Des d'aquí

En arribar la tardor i venir el mal temps, havia deixat de caminar a l’aire lliure i sort en vaig tenir de la bicicleta estàtica de què disposem a casa per a mantenir una activitat de càrdio. Aleshores encara no anava a les cintes del gimnàs. Amb la bici, a una resistència molt baixa, vaig assolir bones velocitats i m’hi estava estona pedalant -45 minuts diaris, arribant en algunes ocasions a l’hora i mitja o les 2 hores, sumant-hi com a conseqüència molts kilòmetres i cremant-hi força calories-. Però m’agrada més caminar que pedalar -a més havia de baixar de selló cada vint o vint-i-cinc minuts, perquè m’hi feia mal el cul…- i és així que vaig acabar anant a les cintes del gimnàs G2. Tot primer hi feia tirades d’uns 45-50 minuts, un mínim de 3 a 5 dies a la setmana (que és el que em recomanaven); però progressivament vaig anar passant a l’hora de durada, els set dies, i amb la cinta inclinada cada cop més -cosa que comporta muscular més les cames i l’esquena i cremar més calories-. Encara ho vaig optimitzar triant els programes de les cintes en què la inclinació va variant automàticament: hi ha el de ‘Turons ondulats’, que és el meu preferit, en què vas oscil·lant al voltant del 4%, anant de l’1% al 8%; però també he fet servir el de ‘Cims muntanyosos’, que va del 0% al 9%, i, tot jugant amb els canvis de pendent, he arribat a valors de l’11% d’inclinació -ben poques vegades, però-. Quant a la velocitat, allà lògicament te la pots graduar també i, després de provar d’anar a pas ràpid, la vaig moderar una mica, que em va millor.

Tot i que m’agrada més caminar a l’aire lliure, no em desplau gens fer-ho al recinte tancat de la sala de càrdio del gimnàs. M’hi noto la mateixa harmonia física i espiritual, mentre mous els peus, deixant que les cames vagin a un pas ferm, viu. No porto auriculars per a escoltar la ràdio o una música diferent a la que sona pels altaveus del local. Tampoc miro els vídeos o la TV que et permet la pantalla incorporada a l’aparell de la cinta. M’entretinc ja sigui badant -un luxe, disposar d’aquestes estones per badar!-, ja sigui mirant els indicadors de la màquina -els kilòmetres que vas fent, les calories que vas cremant, el temps que va passant, els objectius que vas cobrint…-, ja sigui pensant o reflexionant -de fet, bona part d’aquests apunts que esteu llegint, els he madurat mentre he caminat a la cinta…-.

Ara bé, tant el monitor del G2, en Javi, com la nutricionista m’han indicat que, a la tarda, millor que també camini una estona, que no hi caigui en el sedentarisme. Especialment la Dra. Jauri, m’ha encomanat que hi passegi. I així ho faig, durant una hora aproximadament -sempre que puc, a l’aire lliure, que així respiro aire net i veig natura i més gent, però si la climatologia no m’ho permet, torno a la cinta del gimnàs, això sí, ara a passejar-hi, és a dir, sense inclinació i a velocitat baixa-. Resulten especialment eficaces, aquestes passejades de tarda/vespre, tant perquè m’ajuden a dormir millor a la nit com perquè em fan abaixar el que en diuen el greix visceral -que, als darrers mesos, m’ha estat ballant, amunt i avall, entre valors tots ben correctes, però als quals hem estat amatents perquè no pugin cap a xifres indesitjades-.

Per a absorbir la vitamina D, tan necessària, també va bé caminar/ passejar a l’aire lliure, en hores de sol, esclar. Per això, durant la primavera i estiu d’enguany he canviat alguns dies la caminada del G2 per la d’arran de mar. Fins i tot els mesos de juliol i agost he xalat sortint a caminar/passejar a les 5 o 6 de la tarda, que a mi m’agrada molt que em torri el sol, anant a peu fins davant del Tanatori de Pineda -han estat tirades esplèndides i intenses d’hora i mitja-. I sí, els indicador analítics en diuen be, perquè m’han marcat valors de la vitamina D  com feia temps que no tenia. I m’he quedat ben morè -tot i que també he pres el sol a la terrassa de casa en hores que aquest picava de valent i alguns dies he anat a mar-. No obstant, no ho repetiré mai més, perquè, de resultes, la calor m’ha fet baixar la tensió arterial… -per cert, parlant de tensió arterial, ja us he comentat que abans de començar el règim era hipertens i que me’n medicava; doncs, mira, ja l’agost de l’any passat (quan només duia 3 mesos de dieta i exercici) em van haver de retirar tots aquells medicaments de la pressió, perquè ja m’havia baixat a valors absolutament normals (fins al punt que, si sotmeto el cos a estrès calòric, passo a tenir la tensió arterial massa baixa), cosa que, de rebot, va significar que podia començar a posar sal als menjars-.