Des d'aquí

Havia perdut ja 30 Kg i escaig el mes de setembre (portava 4 mesos de dieta i caminar) i la nutricionista va considerar que ja tocava que em musculés: havia posat una miqueta de múscul al meu cos (cames, esquena) amb les caminades a l’aire lliure durant la primavera i l’estiu, però ara ho havia de treballar directament. Això volia dir anar al gimnàs.

Potser sou dels que no us hi veieu anant al gimnàs. No sé, aquell ambient que ens prefigurem, aquella gent tan musculosa aixecant o movent pesos impossibles, el culte al cos que presumptament s’hi respira… El fet mateix que solen ser locals tancats. I anar-hi a fer esforços, quan a vegades ja estem físicament prou cansats. Potser no, tal vegada sou dels que ja hi van, al gimnàs, o que admireu el treball amb el cos. Sigui com sigui, permeteu que us expliqui el meu cas, la reserva amb què m’ho vaig agafar en rebre la notícia que hi havia d’anar, els però que vaig plantejar, com vaig entrar-hi i fer-hi ben aviat una altra ‘descoberta’ (també molt positiva) de les diverses que m’ha aportat aquesta combinació de dieta i exercici.

Ran de l’anterior règim alimentari que havia fet, vaig passar una temporada per un gimnàs (certament, sense gaire ordre ni concert) i fins vaig practicar un pèl la natació (tot i que no acabo de nedar prou bé, sobretot hi respiro malament, hi vaig molt lent per aquells carrils concorreguts de la piscina…), però m’ho vaig deixar córrer. Per acabar d’adobar, fa uns anys vaig patir un estrip de retina i l’oftalmòloga Dra. Rosa Maria Sust, que m’ho va tractar amb làser, m’havia indicat precaució cas que mai volgués muscular-me (per la cosa d’aixecar pesos…). És així que no ho veia gaire clar, de tornar a les manuelles, a les màquines de peses, a les cintes de caminar… D’una banda, no en tenia pas mal record d’aquella ‘experiència gimnàstica’, però me n’havia cansat aviat i… vols dir que ara no em podria tornar a passar? Per altre cantó, anar-hi era començar de nou una dinàmica d’arribar-te a un d’aquells caus, dels que de debò que no sabia pas gaire com funcionaven (seriosament parlant), i tot se’m feia de sobte una muntanya (preparar-me’n la vestimenta, la bossa, les tovalloles, organitzar-ne l’estesa en tornar-ne… Si voleu, excuses, però una muntanya se’m feia!). I hi havia el tema dels ulls…

Tanmateix, tot es va girar a favor. Consultada, l’oftalmòloga em va aconsellar que, si hi començava, practiqués amb pesos moderats; però dient-me que sí, que hi podia anar. La mateixa Dra. Jauri, veient-me un pèl perdut amb el tema, em va parlar del gimnàs G2 Sport Malgrat, que ella coneix bé. És força petit, si bé permet exercitar-t’hi amb comoditat, té unes bones instal·lacions, fan tot un ventall de classes dirigides, compta amb personal molt amable i col·laborador, les seves tarifes són realment assequibles, cau a prop de casa… i vaig tenir la immensa sort d’entrar-hi per primer cop i topar amb qui després s’ha convertit amb el meu monitor de referència, en Javi Catalán, d’una gran expertesa, qualitat tècnica, intensa dedicació i que et fa molt de costat, assessorant-te, corregint-te de manera cordial els exercicis perquè els milloris. La nutricionista va suggerir que m’apuntés a classes dirigides que comportessin musculació, en els exercicis de les quals m’adaptés inicialment als pesos reduïts, escassos, que jo podia assumir (que en parlés amb els monitors), i que també fes alguna rutina de peses, a més de caminar a la cinta. Per demés, a casa em van treure la mandra amb què jo m’agafava tot allò de l’organització…

I és així que vaig abordar el que, de mica en mica, s’ha convertit en una experiència enormement plaent i profitosa, en què estic superant petits reptes constantment, que m’entreté i em nodreix físicament (i anímicament). Deixeu-m’ho dir: si en començar el règim, el mes de maig, rondava el 20% de massa muscular, ara mateix en vorejo el 40% (reeixint doncs en l’objectiu de capgirar-ne la relació amb el greix corporal, que ja l’he reduït i el tinc al voltant del 14%. Tot gràcies a la combinació de dieta i exercici).

