1 de juny de 2011
Sense categoria
2 comentaris

EL SEGLE DE LES OMBRES

No hi ha vacances per a la rememoració de la pèrdua. Cada
instant la ferida de l’absència s’obre de bell nou i no hi ha res a fer. Potser
el fet d’escriure és com un bàlsam per aquell que no té altra sortida.

 

La puerilitat
ho domina tot. Ja no es fan obres mestres. Que fàcil desaparèixer, esvanir-se
de cop dins l’ocàs! Mir les finestres il·luminades del port i pens que no tenc
gens de confiança en la condició humana. Ens hem barallat, Aina Maria, com
sempre per un no res. I no he volgut llegir la teva ègloga. Mentida. L’he
començada: “Un pastor i una pastora seguts damunt una paret seca enmig de
tancats d’amellers, garrovers i figueres al pla de Mallorca.

Pastor: Si
no hi hagués terra, què faríem? Pastora: No hi tornis. Saps que no t’és bo
capficar-te amb aquestes coses. Nosaltres tenim el ramat d’ovelles, els
sestadors, la casa, el corralet amb les gallines, el cel, què més vols? Pastor:
No hi ha dret. No ho veus? Però, que no ho veus? Aquelles grues, aquelles grues
de mal averany ajagudes dins els solcs. Ja s’han menjat una mala fi de
quarterades i qualsevol vespre ens enrevoltaran per tot. Pastora: Avui tens un
dia dolent. Per què no obres la senalleta i menges una figa paretjal clavellada
i amb una gota de mel al culet. Són les darreres. I si tens una mica de gola he
duit un formatge tendra de cabra i ovella d’aquell que et fa tornar beneit.
Deixa aquestes cabòries i entremaliadures.  Mira en Negre com aparrussa les ovelles gandules que volen
botar a can Xoroi. No pots donar passada a una cosa en què no hi pots fer res.
Sempre has estat molt cabut. I hi moriràs. Pastor: Si hi hagués el nostre
al·lot, en Marçal, al manco podria fer una fogatera amb aquelles naus de
plàstic de color de cel. Emperò no li varem fer bé.  I per què no li varem fer bé? Pastora: Tornem-hi, torna-hi!
No vull que xerris d’en Marçal. Pobret meu! No va néixer bo. Es va penjar en un
mal moment. Ja l’hem plorat i enterrat. Ja el duim dedins. Aquí. I si li dones
voltes acabaràs amb un altre atac. Estic segur que pantaixes. El sent, el
pantaix. Nyigo-nyago, nyigo-nyago! Ja t’has posat nerviós! Mem, mira quins
nigulots més vermells. L’horabaixa s’encén. Quines vermellors! És una posta de
sol amb batzera. El sol és com un ull de perdiu. Té tots els colors del bosc
que vola. Mira el carmi de les bardisses, de les espines, de les mates, de la
terra. El sol ha concentrat tots els colos de la tardor sencera. Venga!
Mira-ho!”

He llegit
fins aquí. Em fas por, Aina Maria, amb les teves fugides sobtades que em deixen
estormiat. L’oblit és la pitjor mort. Veig un vaixell immens –un
transatlàntic– que parteix tot ple de llumets grocs. Tenc una perspectiva
insuficient del teu cos. Potser m’he endinsat massa dins la teva ànima. O ets
tu que d’una forma volguda i subreptícia m’ha fet anar per allà on has volgut.
Puc passar-me hores cercant un adjectiu que m’indiqui un efecte teu, l’enigme
dels teus desitjos, la insensatesa de la meva recerca, la impossibilitat de
definir el contacte. El vaixell ja és un punt groc, res: fosca negra.

El
resultat de tot això és una vasta desolació que se m’afica per tots els forats
del cos i em deixa baldat. He retornat a les pastilles. Són l’única
possibilitat de desconnectar aquesta maquinària infernal que no s’atura. De
cada vegada més trob que opinar és facilíssim i descriure una feina molt
laboriosa i complexa. Aquestes vesprades darreres la humitat és forta i no
canten els sebel·lins. Tancat dins aquest pis em dedic a prendre apunts del
natural que Ciutat em mostra. Em sent un pleinairista urbà a la caça dels
instants. Em cal observació minuciosa, una imaginació desperta i sovint molta
de paciència. i tu, Aina Maria, sempre dins les venes, com una infecció
crònica.
Molt més tard, quan el ressò dels teus mots i de les ones
elèctriques de la teva pell eren només un record vaig poder enfilar un parell
de paraules en desfici. “La mort és viva en la natura, per això les
putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la decadència, la
degradació i els trencaments d’enllaços de les proteïnes vitals: la des-feta.
Per reconstruir-se, per refer-se, per reunir-se, per reviure. Estadis de la
naturalesa de les coses en constant resurrecció. Ressuscitar tottemps com la
pedra que sembla més estàtica saps que bull amb els moviments inacabables com
un paisatge que entra per la finestra d’una cambra buida. T’ho confessaré, Aina Maria, cop en sec: he desitjat no escriure
pus, no escriure’t pus (no escriure, després, quan ja he començat, deixar
d’escriure). Feia un dia tapat, gris, bellíssim. He agafat el cotxe i amb dos
llongos he arribat al lloc exacte en què tot parlava de tu.

