Des d'aquí

No és només aprimar-te, és passar a sentir-te millor, trobar-te més bé amb tu mateix, ‘descobrir’ nous sabors en les menges, gaudir en tenir cura (ni que sigui una mica més) del teu cos…

Hola! Em dic Salvador Montalt Torrent, soc de Malgrat, i sí, m’he aprimat 47 Kg en 16 mesos (i ja fa més de mig any que vorejo un pes més o menys estable). Començo aquí una sèrie d’apunts en què aniré explicant la meva experiència, per si us pot interessar. Al llarg dels escrits apareixeran noms propis i establiments que són gairebé tots de Malgrat (perquè és la meva circumstància personal), però són extrapolables.

EL MOTIU.

El motiu pel que hom es decideix a fer dieta i practicar exercici (algun tipus de dieta i alguna mena d’exercici físic) pot ser molt divers. Evidentment, pot ser per salut, però també per recuperar ‘la línia’, per a posar ordre en el que es menja i en l’estat general del cos, pot ser per allò que en diuen ‘l’operació biquini’… Fins i tot, quan és per salut, la causa pot ser molt variada (obesitat, qüestió hormonal, alguna o altra patologia…). En el meu cas, certament, va ser per salut. No em trobava pas malament, tot i que, ara, comparant l’abans i el després, me n’adono que sí tenia algunes coses digestives, musculars, etc. que no acabaven de rutllar prou; però aleshores no els donava cap importància, em pensava que estava bé. Tanmateix, diversos professionals de la salut m’anaven dient que m’hauria d’aprimar, cosa a la qual no en feia cap cas, fins que vaig alarmar-me’n. Resulta que el cardiòleg (Dr. Federico Cacace, de la Creu Groga de Calella), al qual visito cada any per un problema sense importància al meu sistema circulatori, finalment em va comentar que hauria de rebaixar alguns quilets. Poca broma, el cor (el meu pare havia mort d’un infart, això sí, als 85 anys, i jo en tenia 66), i és així que, per primera vegada, vaig començar a rumiar-m’ho… però no vaig decidir-me a fer el pas fins al cap de poc. Resulta que, al CAP de Malgrat, em van canviar de metge i ara tinc la Dra. Yauriemir Paredes, que, en començar a treballar-hi, em va voler visitar (perquè, ves, jo tenia la pressió arterial alta i me n’estava medicant des de feia molt: per a mi, això ja era un costum que no significava cap mena de maldecap, però si la dona em volia veure, som-hi!…). Em va fer fer una analítica i, mirant-me a mi i als resultats d’aquella prova, em va dir ‘estàs bé, no tens cap malaltia, però estàs al límit, els teus indicadors són al límit, i, si no perds pes, acabaràs tenint problemes de debò’. Jo, que faig 1,62m d’alçada, aleshores pesava pràcticament 111Kg: és a dir, era obès! Per tant, hi va afegir: ‘et dono 6 mesos, si no ho has corregit en aquest temps, començarem un tractament farmacològic…’. I això va ser definitiu, el cop de gràcia que em faltava per a decidir-me. El punt de partida de tot plegat.

Necessitava, però, algú que m’orientés en el que havia de fer i és així que vaig anar a parar a la nutricionista Dra. Jauri Villarroel, que visita al consultori mèdic Creu Blava. Era el 3 de maig de 2023. A aquella primera visita hi vaig anar amb una gran reticència, perquè feia uns vint anys (o més) que m’havia posat en mans d’una endocrinòloga de Barcelona amb la qual ja havia passat per un règim alimentari (acompanyat de certa activitat física) en què em vaig aprimar 30 Kg en sis mesos (dels 90 que pesava, vam baixar als 60), però al cap de poc em vaig tornar a engreixar, de mica en mica, fins a arribar als 111 Kg. L’hi vaig exposar a la Dra. Jauri, remarcant que no estava disposat a fer ara ‘sacrificis’, per a després perdre tot el que hagués guanyat. I va anar directa a la meva por: es tractava d’actuar ara pel que tenia i després, que no em preocupés, que ja faríem retocs que em permetrien mantenir-me en un pes adequat, sense que hi hagués d’haver ‘efecte rebot’. Em va fer pujar a una bàscula que informa de molts més paràmetres que no només el pes (el greix corporal, el greix visceral, l’índex de massa corporal, el nivell de musculació…), amb un centímetre va apamar-me els volums de panxa, cintura…, em va mesurar el perímetre dels braços… No, no és tan sols una qüestió d’anar a perdre pes, sinó d’anar millorant tots aquests factors. I això fa molt més atractiu i racional seguir una dieta i fer exercici. Des d’aquell moment, les successives visites que tinc amb la Dra. Jauri esdevenen una mena de curiós examen parcial que em permet veure els avenços, a vegades petits, a vegades grans, en els diferents aspectes que anem controlant.

Però no correm tant, quedem-nos encara en aquella primera visita. Fruit de l’exhaustiu reconeixement que m’acabava de practicar, em va assenyalar que, d’entrada, jo tenia un nivell elevat de greix corporal i un valor baix de musculació i que, amb la feina que faríem, ho capgiraríem, passaria a tenir una quantitat raonable de greix corporal (i no perillosa per al meu cos, per als meus òrgans vitals) i havíem d’aconseguir que jo arribés a tenir el múscul adequat, propi d’un cos sa. Al respecte, em va remarcar una primera dada favorable: es veu que tinc una bona taxa metabòlica. És a dir, que amb una ingesta controlada d’aliments i un cert exercici físic, puc cremar calories (restar-ne), més que no pas les que ingereixo (les que sumo). Hi havia, doncs, la necessitat que seguís una dieta i la possibilitat que em donés resultats més fàcilment, per mor d’això de la taxa metabòlica. Això sí, també havia de fer exercici…Mira, vaig entendre-ho, però em vaig mostrar molt escèptic amb la meva capacitat de resposta: si no confiava gaire amb el canvi d’hàbits alimentaris, més desconfiava de mi mateix quant a posar-me a fer exercici, jo, que menava una vida absolutament sedentària. Afortunadament, la doctora parla clar, et marca unes pautes (dintre de les quals et deixa llibertat) i et fa veure com a real la possibilitat del canvi, de la millora, et reforça en positiu psicològicament. I tu t’animes a tirar endavant. Això sí, apareix una qüestió clau: la motivació. T’has d’animar, perquè val la pena, i t’has de mentalitzar, per a arribar a bon port.

Més endavant parlaré de la motivació, d’allò que me’n diuen ‘força de voluntat’ per aconseguir l’objectiu d’aprimar-me amb salut; però deixeu que segueixi amb aquella primera visita, l’impacte que em va causar la primera dieta que em va proposar (alguns aliments que m’eren desconeguts, unes combinacions de verdura-proteïnes-hidrats que em venien de nou i en quantitats molt diferents a les que estava avesat, una estratègia perquè no passés gana, etc.), com em va incitar a fer un exercici incipient, adaptat al meu lamentable estat físic d’aleshores (caminar una miqueta)… Això ho explico als capítols següents d’aquests apunts.