“Sempre hi ets”, un llibre d’Adam Martín

Divendres vaig ser a la presentació lloretenca del llibre Sempre hi ets, d’ Adam Martín Skilton (Ara Llibres). No havia pogut anar a la que hi hagué a Blanes fa uns mesos i, per res del món, no me la volia perdre.

Deu fer uns disset o divuit anys que conec l’Adam, de l’època que tots dos corríem per Nova Ràdio Lloret. Aleshores ell era un noi que començava a estudiar periodisme i jo menava un programa radiofònic dedicat al cinema i de nom “Club 7”. Era a la primeria dels anys noranta, quan l’emissora tot just arrancava. El Club 7, que era quinzenal i s’emetia el dimecres, havia de fer un salt qualitatiu: convertir-se en setmanal i passar al divendres al vespre, coincidint amb el dia de les estrenes cinematogràfiques. Però el preu a pagar és que havia d’escursar-se a només 1 hora, perquè a la graella de la nova temporada, darrere del Club 7 hi anava Juke-Box, un programa musical que portava, entre d’altres, Adam Martín. “És un noi de Blanes que ha començat Periodisme —em comentà Antoni Garófano, director de Nova Ràdio Lloret—; he trobat el seu pare, me n’ha parlat i penso que això és bo per l’emissora i per ells, els estudiants“. I així és com vam anar coincidint i coneguent-nos. Més endavant, quan l’Adam ja feia coses de més volada, vaig tenir l’oportunitat de col·laborar-hi.

El llibre sobre els pares dels polítics, Sempre hi ets, el vaig comprar de seguida que es publicà; però venint de la llibreria, vaig trobar la meva mare i l’hi vaig deixar perquè em semblava que li interessaria. I tant, que va agradar-li (uns polítics més que d’altres, em digué). De manera que no el vaig recuperar fins al cap d’unes quantes setmanes. Com que jo sóc d’aquells a qui escriure fa perdre el llegir, l’he tingut (i el tinc) al costat de la meva butaca de lectura, esperant que jo trobi el forat que busco, entre tants embolics i compromisos que no paren de sortir-me. tanmateix i com que s’acostava el dia de la presentació a Lloret, ho vaig engegar tot a rodar i vaig obrir el llibre, amb la intenció de fer-ne si més no una lectura en diagonal. Però vaig començar pel pròleg…

Les reflexions que hi ha en aquest pròleg m’han dut a la memòria el millor Adam que conec i, quan he començat a llegir la primera entrevista —Xavier Trias— me n’he adonat que, de cap manera, no podria llegir el llibre en diagonal.

Es pregunta, l’Adam, què el fa, un polític? Però l’Adam, amb el seu text, me’n respon molt satisfactòriament una altra de qüestió: què el fa, un bon periodista? No tant saber fer bones preguntes, com saber-les fer un mateix. Al pròleg i al fragment d’entrevista amb Trias que he pogut llegir, no deixa res per verd. No es limita a actuar, l’Adam, com a repetidor d’allò que ha sentit, ni tan sols com a descriptor del que ha vist: hi ha sempre la reflexió, l’interrogant. No pas per a transmetre dubte, sinó per a explorar intel·ligentment les coses de què pala (parlen) i les persones amb qui tracta. I en aquest exercici —més aviat un tarannà que em sembla innat en ell— hi juga un paper important la ironia —i l’autoironia—, també per a treure trascendència reflexiva, agafar lúcida distància i, esclar que si, banyar-ho tot amb un cert humor —sempre amable, tot i que puntualment pugui apuntar cap a la negror—. Segurament les seves arrels angleses —de part de mare— hi tenen alguna cosa a veure.

Ja era el que més admirava d’aquell noi que primer duia un programa musical i més endavant un magazine a Nova Ràdio Lloret. En aquella època de les ràdios locals, en què per a molta gent era tan sols una activitat lúdica —en el sentit més hedonista i a vegades autocomplaent del terme—, l’ Adam, amb la seguretat de si mateix que traspua i amb l’alçada de cos que més aviat imposa —i encara més amb la cabellera que dugué durant molts anys—, es preparava els programes, els presentava i en bona mesura els dirigia amb rigor professional —aleshores encara no n’era—, això sí, sempre esmussant la duresa amb la (auto) ironia. El podies veure ben segur d’una cosa, mal fos triant un tema musical indiscutible, que sempre hi havia el comentari que anava més enllà: sobretot enllà de les expectatives que convencionalment et podies fer. No sempre els feia per antena, a vegades els hi senties mentre preparava el programa, quan sonava el tema musical o es passava un tall gravat, o en acabada l’emissió. A mi, em va interessar molt trobar aquella intel·ligència, sovint múrria, encara adolescent i va ser d’una gran satisfacció veure com anava madurant, a mesura que es feia com a professional de la ràdio i com a persona.

L’ Adam, escriptor? I director de cinema? Anem a pams.

Ben parat vaig quedar quan la Rosa —aleshores la seva xicota i actualment mare de les seves tres nenes— em digué: A l’Adam el que li agradaria és ser escriptor. Estàvem fent un programa especial, una marató radiofònica per a recaptar fons a Lloret per Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia —emissió en què Adam desplegà magníficament tot el seu talent periodístic, ja musculat al decurs de la carrera universitària, gairebé enllestida en aquell moment—. I vaig quedar ben parat. A veure, Rosa, li agrada la música i en sap, és i serà un bon periodista, però d’aquí a ser escriptorSalvador —em contestà —, escriu molt bé i m’agradaria que també desenvoulpés aquesta faceta. I no vaig dir res més, però vaig pensar Ai, l’amor! Esclar, aquella conversa l’he recordada vivament sobretot en dues ocasions. Primer, l’any 2005, quan vaig trobar-me a les llibreries Estimada rutina (Ara llibres), el debut editorial de l’Adam, i després, a final de 2010, quan vaig trobar a la premsa la notícia que sortia Sempre hi ets. No tan sols pel fet que, efectivament, ha acabat escrivint-ne, de llibres; sinó perquè tenia raó la Rosa: escriu molt bé.

Ja li vaig comentar personalment a l’Adam que jo hi veia una mirada cinematogràfica, a les pàgines d’ Estimada rutina —que vaig tenir l’honor de presentar-li a Lloret, el 5 d’abril de 2005—. Allà hi ha un documental en potència, si més no televisiu. I, tot llegint l’entrevista a Xavier Trias, a Sempre hi ets, per la manera com ho escriu, Adam em fa fantasiejar amb el documental audiovisual que n’hauria pogut sortir. Segurament, amb els mateixos personatges ja és impossible, perquè els moments de veritat, les revelacions que els brollen inesperadament ja les han fetes i aquell instant ja ha passat —queda reservat a la memòria de cada polític i l’Adam, i nosaltres lectors, ens en podem fer cabal—. Joan Ollé, en l’esplèndida presentació del llibre i de l’Adam, que va fer divendres a Lloret, va remarcar precisament el caràcter cinematogràfic de Sempre hi ets, per com el text recrea els espais de les converses i l’atmosfera, per com hi ha un autèntic muntatge —en el sentit cinematogràfic del terme— entre els capítols… I va revelar una vocació de l’Adam com a director de cinema —cosa que jo desconeixia, però de la qual m’alegro enormement, com us podeu imaginar—.

Ara seguiré bregant per fer un forat per la lectura i poder acabar Sempre hi ets.

FOTO © Ara Llibres Portada de Sempre hi ets, d’Adam Martín

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *