Des d'aquí

M’he quedat sense diari en català d’abast “nacional”, en paper i per internet.

Des que l’empresa d’ El Punt ha acomiadat la meitat de la plantilla de l’Avui i han traslladat físicament la redacció d’aquest darrer al barceloní carrer de les Tàpies, on ja hi havia la de l’edició barcelonina d’ El Punt, al diari en paper ens hem trobat que, si més no a “Cultura i Espectacles”, han desaparegut noms habituals i hi han aparegut els de periodistes d’ El Punt. A més, llegint els dos diaris d’un mateix dia, tens la sensació (i alguna cosa més que “sensació”) que un mateix article apareix als dos mitjans (dos, dic?).

Des de dimarts dia 15 de juny de 2010, l’ Avui.cat ha desaparegut del mapa i ElPunt.cat té el que en diuen dues edicions, la “nacional” i la “local”, en les quals apareixen articles referenciats a l’ Avui i a El Punt. Quan entres a qualsevol dels apartats, “Política”, per exemple, et trobes la informació organitzada a tres columnes: una primera, més ampla, centrada en Catalunya; una segona, més estreta, centrada en els Països Catalans, i una tercera, tan estreta com la segona, dedicada a Europa/Món. Encara que estiguis al que anomenen “edició nacional”, les noticies locals ocupen bona part de l’espai i les autènticament nacionals i les de la resta d’Europa i del món, queden com arraconadetes. A més, la renovació d’aquests articles va de manera que, en determinats apartats, et vas trobant notícies ja endarrerides, de poc contingut nou que hi han afegit.

Si hi ha edicions locals i una de nacional, sembla raonable que la “nacional” prioritzi el material informatiu i d’opinió d’aquest abast i el de la resta d’Europa i el Món. Fins ara, amb les seves limitacions, l’ Avui ens ho donava, això. Però l’ Avui + El Punt, no. El “nou” web només millora el d’ elPunt.cat perquè incorpora una primera zona de notícies fresques (sense tanmateix igualar el que teníem a l’ Avui.cat); però la resta és una simple absorció d’un mitjà “nacional” a l’esquema d’un mitjà ontològicament i essencialment “comarcal”,  que als darrers anys ha accentuat el localisme, precisament.

Per saber què passa al (nostre) país i al món, si més no per internet, ja no tinc ni l’ Avui. I això de l’ Avui + El Punt és ben clar que no em serveix. 

He defensat sempre opcions com les d’ El Punt o Diari de Girona, que des d’una vocació i eficiència informativa territorial incontestable, han tingut present també, complementàriament, l’actualitat general. S’ha passat per èpoques amb més possibilitats i d’altres amb menys, d’abastar aquesta tasca complementària; però no s’ha abandonat mai. Tanmateix, a casa ens havíem avesat a comprar dos diaris, el territorial i el general, el local-comarcal i el nacional. I, com a “nacional”, hem comprat -fins ara- l’ Avui, malgrat les meves discrepàncies (que sovint he anat fent públiques) -discrepàncies normals entre un lector i el mitjà que llegeix habitualment-.

Ara, doncs, em trobo sense diari “nacional” en català. Em direu que El Periódico em podria fer aquesta feina; però allò amb que està escrit més que català és una variant dialectal del castellà, un artifici lingüístic que no s’avé gens al meu registre, al de la meva gent (potser sí al de molts castellanoparlants que passen o han passat al català o que, no havent fet el pas, és com parlen la nostra llengua el dia o les estones que diuen algunes frases en català). El respecto i el tinc en compte, perquè hem de sumar; però no el puc assumir com a mitjà habitual per a mi. I tampoc m’abelleix gens el seu espanyolisme, que si ja era descarat amb en Franco i en Nadal, és del tot desacomplexat amb l’Hernández (a qui molts ja coneixíem bé, de quan participava a les tertúlies d’en Grasset els havent dinats de Catalunya Ràdio): un detallet significatiu, com alguns ja han remarcat, és que elPeriódico.cat ja no ho és de “.cat”, sinó “.es”, de manera que realment l’hi haurien de dir elPeriódico.es/cat, i és que de barra espanyolista i castellanitzadora sempre n’han tingut i molta. Més detallets? Vinga, un altre: com sabeu El Periódico identificava la versió original castellana amb el color vermell i la bàsicament traduïda al català per la màquina, amb el color blau; doncs ja hi ha hagut diverses ocasions que, posats a escollir, han optat per triar només el color vermell i ara, amb el nou disseny del seu web (informativament molt millor que el nyap d’ Avui + ElPunt), la icona que identifica el diari a què pertanyen els seus articles és de color… vermell! L’Hernández és franc i sincer, no té cap complex a subordinar el català al castellà, reflex del seu desig pregon de subordinar el (nostre) país a Madrid (que tan bé coneix). I aquests detallets són no res, comparat amb el contingut del diari, com bé sabeu o podeu comprovar fent el disbarat de comprar-ne algun o fullejar-lo en una biblioteca.

Per internet, em direu que disposo de Vilaweb. Sí, Vilaweb fa la seva funció; però encara no em cobreix el ventall informatiu que, per exemple, em donava l’ Avui.

Fa uns dies ja vaig escriure que em sembla que tots plegats potser hauríem de ser positivament més crítics amb el que està fent el Grup Hermes amb l’ Avui. Des de dimarts, 15 de juny de 2010, veient com van les coses, ja tinc seriosos dubtes sobre l’operació mateixa de comprar l’ Avui per part del grup Hermes. Això de comprar una empresa per a liquidar-la, com estan fent… no s’està infringint alguna llei del comerç, de les que precisament es promulguen en contra de males pràctiques (i aquesta ho sembla una mala pràctica)? Però, a més, hi ha el tema de les subvencions públiques. Dius, posats a liquidar l’ Avui, despullant-lo del tot, buidant-lo de contingut, per què no en fan desaparèixer la capçalera, o en creen una de nova (El Punt d’avui, per exemple?), i de seguida te n’adones que gestionant dues capçaleres segurament deuen rebre dues subvencions: una per a “l’ Avui” i l’altra, per a “El Punt“. Si és així, ara mateix em sento estafat, com a ciutadà que pago impostos. Mira que defenso les subvencions públiques al mitjans en català, oh, i tant; però això no em permet admetre que per a un mateix contingut (a la pràctica) hi hagi dues subvencions i, encara menys, que com a ciutadà em trobi que, per a la meitat de contingut, algú rebi el doble de subvenció.

I deixeu que m’avanci a un argument fals que corre. El grup Hermes no s’ha pogut trobar la situació econòmica de l’ Avui pitjor del que es pensaven. Si fins i tot era llegenda urbana que la cosa estava molt malament. Qui es pot creure que, abans de comprar, no s’ho havien ben mirat? Però és que, a més, hi ha l’Institut Català de Finances, que era i és al darrere de tot el recorregut de l’ Avui dels darrers temps i que indiscutiblement sabia i ha sabut en tot moment com estava la situació. La falsedat de l’argument que no sabien com estava reforça la percepció que la jugada ha estat dissenyada des del primer moment com una operació per a liquidar definitivament l’ Avui, esquivant-ne els efectes polítics per la via de mantenir-ne la capçalera (i aquí, el govern de la Generalitat hi pot haver tingut molt d’interès, éssent còmplice i part -via ICF- de tota l’operació), amb una rendibilitat esplèndida per a l’executor (el grup Hermes) que arreplega el doble (o més) de subvenció.

Sort que la meva situació econòmica no em va permetre comprar accions en la campanya de fa unes mesos. A l’emprenyada com a lector i a la sensació d’estafa que tinc com a ciutadà, hi hauria d’afegir el lament per haver malgastat els meus calés. De la mateixa manera, vés per on, ara me n’he d’alegrar que, per la mateixa raó de migradesa pecuniària, hagués de donar-me de baixa de subscriptor de l’ Avui, fa uns mesos. Que n’és de trist, tot plegat! Porto anys rascant-me la butxaca i esmerçant-me en la defensa i extensió de l’ús social de la nostra llengua i que ara m’hagi d’alegrar d’aquestes coses…! Quina me!

Tot el que està passant quedaria justificat i ens n’hauríem d’alegrar, malgrat la perplexitat actual, si fos de debò per crear un potent grup de comunicació en català. Però ara com ara, d’això res. En la liquidació de l’ Avui, no han anat a quedar-se’n amb el millor, a sumar el potencial d’aquell mitjà i el d’ El Punt. Això hauria permès intuir o tenir l’esperança que s’anava pel camí de les sinergies, del reforç, de la potència periodística. Res. Només gestió de capçaleres: menys contingut, més subvenció.

Quina llàstima! Quin fàstic!