Elogi del cabàs
Fa dies que tinc pendent d’escriure un apunt sobre les declaracions de Xavi Hernández ran del seu eloqüent “Viva España” i encara un altre, aquest: “Elogi del cabàs”. Avui, però, he llegit la notícia sobre l’anunci espanyolista de Pau Gasol i, sense sorprendre’m, m’han agafat en un moment d’aquells que dius… n’hi ha per llançar el barret al foc! O sigui que deixo per d’aquí a una estona —o uns dies—l’apunt del Xavi —a veure si el replantejo amb la nova botiflerada de Gasol—, i ara em poso a parlar del cabàs.
Sí: elogi del cabàs. M’explico. Vaig anar a comprar a la botiga de la cantonada, es pot dir fins que la van tancar. Aleshores em vaig convertir en un client de Caprabo. Per què Caprabo? Doncs perquè tenien productes etiquetats en català. Me’n vaig fer la targeta client. I n’he estat, de client habitual, fins fa ben pocs mesos. Després d’anys de queixes perquè m’anaven reduint els productes en català i de fer mans i mànigues per intentar aconseguir-hi el que encara etiquetaven en la nostra llengua, quan els directors generals nefastos de l’empresa la van descatalanitzar gairebé del tot —algun dels quals, per cert, ha vist recompensada la seva ineptitud econòmica i la seva eficàcia castellanitzadora, sent fitxat per Planeta—, m’anava plantejant un cop sí i un altre també, que canviaria. Però sóc molt inercial. Home de costums. I no volia fer el pas en fals —no tinc a l’abast totes les cadenes d’alimentació i havia de trobar-ne una que, a Blanes o Malgrat, mantingués la política d’etiquetatge en català (tenia una mala experiència del Condis al polígon blanenc)—. Quan Eroski s’ha quedat Caprabo i ens ha vexat lingüísticament —ha retirat l’etiquetatge en català i l’ha substituít per un fals polilingüisme, en què el nom genèric i destacat és en castellà i després hi ha, diguem-ne, el nom de l’article en quatre llengües, arraconant la catalana al tercer lloc—, en aquestes circumstàncies, he deixat de ser client habitual de Caprabo. A les properes setmanes tinc previst de retornar-los les targetes client i, amb ells, només vull la relació de client accidental i per pura necessitat, com menys vegades millor.
I el cabàs? Ara ve: Vull llegir la resta de l’article.
Elogi del cabàs
Quan comprava a la botiga de la cantonada, gastava bosses de les seves de plàstic. I veia un veí meu, un home que aleshores devia tenir l’edat que ara tinc jo —uns cinquanta anys—, pare de família, forçudot, dinàmic, modern… que gastava cabàs. Francament, me’l mirava gairebé com un excèntric: de l’Empordà hauria de ser, deia jo. Estúpidament, ho considerava com un anacronisme. I jo, vinga gastar bosses!
En passar al Caprabo, em vaig convertir en un comprador amb cotxe. I amb bosses, passant aquell estrés de quan ets a la caixa, s’ha d’embossar el que has comprat i ja et diuen “lo que vale”—la falta de respecte lingüístic al client ha estat una constant—.
Fa uns quan mesos, però, a casa vam sentir la notícia que a Londres potenciaven que es deixessin de fer servir les bosses. I a casa nostra, alguna cadena ha encetat fins i tot una campanya. Aleshores, amb la dona vam decidir que compràvem un altre cabàs (ella ja en tenia un, per quan anava a la botiga de la pagesia a comprar verduram i fruita, en matineres hores de dissabte que jo encara clapo) i que aniríem al Caprabo amb els dos cabassos. Oli en un llum. Quina tranquil·litat: quan et passaven el producte per la caixa, l’agafaves i directe al carretó. Pagaves al final de tot i de seguida, amb el carretó cap al cotxe. Allà, còmodament, al teu aire, anaves repartint els articles entre els dos cabassos. I, arribat a casa, un cabàs a cada mà i no pas una mà de bosses: molt més fàcil de portar.
Em va venir a la memòria que una amiga m’havia parlat d’un Condis al bell mig del poble, en què Déu n’hi do el que tenien etiquetat en català. El primer dia m’hi vaig atansar sense cabàs. És petitoi i no tenen ben bé de tot, ni tot ho tenen en català; però em permet comprar molts més productes i bons en la nostra llengua. O sigui que, des de fa ja unes quantes setmanes, agafo els cabassos i, a peu, en cosa de pocs minuts sóc al Condis. Els deixo en uns penjadors que tenen, em moc per l’establiment amb un dels seus carretonets i, tot seguit, a la caixa, faig aquella operació: article comptat, producte al cabàs. Pago i, xino xano, a peu, tragino còmodament el que he comprat.
No gastem bosses, ens comportem en termes ecològics, fem cames, anem tranquils… Reivindico el cabàs!
Esclar, la cosa genera alguns efectes col·laterals. Com ara, que abans utilitzàvem aquell bossam per a recollir els envasos, el vidre i el paper que llancem als contenidors de reciclatge i ara… anem curts de bosses! Però sempre en corre alguna o altra per casa…
I, per cert, aquest dia vaig trobar el veí del cabàs a l’ascensor de casa… ara sense cabàs, amb bosses!