He pres la
drecera dels Comellars Violetes (tu els batejares aquell matí en què vaig rebre
la comunicació terrible: parties. Hi havia un aire de tempesta entre nosaltres.
Callàvem  caminant cap al mar. Et
vaig mirar amb molta de tendresa i una certa violència. Tu, des del mirador de
les Ones, digueres: Mira,  els
Comellars Violetes. Escolt les paraules “Comellars Violetes” en batec
dins la teva boca. I vaig saber que t’havies infiltrat en la toponímia com en
el meu cervell, per sempre). Necessitava tocar aigua de mar. Remullar-me en
aquella cala on et vaig estimar tant, on et vaig mirar tant, on et vaig adorar
tant, on et vaig dir tantes de vegades «t’estim» que crec que el meu crit ha
quedat arrelat en les petites dunes, en les assutzenes, en les ones, en aquells
colors que t’enrevoltaven: en els lliris inexistents.

Tot el
camí he pensat el mateix: no escriuré pus. En arribar a la capovallada, entre
garballons i mates, cap a la Casa del Mar, el nom d’aquella petita construcció
de pedra enrevoltada d’ullastres, ha aparegut el prodigi: he vist un albó
florit. No el m’esperava i m’ha ferit com una aparició. Tu, Aina Maria,
dibuixaves i pintaves albons florits en aquest temps d’aquells temps, en
aquests mateixos llocs.

Quan he
entrat a la Casa del Mar he anat a la paret de la cambra i allà, damunt el llit
embolicada en teles blanques, hi havia la teva pintura: una caramutxa florida.
He contat els pètals de cada flor i m’he posat  a escriure com 
si aquella vara hagués assassinat el meu desig.

 

