Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

El meu 10J. Retorn, sopar i cap a casa

He estat quatre hores dret, caminant més o menys per carrers cèntrics de Barcelona, una calorosa tarda de juliol i no em noto cansat. O més ben dit, no m’hi he notat, perquè un cop assegut al bus i el cos ja més relaxat, em començo a notar les cames pesades i, sí, un cert cansament físic. Però el viatge, tranquil, em va bé per pensar en el que estem vivint, en el que ens espera, en les greus decisions individuals a prendre.

El bus, de Llúria, ha anat a trobar Nàpols, de manera que hem quedat enllà de Tetuan i hem pogut enfilar cap a l’autopista del Maresme. D’embús, n’hem tingut un xic a Nàpols, on hem coincidit força autocars. però res, de seguida hem reprès la marxa fluïda.

A la ràdio, ara Catalunya Informació, ja pràcticament només van reiterant el que ja sabem. L’apago definitivament. Un amic de Lloret m’envia un SMS: “Ja som dalt del bus. Marxem cap a casa. Això ha sigut molt gran. Molt!” I jo que li contesto: “Molt!”. Voldria comentar-li com m’ha emprenyat que s’hagi increpat el president; però ell bé s’ho imagina, perquè em coneix i m’ha llegit aquests dies. Tampoc tinc esma d’enrotllar-me més i així de breu és la resosta: “Molt!”.

Amb el mòbil, em poso a navegar per la xarxa. No gaire. Tot just visito Vilaweb. parla de manifestació independentista i de com s’ha increpat Montilla. M’emprenyo encara més. Després, quan arribaré  a casa i miraré el tractament informatiu que hi donen les diversos mitjans editats a Catalunya, ja podré col·locar més en el context dels múltiples “matisos”, l’esbaixament de Vilaweb. La meva percepció coincideix més amb la que sentiré l’endemà en boca de Josep maria Terricabras: una manifestació contra la retallada de l’Estatut, que ha congregat tot tipus de gent i en què han predominat els crits i eslògans independentistes. Al bus, però decideixo decantar també el mòbil. I així és com em puc permetre de reflexionar sobre tot plegat, malgrat el cansament que em va agafant cada cop més.

Potser s’haurien d’haver organitzat concentracions posteriors, a una setmana del 10J, a cada poble, perquè la gent que no ha pogut ser a Barcelona, també pugui manifestar-se. Així, la resposta també podria tenir una certa continuïtat popular. I el cap em du a una altra idea toca-tardana i que té a veure amb el Mundial de futbol i no pas amb la convocatòria d’avui: per què no s’ha fet una proposta viral, als aficionats catalans del futbol, que celebrin la victòria de la “roja” amb samarretes i banderes del Barça? Me n’adono que me n’estic anat del fet de la retallada de l’Estatut i, sobretot, de la discriminació lingüística, econòmica, jurídica i política a què ens sotmet el Constitucional. I en reprenc el fil dels pensaments.

Què he de fer, a partir d’ara -em pregunto, em segueixo preguntant-? Fa anys que he abandonat l’activisme cívico-cultural a què havia dedicat molts anys de la meva vida i sacrificat determinades altres vocacions meves. Fa molt de temps que considero més productiu per al país gastar energies en algunes coses concretes (en el meu cas, el cinema) que no pas en l’activisme. M’he tornat paradoxalment pèl misantrop i el país nostre té un punt de desagraït (mal sigui per exigent), de forma que tinc molt interioritzat que ja li vaig donar massa anys preciosos de la meva vida i ara m’estic reclòs predicant un cert humanisme des de les meves reflexions cinèfiles i mantenint-me ferm en les conviccions sobre el país, la llengua i els valors democràtics, de justícia i progrés social. Però no puc acceptar, de cap manera, que em rebaixin a ciutadà de segona i menys al meu propi país. Què he de fer, a partir d’ara? He de tornar a l’activisme? Repesco una antiga idea de crear una plataforma d’Òmnium a l’Alt Maresme – Selva? O mirem de crear alguna mena d’organització, per parlar amb la gent, per anar-los exposant com els seus drets se’ls hi trepitgen i les seves butxaques les hi buiden ?

Entrar en política? No, amb el sistema de partits, de cap manera: ara mateix, costaria molt que algú em convencés. Recordo perfectament quan, el 1983, parlant amb un polític de la transició local, jo li retreia que a través de les llistes electorals posessin a l’Ajuntament gent que prèviament no hagués pencat socialment, que no tingués cap trajectòria d’activisme local, i em contestà: els del partit de Malgrat em van dir que havia de donar joc als afiliats, a la gent del partit. I efectivament, al cap dels anys, la Casa de la Vila (les cases de la vila) n’estan plenes de gent el principal vincles dels quals amb el seu poble són els calés que cobren per ser regidors. Ah, i de fills o parents d’aquells militants, que s’han anat col·locant. Per sort, al meu poble, aquells que van ser activistes contra la dictadura i els que en vam ser en començar la Transició, no ens hem embrutat amb tota aquesta porqueria.

La independència de Catalunya la vull, però en si mateixa, se m’en fot. La dependència d’Espanya ja era de preveure on ens duria i s’ha confirmat on ens porta. Per mi, allò que té més sentit és la defensa i desenvolupament de la llengua i la cultura catalanes. La llengua, com a patrimoni de la humanitat que són totes les llengües. la cultura catalana, com a gresol de les influències que lliurement rebem i dels impulsos creatius que lliurement generem la gent que vivim als territoris de parla catalana. Si a Espanya la llengua pogués desenvolupar-se amb normalitat, créixer, amb la potència i riquesa de la diversitat que hi aportem els parlants de tots els territoris, no m’importaria ser espanyol (pel que fa a la llengua); però sempre hem sabut que la llengua, quan no ens l’han perseguida explícitament, ens han mirat d’esmicolar-ne el creixement, d’esquarterar-ne l’àmbit territorial… Ni tan sols respecten el principi de protecció que estableix la Constitució Espanyola vigent: donen llicències de televisions sense respectar el dictamen constitucional del “especial respeto y protección” a les llengües que anomenen “coooficials” i tantes i tantes coses… que, per si algú volia negar-les, només ha de llegir el que ha sentenciat ara el Tribunal Constitucional. Una Catalunya independent, tampoc garanteix res sobre la llengua i la cultura catalanes; però ho podem provar. La dependència ja sabem el que dóna de si; la independència, podem provar-ho…

Sóc conscient que ara mateix hi ha força més unanimitat ciutadana en el rebuig a la sentència per temes com l’expoli fiscal, el robatori sistemàtic que l’estat fa dels nostres calés via els impostos que no tornen coma inversió, etc. A mi també m’indigna això. A diferència de certs intel·lectuals que ara s’exclamen d’aquest nou independentisme economicista i no identitari (i que abans s’exclamaven quan era identitari, perquè en el fons són pregonament espanyolistes: pitjor, especulen que els interessa més ser espanyolistes!), a mi em repugna qualevol injustícia. I comprensiblement m’emprenya encara més si en sóc part perjudicada.

El bus ja ha deixat enrere el peatge d’Arenys.

Perquè la Catalunya del demà sigui millor, valdria la pena que practiquessim un independentisme lingüístic i cultural. Seria qüestió de fer que el gresol cultural fos molt ric, prolífic. Potser per aquí podria congriar voluntats. Als autonomistes de cultura també els pot interessar. I a l’independentisme li aniria bé comptar amb lliure creativitat i fusió culturals. Hauria d’esmerçar-hi les meves energies?

Val la pena que deixi de fer el que estic fent, amb el blog de cinema o fins i tot amb el cinema mateix, per mirar d’endegar i mantenir iniciatives així? Ser de mena organitzador m’ha dut sempre a disjuntives d’aquest tipus. Segueixo rumiant.

Arribem a Palafolls. Em sembla que són quarts d’onze de la nit. Anem a sopar al restaurant “El Balconet”. Ens regalem una bona ampolla de vi blanc, fresc, per arrodonir la jornada. Mengem primer un “pa de pizza”, amb pernil salat exquisit i unes torrades sucades amb tomàquet i oli. De segon, uns han triat pizza; jo, amanida d’arròs.

Al cap d’una hora llarga ja som a casa. Mentre em dutxo, per treure’m l’enganxor de la suor, la dona mira el 3/24. En acabt, ben fresc, engego l’ordinador i faig un cop d’ull a la xarxa i als meus blogs.

Ens n’anem a dormir, molt i molt satisfets. Les decisions a prendre, les segeuixo covant. Em dono un període de reflexió. Hi ha massa aspectes personals implicats com per improvisar. Entre el que he de decidir és si canvio l’actitud respecte els castellanoparlants que practiquin amb mi, a la vida privada, la prepotència a què els ha autoritzat el Constitucional. I què faig amb els establiments que no em respectin com a catalano parlant. Moltes coses i amb afectacions a la vida quotidiana. Per això no vull precipitar-me. Fa dies que hi dono voltes. I en donaré tantes com calgui, per no deixar de tocar de peus a terra i alhora actuar com una persona digna.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desdaqui | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent