Des d'aquí

Deixeu que avui em posi una mica discursiu. Ja em perdonareu si m’enrotllo massa; però em sembla que d’això cal parlar-ne i que és bo pensar-hi. En tots aquests mesos que duc fent dieta i exercici, sovint se me n’ha remarcat ‘la força de voluntat‘ que mostro. Sí, gràcies a Déu en tinc, però tot plegat no és ben bé cosa de ‘voler’ ni, en el fons, de ‘voluntat’, segons com s’entengui. Ja he comentat anteriorment que, a mi, la metgessa i tants de professionals de la salut em van dir que ho havia de fer i m’hi vaig posar en entendre finalment que era cosa de salut. Per tant, no ha estat ni és qüestió de si ‘em ve de gust’ o no, de si ‘vull’ o no: sobretot, és cosa de salut. Si no ho feia, podia acabar pagant-ho car. La decisió i mantenir-la ha estat (i és) cosa de coherència: no menjo el que no em toca perquè no em va bé, no estic sedentari perquè no em convé. Dit això, com em sembla que m’he fet entendre en els capítols anteriors, seguir una dieta adequada i practicar l’exercici escaient no s’ha de fer a ‘disgust’, com una imposició, una càrrega, ans al contrari, pot ser molt gratificant, opino que ha de ser-ho, és ben possible.  I veure que el cos et va responent, de mica en mica, però responent, t’anima. I veure que et vas trobant millor, et reafirma. Si fas un règim que no és per motiu de salut, sinó ‘per gust’, ‘per marcar línia’, ‘perquè el bikini et vagi millor’, potser la voluntat és més fàcil que se’t doblegui; però no hauries de cedir: en qualsevol cas, vas a trobar-te més bé, físicament i anímicament i, encara que no et preocupi, la teva salut hi sortirà guanyant, esquivant a més a més l’alternativa, que és empitjorar. Tenint un motiu, s’esdevé la motivació. Cal que ens motivem, que assumim profundament que ho fem (i ho hem de fer) perquè a mig termini estiguem més sans o no acabem anant malament (la línia o el bikini, si de cas, seran el reflex d’aquesta millora).

No s’han d’enyorar aquells plats que abans menjàvem, les begudes que preníem… i que ens feien mal, encara que no ho patíssim. Certament, sempre hi ha el dia d’excepció a la regla, en què en mengem (millor si en controlem la ració i ens avenim el màxim a la dieta) i en bevem (amb mesura); però no s’ha de veure com una feblesa personal, com una derrota de la voluntat, sinó com un fet puntual, que queda corregit de seguida, retornant a la dieta i a l’exercici. Per descomptat, no s’ha de renunciar per res al Nadal, ni a les festes majors, etc. -només faltaria!-: jo no me n’he perdut cap d’aquestes celebracions, això sí, reduint els canalons a 1, del rostit quedant-me’n el pollastre i decantant-ne el suc, deixant-me estar dels limoncello… En totes aquestes ocasions comptes, a més a més, amb el fet que la nutricionista t’ha prescrit, si el cos t’ho permet, unes pastilles per prendre així, excepcionalment, que absorbeixen els hidrats de carboni i part dels greixos i el sucre que ingereixis. No es tracta tampoc de fer-te trampes a tu mateix, de començar a saltar-t’ho tot a la lleugera, sense ordre ni control: el perjudicat en series tu i ningú més, el teu benestar i no pas el dels altres. I la constància en la dieta és tan important com la de l’exercici físic: cal fer-lo en la intensitat que es pot, amb la dedicació horària que sigui possible, però sense començar i parar o deixar-s’ho estar per temporadetes.

L’ENTORN.

Tot i que a casa m’han fet costat des del primer moment i m’han ajudat molt, soc conscient que l’entorn moltes vegades no ens ajuda als que fem dieta i exercici, perquè ells no en fan i tenen els seus plats de menjar i tal vegada no practiquen cap mena d’exercici (o sí), perquè sovint veuen que fem una cosa ‘diferent’ de la seva i evidentment del que estaven acostumats a veure’ns fer, potser perquè saben que anteriorment ja hem intentat seguir una dieta o fer exercici i hem acabat deixant-ho o ‘tornant a la “normalitat”‘. Les amistats, coneguts, companys, família…, amb els seus comentaris (sense mala fe) sovint no ens ajuden. Però la salut és nostra, personal, i nosaltres sabem el que ens hi va i que no és cosa de jugar amb foc. Per exemple, jo agraeixo les expressions d’admiració per la meva ‘força de voluntat’ o allò del ‘que bé que estàs’, ja que sempre reforça el que estic fent; però -tot i que també les valoro com a paraules fins i tot entranyables- sé que no he de fer cas (no en faig) dels ‘vols dir que no et passes (amb la dieta o l’exercici)?’, ‘vols dir que no t’ho agafes massa en serio?’, ‘com pots menjar tanta verdura?’, ‘no sé com pots!’, ‘no t’aprimis tant!’ etc. La meva salut és primordialment cosa meva. Tenir-ho clar va molt bé, sobretot quan et ve un d’aquells moments que potser et fan dubtar de tu mateix, del que estàs fent (ja sigui perquè aquell dia estàs cansat o has patit un problema intestinal puntual -pocs n’he tingut-, per exemple).

VIDA SOCIAL.

Quan et poses a fer règim t’apareix ‘el problema’ de la vida social, els àpats que tens amb el teu entorn, les activitats que topen amb els horaris que normalment tens reservats per a practicar exercici o estar per les menges. Això dels horaris, mira, és qüestió (com tot, com sempre) de combinar-t’ho, això sí, no deixant que ‘el llegir et faci perdre l’escriure’. I els dinars i sopars que et vagin sortint, des del primer dia, fas per manera que, al màxim de vegades que sigui possible, tinguin lloc en restaurants que ofereixin menús o cartes dúctils, en què trobis opcions avinents a la dieta, et controles amb la beguda, no hi menges postres… però l’àpat, la trobada pot tenir lloc i tu pots gaudir d’aquest acte social. Si és en una casa particular, en parles amb els amfitrions i normalment les menges es poden adaptar (si cal, hi aportes alguns ingredients dels ‘teus’): el cas és que també en aquest cas, l’encontre es produeix i tu t’has mantingut dins de les pautes establertes. I si no tens cap manera de poder ajustar-ho, sempre hi ha el recurs de les pastilles ‘miraculoses’ que he esmentat abans i menges i beus del que hi ha, controlant-ne la ració. No, tot això tampoc no és cap sacrifici, quan t’hi acostumes i la teva gent s’hi acostuma: es tracta de tenir prioritats en aquesta vida i tan important és compartir una bona estona amb amics, familiars, etc. com bregar per la pròpia salut, sense haver de renunciar a cap de les dues coses.