Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Sentència del Constitucional: nació i “preferent”

0
Publicat el 29 de juny de 2010

El terme “nació”, a l’Estatut ja apareix només al preàmbul. I els preàmbuls, a les lleis, mai no tenen efectes jurídics. Per tant, els que van sotmetre el text a referèndum sabien perfectament que deixaven “la nació” al preàmbul, perquè la Constitució Espanyola diu el que diu. Que ara el Tribunal Constitucional es rabegi a recordar-nos-ho és emfàtic i revela la ideologia dels seus actuals 10 espanyols sense pietat que el conformen, més que no pas l’alçada jurídica que els correspondria i que, en altres àmbits, segurament deuen tenir. Matís important: gent que hi entén més que jo, m’ha fet adonar que el Constitucional Espanyol diu que no té efectes jurídics “interpretables”, el terme nació al preàmbul, de manera que escapcen cap possibilitat que en, la interpretació dels articles dispositius de l’Estatut, es pugui recórrer a l’eficàcia del terme “nació” detallat al preàmbul.

D’entrada, a efectes pràctics, poques conseqüències hauria de tenir que ens hagin retallat el caràcter “preferent” de la llengua catalana a les administracions públiques i als mitjans de comunicació públics. De cap manera no podem acceptar que, si la majoria del poble català va votar-ho, ara cap espanyol ho pugui retallar. Certament; però un cop això s’ha produït, convé estar amatent a l’eficiència de la decisió del Constitucional. En tema de llengua, ara mateix, em preocupa molt més la reinterpretació d’altres articles que no pas aquesta eliminació del caràcter “preferent” del català. Permeteu que m’expliqui. Com que es manté el caràcter normal del català com a llengua vehicular, res no hauria de canviar a la pràctica. Certament, la Llei de Política Lingüística estableix que la llengua normal sigui la catalana, tot garantint escrupolosament el dret al castellà del ciutadà que s’hi aculli. Veurem el que ens diuen els experts sobre fins a quin punt això quedarà tocat o no. Malgrat tot, convé saber que les diverses administracions usen internet cada cop més, en la relació amb l’usuari, que disposa de les corresponents pàgines en català, castellà, anglès… I d’aquí a ben pocs anys, els formularis en paper seran ben bé una rèmora. Per altre cantó, fins avui mateix, tot i la Llei de Política Lingüística i la vigència plena de l’Estatut de 2006 (ara retallat) l’ús del català a l’administració de l’Estat a Catalunya ha estat molt deficient i el bilingüisme tipus “Ciudadanos” s’ha anat estenent per diversos departaments del govern de la Generalitat, amb la complicitat absoluta de la Vicepresidència de Carod Rovira. On desconec els efectes que la cosa pot tenir és en l’àmbit local.

La clau de volta, pel que fa a la llengua, és si finalment l’àmbit constitucional espanyol considera que el català, a Catalunya, és un idioma de segona. És a dir, si la llengua dels catalanoparlants, a casa nostra, té menys reconeixement i valor oficial que la dels castellanoparlants. Ras i curt, si a Catalunya és un deure i un dret saber el castellà, però no és cap deure saber el català, a més d’un dret. El que es deduiria d’aquí sí acabaria tenint unes conseqüències importants. Quan tinguem la sentència, veurem el pa que s’hi dona. Ara com ara, l’eliminació del terme “preferent” i la mena d’escapçades que hi ha hagut en tots els conceptes més autonomistes, fa pensar en el pitjor i alguns mitjans de comunicació així ho apunten.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sentència del Constitucional: polítics, premsa, poble

0
Publicat el 29 de juny de 2010

Val la pena esperar que disposem del text de la sentència del Tribunal Constitucional. Allò que tindrà efectes jurídics és el que posi la sentència. Tanmateix, ahir i avui la premsa i els polítics estan fent el que han de fer.

Ahir vespre vaig anar seguint com tractaven la notícia els webs de diversos mitjans de comunicació. I, en veure com s’anava a una apreciació cada cop pitjor, els temors se’m van confirmar. Més o menys l’esgraonat va ser (en general): primer, la noticia (hi ha sentència!); després, “no és tan dolenta com ens temíem”; al cap d’una estona, “retallada, estisorada, etc”. Nació i llengua semblava que quedaven al text; en el primer cas, amb afegitons de la retòrica constitucional post-franquista (“la indisoluble unidad de la nación española”), i, pel que fa a la llengua, deixant el català com a llengua normal, però no “preferent” a les administracions i mitjans de comuniccaió públics. Però després ja se’ns advertí que, pel biaix de la interpretació d’altres articles, la llengua (per exemple) pot quedar rebaixada a idioma de segona categoria. I, de mica en mica, se’ns fa saber la magnitud de la tragèdia, un cop s’han analitzat els articles “reinterpretats” i, tot i que no se’n coneix la “interpretació” que en fan els 10 espanyols sense pietat, se’ns remarca per on poden anar els trets. I la tragèdia apunta que serà de gran magnitud. Perquè allò que posi la sentència és el que tindrà efectes jurídics, i no pas ni les notícies d’ahir o avui, ni les declaracions institucionals.

