Setència del constitucional: Ja he penjat l’estelada

El cos m’ho demanava des d’ahir a la nit; però em vaig reprimir l’impuls. Quan tot apuntava ja a una sentència capaç fins i tot d’indignar el president Montilla, vaig sentir la necessitat de mostrar alguna mena de resposta, per gestual que fos, sense perdre de vista el seny que ens cal. Per a escriure’n alguna cosa, em calia un xic més de temps, per a pair-ho, pensar-hi amb una mínima perspectiva (ho he començat a fer avui, com podeu comprtovar). La bandera era, doncs, la meva primera manifestació; però quina: la senyera o l’estelada? M’agrada penjar la senyera al balcó, quan es tracta de circumstàncies que volen sumar. I solc penjar-hi l’estelada en circumstàncies d’aquelles que, per entendre’ns, els del PP també serien capaços de penjar la quatribarrada. El president Montilla ens va proposar la senyera i em va convèncer prou… però, si l’home estava tan indignat a quarts de nou del vespre, potser és que la magnitud de la tragèdia era més gran del que, en aquell moment semblava. Aquest matí, he tingut clar que, tot i que vull sumar i em nego a encarar-me als autonomistes, havia de penjar l’estelada.

Seria meravellós, didàctic i potent… però no passarà

Fóra meravellós, didàctic i potent…

…Que els diputats i diputades a les Corts Espanyoles i els senadors i senadores es retiressin, com a resposta contundent dels autonomistes a la involució imposada pels 10 espanyols sense pietat del Tribunal Constitucional i el que representen.

…Que Gerard Piqué, Xavi Hernández i demés catalans de la “roja” abandonessin la selecció espanyola, fent costat a la majoria del seu poble (encara que la majoria del seu poble, futbolísticament, preferixi veure’ls jugar).

…Que…

Però no passarà.

Sentència del Constitucional: nació i “preferent”

El terme “nació”, a l’Estatut ja apareix només al preàmbul. I els preàmbuls, a les lleis, mai no tenen efectes jurídics. Per tant, els que van sotmetre el text a referèndum sabien perfectament que deixaven “la nació” al preàmbul, perquè la Constitució Espanyola diu el que diu. Que ara el Tribunal Constitucional es rabegi a recordar-nos-ho és emfàtic i revela la ideologia dels seus actuals 10 espanyols sense pietat que el conformen, més que no pas l’alçada jurídica que els correspondria i que, en altres àmbits, segurament deuen tenir. Matís important: gent que hi entén més que jo, m’ha fet adonar que el Constitucional Espanyol diu que no té efectes jurídics “interpretables”, el terme nació al preàmbul, de manera que escapcen cap possibilitat que en, la interpretació dels articles dispositius de l’Estatut, es pugui recórrer a l’eficàcia del terme “nació” detallat al preàmbul.

D’entrada, a efectes pràctics, poques conseqüències hauria de tenir que ens hagin retallat el caràcter “preferent” de la llengua catalana a les administracions públiques i als mitjans de comunicació públics. De cap manera no podem acceptar que, si la majoria del poble català va votar-ho, ara cap espanyol ho pugui retallar. Certament; però un cop això s’ha produït, convé estar amatent a l’eficiència de la decisió del Constitucional. En tema de llengua, ara mateix, em preocupa molt més la reinterpretació d’altres articles que no pas aquesta eliminació del caràcter “preferent” del català. Permeteu que m’expliqui. Com que es manté el caràcter normal del català com a llengua vehicular, res no hauria de canviar a la pràctica. Certament, la Llei de Política Lingüística estableix que la llengua normal sigui la catalana, tot garantint escrupolosament el dret al castellà del ciutadà que s’hi aculli. Veurem el que ens diuen els experts sobre fins a quin punt això quedarà tocat o no. Malgrat tot, convé saber que les diverses administracions usen internet cada cop més, en la relació amb l’usuari, que disposa de les corresponents pàgines en català, castellà, anglès… I d’aquí a ben pocs anys, els formularis en paper seran ben bé una rèmora. Per altre cantó, fins avui mateix, tot i la Llei de Política Lingüística i la vigència plena de l’Estatut de 2006 (ara retallat) l’ús del català a l’administració de l’Estat a Catalunya ha estat molt deficient i el bilingüisme tipus “Ciudadanos” s’ha anat estenent per diversos departaments del govern de la Generalitat, amb la complicitat absoluta de la Vicepresidència de Carod Rovira. On desconec els efectes que la cosa pot tenir és en l’àmbit local.

La clau de volta, pel que fa a la llengua, és si finalment l’àmbit constitucional espanyol considera que el català, a Catalunya, és un idioma de segona. És a dir, si la llengua dels catalanoparlants, a casa nostra, té menys reconeixement i valor oficial que la dels castellanoparlants. Ras i curt, si a Catalunya és un deure i un dret saber el castellà, però no és cap deure saber el català, a més d’un dret. El que es deduiria d’aquí sí acabaria tenint unes conseqüències importants. Quan tinguem la sentència, veurem el pa que s’hi dona. Ara com ara, l’eliminació del terme “preferent” i la mena d’escapçades que hi ha hagut en tots els conceptes més autonomistes, fa pensar en el pitjor i alguns mitjans de comunicació així ho apunten.

Sentència del Constitucional: polítics, premsa, poble

Val la pena esperar que disposem del text de la sentència del Tribunal Constitucional. Allò que tindrà efectes jurídics és el que posi la sentència. Tanmateix, ahir i avui la premsa i els polítics estan fent el que han de fer.

Ahir vespre vaig anar seguint com tractaven la notícia els webs de diversos mitjans de comunicació. I, en veure com s’anava a una apreciació cada cop pitjor, els temors se’m van confirmar. Més o menys l’esgraonat va ser (en general): primer, la noticia (hi ha sentència!); després, “no és tan dolenta com ens temíem”; al cap d’una estona, “retallada, estisorada, etc”. Nació i llengua semblava que quedaven al text; en el primer cas, amb afegitons de la retòrica constitucional post-franquista (“la indisoluble unidad de la nación española”), i, pel que fa a la llengua, deixant el català com a llengua normal, però no “preferent” a les administracions i mitjans de comuniccaió públics. Però després ja se’ns advertí que, pel biaix de la interpretació d’altres articles, la llengua (per exemple) pot quedar rebaixada a idioma de segona categoria. I, de mica en mica, se’ns fa saber la magnitud de la tragèdia, un cop s’han analitzat els articles “reinterpretats” i, tot i que no se’n coneix la “interpretació” que en fan els 10 espanyols sense pietat, se’ns remarca per on poden anar els trets. I la tragèdia apunta que serà de gran magnitud. Perquè allò que posi la sentència és el que tindrà efectes jurídics, i no pas ni les notícies d’ahir o avui, ni les declaracions institucionals.

La premsa, doncs, està fent el que ha de fer. Informar, opinar via editorial i donar veu als que tenen opinió. Cada mitjà, amb el seu bagatge ideològic.

I els polítics, començant pel president de la Generalitat, miren de trobar una resposta i enfocar una superació de l’atzucac, atents alhora a la seva particular estratègia electoral. Em fa l’efecte que la indignació de Montilla és sincera i que la seva crida a la serena mobilització popular n’és una expressió ben clara. No obstant això, em temo que els partits autonomistes (tots) aposten pel desfogament catàrtic, per la gestualitat estètica, sabent que el camí per on tiraran serà el de l’eterna, esgotadora, poc rendible negociació, via lleis i “compensacions” amb els diferents governs de Madrid.

També els militants i mitjans independentistes estan jugant la seva carta des d’ahir al vespre. L’ocasió és clara. L’argumentari, servit en safata. La voluntat expressada a les urnes pel poble català ha estat retallada pels 10 espanyols sense pietat, reflex i expressió dels dos partits espanyols majoritaris.

I el poble? Alguns, deixant anar les nostres per la xarxa. D’altres, seguint atentament els mitjans de comunicació. Uns altres, de ben segur, passant-ne del tot.

Cal esperar que es publiqui la sentència i sapiguem exactament com queda la cosa. I dir-ho. I reflexionar-hi…

Els autonomistes es faran còmplices, mal sigui a desgrat, d’un sitema que faci mal el poble de Catalunya? Els independentistes actuaran de manera oportunista atiant l’agitació, en lloc d’aprofitar l’avinentesa per fer avançar de debò el conjunt del nostre poble? El poble tindrem la dignitat que escau als pobles lliures? Els mitjans de comunicació,  al servei dels grups econòmics que els aguanten, es posaran del costat de la justícia i la veritat?

Avui + El Punt: menys contingut, més subvencions

M’he quedat sense diari en català d’abast “nacional”, en paper i per internet.

Des que l’empresa d’ El Punt ha acomiadat la meitat de la plantilla de l’Avui i han traslladat físicament la redacció d’aquest darrer al barceloní carrer de les Tàpies, on ja hi havia la de l’edició barcelonina d’ El Punt, al diari en paper ens hem trobat que, si més no a “Cultura i Espectacles”, han desaparegut noms habituals i hi han aparegut els de periodistes d’ El Punt. A més, llegint els dos diaris d’un mateix dia, tens la sensació (i alguna cosa més que “sensació”) que un mateix article apareix als dos mitjans (dos, dic?).

Des de dimarts dia 15 de juny de 2010, l’ Avui.cat ha desaparegut del mapa i ElPunt.cat té el que en diuen dues edicions, la “nacional” i la “local”, en les quals apareixen articles referenciats a l’ Avui i a El Punt. Quan entres a qualsevol dels apartats, “Política”, per exemple, et trobes la informació organitzada a tres columnes: una primera, més ampla, centrada en Catalunya; una segona, més estreta, centrada en els Països Catalans, i una tercera, tan estreta com la segona, dedicada a Europa/Món. Encara que estiguis al que anomenen “edició nacional”, les noticies locals ocupen bona part de l’espai i les autènticament nacionals i les de la resta d’Europa i del món, queden com arraconadetes. A més, la renovació d’aquests articles va de manera que, en determinats apartats, et vas trobant notícies ja endarrerides, de poc contingut nou que hi han afegit.

Si hi ha edicions locals i una de nacional, sembla raonable que la “nacional” prioritzi el material informatiu i d’opinió d’aquest abast i el de la resta d’Europa i el Món. Fins ara, amb les seves limitacions, l’ Avui ens ho donava, això. Però l’ Avui + El Punt, no. El “nou” web només millora el d’ elPunt.cat perquè incorpora una primera zona de notícies fresques (sense tanmateix igualar el que teníem a l’ Avui.cat); però la resta és una simple absorció d’un mitjà “nacional” a l’esquema d’un mitjà ontològicament i essencialment “comarcal”,  que als darrers anys ha accentuat el localisme, precisament.

Per saber què passa al (nostre) país i al món, si més no per internet, ja no tinc ni l’ Avui. I això de l’ Avui + El Punt és ben clar que no em serveix. 

He defensat sempre opcions com les d’ El Punt o Diari de Girona, que des d’una vocació i eficiència informativa territorial incontestable, han tingut present també, complementàriament, l’actualitat general. S’ha passat per èpoques amb més possibilitats i d’altres amb menys, d’abastar aquesta tasca complementària; però no s’ha abandonat mai. Tanmateix, a casa ens havíem avesat a comprar dos diaris, el territorial i el general, el local-comarcal i el nacional. I, com a “nacional”, hem comprat -fins ara- l’ Avui, malgrat les meves discrepàncies (que sovint he anat fent públiques) -discrepàncies normals entre un lector i el mitjà que llegeix habitualment-.

Ara, doncs, em trobo sense diari “nacional” en català. Em direu que El Periódico em podria fer aquesta feina; però allò amb que està escrit més que català és una variant dialectal del castellà, un artifici lingüístic que no s’avé gens al meu registre, al de la meva gent (potser sí al de molts castellanoparlants que passen o han passat al català o que, no havent fet el pas, és com parlen la nostra llengua el dia o les estones que diuen algunes frases en català). El respecto i el tinc en compte, perquè hem de sumar; però no el puc assumir com a mitjà habitual per a mi. I tampoc m’abelleix gens el seu espanyolisme, que si ja era descarat amb en Franco i en Nadal, és del tot desacomplexat amb l’Hernández (a qui molts ja coneixíem bé, de quan participava a les tertúlies d’en Grasset els havent dinats de Catalunya Ràdio): un detallet significatiu, com alguns ja han remarcat, és que elPeriódico.cat ja no ho és de “.cat”, sinó “.es”, de manera que realment l’hi haurien de dir elPeriódico.es/cat, i és que de barra espanyolista i castellanitzadora sempre n’han tingut i molta. Més detallets? Vinga, un altre: com sabeu El Periódico identificava la versió original castellana amb el color vermell i la bàsicament traduïda al català per la màquina, amb el color blau; doncs ja hi ha hagut diverses ocasions que, posats a escollir, han optat per triar només el color vermell i ara, amb el nou disseny del seu web (informativament molt millor que el nyap d’ Avui + ElPunt), la icona que identifica el diari a què pertanyen els seus articles és de color… vermell! L’Hernández és franc i sincer, no té cap complex a subordinar el català al castellà, reflex del seu desig pregon de subordinar el (nostre) país a Madrid (que tan bé coneix). I aquests detallets són no res, comparat amb el contingut del diari, com bé sabeu o podeu comprovar fent el disbarat de comprar-ne algun o fullejar-lo en una biblioteca.

Per internet, em direu que disposo de Vilaweb. Sí, Vilaweb fa la seva funció; però encara no em cobreix el ventall informatiu que, per exemple, em donava l’ Avui.

Fa uns dies ja vaig escriure que em sembla que tots plegats potser hauríem de ser positivament més crítics amb el que està fent el Grup Hermes amb l’ Avui. Des de dimarts, 15 de juny de 2010, veient com van les coses, ja tinc seriosos dubtes sobre l’operació mateixa de comprar l’ Avui per part del grup Hermes. Això de comprar una empresa per a liquidar-la, com estan fent… no s’està infringint alguna llei del comerç, de les que precisament es promulguen en contra de males pràctiques (i aquesta ho sembla una mala pràctica)? Però, a més, hi ha el tema de les subvencions públiques. Dius, posats a liquidar l’ Avui, despullant-lo del tot, buidant-lo de contingut, per què no en fan desaparèixer la capçalera, o en creen una de nova (El Punt d’avui, per exemple?), i de seguida te n’adones que gestionant dues capçaleres segurament deuen rebre dues subvencions: una per a “l’ Avui” i l’altra, per a “El Punt“. Si és així, ara mateix em sento estafat, com a ciutadà que pago impostos. Mira que defenso les subvencions públiques al mitjans en català, oh, i tant; però això no em permet admetre que per a un mateix contingut (a la pràctica) hi hagi dues subvencions i, encara menys, que com a ciutadà em trobi que, per a la meitat de contingut, algú rebi el doble de subvenció.

I deixeu que m’avanci a un argument fals que corre. El grup Hermes no s’ha pogut trobar la situació econòmica de l’ Avui pitjor del que es pensaven. Si fins i tot era llegenda urbana que la cosa estava molt malament. Qui es pot creure que, abans de comprar, no s’ho havien ben mirat? Però és que, a més, hi ha l’Institut Català de Finances, que era i és al darrere de tot el recorregut de l’ Avui dels darrers temps i que indiscutiblement sabia i ha sabut en tot moment com estava la situació. La falsedat de l’argument que no sabien com estava reforça la percepció que la jugada ha estat dissenyada des del primer moment com una operació per a liquidar definitivament l’ Avui, esquivant-ne els efectes polítics per la via de mantenir-ne la capçalera (i aquí, el govern de la Generalitat hi pot haver tingut molt d’interès, éssent còmplice i part -via ICF- de tota l’operació), amb una rendibilitat esplèndida per a l’executor (el grup Hermes) que arreplega el doble (o més) de subvenció.

Sort que la meva situació econòmica no em va permetre comprar accions en la campanya de fa unes mesos. A l’emprenyada com a lector i a la sensació d’estafa que tinc com a ciutadà, hi hauria d’afegir el lament per haver malgastat els meus calés. De la mateixa manera, vés per on, ara me n’he d’alegrar que, per la mateixa raó de migradesa pecuniària, hagués de donar-me de baixa de subscriptor de l’ Avui, fa uns mesos. Que n’és de trist, tot plegat! Porto anys rascant-me la butxaca i esmerçant-me en la defensa i extensió de l’ús social de la nostra llengua i que ara m’hagi d’alegrar d’aquestes coses…! Quina me!

Tot el que està passant quedaria justificat i ens n’hauríem d’alegrar, malgrat la perplexitat actual, si fos de debò per crear un potent grup de comunicació en català. Però ara com ara, d’això res. En la liquidació de l’ Avui, no han anat a quedar-se’n amb el millor, a sumar el potencial d’aquell mitjà i el d’ El Punt. Això hauria permès intuir o tenir l’esperança que s’anava pel camí de les sinergies, del reforç, de la potència periodística. Res. Només gestió de capçaleres: menys contingut, més subvenció.

Quina llàstima! Quin fàstic!

La gran “rojada”

S’escau que cada juny solem anar de viatge per Europa, amb la dona, i, per tant, cada dos anys o bé topem amb un mundial o amb una eurocopa, amb unes olimpiades… Tot i que l’esport no ens interessa particularment, sempre acabem ensopegant amb  les eufòries i desil·lusions dels aficionats a aquesta mena de coses. Recordo una tarda que érem a Murano, de passada, i sentiem els uis i altra mena de lamentacions dels italians entaforats davant dels televisors, de ca seva o dels bars. Tarda infausta, per a ells, que van quedar eliminats d’aquela competició. Potser la vegada pitjor, però, fou l’última que vam ser a Roma. Valga’m Déu, com vomitaven “pasión por la roja” els espanyols que corrien per la ciutat eterna; preludi, però, del que ens vam trobar aquí en tornar. Efectivament, sopàvem a Blanes en un restaurant quan en Xavi i companyia van classificar-se per a la final de l’Eurocopa, i tota la petita ciutat costera va ser un clam d’alegria. Després vindria aquella mena de nit terrible, en què no ens deixaven dormir, els nostre veïns, enfollits: els del Barça i els de l’Espanyol, els del Real Madrid i els del Betis, els del… (aquí tothom va sortir, amb més banderes estanqueres com mai no s’havien vist al poble, ni en ple franquisme!)

Ara estem preparant un nou viatge, nord enllà… Ja hi anem mentalitzats amb el que ens podem trobar. Però fa mandra, també pel que segurament ens trobarem aquí quan tornem. És com un mal de ventre que hem de passar, inevitablement cada parell d’anys i sobretot mentre els Piqué, Puyol, Xavi i companyia segueixin oferint tantes “glòries a Espanya”.

No és que aquesta mena de passions m’agradés, si poguéssim tenir selecció pròpia; però és la mateixa diferència que experimento amb les victòries celabrades del Barça i del Madrid. M’agrada que guanyi el Barça? Sí, però per allò del més que un club i perquè em trobo millor envoltat de gent alegre, mal sigui pel futbol. M’agrada que guanyi el Madrid? No, per allò que representa i per la sobèrbia que gasta, mal que també tenen dret a estar alegres, els meus veïns del Madrid. Ara, quan passen uns i altres per sota casa, tocant clàxons, fent sonar himnes i cridant, m’emprenyen uns i altres; per bé que, posats a emprenyar-me, prefereixo del tot que ho facin els del Barça. Doncs el mateix amb les seleccions. Se me’n ben refot, l’esport; però posat a haver d’aguantar coses desbocades d’aquesta mena, prefereixo que siguin catalanistes que espanyolistes.

De moment, però, el que ens toca és aguantar aquesta cosa, que em resulta fètida, de la gran “rojada”.