Des d'aquí

De la mateixa manera que el PP va fer valer el que diu el text de la Constitució Espanyola per anar contra l’Estatut votat pel poble català (i fins i tot el rebaixat per les Corts Espanyoles); de la mateixa manera n’aplicaran l’article 155, que comporta a la pràctica la suspensió de l’autonomia. Eren molts els que deien que políticament, democràticament, no es podia anar ni contra el que havíem expressat els catalans a les urnes del referèndum de l’Estatut ni contra el que ells mateixos anomenen la “soberania nacional”, expressada en la representació al Congrés i al Senat. I tanmateix hi van anar i el (seu) Tribunal Constitucional va retallar i reinterpretar el que li va donar la gana. S’havia plantejat el nou Estatut per a superar una situació d’ofec i el PP ho va reconvertir en una operació de reculada descomunal. I és el que, n’estic convençut, tenen previst a partir del moment que el govern de la Generalitat, el president mas o el Parlament facin el més mínim acte administratiu en base al qual ells puguin aplicar l’article 155 (que, insisteixo, a la pràctica significa la suspensió de l’autonomia). No pas per devoció ni obligacio constitucional, sinó sobretot per aprofitar l’avinentesa i reconvertir el que haurien de ser efectes del soberanisme en fets de recentralització i laminació definitiva de l’Espanya de les autonomies.

La mentalitat FAES que hi ha al darrera d’aquestes estratègies seria, com a mínim, la tercera ocasió que la posen en pràctica. La primera, al meu entendre, va ser el cas GAL: Felipe González i companyia estaven convençuts que el PP no farien res perquè cap militar (i encara menys un general) acabés a la presó; però la gent de l’Aznar ho va tenir clar, calia posar en perill el que fos, si això els permetia fer caure el PSOE i passar ells a manar. La segona ocasió va ser la de l’Estatut. I n’estic cert que, ara, amb la nostra justa reclamació del dret a decidir, hi veuen una oportunitat d’or, que no desaprofitaran. Novament es tracta de posar en perill el que sigui (la cohesió de l’Estat, la pau social i política a Catalunya…) per tal d’aconseguir l’objectiu ideològic que persegueixen. Però els pot sortir el tret per la culata.

Molt probablement, en els càlculs FAES-PP, hi ha la convicció que, suspesa l’autonomia, sortirà gent a protestar, però “els catalanets i catalanetes” seguirem treballant i una “majoria” no voldrà complicar-se la vida (allò de “no ha pogut ser, doncs deixa-ho estar”). És allò que diuen que el 12 de setembre de 1714 la vida comercial es reprengué amb normalitat a Barcelona… En canvi, costa poc especular que ells veuen el potencial que els donaria tancar o controlar/semicastellanitzar TV3, Catalunya Ràdio, els mitjans de comunicació catalanistes (via escanyar subvencions, etc.); així com “netejar també d’ideologia nacionalista” l’escola, etc. Amb tres o quatre anys de suspensió autonòmica, si els catalans i catalanes ens hi hem doblegat, de ben segur que calculen haver pogut conformar una nova realitat político-social al nostre país. I per si això fos poc, tindrien prou temps com per modificar la llei electoral i fins reformar la Constitució de manera que, a la “represa política de l’autonomia”, aquesta a penes pogués ser una unitat administrativa satèl·lit del poder central: el seu gran somni.

Òbviament, compten que, retòriques al marge, Europa i les instàncies internacionals finalment s’avindrien a considerar-ho un “afer intern” en què no intervendrien, per molta raó que ens vulguin donar.

Els pot sortir el tret per la culata, però, deia. Si la gent de Catalunya no acceptés la suspensió de l’autonomia, si sortíssim prou massivament al carrer fins a fer-los insostenible políticament la situació que haurien creat… Només els quedaria un recurs, que raonablement la Unió Europea no podria acceptar: els militars contra el poble. Per això, la supensió de l’autonomia pot esdevenir el moment clau. Si ells fan el pas i no se n’ensurten, em temo que hauran creat una situació irreversible contra els seus interessos ideològics, hauran precipitat el procés a un estadi cap a la independència de Catalunya ara mateix molt més llunyà en la millor de les previsions.