Des d'aquí

Tot i que el plantejament era caminar 1 hora al matí i 1 hora a la tarda, la nutricionista va indicar-me que comencés fent-ho 40-45 minuts cada vegada, anant al meu pas, sense necessitat d’anar de pressa. El meu estat físic ho aconsellava. I, mig remugant, mig expectant per saber si en seria capaç, m’hi vaig posar: vaig començar a caminar, de casa a la plaça Xesco Boix  i, anant pel Passeig de Mar, cap a la desembocadura de la riera, anant i tornant. Els primers dies em cansava, però de mica en mica hi vaig anar agafant gust i aviat em vaig veure capaç d’allargar el recorregut, tirant de la riera cap al Passeig de Maripins  (avui un tros, a final de setmana més enllà i així, fins arribar a l’alçada de l’Hotel Cartago Nova ). He de dir que també vaig fer un recorregut per carrers de Malgrat, però la trama urbana no em va tan bé, de manera que vaig anar tendint a agafar l’itinerari costaner, alternat moltes vegades per un altre, de carrer Ramon Turró i cap a l’Avinguda Barcelona, fins a l’Avinguda de Colom (les voreres hi són més amples, no t’hi trobes tants entrebancs i el camí és aproximadament més lineal). Nota: els lectors que no coneguin Malgrat, poden consultar-ne el mapa, si ho desitgen.

No vaig tardar pas gaire a fer l’hora matinal i la de tarda. És més, hi hagué dies que m’engrescava i feia hora i mitja (o dues hores), amb un trajecte que podia anar de Xesco Boix a l’Hotel Tahití, ja a la veïna localitat de Santa Susanna, o de Xesco Boix al Camí de Mas Bages -passant per davant de les fàbriques- i tornar cap a la riera o més enllà, al Tahití. Pensem que va ser a partir de maig, que anàrem cap al bon temps, amb temperatures generalment agradables tant al matí (a les 8 o 9 hores) com a la tarda (a les 6, les 7 o les 8). M’agradava, m’agrada. Hi vas trobant gent coneguda, que també camina, els saludes, en veus que hi corren i d’altres que hi feinegen i tu vas fent. D’antuvi pràcticament passejava, després vaig augmentar la velocitat i vaig arribar a caminar realment de pressa. Me’n veia capaç, me’n sentia satisfet i, molt important, a les successives visites amb la Doctora Jauri, la bàscula assenyalava pèrdua de pes (en què l’exercici feia el seu paper, per les calories que hi cremava, mal no fossin gaires) i un (petit, però tangible) augment de la massa muscular; així com a la consulta de la meva osteòpata (Paqui Ibars) se’m deia que ja se’m notava una musculació incipient.

De tant en tant, trobava veïns i amics que, en veure’m caminar “tot el dia”, em deien “si que t’ho agafes en ‘serio'”, “potser sí que t’aprimaràs, si vas tan fort” i coses d’aquesta mena. A més a més, com que vaig curt de vitamina D i em recomanen que em toqui el sol (cosa que la nutricionista també em remarca per l’enriquiment en minerals), em vaig equipar amb una samarreta imperi (lluint braços!), amb la qual feia el meu efecte i encara semblava (semblo) més que ‘faci atletisme’…

Caminar em va bé pel cor, pel colesterol (em va baixar de més de dos-cents a vorejar els 150), pel sistema digestiu (m’ajuda a ‘estirar els budells’, a anar millor de ventre), per les cames (no tan sols les musculo, sinó que m’alleugereix els moviments), per les articulacions (del maluc, de les cames), per l’esquena (es reforça) i és ben clar, també per a cremar calories. També (ho he pogut comprovar), si camines de dia, a la nit dorms millor i més -en parlarem d’aquí a uns quants capítols-. L’harmonia (física i espiritual) que agafes, quan trobes el teu ritme adequat (després de començar caminant inicialment a poc a poc i més endavant anant més ràpid, vaig adaptar la velocitat, entre un pas viu a les caminades i un pas més lent a les passejades)! Quan el temps i les circumstàncies et permeten caminar a l’aire lliure, gaudeixes a més a més, d’aquest aire -els pulmons ho agraeixen de debò-, del sol, dels arbres -si n’hi ha-, del mar -si és el cas-, del contacte amb altres persones -de les trobades habituals i de les inesperades-…