Senyeres i banderes espanyoles
Déu n’hi do, les senyeres que s’han penjat ran de la manifestació del 10J i especialment ran de la publicació de la sentència. Senyeres… i estelades! Que n’hauria volgudes més? Sí! Que n’hi ha hagut moltes? I tant!
El que m’ha cridat l’atenció és que, si més no al meu poble, la gent no les ha tretes l’endemà de la manifestació. Això, l’onze de setembre no passa. Cada Diada, l’estol de senyeres voleia al vent o penja de finestres i balcons fins el 12 de setembre. Ho tinc pamat, perquè jo ho solc allargar fins el cap de setmana posterior i més aviat em quedo solet.
No les han tretes les senyeres, aquest cop. I, deixeu-m’ho dir, si més no a Malgrat, hi ha moltes més senyeres penjades que no pas malgratencs vam ser a la manifestació.
M’ensumo que molta gent, farta i tipa de les banderes espanyoles que alguns (també força) havien penjat o passejaven (i passegen) pel poble, com no s’havia vist mai des de l’època d’en Franco, molta gent ha volgut mantenir la senyera o l’estelada al balcó o a la finestra, en una mena de pacífica, democràtica, dialèctica de les diferents identitats.
No hi ha cap mena de dubte que, d’espanyoles, n’hi hauria pogut haver moltíssimes més; perquè una gran majoria de catalans van viure, emocionar-se i alegrar-se amb la selecció espanyola; per molt que els molesti (o no) la càrrega identitària que aquesta tragina. Però no la van penjar, ni la tenen, la bandera espanyola, perquè una cosa és el futbol, els jugadors, el joc, i l’altra, la càrrega identitària. Fins i tot molts que se senten pregonament espanyols, no han estat d’orgues: saben on són, què són, què vol dir cada cosa. I, sobretot, tots plegats coneixen bé els més arrauxats abanderats espanyolistes: els poden veure amb més o menys simpatia, però barrejar-s’hi, no; embolicar-se amb personal que crida segons què i canta no sé pas quin himne, no. No haguessin anat mai a la manifestació de dissabte, alguns (força); però tampoc s’enlloten amb segons quin fang.