La premsa, doncs, està fent el que ha de fer. Informar, opinar via editorial i donar veu als que tenen opinió. Cada mitjà, amb el seu bagatge ideològic.

I els polítics, començant pel president de la Generalitat, miren de trobar una resposta i enfocar una superació de l’atzucac, atents alhora a la seva particular estratègia electoral. Em fa l’efecte que la indignació de Montilla és sincera i que la seva crida a la serena mobilització popular n’és una expressió ben clara. No obstant això, em temo que els partits autonomistes (tots) aposten pel desfogament catàrtic, per la gestualitat estètica, sabent que el camí per on tiraran serà el de l’eterna, esgotadora, poc rendible negociació, via lleis i “compensacions” amb els diferents governs de Madrid.

També els militants i mitjans independentistes estan jugant la seva carta des d’ahir al vespre. L’ocasió és clara. L’argumentari, servit en safata. La voluntat expressada a les urnes pel poble català ha estat retallada pels 10 espanyols sense pietat, reflex i expressió dels dos partits espanyols majoritaris.

I el poble? Alguns, deixant anar les nostres per la xarxa. D’altres, seguint atentament els mitjans de comunicació. Uns altres, de ben segur, passant-ne del tot.

Cal esperar que es publiqui la sentència i sapiguem exactament com queda la cosa. I dir-ho. I reflexionar-hi…

Els autonomistes es faran còmplices, mal sigui a desgrat, d’un sitema que faci mal el poble de Catalunya? Els independentistes actuaran de manera oportunista atiant l’agitació, en lloc d’aprofitar l’avinentesa per fer avançar de debò el conjunt del nostre poble? El poble tindrem la dignitat que escau als pobles lliures? Els mitjans de comunicació,  al servei dels grups econòmics que els aguanten, es posaran del costat de la justícia i la veritat?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avui + El Punt: menys contingut, més subvencions

0
Publicat el 19 de juny de 2010

M’he quedat sense diari en català d’abast “nacional”, en paper i per internet.

Des que l’empresa d’ El Punt ha acomiadat la meitat de la plantilla de l’Avui i han traslladat físicament la redacció d’aquest darrer al barceloní carrer de les Tàpies, on ja hi havia la de l’edició barcelonina d’ El Punt, al diari en paper ens hem trobat que, si més no a “Cultura i Espectacles”, han desaparegut noms habituals i hi han aparegut els de periodistes d’ El Punt. A més, llegint els dos diaris d’un mateix dia, tens la sensació (i alguna cosa més que “sensació”) que un mateix article apareix als dos mitjans (dos, dic?).

Des de dimarts dia 15 de juny de 2010, l’ Avui.cat ha desaparegut del mapa i ElPunt.cat té el que en diuen dues edicions, la “nacional” i la “local”, en les quals apareixen articles referenciats a l’ Avui i a El Punt. Quan entres a qualsevol dels apartats, “Política”, per exemple, et trobes la informació organitzada a tres columnes: una primera, més ampla, centrada en Catalunya; una segona, més estreta, centrada en els Països Catalans, i una tercera, tan estreta com la segona, dedicada a Europa/Món. Encara que estiguis al que anomenen “edició nacional”, les noticies locals ocupen bona part de l’espai i les autènticament nacionals i les de la resta d’Europa i del món, queden com arraconadetes. A més, la renovació d’aquests articles va de manera que, en determinats apartats, et vas trobant notícies ja endarrerides, de poc contingut nou que hi han afegit.

Si hi ha edicions locals i una de nacional, sembla raonable que la “nacional” prioritzi el material informatiu i d’opinió d’aquest abast i el de la resta d’Europa i el Món. Fins ara, amb les seves limitacions, l’ Avui ens ho donava, això. Però l’ Avui + El Punt, no. El “nou” web només millora el d’ elPunt.cat perquè incorpora una primera zona de notícies fresques (sense tanmateix igualar el que teníem a l’ Avui.cat); però la resta és una simple absorció d’un mitjà “nacional” a l’esquema d’un mitjà ontològicament i essencialment “comarcal”,  que als darrers anys ha accentuat el localisme, precisament.

Per saber què passa al (nostre) país i al món, si més no per internet, ja no tinc ni l’ Avui. I això de l’ Avui + El Punt és ben clar que no em serveix. 

He defensat sempre opcions com les d’ El Punt o Diari de Girona, que des d’una vocació i eficiència informativa territorial incontestable, han tingut present també, complementàriament, l’actualitat general. S’ha passat per èpoques amb més possibilitats i d’altres amb menys, d’abastar aquesta tasca complementària; però no s’ha abandonat mai. Tanmateix, a casa ens havíem avesat a comprar dos diaris, el territorial i el general, el local-comarcal i el nacional. I, com a “nacional”, hem comprat -fins ara- l’ Avui, malgrat les meves discrepàncies (que sovint he anat fent públiques) -discrepàncies normals entre un lector i el mitjà que llegeix habitualment-.

Ara, doncs, em trobo sense diari “nacional” en català. Em direu que El Periódico em podria fer aquesta feina; però allò amb que està escrit més que català és una variant dialectal del castellà, un artifici lingüístic que no s’avé gens al meu registre, al de la meva gent (potser sí al de molts castellanoparlants que passen o han passat al català o que, no havent fet el pas, és com parlen la nostra llengua el dia o les estones que diuen algunes frases en català). El respecto i el tinc en compte, perquè hem de sumar; però no el puc assumir com a mitjà habitual per a mi. I tampoc m’abelleix gens el seu espanyolisme, que si ja era descarat amb en Franco i en Nadal, és del tot desacomplexat amb l’Hernández (a qui molts ja coneixíem bé, de quan participava a les tertúlies d’en Grasset els havent dinats de Catalunya Ràdio): un detallet significatiu, com alguns ja han remarcat, és que elPeriódico.cat ja no ho és de “.cat”, sinó “.es”, de manera que realment l’hi haurien de dir elPeriódico.es/cat, i és que de barra espanyolista i castellanitzadora sempre n’han tingut i molta. Més detallets? Vinga, un altre: com sabeu El Periódico identificava la versió original castellana amb el color vermell i la bàsicament traduïda al català per la màquina, amb el color blau; doncs ja hi ha hagut diverses ocasions que, posats a escollir, han optat per triar només el color vermell i ara, amb el nou disseny del seu web (informativament molt millor que el nyap d’ Avui + ElPunt), la icona que identifica el diari a què pertanyen els seus articles és de color… vermell! L’Hernández és franc i sincer, no té cap complex a subordinar el català al castellà, reflex del seu desig pregon de subordinar el (nostre) país a Madrid (que tan bé coneix). I aquests detallets són no res, comparat amb el contingut del diari, com bé sabeu o podeu comprovar fent el disbarat de comprar-ne algun o fullejar-lo en una biblioteca.

Per internet, em direu que disposo de Vilaweb. Sí, Vilaweb fa la seva funció; però encara no em cobreix el ventall informatiu que, per exemple, em donava l’ Avui.

Fa uns dies ja vaig escriure que em sembla que tots plegats potser hauríem de ser positivament més crítics amb el que està fent el Grup Hermes amb l’ Avui. Des de dimarts, 15 de juny de 2010, veient com van les coses, ja tinc seriosos dubtes sobre l’operació mateixa de comprar l’ Avui per part del grup Hermes. Això de comprar una empresa per a liquidar-la, com estan fent… no s’està infringint alguna llei del comerç, de les que precisament es promulguen en contra de males pràctiques (i aquesta ho sembla una mala pràctica)? Però, a més, hi ha el tema de les subvencions públiques. Dius, posats a liquidar l’ Avui, despullant-lo del tot, buidant-lo de contingut, per què no en fan desaparèixer la capçalera, o en creen una de nova (El Punt d’avui, per exemple?), i de seguida te n’adones que gestionant dues capçaleres segurament deuen rebre dues subvencions: una per a “l’ Avui” i l’altra, per a “El Punt“. Si és així, ara mateix em sento estafat, com a ciutadà que pago impostos. Mira que defenso les subvencions públiques al mitjans en català, oh, i tant; però això no em permet admetre que per a un mateix contingut (a la pràctica) hi hagi dues subvencions i, encara menys, que com a ciutadà em trobi que, per a la meitat de contingut, algú rebi el doble de subvenció.

I deixeu que m’avanci a un argument fals que corre. El grup Hermes no s’ha pogut trobar la situació econòmica de l’ Avui pitjor del que es pensaven. Si fins i tot era llegenda urbana que la cosa estava molt malament. Qui es pot creure que, abans de comprar, no s’ho havien ben mirat? Però és que, a més, hi ha l’Institut Català de Finances, que era i és al darrere de tot el recorregut de l’ Avui dels darrers temps i que indiscutiblement sabia i ha sabut en tot moment com estava la situació. La falsedat de l’argument que no sabien com estava reforça la percepció que la jugada ha estat dissenyada des del primer moment com una operació per a liquidar definitivament l’ Avui, esquivant-ne els efectes polítics per la via de mantenir-ne la capçalera (i aquí, el govern de la Generalitat hi pot haver tingut molt d’interès, éssent còmplice i part -via ICF- de tota l’operació), amb una rendibilitat esplèndida per a l’executor (el grup Hermes) que arreplega el doble (o més) de subvenció.

Sort que la meva situació econòmica no em va permetre comprar accions en la campanya de fa unes mesos. A l’emprenyada com a lector i a la sensació d’estafa que tinc com a ciutadà, hi hauria d’afegir el lament per haver malgastat els meus calés. De la mateixa manera, vés per on, ara me n’he d’alegrar que, per la mateixa raó de migradesa pecuniària, hagués de donar-me de baixa de subscriptor de l’ Avui, fa uns mesos. Que n’és de trist, tot plegat! Porto anys rascant-me la butxaca i esmerçant-me en la defensa i extensió de l’ús social de la nostra llengua i que ara m’hagi d’alegrar d’aquestes coses…! Quina me!

Tot el que està passant quedaria justificat i ens n’hauríem d’alegrar, malgrat la perplexitat actual, si fos de debò per crear un potent grup de comunicació en català. Però ara com ara, d’això res. En la liquidació de l’ Avui, no han anat a quedar-se’n amb el millor, a sumar el potencial d’aquell mitjà i el d’ El Punt. Això hauria permès intuir o tenir l’esperança que s’anava pel camí de les sinergies, del reforç, de la potència periodística. Res. Només gestió de capçaleres: menys contingut, més subvenció.

Quina llàstima! Quin fàstic!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La gran “rojada”

0
Publicat el 4 de juny de 2010

S’escau que cada juny solem anar de viatge per Europa, amb la dona, i, per tant, cada dos anys o bé topem amb un mundial o amb una eurocopa, amb unes olimpiades… Tot i que l’esport no ens interessa particularment, sempre acabem ensopegant amb  les eufòries i desil·lusions dels aficionats a aquesta mena de coses. Recordo una tarda que érem a Murano, de passada, i sentiem els uis i altra mena de lamentacions dels italians entaforats davant dels televisors, de ca seva o dels bars. Tarda infausta, per a ells, que van quedar eliminats d’aquela competició. Potser la vegada pitjor, però, fou l’última que vam ser a Roma. Valga’m Déu, com vomitaven “pasión por la roja” els espanyols que corrien per la ciutat eterna; preludi, però, del que ens vam trobar aquí en tornar. Efectivament, sopàvem a Blanes en un restaurant quan en Xavi i companyia van classificar-se per a la final de l’Eurocopa, i tota la petita ciutat costera va ser un clam d’alegria. Després vindria aquella mena de nit terrible, en què no ens deixaven dormir, els nostre veïns, enfollits: els del Barça i els de l’Espanyol, els del Real Madrid i els del Betis, els del… (aquí tothom va sortir, amb més banderes estanqueres com mai no s’havien vist al poble, ni en ple franquisme!)

Ara estem preparant un nou viatge, nord enllà… Ja hi anem mentalitzats amb el que ens podem trobar. Però fa mandra, també pel que segurament ens trobarem aquí quan tornem. És com un mal de ventre que hem de passar, inevitablement cada parell d’anys i sobretot mentre els Piqué, Puyol, Xavi i companyia segueixin oferint tantes “glòries a Espanya”.

No és que aquesta mena de passions m’agradés, si poguéssim tenir selecció pròpia; però és la mateixa diferència que experimento amb les victòries celabrades del Barça i del Madrid. M’agrada que guanyi el Barça? Sí, però per allò del més que un club i perquè em trobo millor envoltat de gent alegre, mal sigui pel futbol. M’agrada que guanyi el Madrid? No, per allò que representa i per la sobèrbia que gasta, mal que també tenen dret a estar alegres, els meus veïns del Madrid. Ara, quan passen uns i altres per sota casa, tocant clàxons, fent sonar himnes i cridant, m’emprenyen uns i altres; per bé que, posats a emprenyar-me, prefereixo del tot que ho facin els del Barça. Doncs el mateix amb les seleccions. Se me’n ben refot, l’esport; però posat a haver d’aguantar coses desbocades d’aquesta mena, prefereixo que siguin catalanistes que espanyolistes.

De moment, però, el que ens toca és aguantar aquesta cosa, que em resulta fètida, de la gran “rojada”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La pocavergonya ha començat la destrucció del Racó de Can Feliciano, començant pels arbres

0
Publicat el 22 d'abril de 2010

La pocavergonya i els poca-penes han començat a destruir irreversiblement el Racó de Can Feliciano, a Malgrat de Mar. La primera víctima, l’arbreda. Aviat cauran unes restes de patrimoni històric. I tot seguit, l’espai de la Riera.

Els de Malgrat, dissortadament, fa temps que sabem si n’és d’inútil, incapaç, zero a l’esquerra, el conseller Francesc Baltasar. D’ell és la responsabilitat última d’aquesta destrucció. Perquè l’Agència Catalana de l’Aigua, que d’ell depèn, és qui ostenta la competència en matèria hidràulica a Catalunya i ell sap perfectament que l’obra que ara es farà no s’avé a les directives europees actuals. Sap el mal que estan fent. I el fa. Com Pilat, al damunt covard, se n’ha rentat les mans (doblegant-se a les indicacions del PSC, incapaç de mantenir la coherència amb allò que l’ha dut al govern). Tot i que la responsabilitat política i ètica no la pot declinar, fa mesos que l’Agència Catalana de l’Aigua se n’ha desentès i ho ha deixat en mans de l’Ajuntament “a la basca”, que ara ho està executant.

Tant se val que hi hagi als jutjats dos recursos, la resolució dels quals podria contradir les conseqüències del que ara està passant. Aquí se serren arbres, es destrueix patrimoni, s’acaba amb un dels darrers reductes de la memòria del nostre poble.

No per sabut, que passaria, fa menys mal. I ràbia.

El pitjor és que ara, al damunt, ens sabem administrats per un Ajuntament que pren acords mancats de qualsevol raonament racionalment admissible (si en teniu cap dubte, intenteu seguir alguna gravació del ple municipal en què PP i PSC van decidir la destrucció, i veureu com no hi ha més argument que els genitals de qui mana i la nul·litat més total de la colla que l’envolten). Ens sabem administrats per un Govern de la Generalitat hipòcrita, que predica el que no fa, que proposa una solució intel·ligent i del tot positiva i no tan sols admet que l’Ajuntament la hi rebutgi sense cap fonament racionalment sostenible, sinó que s’avé a executar una obra que està en contra dels valors que el Govern diu defensar i del que la normativa europea estableix.

Ens queda la satisfacció, per damunt de tot, d’haver aconseguit allargar més de 2 anys la vida d’aquests arbres i la història del que quedava del Racó, amb el seu valor patrimonial inclòs. Poc, certament; però ha valgut la pena, si no podíem aconseguir res més. M’ho va preguntar un dels amics que l’agost de 2007 s’havia enfilat a un arbre, per a defensar-lo: “Vador, com creus que acabarà això?” I jo, escèptic com sempre, vaig contestar-li: “No hi ha res a fer. Els arbres cauran i el formigó anirà sobre la riera. Però ja que ha esclatat aquesta oposició, val pena intentar aconseguir tot el que es pugui, ajornar-ho al màxim i explorar totes les possibilitats de salvar-ho”. Dissortadament, els pessimistes solem acabar encertant-la en aquest país.

En aquest dia de mal humor, permeteu que agraeixi infinitament les persones que han lluitat per salvar el Racó de Can Feliciano. Han tingut la gosadia de plantar cara. Alguns han hagut d’anar a judici, per culpa d’una feixistosa instrumentalització de la policia municipal per part de la inefable alcaldessa que el PSC té a Malgrat. No han defallit. Han presentat recursos. Han informat la població. Han tingut la paciència d’anar als plens municipals i aguantar el que s’hi ha d’aguantar (se’n volen ganes i convicció). Avui, més que mai, amics i amigues, us mereixeu l’homenatge i el reconeixement del poble de Malgrat. El meu, per descomptat, amb total admiració i afecte.

Veiem imatges de la destrucció d’avui, al blog de Vicens Tomàs: Als arbres de la riera i al Facebook.

FOTO © Vicens Tomàs La destrucció ha començat aquest matí

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Malgrat: El PSC i el PP obstaculitzen l’exercici de drets democràtics fonamentals

0

Malgrat Decideix lamenta els obstacles de l’equip de govern per celebrar la consulta

No cediran cap local municipal per a la votació del dia 25 i veten la veu de la plataforma a Ràdio Malgrat

Malgrat Decideix vol denunciar els obstacles amb què s’està trobant amb l’equip de govern de l’Ajuntament de Malgrat (PSC-PP) que ha optat per no cedir cap espai a la plataforma per a facilitar la celebració de la consulta sobre la independència, el proper dia 25 d’abril.

D’altra banda, tot i haver pactat amb la directora de Ràdio Malgrat l’organització de 3 espais radiofònics dedicats a la consulta més un debat que podia ser en directe o diferit, divendres passat, dues hores després d’haver-se realitzat el primer programa, membres de la plataforma van rebre la notícia per part de la directora de la ràdio que ja no es produiria cap més programa sobre Malgrat Decideix.

El mateix periodista i escriptor Vicent Partal, que va participar en la xerrada de Malgrat Decideix diumenge passat, se’n fa ressò en el seu bloc (http://blocs.mesvilaweb.cat/partal).

La plataforma, -a través de la Revista Som-hi (cal recordar que l’Ajuntament ens obliga a demanar espais i permisos de diversa índole a través d’una entitat legal registrada)-, va entrar ahir una instància adreçada a l’alcaldessa, com a màxima autoritat de l’emissora municipal, per reclamar els tres espais i el debat que s’havien acordat realitzar. Lamentem profundament aquesta manera d’actuar de l’equip de govern, que per la plataforma repercuteix en la pèrdua d’un dret fonamental, com és la llibertat d’expressió.!

Fins ara, Malgrat Decideix ha celebrat diversos actes importants: la presentació de la plataforma, la xocolatada popular, la bicicletada, i ha posat en marxa el vot anticipat. També s’han fet xapes amb el logotip de Malgrat Decideix, un díptic informatiu i s’han repartit guardioles a les botigues del poble per poder recollir diners per sufragar totes les despeses que suposa l’organització de la consulta.

18 entitats adherides

Des que Malgrat Decideix es va constituir el passat 10 de gener, diferents entitats del poble s’han adherit a la plataforma. De moment, comptem amb 18 entitats adherides: Agrupació Sardanista Malgratenca La Barretina, Agrupament Escolta i Guia Sant Nicolau, Associació de Jubilats, Associació Solidària Malgrat amb el Sàhara, Associació de veïns Llevant de Malgrat de Mar, Club d’Atletisme Malgrat, Club Patí Malgrat (hoquei), Colla de Geganters de Malgrat de Mar, Cooperativa Progrés Garbí, Gem, Grup Bergantí, Grup d’Havaneres La Barretina, Grup de Teatre Germanor, Malgrat es Mou, Motor Antic de Malgrat, Revista Som-hi!, S.C.R. La Barretina Vermella, Sindicat Unió de Pagesos.

http://www.facebook.com/malgratdecideix
http://www.malgratdecideix.cat

(Comunicat emès per la Plataforma Malgrat Decideix)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un amic ha mort aquest matí

0

Un amic ha mort aquest matí. Un home que estimava la vida i perquè l’estimava, xalava cantant, passejant pels carrers, estant-se a la plaça, compartint taula amb els amics, saludant els coneguts, anant al cineclub…

Aquest mes de maig jo era a Canes i ja traginava aquell dolç però ostensible cansament de tantes setmanes de preparació del Festival i de farcides jornades festivaleres. Per telèfon, la meva dona em diu que s’ha trobat aquest i un altre amic a la plaça de la Barretina i l’han feta petar, tot prenent una beguda, i que la trobada ha estat una reivindicació del plaer -que ella i jo no ens regalàvem- d’estar-se allà, en un dels indrets no pas més bonics, però sí ben acollidors del nostre poble. Jo, des d’una terrassa al quart pis del Palau de Festivals, li dic a la meva dona que ens ho hem de plantejar, regalar-nos un descans compartit en el nostre massa intens ritme de vida i activitat, i que tinc moltes ganes de tornar a ser a casa i començar a anar a la plaça. D’aleshores ençà, molts dissabtes ens ho hem fet venir bé per decantar feines i obligacions -i jo, el blog- i passar per la plaça de la Barretina. En algunes ocasions hem coincidit amb l’amic i la xerrada ha estat amena i agradable, d’altres vegades hem gaudit només de la reconfortant sensació de seure tranquil·lament, pel gust de ser allà, acollint-nos al vitalista mestratge de l’Àngel.

Avui, aquest matí, l’Àngel ha mort a Terrassa i demà l’enterrarem al seu poble, Rubí. La malaltia, fulminant, se’ns l’ha endut. El trobarem a faltar, i tant que el trobarem a faltar; però cada vegada que vagi a la plaça, el cafè o el vermut o el que sigui que hi prengui, anirà per ell; cada estona de plaent estada allà, passejant pels carrers o escoltant un cant, serà en bona mesura gràcies a ell i xalant de la vida com feia ell, d’alguna manera serà present en tots nosaltres.

Havia pensat sempre que el tema “Tu viendras”, de Zbiegnew Preisner, pertanyent a la banda sonora de “La doble vida de Verònica”, de Krzysztof Kieslowski, voldria que sonés al funeral -quan fos- d’una persona molt propera a mi -els que em coneixeu, sabeu el meu diguem-ne vincle amb Kieslowski-. En la mort de l’Àngel, he decidit no “guardar-lo” per a aquella ocasió i, amb tota la bellesa del cant, penjar-lo al blog, en senyal de dol, de record i com a afirmació d’esperança.

Àngel, per tu! (Vulgueu clicar l’enllaç adjunt. Gràcies)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De BLOC a BLOG

0

A partir d’avui opto per anomenar “blog” al que fins ara anomenava “bloc”.

M’ha convençut del tot l’article Bloquejats pel bloc que Albert Pla Nualart ha publicat a la seva columna “Català a la terrasseta” de l’ Avui.

En primer lloc, perquè admet que “blog” i “bloc” són dues propostes legítimes i considera que potser el millor és acceptar de moment les dues formes i deixar que un ús no pressionat per la norma es decanti per la que li va més bé.

En segon lloc i sobretot, pels punts amb què sintetitza el perquè es decanta pel “blog”, d’entre els quals,  m’han acabat de tombar els següents:

(..) sempre és millor que un nou significat pengi d’un significant (mot fonètic) específic i no sigui una accepció més d’un que ja vol dir altres coses.

(..) “blog” és l’opció de la majoria de llengües i el terme internacional, però és, a més, un mot ben format en català: desaprofitar els avantatges que això dóna, esdevenir una raresa, perquè a uns quants els va seduir inicialment el joc amb la metàfora del bloc de paper, no sembla raonable.

Jo sóc dels que he escrit fins ara “bloc” perquè m’agrada la idea d’associar-ho al clàssic bloc de paper. Tanmateix, llegits aquests arguments considero que he d’optar per un mot ben format en català, que podem compartir amb la majoria de llengües i ens permet enriquir el nostre lèxic amb una paraula més dotada de significat específic, i per tant, que no he de mantenir l’opció per “bloc”, per simpàtica que em resulti.