En Javi va proposar-me que, tot primer, anés a una de les activitats col·lectives que ofereixen, el Mindbody (una combinació d’estiraments i equilibrismes, amb elements de ioga i de tai-txi), que li aniria bé al cos, que ho combinés amb unes rutines de musculació (de cames, pectorals, esquena i braços), a raó de 3 sessions setmanals, i que al cap d’un mes i escaig comencés amb ell mateix una classe anomenada Funcional (càrdio i musculació), en què ja tindria en compte les meves limitacions inicials, però que em completarien en aquesta fase de començament. L’Alla, la monitora del Mindbody, va fer-me agafar gust especialment als estiraments (dels equilibris, noi, poc me’n sortia) i quedava com nou després de cada sessió. A més a més, tot i que el grup solia vorejar la vintena de persones, va saber-me animar, reforçant-me, a base d’anar-me’n assenyalant els progressos (en la flexibilitat -penosa al principi, força millor després-, en l’execució, etc.). Eren dues tardes a la setmana que hi anava i ho vaig fer durant alguns mesos, fins que, havent començat ja la resta d’activitats físiques i havent de caminar també a la tarda (ho explicaré al pròxim capítol), vaig decidir d’incorporar els estiraments (ara que els havia après a fer bé) en acabar les rutines programades (que feia i faig al matí).

De mica en mica, a mesura que em notava més fort, vaig anar augmentant de pesos que aixecava o que intervenien a les flexions diverses; amb prudència, sempre pendent que la retina no se’n ressentís (si d’entrada em movia entre els 2 kg i els 5 kg, actualment ja estic fent sèries amb barra de 20 kg -press pla amb barra, esquats amb barra rere la nuca- o de 10 kg -pes mort- i faig anar màquines d’exercici amb plaques metàl·liques ja d’un cert valor: ha estat una progressió mesurada, lenta si ha calgut, però positiva al decurs dels mesos). Tanmateix, va arribar un moment que la massa muscular no m’acabava d’augmentar com era d’esperar (tot vol el seu temps i fer-hi les correccions escaients) i, sempre amb en Javi, vam decidir de passar a una nova rutina de 5 dies a la setmana, amb treballs més específics sobre els diversos grups musculars (cames -quàdriceps i femoral- el dilluns; pectorals el dimarts; dorsals el dimecres; espatlles, bíceps i tríceps el divendres, i cames -bàsicament isquiotibials- el dissabte), afinant l’execució dels exercicis, incrementant-hi els pesos. I aleshores vaig deixar-me córrer les classes de Funcional, perquè d’una banda tot plegat era massa activitat i per altre cantó, he de reconèixer que en sortia un pèl massa cansat.

La Dra. Jauri està seguint de prop tota aquesta meva activitat física. Per a ajudar a la musculació, em va prescriure la ingesta de proteïna animal (en pols, que dissolc en aigua i me la prenc a raó de 2 mesures una estoneta abans d’anar al gimnàs i 2 altres en acabar la musculació). La compro a la farmàcia i és ben gustosa. La d’abans d’anar al gimnàs, en part, també em serveix per agafar més energia i que no hi acabi esgotat. Val a dir que ha estat un pèl crítica amb el fet que jo abandonés les classes de Funcional, amb les quals confia molt -sobretot les impartides per en Javi-, i perquè, amb les 5 rutines setmanals més totes les caminades que faig, no m’acabi excedint d’activitat física (fins al punt que m’ha aconsellat que en descansi absolutament un o dos dies a la setmana). També m’ha fet prendre uns quants mesos un compost que ajuda al metabolisme, específicament quan es fa exercici.

Segurament m’he convertit en un home sanament addicte a les endorfines, una de les anomenades ‘hormones de la felicitat’ que el cos produeix quan fas bon exercici. Benvingudes siguin. El cas és que la sensació de benestar que obtinc després d’una sessió musculadora és ben gran -i encara millora amb la dutxa reconfortant posterior-. Arribar a casa després i notar-te les cames potents, les espatlles marcades, els braços ferms, els abdominals sòlids -en faig un dia per altre-… és francament agradable, et fa sentir bé amb el teu cos i et deixa apunt per encarar la resta de la jornada. Actualment, jo vaig al gimnàs a primera hora del matí, hi faig uns minuts d’escalfaments, després entreno durant uns 40 minuts amb manuelles i màquines i barres de peses, tot seguit em menjo un grapadet de fruits secs i bec la proteïna, per seguir a les cintes, en què camino una hora. Ho enllesteixo tot fent uns quinze minuts d’estiraments -més els abdominals, si toquen- i, abans de dutxar-me, em prenc el batut de fruita i verdura que em duc de casa i… que no hi falti, el cafetonet! Sacrifici? Cap. Plaer? Total. Els esforços físics que hi faig no em signifiquen cap patiment, ans al contrari, petits reptes que vaig superant de mica en mica, amb satisfacció. I el sentiment de recompensa que n’obtinc resulta molt gratificant.

Com és natural, en un cos que ha passat d’estar informe, fofo totalment, a reconstituir-se físicament, hi ha hagut en el procés algunes molèsties i dolorets, normalment per sobrecàrregues musculars, coses que l’osteòpata Paqui Ibars s’ha encarregat de solucionar manipulant el que convenia o bé donant-me consells sobre la pràctica dels exercicis i estiraments; així com el mateix monitor, en Javi, també me n’ha donat i, a través d’un seguit de classes individuals al mateix G2, no tan sols m’ha ensenyat a fer les rutines de musculació, sinó que me n’ha perfeccionat l’execució i me n’ha afinat la pràctica per evitar problemes amb els músculs i les articulacions. Els pesos a moure els hem adaptat, de les inclinacions i programes de les cintes hem acabat triant les que no em provoquen cap conseqüència… I, per cert, els dies que apareixien aquelles molèsties i dolorets, m’ho calmava amb una pomada -escalfor curativa pels músculs ressentits- o amb una bossa de fred -per a les articulacions-. Res que fes mal de cap importància, petits ajustaments…

No voldria acabar aquest capítol sense proposar-vos una reflexió. Hi ha, a la societat, uns certs prejudicis sobre els gimnasos o el fet mateix de muscular-se. Com si tothom que hi va hagués de ser aspirant a esdevenir una mena de fisioculturista. No diré pas que no n’hi hagi, de gent que va a ‘marcar musculatura’ i quanta més millor. Potser hi són la minoria, tanmateix: al gimnàs et trobes de tot. N’hi ha que es cuiden molt bé, homes i dones amb bons cossos, que en van tenint cura, sense cap gana de lluir-se, simplement pel plaer de trobar-se millor. Us ben asseguro que força d’aquests te’ls trobes pel carrer i en molts casos no diries pas que són clients habituals de gimnàs. També hi ha gent gran, com jo mateix, pels quals mai es tard posar-se ordre físicament. Igualment, coincideixes amb persones esforçades que breguen contra la seva obesitat o sobrepès. Efectivament, allà ens exercitem forçuts i febles, fibrosos i informes, adolescents, gent de mitjana edat i alguns de grans, mascles i femelles, assidus quotidianament i passavolants… Com dic, hi ha de tot. I sobretot llibertat -allà, bàsicament, cadascú va a la seva i ningú es fot amb ningú-: jo no m’hi sento gens coaccionat, no noto pas que em critiquin si soc maldestre amb alguna sèrie, ans al contrari, hi he trobat alguns veterans que puntualment m’han ajudat, he après també molt veient els més experts com de bé treballen… A més, si quan hi vaig començar no coneixia es pot dir ningú, de mica en mica ens hem anat saludant amb els que ens hi hem anat trobant ben sovint, fins a encetar alguna primera conversa -al vestidor, a la sala de càrdio, a la de musculació o a les classes col·lectives-, que ha derivat en una coneixença personal. S’hi crea un ambient com familiar, que fa més agradable anar al gimnàs.