Des d'aquí

Fruir preparant les menges i aprenent a cuinar-les, ha estat una de les grans sorpreses que m’he endut en aquest règim (tant el d’aprimament com al de manteniment). Jo abans era molt expeditiu amb el menjar, tant a l’hora de fer-lo (si em tocava fer-lo a mi) com a l’endrapar -perquè tendia a empassar-me’l amb avidesa i, a més a més, mai no en tenia prou, ben al contrari del que he après ara, que prenc el que escau i m’abelleix quedar perfectament, lleugeret d’estòmac, sense restar amb gana, prou sadollat-. Crec que hi ha fet molt en aquest canvi, que hagi intentat seguir la consigna de la Dra. Jauri, de mastegar bé i mirar que els àpats durin pel cap baix els vint minuts, i ‘descobrir’ el plaer visual dels plats rics en aliments, tonalitats, textures i colors -em fa bo de mirar-los i assaborir-los també amb els ulls!-. De manera que, força aviat, vaig adonar-me que preparar-los, tenint-ne cura dels components, valia la pena i, de mica en mica, les estones que hi dedico s’han convertit en uns dels millors moments del dia.

Muntar l’amanida variada dels dilluns al matí, estenent-hi la ració pertinent d’enciam pel qual escampo rodanxes de cogombre -que tallo i parteixo per la meitat-, trossets de pebrot i d’api i uns quants xerris, tot prèviament rentat i assecat, en les quantitats adequades per a acompanyar, aportant gust al conjunt i donant-hi varietats al verd i presència del vermell, afegint-hi la ‘blancor’ de quatre o cinc espàrrecs mitjans i tallets de formatge light de cabra, arrodonint-ho amb una espargida de cibulet i, al damunt de tot, làmines d’ou dur… Anar preparant una verdura o altra, en la mida i forma que va bé, completant-ho amb els afegitons apetitosos i amanir-ho amb aquell puntet de sal que li queda tan bé, el raig de vinagre de poma, la culleradeta d’oli d’oliva que m’és permès de posar-hi… És un plaer, que es magnifica encara més amb el resultat final i quan ho poso a taula, a esperar que hi faci arribar les llesquetes de pa integral -sucades amb tomàquet i ‘regades’ amb orenga-: és que entra per la vista i menjar-ho esdevé encara més bo. O el dia que tinc Ruca-canonges amb formatge de Burgos light (havia estat formatge feta, que m’agrada molt i estava prescrit, però el vam haver de retirar perquè du massa sodi), un joc de textures, enriquit per l’amaniment del Burgos a base d’herbes aromàtiques (un combinat d’alfàbrega, romaní i orenga). O quan toca l’escarola amb créixens… esplèndid! Per cert, ‘experimentar’ amb les diferents verdures ha estat també una constant tot aquest temps, un joc entretingut, a vegades no pas reeixit, però amb èxits com el d’ajuntar endívies -regades amb sal, herbes de Provença i vinagre de poma-, tonyina i créixens -passant-hi un rajolí d’oli d’oliva… quina cosa més saborosa!

‘Descobrir’ com lliguen les verdures amb el peix ha estat també una troballa que em dona àpats exquisits, per demés, visualment consistents. Un èxit que també he tingut, per exemple, amb la prova de muntar un plat complex amb les llenties com a proteïna, l’arròs integral com a hidrat de carboni i… vinga, som-hi a afegir-hi petits ingredients que fan salivar i bonic el conjunt: julivert, formatge light (insisteixo, era feta primer), un bon raig de llimona… i tot barrejadet! Per a llepar-se els dits i com llueix a taula!

I com he xalat (i xalo) aprenent a coure al meu gust. La truita m’ha dut de corcoll, ja sigui d’un ou o de dos, amb paella mitjana o petita, amb cada vegada menys oli i jugant amb la intensitat del foc, he anat passat per diversos resultats, però finalment he arribat a fer-les torradetes per fora i poc fetes per dins, que és com més agraden. El pollastre a la planxa, tot primer el coïa amb pell, però vaig acabar fent-lo escorxat, cosa que me’l permet torrar bé, havent-hi afegit fines herbes, que li donen un gran sabor. La carn vermella estava acostumat a menjar-la ben feta, però vaig voler provar-la en diferents nivell de cocció i em vaig quedar amb el que per a mi representa tota una altra sensació per al paladar: poc feta, res, un minut per banda (si l’entrecot és gaire gruixut, tiro a minut i mig o dos -que ja és massa!), havent-la salat una mica abans de posar-la a la planxa. El gall dindi, ‘filatejat’, amb sal i herbes de Provença a cada banda, deixat quatre minuts per costat a la planxa, a foc mitjà. El rap o el lluç, també amb sal, un raig de llimona i un altre d’oli d’oliva abans de coure’ls uns tres minuts i, després, reforçant-ho amb una mica més de llimona i, en el cas del lluç, una miqueta d’all i julivert per a acompanyar-ho: deliciós!

EL ‘VERMUT’.

A casa teníem el costum de ‘fer el vermut’ el cap de setmana i ho vam voler mantenir. Però no era qüestió que jo seguís menjant patates fregides, olives, musclos en escabetx… De beure, hi bevia vi (negre o blanc) i vaig decidir de seguir prenent-ne. A la nutricionista no li va fer gaire gràcia, perquè ingerir vi és sumar calories i, per tant, en certa mesura, és anar en sentit contrari al que portem, i va aconsellar-me -què hi farem!-: “beu-ne 1 copa a la setmana”. Però en això vaig ‘pecar’ des del primer moment. El ‘vermut’ divendres, dissabte i diumenge, abans de dinar, per mi és familiarment important i no ho volia ‘aigualir’, així és que he seguit amb vi cadascun d’aquests dies, però això sí, mirant que sigui només 1 copa cada dia (i, fent exercici, procuro cremar aquesta aportació calòrica puntual). Ara bé, quedava la qüestió de la resta: què hi menjaria? I aquí la meva família va encertar-la de ple: em va proposar de muntar un plat que s’ha convertit en el meu plat estrella, el que més vegades he preparat, imprescindible en àpats a casa d’amics i familiars, amb el qual he començat les celebracions de Nadal, Cap d’Any, Any Nou, Reis, sants, aniversaris, etc.

Té diverses variants. Sempre hi ha pastanaga crua, tallada laminarment molt fina, xerris, cibulet i formatge fresc (era feta, però…) i el que canvia en cada ocasió és ruca i canonges un dia, l’endemà cor d’escarola, l’altre, espinacs crus amb pebrot vermell. Per descomptat, tot amanit amb una mica de sal, vinagre de poma i oli d’oliva. I és la ració de verdura del corresponent dinar.

Darrerament i per a millorar el ferro al meu cos, he afegit als ‘vermuts’ un platet amb escopinyes regades amb llimona, que em prenc amb fruïció en començar aquest aperitiu (just després del brindis i abans de la verdura).

He de dir que el ‘pecat’ de beure vi no és l’única cosa amb què m’he apartat de la dieta proposada. Per exemple, no hauria de prendre cafè o només fer-ho una vegada al dia o… quantes menys tasses millor. I, a part del matiner, la resta haurien de ser descafeïnats. Però jo sóc cafeter (la meva família materna és molt cafetera) i no me n’estic: a part del cafè amb llet de l’esmorzar, de cafeïnat en cau un altre a primera hora de la tarda, després de la migdiada, quan em poso a treballar a l’ordinador, i de descafeïnat, que no me’n falti després de prendre el batut, a mig matí. Hi ha el cas de les sardines, més que recomanades al pla d’alimentació i que a mi no m’agraden (gens!): les he substituïdes per un altre peix blau (el verat). O el cas de tot de proteïnes vegetals suggerides, algunes de les quals, amb noms per mi ben estranys, ni les he tastat, i d’altres, després de consumir-ne, les vaig haver de deixar estar perquè em provocaven desordres intestinals…

Tampoc em prenc les 3 infusions al dia que tinc prescrites, tot i que m’agraden, però, amb les diverses activitats que meno, no sempre (es pot dir mai) puc estar per totes les infusions. Normalment, em quedo en 1, després de sopar (camamilla, ‘abraccio della sera’, ‘calma interiore’, que porten coses relaxants, que t’ajuden a agafar el son). Sempre que m’és possible, me’n preparo una altra (de boldo) per al migdia, abans de dinar. I, per a mitja tarda, quan n’hi ha ocasió, són la de farigola, la de gingebre i llimona o el te verd.

Per sort, la Dra, Jauri és molt comprensiva (i, com ja he remarcat, et marca les pautes, espera que les segueixis, deixant-te marge de llibertat, hi insisteixo, i jo, bàsicament, les segueixo es pot dir totes).