  1.  ho he demanat i s’ha acomplit, no cregues que ha estat fàcil ni que ha passat de la nit al matí, saps que no ha estat així, ho he demanat molt i m’he preparat molt deixant durant aquestes setmanes mig oblidat el règim, amb el lleu fosc de tast de tabac i l’estomac damnat de tant de pastisset màgic, s’ha produït ací al sofà blau que tant bé coneixes per la cam i on m’he passat els últims cinc anys seient a l’espera d’una indicació, d’una pista, d’una senyal que em diguera cap a on tirar o si amb estar-me sentat i quetet es podria apanyar tant de desgavell. I ha estat ara i ací i el que és millor, puc contar-t’ho. Ha estat com ens havien dit, estava oblidat a una de les passeres dels meus somnis i ha estat ma mare qui m’ha portat fins ell, en un principi no ho entenia bé, ahir  hi vaig arribar jo pels meus propis mitjans, era mig dia i anava caminant cap a la part alta del poble, allà darrere de la persiana on fins ara generalment apareixia una porta tancada o el vetlatori estiuenc d’un difunt posat a la fresca, ahir s’hi obria la porta i apareixia un xiquet, un xiquet de sis o set anys amb pantalons curts, el mateix que pots vore a les fotos que tinc de salvapantalles, i que em preguntava per què m’havia costat tant d’arribar-hi i li he dit que per la costera, que ens han parit a un poble ple de costeres! Aleshores m’ha agafat de la mà i m’ha dit que ja podia tornar a entrar a casa. Avui hi ha hagut una variació, era ma mare qui m’hi portava de la mà, encara què ara era la tornada d’un dia de festa cap a casa, s’està fent fosc i caminem per carrerons desserts, ens trobem amb més gent, com si vingueren també de la fira i apleguem a la fi a casa, sé que és hora de dormir, ja tenia ganes. I ara tu diràs, quina merda de visió, si sembla per tots els indicis que siga la teua hora, sí però de cascar-la cabronàs! I no, no és així, perquè quan te’ns una visió no te pots quedar amb la primera resposta, sinó que has de deixar-la bullir i llevar-li el quall, i així només calia tenir paciència, almenys una poca, per vore-la a ella eixir per la porta i reconèixer que estic sentimentalment lligat a la R, que ho estic des de que la vaig conèixer amb disset anys i que des d’aquell moment vaig sentir com cada una de les cèl.lules del meu cos cantaven el seu nom, i vaig saber que no existiria cap sentit en aquesta vida que no fora viure amb ella, i ho vaig negar, i  m’ho vaig negar perquè pensava que la meua fí era una altra, que era estar lluny d’ella, com si m’havera de poder oblidar per un instant de les pigues que cobrien ses galtes, em podria directament haver pegat un tret al cap o haver-me près una ampolla de Round-up Ultravax i haguera guanyat en temps i en diners i m’havera estalviat un fum de patiments però ha estat així i jo dic, gràcies mare! Val, ja sé que ella està casada, que té dos fills i que jo estic pirat, si açò fora cosa d’anar a sa casa i contar-li com de punyeterament estic fet pols i acampar-hi a la desesperada, davant de tot el poble i per a vergonya eterna de la meua família, pots tener clar que ho faria, però no és això, cal tenir paciència i recordar que en un altre somni vaig ser desterrat i despullat i llençat fora de la polis i que vaig escavar una cova per viure amb una imatge seua i que em tornava semblant a una bestiola del camp, amb quatre pàrracs, sense dents, fixa-t’hi, com ara, tancat a un forat, com ara, i tenint visions, així que he vist que la meua visió implicava reconèixer allò que havia perdut, allò que havia buscat per substituir la meua cobejada, amb una imatge, un apanyo de les altres dones visitades, l’analogia era massa evident, i em calia posar-me amb les dues mans a la feina, és hora de tornar a casa, a la pòlis, a la meua casa, el conjunt de tots els ciutadans i ciutadanes que conformen el meu entorn, i que eixe entorn és el meu entorn i em cal defensar-lo a ultrança perquè el meu neguit puga descansar, que em cal tornar a vestir les meues pròpies robes, per estranyes i diferents que li puguen semblar a ningú i estar realment convençut del que hi faig perquè només la dignitat i la coherència te guanya el reconeixement, És la meua hora, però l’hora de dir la veritat, de donar per acabat aquest ninot que s’ha fet passar per mi durant tant de temps, d’obrir les llums de ma casa, al raval del Pic i posar-me a netejar, d’obrir les finestres de bat a bat i de tornar a penjar la cortina a la porta. Ha arribat la meua hora d’agranar i passar un poalet d’aigua per no alçar massa pols i de pelar pallorfes a la cambra, i de jugar al rei roig, ara visc a la fi a ma casa. I supose que la teua pregunta serà i que hi faràs ara o què tinc a veure jo amb tot açò. Bona pregunta! No hi pense fer res, no puc canviar el passat, ni puc estar penedint-me sempre per allò o per açò, ja he fet la neteja, s’acabà. Ara només em cal saber mirar al meu voltant, les senyals hi estàn, les puc vore ara mateix, porten com reflectors que em van dient, per ací, borinot, per ací i cap allà vaig volant i em trobe els meus llibres que m’han estat esperant tant de temps, les meues càmeres de fotos i els meus atifells per anar a dibuixar, oohhh si està tot ple de coses! Els meus quaderns per aprendre caligrafia! Quin goig! Ja tinc feina, amb això i aprendre ioga, perquè ara sé amb certesa que en sóc, de iogui i que la meua passió per l’Ïndia i el Sudest Asiàtic en general venia per açò, per saber-me àgil, per saber-me fluïnt, per saber-me amb ganes d’aprendre coses, i bé, i tu, i què pense fer de tu, doncs no en pense fer-res, dir-te que com estic en aquesta fase tan egoïsta i naïf de la meua revetlació m’abelleix deixar-me de pantalles, d’ulls de Mordor o de telèfons mòbils, però que deixe oberta la comunicació amb tu, que em sent el pit obert i el cor ple d’amor, AMOR amb majúscules i que ara estic plorant d’alegria, i que el cante el Padhum Uhm amb sinceritat, sentint-me part de tot i de tots, ací, a la meua lloma, a la meua cova, amb la meua deesa, amb la meua estimada, d’on no em puc anar per por de perdre la seua olor, que és la que més estime del món, em quede ací per tenir cura d’ella, ara que em sé ferit per ella, estaré ací per quan ella em necessite, perquè sóc el seu sirvent i em sé mereixedor d’aquest privilegi. M’he cansat de bloquejar-me jo mateix, de fer-me perdre el temps, a mi i a d’altres, d’haver estat el causant de malifetes, d’haver-me arruïnat, de dependre d’altri, i tot per girar la vista i no voler mirar el que tenia davant, que no volia anar-me’n, que em sabia incapaç d’estimar una altra i que per molt que vulguera tancar els ulls, cada àtom de l’aire que respire em diu el seu veritable nom. Ara ho sé. Estic en pau amb mi mateix, he d’integrar-ho, he de pair-ho, és doloròs però necessari, i quan ho integre, si ho integre, hauré fet alguna cosa bona mentrimentre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!