Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC?

Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC? Em temo que sí, que CiU està fent el canvi de parella: deixa ERC i s’abraça amb el PSC. Al capdavall, el Parlament ja ha aprovat aquella declaració del PSC pel dret a decidir, i Artur Mas s’hi pot agafar com a pretext de la transició nacional al ritme PSC… en nom de l’imprescindible acord amb el govern espanyol per a la gestió quotidiana. El seu número 2, els jutges l’han ferit de mort política, i el seu soci preferent, Duran i Lleida, fressa camins d’entesa amb els de Rajoy. Només faltava l’Oriol Junqueras dient el que va dir a Catalunya Ràdio i sentir que Mas invoca la implicació del PSC i ERC en la governació (que és tant com plantejar políticament les coses perquè ERC hagi de dir que no).

(Reproducció de l’apunt que he penjat a Facebook avui, 23.03.2013)

El poder judicial pot carregar-se el vot del poble?

Pel camí de les imputacions judicials, els membres de la judicatura poden, si volen, carregar-se els polítics elegits pel poble. Estaria bé que es dimitís davant d’una imputació, però si hi hagués absolució posterior, què? Quants casos hi ha hagut de gent valuosa que ha estat imputada i després no l’han pogut acusar, ni molt menys condemnar? La dialèctica i la correcció polítiques ens poden fer abonar “dimissions” que, a la pràctica, poden acabar sent greus ingerències en l’expressió democràtica del poble. O no.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 20.03.2013)

Agenda social vs agència nacional?

Agenda social vs agència nacional? Si el govern no entén que l’agenda nacional és indissociable de la nacional; si no assumeix totalment que l’alliberament nacional és per a lluitar per la sanitat i l’ensenyament que ens mereixem, per a reduir l’atur a les taxes mínimes que el país s’ha de permetre, per a possibilitar oportunitats que col·lectivament podem generar, si… si no és així, és que no hi ha res a fer, perquè no comptin pas que el poble els segueixi. La independència no ens durà a cap paradís, però hauria de ser un projecte col·lectiu, de nació, de poble: això és, a parer meu, el que du tanta gent a engrescar-s’hi, a il·lusionar-s’hi. Podem ser més pobres o més rics, entre tots, però si som una col·lectivitat el més justa i solidària possible, el més unida possible al voltant d’un futur a compartir, sobre unes bases realistes de suport mutu, som “imparables”, com deia aquell.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 19.03.2013)