La pocavergonya ha començat la destrucció del Racó de Can Feliciano, començant pels arbres

La pocavergonya i els poca-penes han començat a destruir irreversiblement el Racó de Can Feliciano, a Malgrat de Mar. La primera víctima, l’arbreda. Aviat cauran unes restes de patrimoni històric. I tot seguit, l’espai de la Riera.

Els de Malgrat, dissortadament, fa temps que sabem si n’és d’inútil, incapaç, zero a l’esquerra, el conseller Francesc Baltasar. D’ell és la responsabilitat última d’aquesta destrucció. Perquè l’Agència Catalana de l’Aigua, que d’ell depèn, és qui ostenta la competència en matèria hidràulica a Catalunya i ell sap perfectament que l’obra que ara es farà no s’avé a les directives europees actuals. Sap el mal que estan fent. I el fa. Com Pilat, al damunt covard, se n’ha rentat les mans (doblegant-se a les indicacions del PSC, incapaç de mantenir la coherència amb allò que l’ha dut al govern). Tot i que la responsabilitat política i ètica no la pot declinar, fa mesos que l’Agència Catalana de l’Aigua se n’ha desentès i ho ha deixat en mans de l’Ajuntament “a la basca”, que ara ho està executant.

Tant se val que hi hagi als jutjats dos recursos, la resolució dels quals podria contradir les conseqüències del que ara està passant. Aquí se serren arbres, es destrueix patrimoni, s’acaba amb un dels darrers reductes de la memòria del nostre poble.

No per sabut, que passaria, fa menys mal. I ràbia.

El pitjor és que ara, al damunt, ens sabem administrats per un Ajuntament que pren acords mancats de qualsevol raonament racionalment admissible (si en teniu cap dubte, intenteu seguir alguna gravació del ple municipal en què PP i PSC van decidir la destrucció, i veureu com no hi ha més argument que els genitals de qui mana i la nul·litat més total de la colla que l’envolten). Ens sabem administrats per un Govern de la Generalitat hipòcrita, que predica el que no fa, que proposa una solució intel·ligent i del tot positiva i no tan sols admet que l’Ajuntament la hi rebutgi sense cap fonament racionalment sostenible, sinó que s’avé a executar una obra que està en contra dels valors que el Govern diu defensar i del que la normativa europea estableix.

Ens queda la satisfacció, per damunt de tot, d’haver aconseguit allargar més de 2 anys la vida d’aquests arbres i la història del que quedava del Racó, amb el seu valor patrimonial inclòs. Poc, certament; però ha valgut la pena, si no podíem aconseguir res més. M’ho va preguntar un dels amics que l’agost de 2007 s’havia enfilat a un arbre, per a defensar-lo: “Vador, com creus que acabarà això?” I jo, escèptic com sempre, vaig contestar-li: “No hi ha res a fer. Els arbres cauran i el formigó anirà sobre la riera. Però ja que ha esclatat aquesta oposició, val pena intentar aconseguir tot el que es pugui, ajornar-ho al màxim i explorar totes les possibilitats de salvar-ho”. Dissortadament, els pessimistes solem acabar encertant-la en aquest país.

En aquest dia de mal humor, permeteu que agraeixi infinitament les persones que han lluitat per salvar el Racó de Can Feliciano. Han tingut la gosadia de plantar cara. Alguns han hagut d’anar a judici, per culpa d’una feixistosa instrumentalització de la policia municipal per part de la inefable alcaldessa que el PSC té a Malgrat. No han defallit. Han presentat recursos. Han informat la població. Han tingut la paciència d’anar als plens municipals i aguantar el que s’hi ha d’aguantar (se’n volen ganes i convicció). Avui, més que mai, amics i amigues, us mereixeu l’homenatge i el reconeixement del poble de Malgrat. El meu, per descomptat, amb total admiració i afecte.

Veiem imatges de la destrucció d’avui, al blog de Vicens Tomàs: Als arbres de la riera i al Facebook.

FOTO © Vicens Tomàs La destrucció ha començat aquest matí