Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Publicat el 4 de juny de 2010

La gran “rojada”

S’escau que cada juny solem anar de viatge per Europa, amb la dona, i, per tant, cada dos anys o bé topem amb un mundial o amb una eurocopa, amb unes olimpiades… Tot i que l’esport no ens interessa particularment, sempre acabem ensopegant amb  les eufòries i desil·lusions dels aficionats a aquesta mena de coses. Recordo una tarda que érem a Murano, de passada, i sentiem els uis i altra mena de lamentacions dels italians entaforats davant dels televisors, de ca seva o dels bars. Tarda infausta, per a ells, que van quedar eliminats d’aquela competició. Potser la vegada pitjor, però, fou l’última que vam ser a Roma. Valga’m Déu, com vomitaven “pasión por la roja” els espanyols que corrien per la ciutat eterna; preludi, però, del que ens vam trobar aquí en tornar. Efectivament, sopàvem a Blanes en un restaurant quan en Xavi i companyia van classificar-se per a la final de l’Eurocopa, i tota la petita ciutat costera va ser un clam d’alegria. Després vindria aquella mena de nit terrible, en què no ens deixaven dormir, els nostre veïns, enfollits: els del Barça i els de l’Espanyol, els del Real Madrid i els del Betis, els del… (aquí tothom va sortir, amb més banderes estanqueres com mai no s’havien vist al poble, ni en ple franquisme!)

Ara estem preparant un nou viatge, nord enllà… Ja hi anem mentalitzats amb el que ens podem trobar. Però fa mandra, també pel que segurament ens trobarem aquí quan tornem. És com un mal de ventre que hem de passar, inevitablement cada parell d’anys i sobretot mentre els Piqué, Puyol, Xavi i companyia segueixin oferint tantes “glòries a Espanya”.

No és que aquesta mena de passions m’agradés, si poguéssim tenir selecció pròpia; però és la mateixa diferència que experimento amb les victòries celabrades del Barça i del Madrid. M’agrada que guanyi el Barça? Sí, però per allò del més que un club i perquè em trobo millor envoltat de gent alegre, mal sigui pel futbol. M’agrada que guanyi el Madrid? No, per allò que representa i per la sobèrbia que gasta, mal que també tenen dret a estar alegres, els meus veïns del Madrid. Ara, quan passen uns i altres per sota casa, tocant clàxons, fent sonar himnes i cridant, m’emprenyen uns i altres; per bé que, posats a emprenyar-me, prefereixo del tot que ho facin els del Barça. Doncs el mateix amb les seleccions. Se me’n ben refot, l’esport; però posat a haver d’aguantar coses desbocades d’aquesta mena, prefereixo que siguin catalanistes que espanyolistes.

De moment, però, el que ens toca és aguantar aquesta cosa, que em resulta fètida, de la gran “rojada”.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desdaqui | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent