Des d'aquí

Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.

Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’.

En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.

Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal.

Signem, clicant aquí: http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php.

El llistat de les adhesions rebudes, clicant aquí:
http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/llistat_firmes.php.

***

Un acte al Col·legi de Periodistes servirà per a expressar la solidaritat ciutadana amb VilaWeb

Serà dimecres a les 19.00 a la seu barcelonina del Col·legi

El Col·legi de Periodistes acollirà dimecres a la set de la tarda un acte de suport a VilaWeb amb motiu de la querella que l’Ajuntament de Barcelona ha presentat contra el diari per les informacions publicades sobre el ‘cas Vilaró’. Hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep Maria Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal. És prevista l’assistència de periodistes, representants de la societat civil i lectors que vulguin donar suport al diari.

Més de dues mil persones han expressat ja la seva solidaritat amb VilaWeb i el seu rebuig a la querella de l’ajuntament de Barcelona a través del manifest que es pot signar en aquesta pàgina.

Entre els signants hi ha periodistes com el director d’ El Punt Emili Gisbert, el director de l’ Ara Carles Capdevila, l’ex-director de La Vanguardia Lluís Foix, el director d’ El Singular Digital Rafel de Ribot, el director de l’ Agència Catalana de Notícies Saül Gordillo, el director de Nació Digital Salvador Cot, el director de Catalonia Today Germà Capdevila, el director de Berria, Martxelo Otamendi, l’editor d’ El Temps Eliseu Climent, l’editor de Tribuna Catalana, Miquel Sellarés, Queco Novell, Lluís Permanyer…

També hi han deixat la seva signatura personalitats com ara Josep Maria Terricabras, Muriel Casals, Salvador Cardús, Joan Llinares, Joan Boada, Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, Pere Aragonés, Isidor Marí, Enric Frigola, Jaume Cabré…

En dotzenes de blocs s’hi expressa també la solidaritat amb el nostre diari, que també té una forta repercussió a twitter. Dissabte també a l’inici de la transmissió d’El Futbol a Catalunya Ràdio Joaquim Maria Puyal va expressar la seva ‘preocupació’ pel cas.

El cas Vilaró

L’ajuntament de Barcelona va anunciar una querella el mes de juny de l’any 2008 contra els mitjans de comunicació que havien publicat informacions qüestionant l’origen de les ferides del cap de la guàrdia urbana, Xavier Vilaró, en els incidents ocorreguts la nit de la final de l’Eurocopa de futbol.

Vilaró va assegurar que les lesions que va patir, per les quals va restar disset dies ingressat, alguns dels quals en estat molt greu, van ser causades per una pilota de goma disparada pels mossos d’esquadra. Però l’informe de l’Àrea d’Afers Interns de la policia (llegiu-lo en pdf) contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l’hostipal, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia ‘no ajustar-se a la realitat’.

Vilaró també es va querellar contra els mossos d’esquadra, acusant-los de les lesions, perrò arran d’aquest informe la jutgessa que investigava la causa va arxivar (pdf) el cas. La jutgessa va concloure que no solament no era possible de determinar l’autor de les lesions (imprescindible en tot procés penal), ‘sinó tampoc la mecànica lesiva denunciada pel cap de la guàrdia urbana’ (pàgina 5, primer paràgraf).

PP, CiU, ERC i ICV demanen la retirada de la querella

En una votació poc habitual, els grups municipals de PP, CiU, ERC i ICV es van posar d’acord dimecres passat a l’hora d’exigir que l’ajuntament de Barcelona retiri la querella contra VilaWeb pel ‘cas Vilaró’ (vídeo). La vista oral del cas és prevista pels dies 29 i 30 d’aquest mes i el PSC, malgrat haver-se quedat sol, continuarà el procés. El resultat de la proposició aprovada, presentada a iniciativa de CiU, ha de ser comunicat al jutjat.

Divendres vaig ser a la presentació lloretenca del llibre Sempre hi ets, d’ Adam Martín Skilton (Ara Llibres). No havia pogut anar a la que hi hagué a Blanes fa uns mesos i, per res del món, no me la volia perdre.

Deu fer uns disset o divuit anys que conec l’Adam, de l’època que tots dos corríem per Nova Ràdio Lloret. Aleshores ell era un noi que començava a estudiar periodisme i jo menava un programa radiofònic dedicat al cinema i de nom “Club 7”. Era a la primeria dels anys noranta, quan l’emissora tot just arrancava. El Club 7, que era quinzenal i s’emetia el dimecres, havia de fer un salt qualitatiu: convertir-se en setmanal i passar al divendres al vespre, coincidint amb el dia de les estrenes cinematogràfiques. Però el preu a pagar és que havia d’escursar-se a només 1 hora, perquè a la graella de la nova temporada, darrere del Club 7 hi anava Juke-Box, un programa musical que portava, entre d’altres, Adam Martín. “És un noi de Blanes que ha començat Periodisme —em comentà Antoni Garófano, director de Nova Ràdio Lloret—; he trobat el seu pare, me n’ha parlat i penso que això és bo per l’emissora i per ells, els estudiants“. I així és com vam anar coincidint i coneguent-nos. Més endavant, quan l’Adam ja feia coses de més volada, vaig tenir l’oportunitat de col·laborar-hi.

El llibre sobre els pares dels polítics, Sempre hi ets, el vaig comprar de seguida que es publicà; però venint de la llibreria, vaig trobar la meva mare i l’hi vaig deixar perquè em semblava que li interessaria. I tant, que va agradar-li (uns polítics més que d’altres, em digué). De manera que no el vaig recuperar fins al cap d’unes quantes setmanes. Com que jo sóc d’aquells a qui escriure fa perdre el llegir, l’he tingut (i el tinc) al costat de la meva butaca de lectura, esperant que jo trobi el forat que busco, entre tants embolics i compromisos que no paren de sortir-me. tanmateix i com que s’acostava el dia de la presentació a Lloret, ho vaig engegar tot a rodar i vaig obrir el llibre, amb la intenció de fer-ne si més no una lectura en diagonal. Però vaig començar pel pròleg…

Les reflexions que hi ha en aquest pròleg m’han dut a la memòria el millor Adam que conec i, quan he començat a llegir la primera entrevista —Xavier Trias— me n’he adonat que, de cap manera, no podria llegir el llibre en diagonal.

Es pregunta, l’Adam, què el fa, un polític? Però l’Adam, amb el seu text, me’n respon molt satisfactòriament una altra de qüestió: què el fa, un bon periodista? No tant saber fer bones preguntes, com saber-les fer un mateix. Al pròleg i al fragment d’entrevista amb Trias que he pogut llegir, no deixa res per verd. No es limita a actuar, l’Adam, com a repetidor d’allò que ha sentit, ni tan sols com a descriptor del que ha vist: hi ha sempre la reflexió, l’interrogant. No pas per a transmetre dubte, sinó per a explorar intel·ligentment les coses de què pala (parlen) i les persones amb qui tracta. I en aquest exercici —més aviat un tarannà que em sembla innat en ell— hi juga un paper important la ironia —i l’autoironia—, també per a treure trascendència reflexiva, agafar lúcida distància i, esclar que si, banyar-ho tot amb un cert humor —sempre amable, tot i que puntualment pugui apuntar cap a la negror—. Segurament les seves arrels angleses —de part de mare— hi tenen alguna cosa a veure.

Ja era el que més admirava d’aquell noi que primer duia un programa musical i més endavant un magazine a Nova Ràdio Lloret. En aquella època de les ràdios locals, en què per a molta gent era tan sols una activitat lúdica —en el sentit més hedonista i a vegades autocomplaent del terme—, l’ Adam, amb la seguretat de si mateix que traspua i amb l’alçada de cos que més aviat imposa —i encara més amb la cabellera que dugué durant molts anys—, es preparava els programes, els presentava i en bona mesura els dirigia amb rigor professional —aleshores encara no n’era—, això sí, sempre esmussant la duresa amb la (auto) ironia. El podies veure ben segur d’una cosa, mal fos triant un tema musical indiscutible, que sempre hi havia el comentari que anava més enllà: sobretot enllà de les expectatives que convencionalment et podies fer. No sempre els feia per antena, a vegades els hi senties mentre preparava el programa, quan sonava el tema musical o es passava un tall gravat, o en acabada l’emissió. A mi, em va interessar molt trobar aquella intel·ligència, sovint múrria, encara adolescent i va ser d’una gran satisfacció veure com anava madurant, a mesura que es feia com a professional de la ràdio i com a persona.

L’ Adam, escriptor? I director de cinema? Anem a pams.

Ben parat vaig quedar quan la Rosa —aleshores la seva xicota i actualment mare de les seves tres nenes— em digué: A l’Adam el que li agradaria és ser escriptor. Estàvem fent un programa especial, una marató radiofònica per a recaptar fons a Lloret per Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia —emissió en què Adam desplegà magníficament tot el seu talent periodístic, ja musculat al decurs de la carrera universitària, gairebé enllestida en aquell moment—. I vaig quedar ben parat. A veure, Rosa, li agrada la música i en sap, és i serà un bon periodista, però d’aquí a ser escriptor… Salvador —em contestà —, escriu molt bé i m’agradaria que també desenvoulpés aquesta faceta. I no vaig dir res més, però vaig pensar Ai, l’amor! Esclar, aquella conversa l’he recordada vivament sobretot en dues ocasions. Primer, l’any 2005, quan vaig trobar-me a les llibreries Estimada rutina (Ara llibres), el debut editorial de l’Adam, i després, a final de 2010, quan vaig trobar a la premsa la notícia que sortia Sempre hi ets. No tan sols pel fet que, efectivament, ha acabat escrivint-ne, de llibres; sinó perquè tenia raó la Rosa: escriu molt bé.

Ja li vaig comentar personalment a l’Adam que jo hi veia una mirada cinematogràfica, a les pàgines d’ Estimada rutina —que vaig tenir l’honor de presentar-li a Lloret, el 5 d’abril de 2005—. Allà hi ha un documental en potència, si més no televisiu. I, tot llegint l’entrevista a Xavier Trias, a Sempre hi ets, per la manera com ho escriu, Adam em fa fantasiejar amb el documental audiovisual que n’hauria pogut sortir. Segurament, amb els mateixos personatges ja és impossible, perquè els moments de veritat, les revelacions que els brollen inesperadament ja les han fetes i aquell instant ja ha passat —queda reservat a la memòria de cada polític i l’Adam, i nosaltres lectors, ens en podem fer cabal—. Joan Ollé, en l’esplèndida presentació del llibre i de l’Adam, que va fer divendres a Lloret, va remarcar precisament el caràcter cinematogràfic de Sempre hi ets, per com el text recrea els espais de les converses i l’atmosfera, per com hi ha un autèntic muntatge —en el sentit cinematogràfic del terme— entre els capítols… I va revelar una vocació de l’Adam com a director de cinema —cosa que jo desconeixia, però de la qual m’alegro enormement, com us podeu imaginar—.

Ara seguiré bregant per fer un forat per la lectura i poder acabar Sempre hi ets.

FOTO © Ara Llibres Portada de Sempre hi ets, d’Adam Martín

Quan he trobat un amic aquest vespre, m’ha comentat que algú o alguns afirmen que “és ben clar que en Salvador Montalt es presentarà a les eleccions municipals (..)”. Doncs els que ho veuen tan clar, val més que vagin a l’oculista, perquè no he tingut ni tinc cap intenció de presentar-me a les eleccions.

Suposo que la confusió d’aquesta gent deu venir del fet que vaig intervenir a la taula rodona organitzada per CiU en l’acte de presentació de la seva candidata. Però, com ben clarament vaig dir allà, tota la meva admiració i respecte per als que es presenten a les eleccions —esclar, si hi van de debò per servir el poble—. Com a ciutadà, tinc les meves opinions i, si és el cas, de manifestar-les en una taula rodona sobre el poble, les dic. Alguns, d’altres partits, també me les han sentit dir quan me les han demanat.

D’entre la diversitat de qüestions que focalitzen el meu interès en aquests darrers anys, no hi ha precisament la política local. Certament, vaig tenir-hi els meus anys de dedicació —diguem-ho així— i, per exemple, les pàgines de Som-hi! en són testimoni; però la vida fa tombs i les prioritats les has d’anar adaptant. No vol dir que, mal sigui de lluny, no la segueixi i no tingui opinió sobre les coses que van passant; però el dia només té 24 hores i les meves activitats i compromisos adquirits m’absorbeixen totalment.