Junqueras
Junqueras avui en dia em fa patir.
Abans que passés a primera línia de la política, m’agradava sentir-lo per ràdio, amb el seu parlar afable, cordial, sobre coses que hi entenia.
Quan feu el pas a la primera línia política nacional, el seu tarannà em seguí agradant. Tenia una imatge pública que em mereixia respecte i fins admiració, tant quan fou europarlamentari com quan va entrar al govern. He de confessar que, quan va passar a gestionar políticament, vaig tenir dubtes de si en seria prou competent, perquè una cosa és la retòrica, el discurs, i l’altra portar temes que han gestionat autoritats en la matèria anteriorment. Però, fins i tot en aquest concepte, em va convèncer prou, atès que arribaven bones notícies de la conselleria al capdavant de la qual hi era ell.
Durant el procés, engrescava i fins em creava neguit, per com “de fàcil” ho plantejava.
Després va passar el que va passar i acabà a la presó, jutjat i condemnat, conjuntament amb d’altres polítics i líders socials; mentre d’altres anaren a l’exili. Desconec la lletra menuda dels esdeveniments i perquè cadascú va actuar com va actuar. Però tots m’han merescut respecte i solidaritat, pensant que no hi hagué mala fe, que es van prendre les decisions ben preses, amb rigor i sabent el que es feien. Al cap dels anys, m’han entrat dubtes de si era així; però ara no vull tocar-ne aquest aspecte, entre altres raons, perquè em falta molta informació contrastada.
Quan eren tancats a la presó, veia força cartells i pintades que reclamaven “Free Junqueras”. Evidentment, jo també en volia la llibertat; però sempre vaig pensar que personalitzar-ho en un aïlladament era injust, que calia reivindicar justícia per a tots. Ja sé que una cosa no treu l’altra, però hauria preferit que no hi hagués la reclamació aïllada.
L’Oriol Junqueras ha seguit al capdavant d’ERC i quan l’han indultat ha mantingut i potenciat l’estratègia del diàleg amb el govern de Madrid -per molt ridícul que sigui-, el delit per eixamplar la base -tot mantenint i ampliant el suport a l’inefable Rufián-… tot amb el mateix tarannà afable que sempre l’ha caracteritzat. Però ara no engresca i el neguit que em produeix és perquè em fa patir. Sembla més una persona derrotada que el líder d’un projecte per al present i cara al futur. Aparentment, no ha fet una evolució ideològica a partir dels fets d’octubre de 2017, sinó que el càstig a la presó l’ha deixat amb un discurs sense força, amb una por interioritzada i la voluntat de gestionar el poder que els ha atorgat la retòrica -ara buida, falsa, com ho demostra l’altre inefable, Sergi Sol, cada dos per tres-, miserablement.
Penso que Oriol Junqueras hauria de retirar-se de la política, acceptar la realitat de la derrota i no fer-se còmplice de la mentida del discurs actual d’ERC.
No m’agrada quan llegeixo que li diuen “mossèn”, que li faltin al respecte pel que està fent. Però em fa patir.
Hauria de retirar-se.