El meu 10J. De 18 a 21.05h

Els locutors tenen ganes de dir que “som un milió”, però no gosen. Som als moments inicials de la manifestació, encara no hi ha xifres oficials, al Passeig de gràcia no hi cap una agulla, els carrers perpendiculars van carregats de gent i als paral·lels hi ha riuades de manifestants. Els trens de rodalies i els FGC ens diuen que van plens. La situació a la Gran Via, entre Passeig de Gràcia i Tetuan és cada cop “pitjor” (és a dir, millor), amb tot de manifestants que, perquè no caben al Passeig o perquè ja s’hi atacen directament, s’hi han congregat. Els periodistes tenen ganes de dir que som o hem superat el milió, però no gosen. Saben que el 1977 s’emprà aquesta xifra per dir que érem molts, però que era físicament impossible. Es recorre a l’eufemisme de “centenars de milers” de manifestants. Fins i tot en Joaquim Maria Puyal,  a qui entrevisten com a ciutadà, es manifesta impressionat per la munió de gent, però recorda que la xifra del 1977 era inflada. Tanmateix, els periodistes que intenten moure’s entre la multitud, sobretot per intentar esbrinar el que passa a les capçaleres, han de fer mans i mànigues per aconseguir arribar finalment a un punt, on es queden quiets, perquè els és impossible fer les coses com volien. Sort de les plataformes elevades i dels terrats des d’on poden retransmetre; a més dels col·legues que tenen distribuïts en punts molt concrets, com per exemple a la cua de la manifestació.

I res, no hi ha maneres que les dues capçaleres avancin, ni que nosaltres, a l’alçada de Mallorca, comencem a moure’ns. Crits d’IN-DE-PEN-DÈN-CIA, CATALUNYA… Esbroncades a símbols espanyols. Comentaris d’estar-ne farts i tips, del Constitucional i d’aquesta Espanya que no ens vol com som. La gent es desfoga. Veus que s’allibera, que es treu del damunt tanta saliva empassada, tanta humiliació patida, tanta agressió institucionalitzada. La catarsi funciona. Esperem que els polítics no ho acabin reduint a un acte d’onanisme massiu. L’ambient és de festa. No sé si aquesta mateixa gent acceptaria passar penúries per aconseguir la llibertat que es reclama; però més val que ningú els apreti més, perquè, rere la festa per estar tots junts, units, sent un clam com a poble, hi ha una emprenyada pregona, descomunal. I el català massa emprenyat deixa de ser català assenyat i passa a ser arrauxat.

Tambors, flautes, crits, algun càntic (Segadors)… I sí, ja ens hem mogut, però poquíssim. Per ràdio diuen que, en una hora, a penes si les capçaleres han avançat gens. Vaig comentant la situació a la dona i a l’amiga, i la comentem també amb els companys i companyes de manifestació. Un noiet s’ha enfilat en una farola i, meravellat, enregistra amb el mòbil la gernació que som tots plegats.

Per fi, sembla que comencem a moure’ns d’una manera un pèl fluïda. A quarts de vuit, rebo un SMS d’un amic que no ha vingut a la manifestació: “Ho estic veient per la tele. Impressionant!”. Per cert, al mòbil continuo rebent respostes als meu SMS massiu: “Visca!”, “VISCA!”.

En algun moment, entre quarts de vuit i les vuit, Catalunya Ràdio diu que la Guàrdia Urbana xifra en 1.100.000 els manifestants. No puc dir a la dona ni als que m’envolten. L’emoció no em deixa parlar. Els ulls se’m neguen. Penso en el pare (mort fa gairebé 2 anys) i com l’hauria emocionat aquella noícia. No pot ser, els mateixos periodistes que no gosaven dir xifres ens anaven recordant que el milió del 77 era artificial, impossible. Espar Ticó, entrevistat, havia manifestat que la convocatòria del 77 tenia més mèrit perquè no havia comptat amb els mitjans publicitaris d’ara; però que la gentada d’avui era molt superior i que, no sent cert el milió d’alehores, ara erem centenars i centenars de milers; sobretot tenint en compte la part de GRan Via que era pleníssima i tots els que hi havia als carrers del voltant del Passeig de Gràcia. Però la Guàrdia Urbana afirma 1.100.000 i aquests solen tirar a la baixa, respecte al que diuen els organitzadors. Les paraules no em surten de la boca. Els que m’envolten em miren, noten que hi ha notícia important. Finalment, els ho puc dir. La gent respon amb prudència, entre comentaris de “és que som moltíssims”, “aquests (la Guàrdia Urbana) sempre tiren a la baixa”. No sé els que realment som; però Muriel Casals volia ple el Passeig de Gràcia i ho ha aconseguit, li ha vessat i la taca humana s’ha estès molt, moltíssim. De Malgrat (el meu poble) rebo un SMS: “Òmnium diu que sou 1 milió i mig”. Només puc contestar-li: “Sí”.

De sobte, per ràdio, arriba la notícia funesta. Sobre la marxa, les coses s’expliquen amb desconeixement parcial del que realment està passant; però la impressió em resulta terrible. La capçalera dels presidents es dissolt, enmig d’esbroncades al president de la Generalitat (..); algú (o alguns) intenten agredir el president (..); Montilla camina amb la secretària de Presidència (..); ha de refugiar-se a la conselleria de Justícia (..); sembla que el president va per sortir de la conselleria i hi ha gent que es mou, per seguir-lo increpant (..); Montilla corre a agafar el cotxe oficial (..); intenten envoltar el cotxe oficial (..) que finalment se’n va a gran velocitat (..). Al cap d’estona, Catalunya Ràdio podrà entrevistar Muriel Casals -gran error del periodista que, atabalat (?), l’anomena “Muriel Bertran”- i explicarà que, en arribar cap al final del Passeig de Gràcia, veinet que no s’avançava, s’havia cantat Els Segadors, recollit amb tota solemnitat la gran senyera i els presidents s’havien acomiadat, i que tots aquells altres esdeveniments s’havien produït en sortir el President de la Manifestació. Per una estona, doncs, mentre no hi hagué aquesta confirmació oficial, havia temut que realment els agressius haguessin aconseguit foragitar el president.

Tanmateix, la meva indignació pel que havia sentit que passava amb el president, és gran. Maleeixo aquell dissortat editorial de Vicent Partal i l’actitud i comportament de tots els que han estat agressius verbal o físicament amb el president. La pedrada -de fa anys- contra Jordi Pujol em va semblar intol·lerable, perquè agredir la institució presidencial és agredir el país, i per la mateixa raó no puc admetre cap agressió al president Montilla. Jo no els he votats mai, ni a ells, ni a Maragall. De les seves polítiques en discrepo pregonament. I, per la discrepància, els exigeixo responsabilitats polítiques. Però tots tres han estat legítims presidents de la Generalitat (recordem que, al nostre país, no tenim un sistema d’elecció directa presidencialista i que al càrrec s’hi arriba per majories parlamentàries). I, a més que ningú té el dret d’agredir a ningú,  menys encara a qui representa tot un país i, en la pitjor de les consideracions, una majoria de ciutadans. Per molt que el mateix Montilla, l’entorn de Presidència i el PSC hagin tingut un comportament irritable aquests darrers dies; per molt que els cartells de Montilla (aferrant-se a l’Estatut que no ha aconseguit ni mantenir íntegre) hagin pogut encendre més els ànims; per molt que alguns considerem que Montilla forma part del problema i no de la solució, la seva presència a la manifestació era com a president de la Generalitat i qui no sap respectar això és que no sap respectar el país. Qui no sap respectar el president de Catalunya demostra que només vol la Catalunya que li interessa, sense cap mena de voluntat democràtica de debò. Au, a pastar fang! Però aconsegueixo calmar-me, pensant que, si som un milió i escaig, els que s’han comportat com a imbècils són uns quants; que, per molta mala bava que el president i el seu entorn han generat (i això és palpable a tota la part de manifestació que recorro), la gent no està per faltar al respecte, sinó per a expressar la disconformitat amb la retallada de l’Estatut, indignada amb el Constitucional i abocada a altres camins (molts cartells contra el fracàs dels polítics actuals, crits d’Independència, etc). La prova és que, quan comento al meu entorn, el que va passant amb Montilla, hi ha reaccions de desaprovació, d’altres de rumiar-s’ho, d’altres de dir “és que amb tot allò de la pancarta i la senyera…”, però en general la gent no admet res que pugui desvirtuar el que està vivint. I preocupa que aquesta gamarusos agressius puguin donar imatges als mitjans que no s’avinguin per res a la gran realitat que és la multitudinària manifestació.

A alguns amics que són a la manifestació, els envio SMS sobre les xifres i els fets amb el president. No em constesten: poc que deuen estar pendents del mòbil, enmig d’aquella vivència contundent.

Ja fa estona que hem superat les vuit del vespre i és com si, en dissoldre’s la capçalera política i la gran senyera, finalment s’hagia aconseguit un ritme d’avançament.

Són es pot dir les nou del vespre i tot just arribem a la Gran Via. Truquem al coordinador del bus de Palafolls, per si podem marxar mitja hora més tard; però ja hi ha força gent esperant al bus. Així és que ens decantem al lateral de Gran Via, pugem per Pau Claris i, de camí a Llúria-València, trobo més gent de Malgrat. Havia coincidit, al Passeig de Gràcia, amb un aficionat al teatre i amb gent diversa del meu poble, entre els quals Lola (recordo com el 1977 hi vam ser, amb ell i en Jaume, que sense cap mena de dubte ara també hi hagués set, si fos viu). A Pau Claris em trobo Toni Monguilod, factòtum de la revista “Som-hi!” i, apressat tots dos de camí als respectius busos, comentem ràpidament la situació i el galdós paper institucional que ha jugat l’equip de govern de l’Ajuntament de Malgrat en aquesta circumstància: ell havia format part del primer consitori democràtic que, presidit per un PSC digne d’aquest nom, sapigué sempre estar a l’alçada institucional que ara ni es té ni se sap tenir. Tot ho dic jo, ell m’hi assenteix i em forneix informació valuosa, que em confirma la impressió que tenia.

A les nou i cinc minuts del vespre arribem al bus. Tot de gent fa com nosaltres i d’altres enfilen carrers amunt, cap a casa seva. Descansem un xic. Uns quants glops d’aigua. Per ràdio informen que la capçalera d’Òmnium ja és a Gran Via. De debò que encara quedava moltíssima gent a Passeig de Gràcia, quan nosaltres l’hem deixat enrere (la ràdio deia que la cua de la manifestació havia arribat aleshores al carrer Rosselló). Quin munt de gent! Al voltant del bus, cares de satisfacció. La gent més gran ja és asseguda, dins. Hi pujo i els posi al corrent del que sé. També els comento que, per ràdio han llegit el correu d’una dona que explica com Intereconomia ha obert informatiu parlant que Barcelona espera la gran jornada de la “roja”, amb més de 500.000 persones a la platja i banderes espanyoles als balcons, sense dir ni mu de la manifestació. De les xifres, els fets amb Montilla i d’això dels d’Intereconomia, podeu imaginar-vos-en la resposta d’aquells senyors i senyores.

Cap a un quart de deu arranquem, enormement satisfets i contents de la resposta que hem donat com a país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *