Finançament: agafem-nos-ho amb calma!

Si l’Estat incompleix reiteradament les lleis, pel que fa a Catalunya, especialment l’Estatut i les inversions previstes a la legislació pressupostària, què caram ens pensem que farà amb un qualsevol acord de finançament?

Sí, ja ho sabem: la norma preveu que hi hagi un acord i en política s’ha d’arribar a acords, bo i esperant que tothom es comporti com cal, de manera avinent al que s’ha quedat. Altrament… què? Què passarà si no es compleix el que s’ha quedat? Res. Sí, pitjor. Passarà que anirem de mal en pitjor, aquí, i els nostres polítics, en lloc de dedicar-se a executar millores per als ciutadans d’aquest país, hauran d’esmerçar Déu i ajut de noves energies a intentar que la ‘desviació’ sigui la mínima possible, a ‘renegociar’… I anar fent!

Fa pena llegir els combats d’esgrima partidista entre la gent d’ERC i CiU. Em sembla que valdria més la pena no creure-hi gens en l’acord pel finançament, deixar de malgastar forces a defensar si és bo o dolent i a veure qui la té més llarga (si en Pujol al Majestic, o en Puigcercós amb el Tripartit).

El nostre govern, el que sigui, que miri de treure’n tant com pugui i que no ens atabali. Que si Madrid es comporta correctament, benvingut serà el que n’ arrepleguem, però encara seguirem amb dues terceres parts del dèficit fiscal! I això no és un perjudici per a CiU ni per a ERC, és una estafa a la butxaca de les catalanes i els catalans.

D’altra banda, parem atenció a les dates de l’acord. Estem parlant de diners que ens són essencials per tirar endavant i Madrid ens els data: qui manarà aleshores? Hi ha o no perspectives de canvis en la situació política d’aquí fins aleshores? Que ells en són mestres, de tancar acords que saben que no els caldrà complir, i nosaltres, si en som sempre de babaus, corrent a signar-los amb aquella fe!