Adéu, Marc

Adéu, Marc.
Ara venim a dir-te l’últim adéu.
Tenies 21 anys, molta empenta, música, amistat, país en el teu cos.
La malaltia, que t’ha estat masegant els darrers dos anys, finalment se t’ha endut.
Et plorem, amb els teus desconsolats pares, que han fet tot l’impossible per tu; amb els teus avis, desfets d’estimació, que ja no podran tornar a sentir la teva veu i el teu afecte; amb els teus tiets, cosins, amics de d’Onda, de Malgrat i de tot arreu on has deixat la teva petja.
Adéu, Marc.
Ara venim a dir-te l’últim adéu,
amb l’esperança que al Cel et retrobis amb el teu estimat cosí Sergi, tan enyorat i a qui tu vas dedicar algunes de les paraules més sentides que jo mai hagi llegit.
Adéu, Marc.

Descansa en pau.

En desacord amb Vilaweb: “Joan Carles I” i “Felip VI”

Vilaweb s’ha posat a anomenar el rei d’Espanya, Joan Carles I, com a “Juan Carlos I” i a l’hereu, “Felipe VI”. I l’argument és que en un munt de llengües romàniques i no romàniques han mantingut el nom en castellà.

No sóc filòleg i ja s’encarregaran els experts a discrepar-ne o a manifestar-s’hi d’acord, si és el cas. Tanmateix, no puc estar-hi d’acord, per la més elemental coherència.

La reina d’Anglaterra és Isabel i el seu hereu, Carles. O és que ara passarem a dir-los “Elizabeth” i “Charles”. Certament, en anglès és com es diuen realment; però hi ha una tradició, absolutament viva, de catalanitzar el nom de reis i papes.

La gent no anem dient, tot parlant en català, el rei “Juan Carlos”, com no diem “la reina Elizabeth”. En canvi, sí diem, en l’anglès com ens surt, David Beckman, Michael Fassbender, Joan Baez… A ningú no se li acudiria catalanitzar fonèticament David Beckman; ni parlar de Miquel Fassbender; ni traduir com a Joana Baez… I tanmateix, parlem i escrivim dels monarques, els prínceps, princeses, infantes… catalanitzant-los el nom.

Vés a saber per què en les altres llengües han canviat la tradició. Ja s’ho faran! A veure si encara resultarà que hi ha algun “tòpic hispà” que hi intervé i se’ls fa el joc…

No té sentit canviar un costum lingüístic vigent, vivíssim en tots els registres,  a casa nostra. I, a mi si més no, no em val la pena ni tan sols per a pretendre establir distància amb els personatges. La llengua, per mi, no pot ser moneda de canvi polític, en cap cas. Ni l’eufòria pel procés sobiranista no em farà renunciar a una valor viu de la meva llengua.