Per la feina que seria ara refer tots els apunts anteriors on apareix el mot “bloc” i perquè també vull deixar constància del canvi de criteri, serà només als articles que publiqui a partir d’avui que optaré per “blog”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

30 anys d’una festa major única

0
Publicat el 16 d'agost de 2009

Ara fa trenta anys, el primer ajuntament democràtic de Malgrat no tenia ni un ral (s’havia constituït feia molt poc, enmig de la ruïna econòmica heretada del post-franquisme) i s’havia de fer la festa major. Eren moments de gran participació popular i es va decidir enfocar-ho així. Res d’envelat: les ballaruques i espectacles, a la plaça de la Barretina, on la gent s’asseia en cadires de fusta plegables. El munt de persones que, de les més diverses entitats, conformàvem la flamant Comissió de Festes trèiem les cadires guardades en un local de la vora de la plaça. I quan l’acte s’acabava, les hi tornàvem a desar, amb la col·laboració espontània de molts i molts veïns.

Tots els actes eres gratuïts. Ara bé, no recordo si aquell primer any ja ho vam posar en marxa, però el cas és que fins ben bé el 1982 o 1983, els de la Comissió passàvem per les cases -carrer per carrer, porta per porta, del punt més cèntric al més arraconat del poble- a recollir una aportació econòmica voluntària -la que cadascú volgués, si volia-.

Tot plegat, doncs, anava carregat de voluntarisme i participació. I no sé si va ser que la cosa s’encomanà molt i molt o bé que l’ambient polític i social d’aquell 1979 ho va provocar -o potser una cosa i l’altra-, el cas és que hi hagué un descomunal esclat de festa a tot el poble. Cada carrer va organitzar al seva festa de carrer -sardinades, pà amb tomàquet, música, gresca…- es pot dir que simultàniament. No cal dir que, des de la Comissió de Festes, no tan sols ho vam estimular, sinó que ho vam viure i veure com una part essencial, compartida, de l’esperit de festa que entre tots fèiem possible. I vam fer-ne un reportatge documental.

Sí, l’Ajuntament de Malgrat -avui en dia tan allunyat d’aquell agost de 1979, en tots sentits- és propietari d’una pel·lícula en super 8, testimoni valuosíssim d’aquell esclat popular i democràtic. Són imatges de tot un poble en alegria, sentint-se feliç de ser on és i esperançat en el futur. Són imatges en què es veu canalla que ara són pares de família, plenes de malgratencs i malgratenques que ja ens han deixat. Són imatges d’un moment màgic, únic i irrepetible.

Amb motiu del trentè aniversari d’aquell esdeveniment, hauria estat molt bé que l’Ajuntament edités en DVD la pel·lícula i l’hagués posat a disposició dels ciutadans. Però no. No ha estat així.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Finançament: agafem-nos-ho amb calma!

0

Si l’Estat incompleix reiteradament les lleis, pel que fa a Catalunya, especialment l’Estatut i les inversions previstes a la legislació pressupostària, què caram ens pensem que farà amb un qualsevol acord de finançament?

Sí, ja ho sabem: la norma preveu que hi hagi un acord i en política s’ha d’arribar a acords, bo i esperant que tothom es comporti com cal, de manera avinent al que s’ha quedat. Altrament… què? Què passarà si no es compleix el que s’ha quedat? Res. Sí, pitjor. Passarà que anirem de mal en pitjor, aquí, i els nostres polítics, en lloc de dedicar-se a executar millores per als ciutadans d’aquest país, hauran d’esmerçar Déu i ajut de noves energies a intentar que la ‘desviació’ sigui la mínima possible, a ‘renegociar’… I anar fent!

Fa pena llegir els combats d’esgrima partidista entre la gent d’ERC i CiU. Em sembla que valdria més la pena no creure-hi gens en l’acord pel finançament, deixar de malgastar forces a defensar si és bo o dolent i a veure qui la té més llarga (si en Pujol al Majestic, o en Puigcercós amb el Tripartit).

El nostre govern, el que sigui, que miri de treure’n tant com pugui i que no ens atabali. Que si Madrid es comporta correctament, benvingut serà el que n’ arrepleguem, però encara seguirem amb dues terceres parts del dèficit fiscal! I això no és un perjudici per a CiU ni per a ERC, és una estafa a la butxaca de les catalanes i els catalans.

D’altra banda, parem atenció a les dates de l’acord. Estem parlant de diners que ens són essencials per tirar endavant i Madrid ens els data: qui manarà aleshores? Hi ha o no perspectives de canvis en la situació política d’aquí fins aleshores? Que ells en són mestres, de tancar acords que saben que no els caldrà complir, i nosaltres, si en som sempre de babaus, corrent a signar-los amb aquella fe!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De vacances fins a final de juny!

0
Publicat el 19 de juny de 2009

Poc em podia arribar a imaginar, ara fa un any, que aquests dotze mesos serien tan intensos i excepcionals. No vull ni pensar què m’espera en els dotze que ve. Ara el que m’abelleix és fer uns dies de vacances.

A començament de juliol tinc previst de tornar plenament a l’activitat.

Fins ara, doncs!

Vador Montalt

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Televisions en català i la legalitat vigent

0
Publicat el 19 de juny de 2009

A l’article Aquest sobtat atac de realisme, Vicent Partal comenta -a més del rebuig a la iniciativa per l’autodeterminació- el fet que s’estigui invocant el respecte a la legalitat per deixar les Illes sense TV3.

Jo em pregunto perquè el PSC, ERC, CiU, ICV, des de les variables forces polítiques que, al decurs de tots aquests anys han tingut, no han fet respectar la més alta legalitat espanyola, en defensa de la llengua a la televisió. Posats a respectar la legalitat, s’hauria d’haver respectat escrupolosament la Constitució -i clamorosament no s’ha fet, ni es fa, ni es té cap intenció que es faci- en les concessions de televisió privada i qualsevol mena d’acte administratiu vinculat al fet que algú, autoritzat per l’Estat o per les Comunitats Autònomes emeti senyal televisiu -i/o radiofònic!-.

Entre els articles principals del text constitucional espanyol vigent, s’estableix que les llengües han de ser objecte d’especial respecte i protecció. I, havent-se àmpliament demostrat l’impacte lingüístic que la televisió ha tingut i té, resulta d’una obvietat absoluta que les concessions de canals televisius privats, com a actes administratius de l’Estat, i les televisions públiques, perquè són de les mateixes institucions totalment subjectes a la norma, havien d’haver respectat aquest principi constitucional. I no s’ha fet. Ni cap dels que invoquen ara el respecte a la legalitat no ha promogut cap recurs d’inconstitucionalitat.

Al seu dia, Jordi Pujol va treure’s de la màniga l’alegal -eufemisme d’il·legal-Canal 33, aprofitant clarament que el poder espanyol sabia que estaven en fals, constitucionalment parlant i, no interessant-los que se’ls compliqués l’atenció als grups mediàtics, van fer la vista grossa. Una gosadia del president, tanmateix discutible, pel que té de peix al cove, de renúncia als drets en tota la seva extensió: el pragmatisme donava un petit fruit, però ens deixava sense l’arbre fruiter.

I ara què? Convé dir-ho clar: José Montilla i Joan Puigcercós són els primers responsables que TV3 no es pugui veure al País Valencià. En contra de la voluntat dels valencians i les valencianes que van pagar-se de la seva butxaca els repetidors per a veure TV3, el que aleshores era ministre d’Indústria i el que llavora era cap del grup parlamentari d’ERC al Congrés de Diputats espanyol van pactar que tirés endavant la legislació que permetia més cadenes de televisió -que tampoc respectaven el mandat lingüístic constitucional-, a canvi d’un quimèric ‘multiplex’ -crec recordar que aquest era el terme tècnic-, que garantiria la continuïtat de recepció de TV3 al País Valencià. Esclar, la cosa no va pas anar a l’inrevés, no s’instal·là la infraestructura i després s’aprovà la llegislació, no. I? Doncs que d’aquella infraestructura, ni gall, ni gallina. Ni amb Montilla, ni amb el seu succesor Joan Clos: perquè sabien perfectament els del PSC que això era un enguany. I el babau -o no tant- de Puigcercós, que s’ho empassà -o simplement s’hi avingué i ja està, que total…-

Deconnectada TV3 del País Valencià i de les Illes, en aquells territoris es fa evident el que, a Catalunya, queda ‘tapat’ per l’existència mateixa de TV3 i el Canal 33: les televisions, ni les públiques, ni les privades, no respecten el mandant constitucional de protecció i respecte lingüístic. I és obvi que, en aquest terreny, l’argument de les audiències no hi escau, perquè la desprotecció i la manca de respecte van lligades als hàbits creats des de la il·legal potencia mediàtica televisiva en castellà a casa nostra mateix.

I el PSC, ERC, CiU i ICV en són part activa i passiva que no s’hagi respectat la legalitat per garantir televisions en català.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Romeva:…i Pinya de Rosa!

0
Publicat el 13 de juny de 2009

Acabo de rebre un correu electrònic d’un bon amic, lletraferit, sensible a la bellesa de les paraules i dels paisatges, amb dues úniques frases: SALVEM PINYA DE ROSA DE LA MÀFIA RUSSA! i Pinya de Rosa és terra i és llibre. I m’hi afegeix aquest enllaç, amb un article de Diari de Girona: [L´entitat Pinya de Rosa farà un acte al teatre de Blanes en què criticarà l´actuació a la zona]. Quan l’he llegit, a part d’afegir més indignació a la que ja em mou el que està passant amb Pinya de Rosa, no he pogut deixar de pensar que, a molta distància -no pas física, sinó de característiques-, aquest cas em recorda el del Racó de Can Feliciano, de Malgrat. En un i altre cas, queda tristament en evidència el nostre govern i, en particular, la ineficiència ecològista de debò del conseller Baltasar i de la gent d’ICV.

També els de Blanes pensen en Raül Romeva: Coincidint ahir amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el socioecòleg i membre de l’associació Pinya de Rosa, Rafael Sardà, va instar el candidat d’ICV a les eleccions europees, Raül Romeva, a sumar-se a l’acte per descobrir de primera mà les polítiques mediambientalistes que s’han permès en aquest PNIN, llegeixo a l’article enllaçat

FOTO Cartell de l’acte reivindicatiu de Blanes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari