Des d'aquí

La sentència contra l’Estatut va deixar en evidència les lectures possibilistes que, de la Constitució, es van fer durant la transició i molt especialment a la campanya del referèndum que la va aprovar. L’autonomisme havia fracassat. La sensatesa obligava a reflexionar. El Tribunal Constitucional espanyol no havia deixat marge. Especialment en el tema de la llengua, quedava clar que els catalanoparlants passàvem a ser ciutadans de segona a casa nostra mateix. Fer mal al país (i no cal a dir a la llengua) és el que significava persistir en la quimera d’un pacte que només vol una part, d’un autonomisme que l’Estat rebutja. La reflexió a fer era (i és) cosa de cada català individualment i de tots plegats, col·lectivament parlant.

IN-DE-PEN-DÈN-CIA, “ESPAÑA, ESPAÑA”…

Alguns ho tenen molt clar: in-de-pen-dèn-cia. D’altres també: els colons espanyols també: més “España” i Catalunya reduïda a suma de les 4 províncies, amb el català com a fòssil lingüístic. La reflexió, però, sempre val la pena. I no és fàcil perquè el camí que emprenguem ha de ser irreversible: seguir com ara ens du a la desaparició i al perjudici greu dels ciutadans i ciutadanes. Tanmateix, no la podem defugir. Hi podem fer tantes voltes com vulguem, però tots i cadascun de nosaltres hem de prendre decisions. Personals, que en esdevenir col·lectives, seran socials.

PSC i CiU; ERC, SI i IC…

Els partits majoritaris de casa nostra, davant la sentència, van desplegar camins dilatoris abocats al fracàs, amb poc dissimulada intenció d’esmorteir els efectes entre la població de la decisió del Constitucional. El PSC, en nom del pragmatisme que s’autoatribueixen, va defensar la via de recuperar per la via de lleis espanyoles el que la sentència ens treia, com si la respresentació mateixa del PSC al govern espanyol d’aleshores no hagués abonat el recurs governamental contra l’Estatut, com si el PSOE no fos corresponsable no ja de la involució autonòmica sinó de la fi de l’autonomisme. La falsedat del seu suposat pragmatisme es tornava a posar de manifest: com sempre, simples gestors més o menys eficients dels interessos creats; incapaços de donar cap resposta de debò ni d’esquerres ni progressista en defensa del poble que diuen representar. CiU, en nom de la defensa de Catalunya, va tirar per la via del Pacte Fiscal: una proposta indecent, en la mesura que, a canvi de diners, acceptaria passivament però acceptaria la resta de retallades, inclosa l’agressió a la llengua i la rebaixa dels catalanoparlants a ciutadans de segona; però (cal reconèixer-ho) que ha tingut la virtut de congriar força partidaris també en la gent que, sentint-se espanyola a casa nostra, n’està fins al capdamunt de l’expoli que patim. El problema és que tots sabem que és una quimera, un impossible que, com a molt, acabarà en un acord de finançament més o menys com el que tenim, d’aquells que uns opinen que és millor que l’anterior i els altres tots al contrari, però que al cap dels anys tots constatem que es tracta d’una ensarronada monumental, com sempre. El presumpte valor específic del que autoanomenen nacionalisme molt probablement quedarà reduït al que sempre ha estat: un simple argumentari de negociador en situació desfavorable. Patètic!

ERC, deixant enrere l’etapa encara inextricable de Carord-Rovira i la seva presumpta alternativa Joan Puigcercós (que ningú no es va creure), ha optat per la via Oriol Junqueras, tan sòlida ideològicament com poc engrescadora programàticament: s’ha tornat a l’estètica de les idees, dels desitjos i voluntats. Però no en percebo ni una estratègia ni d’una tàctica polítiques que es tradueixin en propostes i realitats organitzatives, socials, cara a l’objectiu que es persegueix. Iniciativa, per la seva banda, mai no van abandonar l’estètica ideològica, ni estant al govern, per molt que s’hi perdessin els papers. El fet que (com és fatal tradició a les esquerres) no hagin fet pública i autèntica autocrítica del seu pas per la gestió pública fa perdre eficàcia al carisma dels seus actuals dirigents. Francament, quan penso en IC, penso una mica en un refugi autocomplaent, amb qui pots comptar segurament cara a les mobilitzacions, però poc per a la gestió del procés que ens cal (tant de bo m’equivoqui).

Solidaritat, Joan Laporta, Reagrupament… van tenir uns resultats electorals l’interès del quals, per mi, és que reflectien (igual que, en part els d’ERC) l’arrauxada resposta independentista d’una part de la població davant l’agressió d’Espanya. I treballen cara a la galeria (bé, en Laporta, més aviat viu de fer de submarí de Convergència, però ara deixem-ho estar…), delerosos de pírriques victòries o simbòliques escenificacions parlamentàries; amb el problema que no poden comptar pas amb la complicitat dels mitjans de comunicació perquè tanta gestualitat arribi de la manera que voldrien al poble a què teòricament va adreçada.

LA INDEPENDÈNCIA COM A RETÒRICA

Permeteu que recordi el que ja he escrit altres vegades: no sóc essencialment independentista. Els estats són maneres d’organitzar-se i, sovint, a costa realment dels organitzats. Podríem viure bé (o malament) en moltes i diverses formes d’organització política. No obstant això, atès que l’actual situació ens perjudica com ho fa, contemplo la independència com una exigència ètica: penso si no tenim l’obligació generacional de provar-ho, de mirar que sigui possible, perquè en el futur la gent de casa nostra no hagi de patir el que patim nosaltres. Ja he dit també en altres ocasions que, per mi, salvar, vigoritzar i projectar la llengua i cultura catalanes és molt més important que disposar d’un estat propi, confederat, federat, o ser-ne autonomia, regió o el que es vulgui: una cosa és patrimoni de la humanitat i l’altra, una manera d’organitzar-se. Certament, hi ha tota la qüestió dels símbols i les identificacions, el reconeixement nacional; però la gamma de maneres que hi ha per a tenir-lo és àmplia: si hem d’optar per la independència (una d’aquesta formes) és, si més no, perquè les altres que s’han provat no han reeïxit.

Enmig de les reflexions que vaig encetar d’ençà la sentència de l’Estatut, veig com va penetrant el discurs independentista en la nostra societat. D’una banda, entenc les iniciatives mobilitzadores, els escrits i manifestacions verbals dels que la veuen molt a prop. Però he de confessar que tot plegat m’inquieta, perquè segons com fem les coses, anirem malament, possiblement de manera irreversible.

No dubto que hi hagi independentistes a CiU (i pel que es veu també al PSC), però em temo que l’estelada i la retòrica independentista al si de Convergència és sobretot una estratègia, en bona mesura capitanejada per Oriol Pujol des que va veure a venir com el sobiranisme se’ls en n’anava a ERC ja a la campanya electoral que donà peu al primer tripartit. I ara mantenen el bull d’aquesta olla perquè els calen tots els vots. Fins i tot, valdria la pena saber fins a quin punt en Laporta o la mateixa Solidaritat (per no esmentar altres opcions) no han estat en algun moment instruments d’aquesta estratègia. Certament, sigui el que sigui, ves que el discurs no acabi resultant majoritari i l’hagin d’encaixar més del que es pensaven; però CiU sap que li calen tots els vots i que, segons que faci, perdrà molts votants poc amics del anomenen “aventures”.

Per altra banda, tots coneixem sobiranistes de pedra picada avesats a trobar la resta de la humanitat fluixos, tous, venuts… espanyolistes disfressats!

Però potser el que més m’inquieta és el caire de desfogada, de resposta emocional, de gestualitat sense gaire res més al darrere, que traspua el sobiranisme.

CONSTRUIR LA INDEPENDÈNCIA

La independència l’hem de construir, si la volem. És més, val més treballar-hi amb sentit integrador, de manera que si els autonomistes (i fins els espanyolistes) en treuen profit (és possible, això?), que en treguin.

Per mi, construir-la vol dir:

• No estar pendents de respondre a Espanya, ni  França, ni  Itàlia. Hi ha sobiranistes amb la síndrome Barça: que sense el Real Madrid no sabrien viure.
• Pensar i actuar com a sobirans en el món, amb les interdependències que calgui, defugint sempre la dependència majoritària d’Espanya, de França i d’Itàlia.
• Ser autoexigents, rigorosos i oberts.
• Ser creatius, imaginatius: apostar per nosaltres, creure en nosaltres. I quan dic nosaltres, dic tothom.
• Emprar amb normalitat la nostra llengua, peti qui peti, costi el que costi (si convé, canviant la mena de versió del diari que llegim, eh?)
• Emprar els nostres símbols, sense deixar-nos arrossegar pels dels altres.
• Aportar al nostre país eines i recursos que l’enforteixin i ajudin a fer-lo sobirà.
• Trasmetre amb normalitat al nostre entorn privat, familiar, social els valors de dignitat, futur, risc, necessitat, integració, llibertat… de l’aposta sobiranista.

Seguiré pensant-hi… Però el que ja fan milers de catalans i catalanes, sense gaire escarafalls, sovint em sembla més productiu que la gestualitat estètica.

PS: perdoneu les obvietats, però he sentit la necessitat de dir el que penso, com bonament he pogut.