Els meus amics i amigues
Estic content, pels meus amics i amigues. Ja passen aquestes coses: de cop, reps notícies d’un mateix signe de la gent que més t’estimes. A vegades, van mal dades; en altres ocasions, com ara mateix, són noves positives. I m’agrada compartir-ho. Tot. Els bons i els mals moments, que per això ens uneix l’amistat.
Un que és científic, és en ple remolí mediàtic mundial pel resultat d’una investigació. Un que és periodista, viu aquella il·lusió única de la propera paternitat. Un company de carrera m’escriu des de la plujosa frescor de Noruega, xalant de l’aigua que per aquí ens va prou justeta i, evidentment, d’una temperatura que, justament aquests dies, envegem sanament. Una parella amb qui compartim no pocs sopars, xerrades i sortides, acaben com qui diu d’arribar d’una bona estada als Estats Units i cada conversa d’aquests dies és un plaer especial. El poeta ha estat pare i a la seva filla li han dedicat un text bellíssim. Em truca un amic d’Onda i m’anuncia que ben aviat puja cap al poble i son germà ho arrodoneix convocant aquella anual, esperada, suculenta, paella valenciana —res a veure amb el nostre “arròs caldós”—. Aquella família solidària i ecologista que l’any passat a penes van poder anar-se’n uns quants dies, em diuen que han començat l’agost marxant…
Mireu, com que sembla que escriure en un bloc és perquè ens posem pedres al fetge, m’ha abellit fer aquest apunt especialment positiu, de celebració. Ja sé que econòmicament, políticament i socialment pinten bastos i no es tracta d’emmascarar res. Ben al contrari, per malament que vagin tot, sempre és bo que, sense deixar de tocar de peus a terra, sapiguem celebrar les nostres petites (que són grans) coses.