treball coherent i continuat, infatigable i sistemàtic, sabent cadascú quin és el lloc que li pertoca en les noves etapes del projecte col·lectiu que hem començat a construir.

Òmnium Cultural té ben clar quin és el paper que li correspon tenir en aquesta conjuntura històrica i quines són les properes fites que posaran a prova la nostra capacitat d’organització col·lectiva. Precisament perquè tenim el dret inalienable de decidir, hem de demostrar que som capaços en cada moment de prendre les decisions adequades al nivell adequat, d’exercir aquest dret amb la justa proporció d’audàcia i de prudència.

2. En un sistema democràtic són evidentment les institucions polítiques que ens representen -el Parlament i el Govern de Catalunya- les que han d’exercir en nom de tota la societat el dret a decidir. Invoquem la responsabilitat de les forces polítiques i socials de tot el país perquè actuïn amb decisió i eficàcia per canalitzar aquesta empenta col·lectiva, que en cap cas ha de sentir-se a la intempèrie, abocada a una creixent desafecció política: la nostra llibertat depèn d’una democràcia representativa forta i plenament regenerada.

3. Avui es parla de la unitat imprescindible. Ens cal unitat, però no qualsevol unitat. La manifestació va ser un exemple de la unitat possible, de la unitat a l’alça, entesa com una base de mínims compartits, a partir de la qual totes les opcions que vagin més enllà han de ser acollides positivament. Però també hi pot haver una unitat indesitjable i a la baixa, entesa com un sostre en què ningú pugui aspirar a res més que allò que accepten els menys agosarats. Sapiguem escollir quina unitat ens impulsa i quina unitat ens engavanya.

4. Abans de la gran mobilització que sens dubte serà l’Onze de Setembre, ens correspon de fer i difondre una anàlisi crítica de la infausta sentència del Tribunal Constitucional. Però aquí també podem enfocar aquesta operació des d’òptiques molt diferents. No podem limitar-nos a fer una valoració de la sentència amb criteris possibilistes i acomodaticis, explorant quines serien les vies més o menys rocambolesques per les quals es podria salvar alguna de les moltes i greus mutilacions que ha sofert el projecte que va aprovar el 89 per cent del Parlament el 2005.

Ens cal sobretot una crítica de l’Estatut que desmunti partint de criteris radicalment democràtics els arguments immobilistes del Tribunal Constitucional: cal que el marc constitucional s’adapti a la voluntat democràtica i no al revés, que es pretengui fer-la entrar amb calçador dins d’una interpretació restrictiva i fossilitzada del pacte constituent. La nostra societat necessitaarguments sòlids capaços de contrarestar les insídies que pretendran emparar-se en la sentència per a frenar la democràcia i escampar el conflicte i la controvèrsia.

En definitiva, ens cal arribar a la cita electoral imminent amb un ventall sòlid de projectes estratègics avalats per les diverses forces polítiques, amb la voluntat de consolidar una majoria social capaç d’aprofundir sense límits en la democràcia i en el dret a decidir, centrats en l’interès nacional, més enllà dels tacticismes partidistes, i sobretot, centrats en la plenitud de Catalunya, i no perdent estèrilment més energies en la regeneració d’un Estat que no té el més mínim interès a reconèixer que l’integren diferents nacions.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La fal·làcia de compensar-nos amb lleis orgàniques (PSC-PSOE) i la del concert econòmic (CiU)

0

L’estratègia real del PSC-PSOE s’ha ensumat des que el Tribunal Constitucional va acordar la sentència que retalla l’Estatut de 2006. Es tracta de plantejar que, via lleis orgàniques que s’aprovin a Madrid, se’ns compensin les retallades. Ahir mateix, Zapatero ho va verbalitzar. És a dir, el que pretenen Carme Chacon, en Corbacho, Zapatero, Blanco i José Montilla és que, quan arribin les properes votacions a Corts Espanyoles i Senat Espanyol, tinguem ben clar allò de “voteu PSC-PSOE… que si no, ve el PP i amb el PP no hi haurà lleis orgàniques que ens retornin el que se’ns ha retallat”. I si algú hi caigués, en aquesta fal·làcia, i resultés que ZP tornés a ser president del govern d’Espanya, a l’hora de la veritat ben segur que passarà com en tantes coses (com per exemple, les plaques de matrícula), que ara per A, ara per B, ara per C, ara per D…, a l’hora de la veritat, les lleis orgàniques existets no es retocaran, o no es retocaran prou, el calendari legislatiu n’endarrerirà l’aprovació de noves, i les que s’acordin aniran carregadíssimes de matisos, passant per recargolades negociacions….

I, per cert, cap llei espanyola no ens podrà reconèixer als catalanoparlants com a ciutadans de ple dret al nostre propi país. I això, i tant que ho saben!

D’altra banda, es fan i es desfan, les lleis orgàniques. El que el poble català va votar en referèndum era un text estatutari que el sistema constitucional espanyol tracta com a llei orgànica (quan, de fet, hauria de tenir valor constitucional). Per tant, sense retallada del tribunal, les majories parlamentàries espanyoles també se n’haurien encarregat d’esmuçar-ne tot allò que volguessin, via l’aprovació de lleis de bases i orgàniques. Afigurem-nos, ara, en què ens queda el que vam votar, si ni tan sols queda intacte a l’Estatut i passa a dependre de la voluntat política del PSOE i del PP: ja no els cal esmuçar res, simplement ells ens suplanten, suplanten el poble català, i decideixen quins continguts sí i quins no. Però el pitjor de tot és que, per molt que el PSOE aprovés unes lleis orgàniques (o les modifiqués), després vindria el PP i tranquil·lament les podria derogar, fent noves lleis que deroguessin tot el que no els interessi d’aquestes altres.

L’estratègia del PSC-PSOE ens deixa desprotegits jurídicament, al poble català. Aboca els nostres polítics a un nou i esgotador laberint de negociacions, d’allò que ja es negocià quan es tramità l’Estatut, per acabar obtenint alguna cosa que s’assembli al que ens han retallat. I, com he dit, efectivament poden venir els altres i esborrar-ho tot, sense que en quedi res.

Aquesta estratègia, a part de reflectir la mentalitat de “furriels” que ha caracteritza el PSC (que amb pretesa eficàcia de gestor tapen la seva misèria política), és un plantejament electoralista. Una fal·làcia gravíssima amb intencions clarament electoralistes. “Si no votes PSC-PSOE, no recuperarem l’Estatut, perquè vénen ells, els del PP”.

El pitjor d’aquesta fal·làcia és que, mentrestant, no defensen realment el poble de Catalunya, no vehiculen políticament cap proposta autèntica que de debò ens restitueixi, si més no, allò que el Constitucional ens ha retallat.

Us haureu adonat que he inclòs Montilla, en esmentar els dirigents del PSOE, perquè és evident que, ja al discurs contra la sentència, va actuar d’acord amb el PSOE (enfocant-ho com “una derrota del PP”) i una simple anàlisi dels seus moviments aquests darrers mesos denoten fins a quin punt Montilla està completament implicat en la instrumentalització política del cas de l’Estatut en funció dels interessos del PSOE.

No mensy fal·laç és la proposta d’Artur Mas i CiU d’apel·lar al “concert econòmic”. Diuen que de l’Aznar en van aconseguir el Mossos i tantes altres coses i que d’en Rajoy, segons la força que tinguin CiU i el PP, aspiren a poder treure’n el concert econòmic. Molta gent se n’ha descollonat (i perdoneu la grolleria) d’una idea així. Pretenen engrescar el vesper amb allò tan culer d’ “aquest any, sí”, traslladant-ho al concert econòmic, “aquest cop, sí”. Novament, una fal·làcia electoralista: “voteu-nos, que tinguem força i puguem aconseguir el concert econòmic”. Si algú hi caigués, en aquesta fal·làcia, i resultés que CiU tingués prou força, és obvi que els mateixos partits espanyols que han pactat la retallada de l’Estatut al Constitucional (PSOE i PP, no ho oblidéssim), abans es posarien d’acord entre ells que no pas cedir, no ja al que preveia l’Estatut, si no al “concert econòmic”. La menjadora, no estan pas gens disposats a perdre-la, ni a no poder comptar-hi.

I per cert, no només hi ha balances fiscals, economia… a la part retallada o interpretada a l’Estatut. Amb un hipotètic concert econòmic, seguiríem els catalanoparlants éssent ciutadans de segona al nostre propi país i tants i tants altres aspectes quedarien molt lluny del que el poble català va votar en referèndum.

Ja n’hi ha prou, d’enganyar el poble català. Si el pacte constitucional morí el 23F, i fou enterrat pel rei, el PSOE i el PP, els polítics autonomistes de Catalunya, ara que el Constitucional els ha desenganyat definitivament i els ha deixat en evidència, aquests polítics no poden seguir fent perdre el temps als catalans i catalanes amb propostes estèrils, que només serveixen per fer agafar esperances a part de l’electorat, definitivament abocat a la frustant realitat posterior. L’autonomisme és legítim i ben respectable. Les fal·làcies són detestables. I si l’autonomisme no dóna per més, els polítics que el defensen han de ser honestos (mal sigui per una vegada, en aquesta hora greu) i dir-ho. Si no tenen propostes de debò, que ho reconeguin. I si han de canviar de plantejaments polítics, que ho facin i ajudin els seus electors a fer-ho. Però, en cap cas, no poden enganyar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sentència: la raó de Xirinacs, la victòria de Tejero

0

En la campanya pel No a la Constitució, en el referèndum de 1978, Xirinacs i el seu equip van editar un llibre en què s’exposaven els motius pels que calia votar no i, en particular analitzava article per article del text sotmès a votació, especialment aquells que justificaven l’opció negativa. D’entre els remarcats, hi havia precisament el fet que el Tribunal Constitucional pogués tocar el que el poble català votés en referèndum. D’altres eren, per exemple, que l’exèrcit fos garant de la unitat d’Espanya o que una hipotètica reforma Constitucional arribés a ser tan enormement enrevessada – a to, per cert, amb allò del “atado y bién atado”, que havia deixat escrit el dictador…-.

Jordi Pujol, Convergència, Anton Cañellas, Unió Democràtica, Joan Raventós, PSC, la gent del PSUC… (és a dir, els protagonistes actius de la transició, del cantó democràtic -recordem que hi havia els provinents del bàndol feixista: Suárez, UCD, Fraga, AP…-), aquests demòcrates negaven el que deia Xirinacs, amb arguments com que la força política d’un poble, en democràcia és el que preval. I van dur el poble català a votar Sí. Eren temps del “pacte constitucional”. Ells sabien la mena d’entesa que permetia interpretacions favorables del text que finalment s’aprovà; sabien com l’exèrcit havia tutelat al redacció de la Constitució; comptaven amb l’evolució de les forces armades espanyoles (operació en què va intervenir Narcís Serra al cap d’uns anys), etc. El cas és que van dur el poble català a votar Sí a un text que perillosament podia ser llegit de manera antidemocràtica. I vingué el 23-F, l’any 1981.

La victòria política del cop d’estat de Tejero s’ha anat fent evident, dins del règim Constitucional. La primera víctima en va ser l’anomenat “pacte constitucional”, l’entesa que permetia interpretacions democràtiques i positives del text vigent. Com s’ha dit reiteradament, la LOAPA en fou el primer plançó i, si no se’n van sortir amb aquella llei orgànica és perquè el Tribunal Constitucional d’aleshores encara era fruit del “pacte constitucional”: encara no se l’havien apoderat els reaccionaris contraris a l’esperit de concòrdia i unitat política d’on va náixer la Constitució de 1978.

El braç polític d’aquesta regressió s’anà configurant al voltant del nou nat Partido Popular, autèntica caterva de feixistes, plançons de militars i de franquistes, gent de dreta pura i dura i alguns demòcrates situats en el que l’espectre polític occidental marca com a “dreta”. Al capdavall, els altres partits -amb el PSOE al capdavant- també tenien a les seves files alguns fills “progres” de pares del Movimiento Nacional i de grisos i de militars, quan no havien reciclat figures “col·laboradores” (diguem-ho així) amb el règim…

Després del 23-F, amb el rei Joan Carles capitanejant-ho, l’Estat constitucional del 1978 va canviar. Les interpretacions de la Constitució i les estratègies dels partits espanyols havien d’avenir-se al que havien dictat els militars franquistes “tuteladors” de la transició, d’entre els quals s’havia acabat movent Tejero.

La sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut de 2006 dóna lamentablement la raó al que deia Xirinacs i confirma, per si algú volia negar-ho, la victòria de Tejero.

Els polítics i polítiques amb representació parlamentària ara mateix no poden seguir invocant aquell “pacte constitucional” que el rei, el PSOE i la UCD van liquidar ran del 23F: simplement seguirien enganyant el poble de Catalunya. El Tribunal Constitucional els ha desenganyat, els ha demostrat que invoquen un fantasma. Tot i que, de babaus tampoc en són els nostres polítics i polítiques i fa molts anys que saben que ens estan fent viure amb una mentida. La manifestació del 10J el que els ha deixat ben clar és que la gent tampoc és curta de gambals, que el poble ho sap i n’està fart, d’aquesta mentida.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Senyeres i banderes espanyoles

0

Déu n’hi do, les senyeres que s’han penjat ran de la manifestació del 10J i especialment ran de la publicació de la sentència. Senyeres… i estelades! Que n’hauria volgudes més? Sí! Que n’hi ha hagut moltes? I tant!

El que m’ha cridat l’atenció és que, si més no al meu poble, la gent no les ha tretes l’endemà de la manifestació. Això, l’onze de setembre no passa. Cada Diada, l’estol de senyeres voleia al vent o penja de finestres i balcons fins el 12 de setembre. Ho tinc pamat, perquè jo ho solc allargar fins el cap de setmana posterior i més aviat em quedo solet.

No les han tretes les senyeres, aquest cop. I, deixeu-m’ho dir, si més no a Malgrat, hi ha moltes més senyeres penjades que no pas malgratencs vam ser a la manifestació.

M’ensumo que molta gent, farta i tipa de les banderes espanyoles que alguns (també força) havien penjat o passejaven (i passegen) pel poble, com no s’havia vist mai des de l’època d’en Franco, molta gent ha volgut mantenir la senyera o l’estelada al balcó o a la finestra, en una mena de pacífica, democràtica, dialèctica de les diferents identitats.

No hi ha cap mena de dubte que, d’espanyoles, n’hi hauria pogut haver moltíssimes més; perquè una gran majoria de catalans van viure, emocionar-se i alegrar-se amb la selecció espanyola; per molt que els molesti (o  no) la càrrega identitària que aquesta tragina. Però no la van penjar, ni la tenen, la bandera espanyola, perquè una cosa és el futbol, els jugadors, el joc, i l’altra, la càrrega identitària. Fins i tot molts que se senten pregonament espanyols, no han estat d’orgues: saben on són, què són, què vol dir cada cosa. I, sobretot, tots plegats coneixen bé els més arrauxats abanderats espanyolistes: els poden veure amb més o menys simpatia, però barrejar-s’hi, no; embolicar-se amb personal que crida segons què i canta no sé pas quin himne, no. No haguessin anat mai a la manifestació de dissabte, alguns (força); però tampoc s’enlloten amb segons quin fang.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El meu 10J. Retorn, sopar i cap a casa

0

He estat quatre hores dret, caminant més o menys per carrers cèntrics de Barcelona, una calorosa tarda de juliol i no em noto cansat. O més ben dit, no m’hi he notat, perquè un cop assegut al bus i el cos ja més relaxat, em començo a notar les cames pesades i, sí, un cert cansament físic. Però el viatge, tranquil, em va bé per pensar en el que estem vivint, en el que ens espera, en les greus decisions individuals a prendre.

El bus, de Llúria, ha anat a trobar Nàpols, de manera que hem quedat enllà de Tetuan i hem pogut enfilar cap a l’autopista del Maresme. D’embús, n’hem tingut un xic a Nàpols, on hem coincidit força autocars. però res, de seguida hem reprès la marxa fluïda.

A la ràdio, ara Catalunya Informació, ja pràcticament només van reiterant el que ja sabem. L’apago definitivament. Un amic de Lloret m’envia un SMS: “Ja som dalt del bus. Marxem cap a casa. Això ha sigut molt gran. Molt!” I jo que li contesto: “Molt!”. Voldria comentar-li com m’ha emprenyat que s’hagi increpat el president; però ell bé s’ho imagina, perquè em coneix i m’ha llegit aquests dies. Tampoc tinc esma d’enrotllar-me més i així de breu és la resosta: “Molt!”.

Amb el mòbil, em poso a navegar per la xarxa. No gaire. Tot just visito Vilaweb. parla de manifestació independentista i de com s’ha increpat Montilla. M’emprenyo encara més. Després, quan arribaré  a casa i miraré el tractament informatiu que hi donen les diversos mitjans editats a Catalunya, ja podré col·locar més en el context dels múltiples “matisos”, l’esbaixament de Vilaweb. La meva percepció coincideix més amb la que sentiré l’endemà en boca de Josep maria Terricabras: una manifestació contra la retallada de l’Estatut, que ha congregat tot tipus de gent i en què han predominat els crits i eslògans independentistes. Al bus, però decideixo decantar també el mòbil. I així és com em puc permetre de reflexionar sobre tot plegat, malgrat el cansament que em va agafant cada cop més.

