Som europeus, perquè som catalans

“Som europeus, perquè som catalans”. Una obvietat com aquesta sembla que moltes vegades no la tenim prou en compte.

Al llenguatge polític, per exemple, sentim dir ben sovint “hem d’anar a Europa” i, si bé és cert que es tracta d’una manera d’abreujar expressions més complicades com ara “anar al Parlament Europeu”, “anar a les institucions europees”, no és pas menys cert que s’hi sol reflectir com una distància -nosaltres aquí; Europa, allà-.

La dinàmica política, és a dir, la forma com s’ha organitzat la Unió Europea, amb la resistència i prepotència hegemònica dels estats, ha forjat la idea entre nosaltres que “per anar a Europa, s’ha de passar per Madrid”, és a dir, que “podem ser europeus, en la mesura que siguem espanyols”. La praxi, la gestió d’una situació, però, no pot pervertir ni capgirar la realitat de fons: Europa no s’explica completament sense els catalans i les catalanes, de la mateixa manera que no s’entendria la nació catalana sense Europa.

Certament i molt afortunadament, el concepte Europa és molt més que aquesta cosa que en diuen Unió Europea, amb tot el que té de burocràtica, adminstradora dels grans interessos al continent i alhora de pont entre pobles fins fa poc separats per les fronteres del arcans estats-nació. Justament, pobles com el nostre sóm claus per a un millor futur europeu, per a una unitat política basada en el potencial de la gent i els territoris i no pas, com ara, en els mercats captius de grans corporacions; una unitat basada en el projecte comú des del respecte, la potenciació i l’aprofitament de la diversitat, que ha de trobar la plena realització en aquest marc.

Poc podrem aportar a una Europa millor de debò, si comencem per negar la realitat pregona: tu i jo som europeus, no pas perquè ens ho concedeixi cap Estat ni cap Comissió Europea. En som perquè hem nascut en un punt de la Terra que hi pertany, perquè la nostra parla i la nostra cultura s’ha forjat amb el devenir del nostre continent al llarg del temps, perquè la nostra economia i la nostra història són part de l’economia i la història d’Europa. I sobretot, perquè tu i jo i les generacions que ens vénen al darrere som el futur d’Europa.

Em sembla important que ens convencem de l’obvietat: “som europeus, perquè som catalans”. El nostre futur individual i col·lectiu serà més bo com millor sigui l’Europa compartida; per tant, ens val molt la pena aportar la nostra modesta contribució a una situació que superi l’actual.

Ara vénen eleccions al Parlament Europeu i el poc interès que ens desperten reflecteix perfectament la nul·la afecció envers les institucions comunitàries -mal que en rebem gavadals d’euros-, perquè el poble no ens hi sentim identificats. Les fredes carcasses gestores no convoquen adhesions, mai, enlloc. Fins i tot els partits polítics es desentenen del que Europa té de projecte comú i instrumentalitzen les eleccions en clau local. A Catalunya, per exemple, CiU hi ha vist l’oportunitat de queixalar una part important del vot sobiranista d’ERC, posat-hi Ramon Tremosa. Els de Puigcercós, veient-ho, han mirat d’aturar-ne l’efecte, cremant el carismàtic Oriol Junqueras. ICV han mantingut l’aposta per Romeva i els partits de franquícia espanyola (PSC i PP), esclar, estan al que dicta la seva central madrilenya. I, pel que tinc entès, el mateix passa a la resta de territoris europeus.

De votar, votarem -amb poc o nul entusiasme, diria jo- i n’hi haurà que no votaran -per convicció, per desídia o per manca d’interès-. Tant se val. Allò que més ens convé, a la meva manera de veure, és convèncer-nos de debò de l’obvietat: “som europeus, perquè som catalans”. I, per tant, individualment i col·lectivament, àpostar per aquest futur millor: si la societat va endavant, els polítics, buròcrates i gestors, no patiu, que ja es mouran… Pitjor seria que anéssim a votar massivament a aquesta gent -que a penes si poden fer de res més que de simples operaris de la maquinària comunitària- i ens desentenguéssim del projecte comú.

No parlo d’utopies, sinó de realitats tangibles. En aquesta crisi ens hi han posat els grans poders i també els seus diligents gestors -sí, els socialistes europeus, també, per com han estat agents administradors de la gran bombolla, encara que José Zaragoza i companyia assenyalin els cafres la responsabilitat dels quals és ben innegable-. I de la crisi ens en sortirem amb l’esforç individual i col·lectiu, com sempre ha estat. Ara bé, amb el pa de menjar no s’hi juga i aquesta empenta revifadora ha de superar reptes que res no volen de politiqueries barates. Si l’Arc Mediterrani -València, Barcelona, Tolosa, Montpeller, etc- té un enorme potencial econòmic, s’hi ha d’apostar totalment: el nostre espai comunicatiu l’ha d’abraçar completament, els intercanvis de tota mena s’hi han de potenciar. Si les TIC són essencials per a la nova economia, la pressió ciutadana ha de ser enorme sobre les empreses del sector i les institucions. Si en recerca i el desenvolupament anem endarrerits, els buròcrates, els gestors, els operaris comunitaris han de veure’s amenaçats si cal, per tal que els recursos no ens manquin. És la convicció social que un futur millor és possible el que mou les coses. Si se’m permet, una fe a la “Guardiola” és el que ens farà campions del demà, en la competició de la vida i el benestar. I el nostre futur passa per Europa, una Europa nostra, de la gent i no pas dels operaris.

“Som europeus, perquè som catalans”. I això pot voler dir només que els catalans i les catalanes també paguem l’IVA i gastem l’euro, o que som part indiscutible d’un projecte comú. Un projecte que serà comú a la mesura que el fem entre totes les parts implicades.