Xavi, Piqué, Pujol… s’haurien fet còmplices de Hitler, a l’Alemanya dels anys trenta, per “no entrar en política”?

Xavi, Piqué, Puyol… són professionals i la “roja” és ara mateix la seva feina; però no poden fer veure que no saben la dimensió política de la “roja”. Tenen el dret a no entrar en “política”. Però tenen una responsabilitat respecte al seu país i el 10J, si no fan explícit costat al seu país, seran uns irresponsables. ¿S’haurien fet còmplices de Hitler, a l’Alemanya dels anys trenta, per “no entrar en política”?

Constitucional: A Catalunya, els catalanoparlants tenim menys drets que els castellanoparlants

Coneguda la sentència del Tribunal Constitucional, queda clar que, a Catalunya, els catalanoparlants tenim menys drets que els castellanoparlants.

Si un catalanoparlant s’adreça a algú en català i l’interlocutor diu que no l’entén, aquest no té l’obligació de saber el català. En canvi, si un castellanoparlant vol que l’interlocutor li contesti en castellà, aquest interlocutor està obligat a saber-lo el castellà. No hi ha igualtat. El Tribunal Constitucional, en retallar l’Estatut, ens deixa els catalanoparlants amb menys drets, per la via que la nostra parla, la pròpia de Catalunya, no hi ha obligació de conèixer-la.

Això em du a dues preguntes ben clares i seriosíssimes:

Primera. Els autonomistes, els que s’avinguin a la Sentència, encara que sigui si us plau per força, es faran còmplices d’aquesta injustícia, que afecta directament, íntimament, a la igualtat de drets i deures dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya?

Segona. Els castellanoparlants que viuen a Catalunya, es posaran del costat d’aquesta injustícia?

Individualment, personalment, tenim una responsabilitat. Podem fer com si no passés res, quan topem amb un castellanoparlant que, emparat en aquesta injustícia, ens deixi com a ciutadans de segona? Què hem de fer? Podem donar el vot o ni tan sols parar cap atenció a polítics còmplices de la decisió que ens converteix en ciutadans i ciutadanes de segona?

Les lleis cal complir-les, mal sigui per imperatiu legal. Però les realitats socials són les que a la llarga conformen els corpus jurídics. Els i les catalanoparlants ens hem estat empassant molta saliva durant molt de temps, hem contemporanitzat, no hem volgut “merder”, hem apostat per la normalització serena. Ara, el Tribunal Constitucional ens diu que som ciutadans i ciutadanes de segona. Només un canvi real al carrer, amb la gent que ens envolta, als comerços on anem, als locals on ens divertim; un canvi nostre, personal, individual, íntim, de debò; només un canvi ostensible, entre tots, pot fer que a la realitat no siguem ciutadans i ciutadanes de segona. I en una realitat en què els i les catalanoparlants siguem visibles, tinguem dignitat, ens fem respectar i respectem, serà lletra morta la sentència del Constitucional i la seva atenció d’esborrar-nos del mapa.

Cansats o desanimats, fastiguejats o indignats, no deixem d’anar a la manifestació del 10 de juliol

Ara que Presidència de la Generalitat i el PSC (amb el mccarthista Joan Ferran inclòs, practicant una demagògia fastigosa) estan aconseguint que més d’un decideixi no anar a la manifestació, no hi sobra recordar el poema d’Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria

Dissabte, 10 de juliol de 2010, ens manifestarem com a país, mal tinguem uns polítics que cansen, quan no fan fàstic o indignen.

Són una nació: nosaltres decidim.

Mal decidirem res, si l’actuació d’aquests polítics de pena ja ens fa quedar a casa!

La manifestació de tots, amb pancarta i president

El mateix president Montilla va demanar als catalans i les catalanes que participessin a la manifestació que convocava la societat civil. Per tant, el president i amb ell, el govern, s’afegeixen a la manifestació. Com que va dir d’anar darrere una senyera, allò raonable és que el president de la Generalitat i els consellers (i per què no, també el president del Parlament i els membres de la Mesa que hi vulguin ser) vagin darrere una gran senyera. També hi podrien anar els liders de les diverses formacions polítiques parlamentàries. Però la manifestació, l’ha d’encapçalar la societat civil, amb la pancarta i el lema que han decidit.

Poc que hi ha cap problema que el president Montilla vagi al capdavant de la manifestació; però això no hauria de treure el protagonisme de la societat civil, ni molt menys esvair-ne el lema diàfan que aquesta ha decidit.

A la manifestació hi hem de ser tots, amb l’ampli ventall de diversitats que això vol dir. Dissabte no es decidirà res, simplement manifestarem molt. Per tant, que cadascú hi digui la seva. No pot ser ni una manifestació autonomista, ni tampoc independentista. No s’ha convocat pas per a defensar l’Espanya de les autonomies, ni per a reclamar la independència. S’ha convocat com a acte de reafirmació, davant la sentència del Constitucional. I esclar que hi haurà autonomistes (i molts!) i independentistes (i molts!). Ningú no hi sobra, tots hi hem de ser. Sumant. Perquè sobretot el que hi haurà és poble, poble que n’està fart de la presa de pèl. I, deixeu-m’ho dir, poble que tampoc és ben clar si no n’està fart tant de la ineficiència dels polítics amb representació parlamentària com dels sorolls sobiranistes de mena autista. Tant se val. Hi hem de ser tots. Sumant.

No puc, doncs, compartir l’editorial de Vicent Partal, avui a Vilaweb. Puc entendre’n l’emprenyada que reflecteix i fins el punt de vista que hi defensa. Me n’alegro que aboni la participació independentista a la manifestació i que engresqui el personal a anar-hi. Hi hem de sumar, en la diversitat. Hi hem de ser tots. I els independentistes, esclar que sí! Però em sembla que dissabte no toca cridar contra ningú de la mateixa manifestació.

A mi, m’unirà ben poc amb molts dels que es manifestaran, autonomistes o independentistes; si ens poséssim a discutir, aviat ens escalfaríem, no en tinc cap mena de dubte. Però sé que dissabte el que toca és buscar la unitat per damunt de tot. Montilla, a qui considero part del problema i no pas de la solució, és el president de la Generalitat i, en una manifestació de país, per mi ell és la institució i no pas exactament la política amb què la gestiona. En aquests moments greus, em nego a obrir o eixamplar esquerdes, em nego a anar en contra ni a favor dels autonomistes i a fotre llenya al foc o llençar aigua a la foguerada sobiranista.  Que cadascú hi digui la seva i cridi el que vulgui, però, si us plau, no pas en contra d’altres que també s’estan manifestant.

Que ningú vulgui esbiaixar el poble, ni decantant pancartes, ni cridant contra el president. No perdem força. Sumem, no restem. Dissabte, sumem!