Potser s’haurien d’haver organitzat concentracions posteriors, a una setmana del 10J, a cada poble, perquè la gent que no ha pogut ser a Barcelona, també pugui manifestar-se. Així, la resposta també podria tenir una certa continuïtat popular. I el cap em du a una altra idea toca-tardana i que té a veure amb el Mundial de futbol i no pas amb la convocatòria d’avui: per què no s’ha fet una proposta viral, als aficionats catalans del futbol, que celebrin la victòria de la “roja” amb samarretes i banderes del Barça? Me n’adono que me n’estic anat del fet de la retallada de l’Estatut i, sobretot, de la discriminació lingüística, econòmica, jurídica i política a què ens sotmet el Constitucional. I en reprenc el fil dels pensaments.

Què he de fer, a partir d’ara -em pregunto, em segueixo preguntant-? Fa anys que he abandonat l’activisme cívico-cultural a què havia dedicat molts anys de la meva vida i sacrificat determinades altres vocacions meves. Fa molt de temps que considero més productiu per al país gastar energies en algunes coses concretes (en el meu cas, el cinema) que no pas en l’activisme. M’he tornat paradoxalment pèl misantrop i el país nostre té un punt de desagraït (mal sigui per exigent), de forma que tinc molt interioritzat que ja li vaig donar massa anys preciosos de la meva vida i ara m’estic reclòs predicant un cert humanisme des de les meves reflexions cinèfiles i mantenint-me ferm en les conviccions sobre el país, la llengua i els valors democràtics, de justícia i progrés social. Però no puc acceptar, de cap manera, que em rebaixin a ciutadà de segona i menys al meu propi país. Què he de fer, a partir d’ara? He de tornar a l’activisme? Repesco una antiga idea de crear una plataforma d’Òmnium a l’Alt Maresme – Selva? O mirem de crear alguna mena d’organització, per parlar amb la gent, per anar-los exposant com els seus drets se’ls hi trepitgen i les seves butxaques les hi buiden ?

Entrar en política? No, amb el sistema de partits, de cap manera: ara mateix, costaria molt que algú em convencés. Recordo perfectament quan, el 1983, parlant amb un polític de la transició local, jo li retreia que a través de les llistes electorals posessin a l’Ajuntament gent que prèviament no hagués pencat socialment, que no tingués cap trajectòria d’activisme local, i em contestà: els del partit de Malgrat em van dir que havia de donar joc als afiliats, a la gent del partit. I efectivament, al cap dels anys, la Casa de la Vila (les cases de la vila) n’estan plenes de gent el principal vincles dels quals amb el seu poble són els calés que cobren per ser regidors. Ah, i de fills o parents d’aquells militants, que s’han anat col·locant. Per sort, al meu poble, aquells que van ser activistes contra la dictadura i els que en vam ser en començar la Transició, no ens hem embrutat amb tota aquesta porqueria.

La independència de Catalunya la vull, però en si mateixa, se m’en fot. La dependència d’Espanya ja era de preveure on ens duria i s’ha confirmat on ens porta. Per mi, allò que té més sentit és la defensa i desenvolupament de la llengua i la cultura catalanes. La llengua, com a patrimoni de la humanitat que són totes les llengües. la cultura catalana, com a gresol de les influències que lliurement rebem i dels impulsos creatius que lliurement generem la gent que vivim als territoris de parla catalana. Si a Espanya la llengua pogués desenvolupar-se amb normalitat, créixer, amb la potència i riquesa de la diversitat que hi aportem els parlants de tots els territoris, no m’importaria ser espanyol (pel que fa a la llengua); però sempre hem sabut que la llengua, quan no ens l’han perseguida explícitament, ens han mirat d’esmicolar-ne el creixement, d’esquarterar-ne l’àmbit territorial… Ni tan sols respecten el principi de protecció que estableix la Constitució Espanyola vigent: donen llicències de televisions sense respectar el dictamen constitucional del “especial respeto y protección” a les llengües que anomenen “coooficials” i tantes i tantes coses… que, per si algú volia negar-les, només ha de llegir el que ha sentenciat ara el Tribunal Constitucional. Una Catalunya independent, tampoc garanteix res sobre la llengua i la cultura catalanes; però ho podem provar. La dependència ja sabem el que dóna de si; la independència, podem provar-ho…

Sóc conscient que ara mateix hi ha força més unanimitat ciutadana en el rebuig a la sentència per temes com l’expoli fiscal, el robatori sistemàtic que l’estat fa dels nostres calés via els impostos que no tornen coma inversió, etc. A mi també m’indigna això. A diferència de certs intel·lectuals que ara s’exclamen d’aquest nou independentisme economicista i no identitari (i que abans s’exclamaven quan era identitari, perquè en el fons són pregonament espanyolistes: pitjor, especulen que els interessa més ser espanyolistes!), a mi em repugna qualevol injustícia. I comprensiblement m’emprenya encara més si en sóc part perjudicada.

El bus ja ha deixat enrere el peatge d’Arenys.

Perquè la Catalunya del demà sigui millor, valdria la pena que practiquessim un independentisme lingüístic i cultural. Seria qüestió de fer que el gresol cultural fos molt ric, prolífic. Potser per aquí podria congriar voluntats. Als autonomistes de cultura també els pot interessar. I a l’independentisme li aniria bé comptar amb lliure creativitat i fusió culturals. Hauria d’esmerçar-hi les meves energies?

Val la pena que deixi de fer el que estic fent, amb el blog de cinema o fins i tot amb el cinema mateix, per mirar d’endegar i mantenir iniciatives així? Ser de mena organitzador m’ha dut sempre a disjuntives d’aquest tipus. Segueixo rumiant.

Arribem a Palafolls. Em sembla que són quarts d’onze de la nit. Anem a sopar al restaurant “El Balconet”. Ens regalem una bona ampolla de vi blanc, fresc, per arrodonir la jornada. Mengem primer un “pa de pizza”, amb pernil salat exquisit i unes torrades sucades amb tomàquet i oli. De segon, uns han triat pizza; jo, amanida d’arròs.

Al cap d’una hora llarga ja som a casa. Mentre em dutxo, per treure’m l’enganxor de la suor, la dona mira el 3/24. En acabt, ben fresc, engego l’ordinador i faig un cop d’ull a la xarxa i als meus blogs.

Ens n’anem a dormir, molt i molt satisfets. Les decisions a prendre, les segeuixo covant. Em dono un període de reflexió. Hi ha massa aspectes personals implicats com per improvisar. Entre el que he de decidir és si canvio l’actitud respecte els castellanoparlants que practiquin amb mi, a la vida privada, la prepotència a què els ha autoritzat el Constitucional. I què faig amb els establiments que no em respectin com a catalano parlant. Moltes coses i amb afectacions a la vida quotidiana. Per això no vull precipitar-me. Fa dies que hi dono voltes. I en donaré tantes com calgui, per no deixar de tocar de peus a terra i alhora actuar com una persona digna.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El meu 10J. De 18 a 21.05h

0

Els locutors tenen ganes de dir que “som un milió”, però no gosen. Som als moments inicials de la manifestació, encara no hi ha xifres oficials, al Passeig de gràcia no hi cap una agulla, els carrers perpendiculars van carregats de gent i als paral·lels hi ha riuades de manifestants. Els trens de rodalies i els FGC ens diuen que van plens. La situació a la Gran Via, entre Passeig de Gràcia i Tetuan és cada cop “pitjor” (és a dir, millor), amb tot de manifestants que, perquè no caben al Passeig o perquè ja s’hi atacen directament, s’hi han congregat. Els periodistes tenen ganes de dir que som o hem superat el milió, però no gosen. Saben que el 1977 s’emprà aquesta xifra per dir que érem molts, però que era físicament impossible. Es recorre a l’eufemisme de “centenars de milers” de manifestants. Fins i tot en Joaquim Maria Puyal,  a qui entrevisten com a ciutadà, es manifesta impressionat per la munió de gent, però recorda que la xifra del 1977 era inflada. Tanmateix, els periodistes que intenten moure’s entre la multitud, sobretot per intentar esbrinar el que passa a les capçaleres, han de fer mans i mànigues per aconseguir arribar finalment a un punt, on es queden quiets, perquè els és impossible fer les coses com volien. Sort de les plataformes elevades i dels terrats des d’on poden retransmetre; a més dels col·legues que tenen distribuïts en punts molt concrets, com per exemple a la cua de la manifestació.

I res, no hi ha maneres que les dues capçaleres avancin, ni que nosaltres, a l’alçada de Mallorca, comencem a moure’ns. Crits d’IN-DE-PEN-DÈN-CIA, CATALUNYA… Esbroncades a símbols espanyols. Comentaris d’estar-ne farts i tips, del Constitucional i d’aquesta Espanya que no ens vol com som. La gent es desfoga. Veus que s’allibera, que es treu del damunt tanta saliva empassada, tanta humiliació patida, tanta agressió institucionalitzada. La catarsi funciona. Esperem que els polítics no ho acabin reduint a un acte d’onanisme massiu. L’ambient és de festa. No sé si aquesta mateixa gent acceptaria passar penúries per aconseguir la llibertat que es reclama; però més val que ningú els apreti més, perquè, rere la festa per estar tots junts, units, sent un clam com a poble, hi ha una emprenyada pregona, descomunal. I el català massa emprenyat deixa de ser català assenyat i passa a ser arrauxat.

Tambors, flautes, crits, algun càntic (Segadors)… I sí, ja ens hem mogut, però poquíssim. Per ràdio diuen que, en una hora, a penes si les capçaleres han avançat gens. Vaig comentant la situació a la dona i a l’amiga, i la comentem també amb els companys i companyes de manifestació. Un noiet s’ha enfilat en una farola i, meravellat, enregistra amb el mòbil la gernació que som tots plegats.

Per fi, sembla que comencem a moure’ns d’una manera un pèl fluïda. A quarts de vuit, rebo un SMS d’un amic que no ha vingut a la manifestació: “Ho estic veient per la tele. Impressionant!”. Per cert, al mòbil continuo rebent respostes als meu SMS massiu: “Visca!”, “VISCA!”.

En algun moment, entre quarts de vuit i les vuit, Catalunya Ràdio diu que la Guàrdia Urbana xifra en 1.100.000 els manifestants. No puc dir a la dona ni als que m’envolten. L’emoció no em deixa parlar. Els ulls se’m neguen. Penso en el pare (mort fa gairebé 2 anys) i com l’hauria emocionat aquella noícia. No pot ser, els mateixos periodistes que no gosaven dir xifres ens anaven recordant que el milió del 77 era artificial, impossible. Espar Ticó, entrevistat, havia manifestat que la convocatòria del 77 tenia més mèrit perquè no havia comptat amb els mitjans publicitaris d’ara; però que la gentada d’avui era molt superior i que, no sent cert el milió d’alehores, ara erem centenars i centenars de milers; sobretot tenint en compte la part de GRan Via que era pleníssima i tots els que hi havia als carrers del voltant del Passeig de Gràcia. Però la Guàrdia Urbana afirma 1.100.000 i aquests solen tirar a la baixa, respecte al que diuen els organitzadors. Les paraules no em surten de la boca. Els que m’envolten em miren, noten que hi ha notícia important. Finalment, els ho puc dir. La gent respon amb prudència, entre comentaris de “és que som moltíssims”, “aquests (la Guàrdia Urbana) sempre tiren a la baixa”. No sé els que realment som; però Muriel Casals volia ple el Passeig de Gràcia i ho ha aconseguit, li ha vessat i la taca humana s’ha estès molt, moltíssim. De Malgrat (el meu poble) rebo un SMS: “Òmnium diu que sou 1 milió i mig”. Només puc contestar-li: “Sí”.

De sobte, per ràdio, arriba la notícia funesta. Sobre la marxa, les coses s’expliquen amb desconeixement parcial del que realment està passant; però la impressió em resulta terrible. La capçalera dels presidents es dissolt, enmig d’esbroncades al president de la Generalitat (..); algú (o alguns) intenten agredir el president (..); Montilla camina amb la secretària de Presidència (..); ha de refugiar-se a la conselleria de Justícia (..); sembla que el president va per sortir de la conselleria i hi ha gent que es mou, per seguir-lo increpant (..); Montilla corre a agafar el cotxe oficial (..); intenten envoltar el cotxe oficial (..) que finalment se’n va a gran velocitat (..). Al cap d’estona, Catalunya Ràdio podrà entrevistar Muriel Casals -gran error del periodista que, atabalat (?), l’anomena “Muriel Bertran”- i explicarà que, en arribar cap al final del Passeig de Gràcia, veinet que no s’avançava, s’havia cantat Els Segadors, recollit amb tota solemnitat la gran senyera i els presidents s’havien acomiadat, i que tots aquells altres esdeveniments s’havien produït en sortir el President de la Manifestació. Per una estona, doncs, mentre no hi hagué aquesta confirmació oficial, havia temut que realment els agressius haguessin aconseguit foragitar el president.

Tanmateix, la meva indignació pel que havia sentit que passava amb el president, és gran. Maleeixo aquell dissortat editorial de Vicent Partal i l’actitud i comportament de tots els que han estat agressius verbal o físicament amb el president. La pedrada -de fa anys- contra Jordi Pujol em va semblar intol·lerable, perquè agredir la institució presidencial és agredir el país, i per la mateixa raó no puc admetre cap agressió al president Montilla. Jo no els he votats mai, ni a ells, ni a Maragall. De les seves polítiques en discrepo pregonament. I, per la discrepància, els exigeixo responsabilitats polítiques. Però tots tres han estat legítims presidents de la Generalitat (recordem que, al nostre país, no tenim un sistema d’elecció directa presidencialista i que al càrrec s’hi arriba per majories parlamentàries). I, a més que ningú té el dret d’agredir a ningú,  menys encara a qui representa tot un país i, en la pitjor de les consideracions, una majoria de ciutadans. Per molt que el mateix Montilla, l’entorn de Presidència i el PSC hagin tingut un comportament irritable aquests darrers dies; per molt que els cartells de Montilla (aferrant-se a l’Estatut que no ha aconseguit ni mantenir íntegre) hagin pogut encendre més els ànims; per molt que alguns considerem que Montilla forma part del problema i no de la solució, la seva presència a la manifestació era com a president de la Generalitat i qui no sap respectar això és que no sap respectar el país. Qui no sap respectar el president de Catalunya demostra que només vol la Catalunya que li interessa, sense cap mena de voluntat democràtica de debò. Au, a pastar fang! Però aconsegueixo calmar-me, pensant que, si som un milió i escaig, els que s’han comportat com a imbècils són uns quants; que, per molta mala bava que el president i el seu entorn han generat (i això és palpable a tota la part de manifestació que recorro), la gent no està per faltar al respecte, sinó per a expressar la disconformitat amb la retallada de l’Estatut, indignada amb el Constitucional i abocada a altres camins (molts cartells contra el fracàs dels polítics actuals, crits d’Independència, etc). La prova és que, quan comento al meu entorn, el que va passant amb Montilla, hi ha reaccions de desaprovació, d’altres de rumiar-s’ho, d’altres de dir “és que amb tot allò de la pancarta i la senyera…”, però en general la gent no admet res que pugui desvirtuar el que està vivint. I preocupa que aquesta gamarusos agressius puguin donar imatges als mitjans que no s’avinguin per res a la gran realitat que és la multitudinària manifestació.

A alguns amics que són a la manifestació, els envio SMS sobre les xifres i els fets amb el president. No em constesten: poc que deuen estar pendents del mòbil, enmig d’aquella vivència contundent.

Ja fa estona que hem superat les vuit del vespre i és com si, en dissoldre’s la capçalera política i la gran senyera, finalment s’hagia aconseguit un ritme d’avançament.

Són es pot dir les nou del vespre i tot just arribem a la Gran Via. Truquem al coordinador del bus de Palafolls, per si podem marxar mitja hora més tard; però ja hi ha força gent esperant al bus. Així és que ens decantem al lateral de Gran Via, pugem per Pau Claris i, de camí a Llúria-València, trobo més gent de Malgrat. Havia coincidit, al Passeig de Gràcia, amb un aficionat al teatre i amb gent diversa del meu poble, entre els quals Lola (recordo com el 1977 hi vam ser, amb ell i en Jaume, que sense cap mena de dubte ara també hi hagués set, si fos viu). A Pau Claris em trobo Toni Monguilod, factòtum de la revista “Som-hi!” i, apressat tots dos de camí als respectius busos, comentem ràpidament la situació i el galdós paper institucional que ha jugat l’equip de govern de l’Ajuntament de Malgrat en aquesta circumstància: ell havia format part del primer consitori democràtic que, presidit per un PSC digne d’aquest nom, sapigué sempre estar a l’alçada institucional que ara ni es té ni se sap tenir. Tot ho dic jo, ell m’hi assenteix i em forneix informació valuosa, que em confirma la impressió que tenia.

A les nou i cinc minuts del vespre arribem al bus. Tot de gent fa com nosaltres i d’altres enfilen carrers amunt, cap a casa seva. Descansem un xic. Uns quants glops d’aigua. Per ràdio informen que la capçalera d’Òmnium ja és a Gran Via. De debò que encara quedava moltíssima gent a Passeig de Gràcia, quan nosaltres l’hem deixat enrere (la ràdio deia que la cua de la manifestació havia arribat aleshores al carrer Rosselló). Quin munt de gent! Al voltant del bus, cares de satisfacció. La gent més gran ja és asseguda, dins. Hi pujo i els posi al corrent del que sé. També els comento que, per ràdio han llegit el correu d’una dona que explica com Intereconomia ha obert informatiu parlant que Barcelona espera la gran jornada de la “roja”, amb més de 500.000 persones a la platja i banderes espanyoles als balcons, sense dir ni mu de la manifestació. De les xifres, els fets amb Montilla i d’això dels d’Intereconomia, podeu imaginar-vos-en la resposta d’aquells senyors i senyores.

Cap a un quart de deu arranquem, enormement satisfets i contents de la resposta que hem donat com a país.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El meu 10J. De les 16 a les 18h

0

Sobre les 4 de la tarda arranca el bus de Palafolls, es pot dir ple. Gent gran i gent jove, palafollencs de parla originàriament castellana i d’altres que gasten un català fonèticament impecable, tots emprenyats amb la sentència, cap al cap-i-casal. Hi trobo a faltar gent del PSC local: potser hi han anat en cotxe (o potser s’han fet definitivament seguidors de la Chacón). Al bus, estelades i fins un noi amb samarreta d’ “orgull català” i bandera de Sant Jordi. Un altre, amb samarreta de la selecció holandesa…

Agafada l’autopista del Maresme (aquella que era la N-II i el PSC i CiU ens van prendre per finançar una de les potes de les rondes de Barcelona i posteriorment el Borrell se’ns va vendre, via “la Caixa” al que aleshores era ACESA), trobem un primer cotxe amb senyeres a l’alçada de Calella: espectacular, el cotxe i les senyeres!

Trajecte tranquil. De fet, abans de les 5 baixarem del bus, aparcat al carrer Llúria, a tocar del de València. Però seguim amb el viatge.

M’he endut una ràdio amb auriculars per seguir el que se’n diu. Friso i tot està tranquil. La gent, amb ganes de festa reivindicativa i contenta de poder expressar la indignació; però no s’esvera, a l’autobús. I jo em deleixo per fer alguna cosa. Se m’acut de fer una tramesa massiva de SMS. Agafo el mòbil. Què hi escric al missatge? “Visca Catalunya Lliure!” o “Visca Catalunya!”? Sé que alguns que el rebran encaixaran millor el “Visca Catalunya”, sabran perfectament el que vol dir i fins potser compartiran la meva “eufòria”, amb el “Visca Catalunya”, encara que per res del món serien a la manifestació i ves que no s’hagin alegrat fins i tot de la sentència (a ells i elles, però, em resisteixo a no fer-lso partíceps de la resposta multitudinària del seu poble). Decisió presa: “Visca Catalunya!”. El mòbil no em permet més de 20 destinataris d’un mateix missatge i ho he de fer en dues tandes. 5 no el rebran, perquè el giny em diu que hi ha algun problema amb ells. De seguida en començo a rebre respostes: “Visca!”, “Ara hi vaig!”, “Visca, visca, per l’eternitat” (potser un caire “lapidari”, això d'”eternitat”?), “A Mataró hi ha un munt de gent agafant els busos cap a BCN. Espero que vagi molt bé i sigui un dia històric” (el remetent no pot ser a la manifestació, perquè treballa), “Tots a BCN… Força!” (collona o ho diu de debò?), “Visca! Anem camí de Barcelona! Anirem amb Òmnium a la 2a capçalera. A veure si enstrobem! (no ens vam pas trobar i això que hi vaig passar dues o tres vegades!)”, “Lliure” (el primer que m’enllesteix el missatge que havia deixat a mitges…), “VISCA!”, “Visca Catalunya, Vador!”, “Al 77 jo hi era; avui hi serà el meu fill. Tenim futur. Visca Catalunya!” (em respon l’amic valencià); “Visca!”; “Visca!”, “Em sap molt de greu no arribaré a temps, sóc al Sàhara. Visca Catalunya Independent!”, “Ara més que mai”, “Lliure!” (el segon queem completa el missatge), “Visca, visca, visca. Sempre endavant!”, “Lliure!” (el tercer!)…

Refot! Ni me n’he adonat i ja som a l’entrada de Barcelona. Tot d’autobusos ja anem enfilant cap a destí. Moltes senyeres i estelades als balcons i finestres. D’estanqueres de la selecció espanyola, també n’hi ha, als balcons i fins en un cotxe que he vist passar en direcció contrària.

I sí, ja som a Llúria-València, amb el vehicle aparcat al carril bus de Llúria (que forma part de les zones d’aparcament per als autobusos habilitades per l’organització). El xofer ha estat llest: l’ha deixat encarat ja perquè la sortida la puguem tenir més ràpidament. Quedem que a les 21.00h hem de tornar a ser en aquest punt, per tornar cap a casa; si no passa res… La palafollenca Plataforma pel Dret a Decidir ens ha donat el mòbil del coordinador del viatge, per a contactar-hi, si calgués. Organització: un deu!

Per València, fem cap a Passeig de Gràcia. Tot de gent fa el mateix. Senyeres, estelades, pancartes. Algun bar obert és ple de clients, ben equipats per a la manifestació. Tot just al passeig de Gràcia, un noi amb armilla carbassa ens passa adhesius amb el lema “Som una nació: nosaltres decidim!”. Als laterals del Passeig hi ha força gent. A la part central, no és ben bé fins a les cinc que s’hi comencen a col·locar els grups: els dels partits, sindicats, associacions d’immigrants, etc. S’han repartit l’espai entre Aragó i Diagonal. Falta una hora, som molts, però em plantejo encara si aconseguirem omplir el Passeig de Gràcia (ves per on, em surt allò tradicional del soci del Barça -tot i no ser-ne- que , guanyant per 4 a 0, encara tem que es podrà perder el partit!).

Amb la dona i una amiga decidim fer un tomb, primer fins al capdamunt, a la Diagonal i en acabat, cap a la capçalera, al carrer Aragó (?). Veiem com es van configurant els diferents “barris” de la manifestació: la CUP, EU, ICV, ERC, JNC, CiU… Per curiositat: on és (on era) el “barri” del PSC? No el vaig saber veure. De fet, tampoc vaig arribar a veure el grup d’ Òmnium (i bé que hi eren!).

Arribats a baix, delerosos de veure la gran senyera i la magnífica pancarta amb el lema: res. Deduïm que serà en aquell punt, perquè hi ha tots els vehicles de les ràdios ocupant la part central del Passeig i perquè també hi ha el cotxe de la guàrdia urbana que precidirà la capçalera…(?) Però, què hi fan aquells, més endavant? En efecte, la gent de Reagrupament s’ha col·locat Passeig avall, encapçalant ells la manifestació (si a les 6 de la tarda ningú no se’ls posa al davant, esclar). Al cap d’una estona, sento una dona que diu ben satisfeta: “en Montilla no encapçalarà res!”. M’indigno. Les males arts del PSC durant els dies previs a la manifestació i Presidència, bé es mereixerien això; però si la comissió organitzadora ha arribat a un acord, s’hauria de respectar. A mi, aquesta mena de rebentades no m’agraden (decisió presa: Reagrupament perd definitivament qualsevol possibilitat, de les remotes que ja tenien, que els pugui arribar a votar. Amb gent així, no hi vull saber res. Per molt que els del PSC i Presidència s’ho mereixessin). Però també opino que l’organització hauria d’haver tancat un bon espai al davant de la capçalera, per garantir l’avenç de la manifestació i donar projecció a la (les) capçalera (capçaleres). Els fets que posteriorment s’esdevindran, m’hi reafirmen. Com sabeu, una munió de gent va anar a raure al davant de tot i el tap ves descomunal, de manera que ni tan sols els periodistes radiofònics que ho seguien des de plataformes estratègicament situades, mai no vaig sentir que ho atribuissin a Reagrupament: devien quedar també engolits. Si volien protagonisme, el tret els ha sortit per la culata. Si volien ser el gra per a congriar una massa popular davant de la capçalera oficial, se’n van ben sortir.

Ves, l’amiga, la dona i jo, veient que som a baix de tot i que ja no queda gaire per a les 6 de la tarda, innocents, decidim anar cap amunt i, no sent de cap “barri” en concret, mirar de posar-nos en algun que ens hi trobéssim bé. Innocents! Arribar d’Aragó a València ha estat una odissea titànica. La part central del Passeig de Gràcia ja era plena i pel lateral (cantó Llobregat), costava molt de moure’s. Arribats a València, intentem agafar aquest carrer, amb la idea de pujar per Rambla Catalunya, cap a un punt més enlairat del Passeig. Res. No resistim la temptació d’estar apartats del moll de l´os i, a Mallorca, mirem de reincorporar-nos-hi. Ja son les 6 de la tarda i només de mica en mica, al cap d’una bona estona, aconseguirem ser a la part central del Passeig. Als laterals, no s’hi cap. Per sort, passa airet i estem a l’ombra. Aviat (?) hem de començar a moure’ns (innocent!). No pot faltar gaire, perquè la capçalera ja deu haver engegat la manifestació. Glop d’aigua. Em poso els auriculars i engego la ràdio (Catalunya Ràdio): valga’m Déu! Ens assabentem que, a quarts de set, el tap és monumental al davant de tot, que la cua a Diagonal arriba a Balmes i que a Gran Via el tap pot empitjorar, perquè ja hi ha força gent…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El meu 10J. Dinar, preparatius i cap a l’autobús

0

Avui, a casa dinem més d’hora. Ens hem fet pasta amb tonyina. Res, d’aquí a cinc minuts ens hi posem. Tot seguit, enllestir les quatre coses (preparar motxilles, agafar l’ampolla d’aigua, la gorra i crema protectora pel sol, etc). I a dos quarts de quatre serem a Palafolls: hora de sortida del bus.

Em diuen que l’autobús de Malgrat ha quedat ple i que hi ha altres veïns meus que s’han apuntat al bus de Palafolls.

Senyeres. Des que hi hagué acord amb la capçalera de la manifestació, a Malgrat s’ha començat a veure més senyeres. I avui, encara més.

Des d’ahir a la tarda, quan es conegué la sentència, no he pogut fer gaire res de bo, del que havia de fer. El cos m’ha demanat estar per la resposta a l’agressió. Tanmateix, aquest matí m’he llevat ben d’hora, perquè demà he de lliurar un article de cinema a una revista i, anant parant cada dues hores, per estar per la mobilització i desfogar nervis, he anat avançant. Per acabar d’adobar, un amic de fora em va venir a dur un grapat d’estelades, que les hi havien demanades uns amics comuns que viuen prop de Barcelona, i, esclar, al cap d’una estona, vaig trobar-me amb un altre amic, que me les va recollir: Mare de Déu, quin trafiqueig! I el telèfon, que no parava: la indignació per la sentència. I l’amic d’Onda, que em va venir a veure amb la dona, entre altres per parlar de la manifestació d’avui, a la qual (per descomptat) assistirà.

Banderes espanyoles. M’irriten; però alhora penso que és un signe extern de democràcia i tol·lerància. Que cadascú pengi el que vulgui. Que cadascú s’interessi pel que vulgui. Tot i que els que la pengen per alguna cosa més que el futbol, tenen magistrats, jutges, filles de guàrdia civil i militars que comparteixen amb ells un mateix sentiment d’identitat i ens prohibeixen i coaccionen legalment perquè nosaltres no poguem sentir la nostra, d’identitat. Sobretot, que a cap cap calent se li acudeixi respondre a cap provocació espanyolista, ni manifestar-se de cap altra manera que no sigui pacífica, democràtica i lliure.

Apa, vinga. Que aquesta tarda sumem. Sumem participació. Sumem crits. Sumem protestes. Amb respecte mutu. Per Catalunya. Per dignitat.

Som una nació: nosaltres decidim!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Xavi, Piqué, Pujol… s’haurien fet còmplices de Hitler, a l’Alemanya dels anys trenta, per “no entrar en política”?

0

Xavi, Piqué, Puyol… són professionals i la “roja” és ara mateix la seva feina; però no poden fer veure que no saben la dimensió política de la “roja”. Tenen el dret a no entrar en “política”. Però tenen una responsabilitat respecte al seu país i el 10J, si no fan explícit costat al seu país, seran uns irresponsables. ¿S’haurien fet còmplices de Hitler, a l’Alemanya dels anys trenta, per “no entrar en política”?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari