Empresaris del País Valencià i de Catalunya i el post-aznarisme

La Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya van força de bracet amb el tema del finançament. Els empresaris del País Valencià i els de Catalunya fan pinya. El que ara es diu sempre ha estat i és de calaix. Què està passant?

Jo diria que alguna cosa hi té a veure la fi o l’afebliment polític de l’aznarisme, dins del PP. Encara en Rajoy no havia fet els canvis —mal siguin més aparents que pregons— i ja es van començar a sentir empresaris valencians que reclamaven el corredor del Mediterrani. I de mica en mica, s’ha anat abandonant tota aquella submissió suïcida a l’Espanya radial. S’han perdut molts anys, s’han malgastat molts diners públics en contra del sentit comú econòmic de les nostres terres. Però més val tard que mai. Més val adonar-se que ni “oferir glòries a Espanya” no pot anar en contra del propis país, el real, el de la gent i les empreses, els comerciants i els treballadors que cada dia s’escarrassen a casa nostra per una vida millor.

Joan Barril, Antoni Bassas i fins i tot Joan Ollé

Quan, a la Generalitat, manava Convergència i Unió i si no estic mal informat, en Joan Barril va haver de deixar de ser col·laborador d’ “El Matí de Catalunya Ràdio”, per decisió de càrrecs polítics de l’emissora. Afortunadament, des de fa unes temporades al tenim a “El cafè de la República”. A la ràdio nacional del nostre país, hi haurien de ser els Antoni Bassas i els Joan Barril. Deixeu-me dir que, si em féssiu triar, jo em quedaria amb en Bassas; però és que no hem de prescindir de ningú. L’un més nacionalista, l’altre més àcrata, tots dos catalans, intel·ligents, lúcids, professionals, rigorosos, seriosos (sense renunciar a l’humor, que una cosa no té res a veure amb l’altra). L’un i l’altre ens han donat la complementària diversitat de punts de vista, la pluralitat de matisos, sempre des d’una perspectiva de país, que, al capdavall, és des d’aquesta part de la nostra civilització que parlen, amb consciència clara del que fan.

A mi, el Barril que escriu a El Periódico i el que diu segons què per Catalunya Ràdio, no m’agrada: vull dir que jo no penso com ell i em pot arribar a molestar. La grandesa de la llibertat d’expressió és que ell segueixi escrivint i dient el que pensa i jo pugui celebrar l’aportació d’idees altres a les meves, tingui l’oportunitat de percebre, a casa, la coexistència de sensibilitats altres a les meves. Sempre des de la professionalitat i la perspectiva de país amb què es fa —per entendre’ns, mai, ni per morbositat, no me’n vaig a escoltar massoquistament les COPE, ni les SER, ni les RNE, ni cap d’aquestes emissores forasteres o colonials, protofeixistes o no—.

A la ràdio nacional del nostre país, hi haurien de ser els Antoni Bassas i els Joan Barril. I fins els Joan Ollé. Dissortadament, ara ens han deixat sense en Bassas, per descarada decisió política i l’equilibri s’ha trencat. Jo em pregunto, si al PSC no li agradaven les editorials d’en Bassas, li han dit res, li han tallat les ales a Barril? Si el PSC —i vés a saber si a ERC i/o ICV— no podia aguantar “Alguna pregunta més”, poden, em pregunto, resistir les esbiaixadíssimes intervencions de Joan Ollé? Si no se’ls han carregat, he de suposar que sí, que ja els va bé. D’això se’n diu desviar sectàriament la ràdio nacional. I, com a efecte secundari, carrega un injust pes de col·laboracionisme polític a Joan Barril i el seu equip, perquè ara, si els segueixo escoltant, sabré que ells poden sortir per l’entena de Catalunya Ràdio perquè agraden als sectaris que manen. Ara, si segueixo sentint l’inefable Ollé, sabré que, mentre als que pensen com ell els deixen parlar, als que pensen com jo els fan callar. L’equilibri l’han trencat, la professionalitat queda esquitxada, instrumentalitzada pels poders polítics.

Prescindir d’Antoni Bassas ara, com al seu dia ho va ser foragitar Joan Barril, va contra el país, contra l’esperit (i no sé si també contra el text) de la llei catalana per uns mitjans de comunicació públics, independents i de qualitat. Els responsables que això passi, si no dimiteixen, que no dimitiran, haurien de ser cessats, que no els cessaran. I per tant, els ciutadans, els oients, que també som electors n’hem de prendre nota, per responsabilitat de país.

Els artistes i el poble

L’estiu de l’any passat, a Malgrat, ens vam revoltar contra la destrucció definitiva del Racó de Can Feliciano. S’aconseguí l’aturada de les obres, una feixistada de l’Ajuntament acabà en un ridícul procés judicial, el pacte PSC-PP feu que la Casa de la Vila demanés a l’ACA que la destrucció continués (amb un acord de Ple, políticament legítim, però que cap país civilitzat tol·leraria, per la vergonyosa manca d’una mínima coherència racional dels (no)arguments en què el pretenen fonamentar), l’ACA no ha executat encara el que se li demanava en aquell insostenible acord de Ple, un jutjat ha admès un recurs (que raonablement hauria de comportar la suspensió de cap actuació irreversible)… i així ens anem acostant a l’aniversari de la mobilització popular que començà amb aquell home gran de Malgrat que, en passar per davant dels arbres que començaven a tallar, s’hi va agafar, per evitar que poguessin seguir.

En un moment de la mobilització de l’any passat, se’ns va fer present a la memòria les vegades que havíem vist els pintors locals i foranis plantar les teles en aquell indret i esplaiar-s’hi a pleret. En una de les concentracions diàries al davant de l’Ajuntament, fins vam enlairar alguns d’aquells quadres, cedits pels propietaris, que els tenen habitualment als seus menjadors, evocant el patrimoni paisatgístic i històric del poble. Parlant amb un d’aquells pintors, ens comentava com eren les llargues i sovintejades estones de pintura i repte artístic, cadascun amb el seu estil, davant la prolífica natura que tenien al davant, amb els seus colors, jocs de llums i ombra, tonalitats, esponeres… canviants al llarg de l’any.

Des de fa unes quantes setmanes, m’han fet arribar la reproducció fotogràfica d’alguns d’aquells quadres, que ens permeten evocar com era el Racó quan era sencer. El que ara volem que se’n salvi no és això que veieu en aquestes reproduccions, perquè una part ja fa anys que la van malmetre; sinó que reclamem que no es destrueixi el que en queda, dipòsit de records, testimoni patrimonial col·lectiu i encara zona natural a preservar dins del nucli urbà. La fotografia que veieu aquí és d’un quadre del gran Cerdà. Anant als arxius, adjunts, en trobareu del pintor Joan Viladevall i m’he permès d’afegir-hi uan instantània de la mobilització, en què, entre d’altres, divisareu una tela del pintor Joan Farré.

FOTO Quadre “Camí d’en Feliciano”, de Cerdà

Neus…Bonet?

Quina grisor! Encara me’n recordo de com n’eren d’anodines les tardes de Catalunya Ràdio en mans del programa que feia Neus Bonet. Molt m’hauria de sorprendre perquè aportès una mica de brillantor als Matins de Catalunya Ràdio. La correcció vol que li donem l’oportunitat de demostrar el que pot aportar la seva vàlua professional; però els antecedents que tragina no em conviden gaire a concedir-la-hi, l’oportunitat.

Escric aquest petit article quan fa ben poc que me n’he assabentat, que Neus Bonet serà qui rellevarà Antoni Bassas. I aquesta mena de notícies volen estar amatents als comentaris que poden fer-ne els que hi entenen, en temes de la comunicació a casa nostra. Tanmateix, no em puc estar de deixar plantejats alguns aspectes que em ronden pel cap des que he sabut la notícia:

Primer.- És lleig que un càrrec directiu de l’emissora, com ella, passi a ocupar el lloc del professional a qui, de fet, han fet fora (posant-li les condicions perquè no pogués acceptar la renovació, amb una metodologia similar a la que Minobis va fer servir per treure’s de sobre  Jordi Basté). És lleig perquè sembla allò de “tu fora, que m’hi poso jo”.

Segon.- Si no ha estat un abús de poder, què passa, que no han trobat qui volgués “rellevar” Bassas?

Tercer.- Atès que ella atresora una contrastada grisor, Albert Sáez va camí de fer el més gran ridícul professional, a més d’haver comès un gravíssim error polític (no partidari, dic “polític”, com a gestor de la cosa pública); ja que si prescindeix de Bassas per millorar l’audiència de Catalunya Ràdio i les diversitats…

Quart.- Ha estat nomenada, Neus Bonet, per “quota femenina”?

FINALMENT I AL MARGE DE LA QÜESTIÓ NEUS BONET, deixeu-me exposar el següent:

Jo em pregunto si quan es van desencallar els temes de la Corporació, em pregunto si no hi hagué un pacte concret entre ERC i PSC, de la mena: acceptem la Terribas a TV3, a canvi del coll d’en Bassas a Catalunya Ràdio. És a dir, en Carod i companyia, s’han venut en Bassas? Em semblaria greu i lamentable, perquè demostrarien un cop més una absoluta ineptitud política; de manera que em resisteixo a creure-ho. Però me’n reforça el dubte, la mena de reacció que han tingut els dirigents d’ERC davant l’actuació d’Oleguer Sarsanedas i Cia, de caràcter exclusivament polític (partidari), ja que no hi ha cap criteri professional ni empresarial, ni de cultura democràtica, que la justifiqui.

Tancament de repetidors: quanta política que violenta!

Que els del PP tanquin repetidors de TV3 al País Valencià, em violenta. Que el PP doni suport al “Manifiesto”, em violenta. Que, alhora, el PP deixi alumnes valencians sense línia escolar en la seva llengua, em violenta. Que, alhora, el PP reclami la tercera hora de castellà a l’escola de Catalunya, em violenta. Que maldin per ofegar qualsevol possibilitat de vida normal a la meva llengua, em violenta.

Quanta, quanta prepotència castellanitzadora! Quanta, quanta política que em (ens) violenta! A la nostra terra de pau, els votants del PP voten pels que ens violenten. Amb tot el respecte personal, defensant-los pregonament el dret a votar el que creguin oportú, els hem de recordar que votar segons qui comporta segons què. Votar PP a Catalunya, al País Valencià, a les Illes, a la Franja o des de l’exterior és també donar suport polític als que persegueixen la nostra llengua, tancant repetidors, impedint l’escolarització en la pròpia parla, volent aixafar-la encara més sota el jou del seu castellà.

La convivència i la unitat com a poble són una valors que hem de defensar a totes. Com que això no pot ser a costa d’una part, bregar per aquests valors exigeix també ser responsables i exigir responsabilitat: a un mateix, a la parella, a la família, als amics, als companys de feina, als coneguts i als saludats.

Finalment, deixeu-me dir que això va pel PP i per a qualsevol que tiri pel cantó de la imposició, del joc brut o del fariseisme

Adéu, Telecinco!

Aquest apunt reprodueix el que inicialment havia penjat al bloc “Club 7 Cinema” el 4 de juliol de 2008.

Des d’aquesta setmana, a casa hem decantat la cadena de televisió Tele5. Ens sap greu perdre ofertes que ens han pogut entretenir, com per exemple la sèrie CSI; però no podem seguir sent consumidors d’una emissora que ens ofèn pregonament.

Avui mateix, els ho he fet saber, aprofitant el correu electrònic que he rebut i en el qual se’m diu:

La cadena de televisió Telecinco s’ha adherit al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d’intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d’aquest grup d’intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l’única ‘que pot ser-li suposada’ als seus ciutadans’. Telecinco és la primera televisió que s’adhereix a aquest manifest.

A més, Telecinco ha dit, a l’informatiu del migdia, que ‘posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte’.
Si ells s’adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix a no mirar telecinco. Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem! Telecinco mai més!

Digue’ls que has deixat de mirar la cadena:

http://www.telecinco.es/contacta

Senyors,

He deixat de mirar la vostra cadena i ho he fet saber a tots els meus contactes. El menyspreu cap a la llengua catalana, la meva, la pròpia de Catalunya, parlada per més de 7 milions de persones, és el factor decisius que ha provocat que ja no vulgui saber res més de vosaltres i de les vostres actituds feixistes. Desgraciats de vosaltres si teniu por que la meva llengua pugui fer mal a la que “suposadament” defenseu… ¿parlada per 300 milions? El castellà és una llengua massa bonica per sentir-la per la vostra veu enverinada. Apa, a pastar fang!

[Aparentment us semblarà que no podeu enviar el formulari perquè no hi ha cap botó visible d’enviament, però ho podreu fer si passeu el ratolí per sota del requadre del missatge fins que us aparegui una mà i a la barra d’estat hi digui javascript:setEmailDestination();]

Perquè sóc tafaner de mena, m’agrada especialment mirar -ni que sigui fent zapping- el que emeten les televisions d’arreu, les millors i les pitjors. El que moralemnt no em puc permetre és ser consumidor, ni per dècimes de segon, d’una emissora que m’agredeix com a catalanoparlant.

Dit això, permeteu que encara plantegi una altra qüestió, de caràcter legalista. Tele5, com totes les cadenes privades, emeten per una concessió de l’Estat i, per tant, estan subjectes als principis de la Constitució de l’Estat. Atesa la demostrada influència del fenomen televisiu en la llengua dels ciutadans, és obvi que les cadenes (tan públiques com privades) tenen en el seu conjunt i alhora individualment el deure d’acatar el mandat de l’esmentada Constitució, segons el qual les llengües que considera espanyoles i diferents al castellà han de ser “objecte d’especial respecte i protecció”. Per tant, atès que Tele5 atempta contra el que estableix la Constitució, en no contemplar en la programació aquest “respecte i protecció” i atès que, amb l’adhesió activa a aquest “Manifiesto”, deixa clara la voluntat justament d’aixafar les esmentades llengües, s’imposa l’inici d’accions contra la concessió mateixa de la cadena. Tan se val si els jutges espanyols (probablement de llengua castellana) ho acaben tombant: el camí judicial va més enllà.

I proposo que els directius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals prenguin mesures per acollir els professionals catalans que, treballant actualment a Tele5, vulguin abandonar l’empresa, per dignitat i consciència.

 

Hola!

Obro aquest bloc per a escriure de tot allò sobre el que tingui alguna cosa a dir-ne, llevat del cinema, que per això ja disposo de l’altre bloc: Club 7 Cinema.

Els que coneixeu el Club 7 Cinema, sabeu que m’hi dedico força. Lògicament, no tinc pas previst esmerçar tants esforços en aquest, perquè no disposo de tant de temps i perquè inicialment el concebeixo com un complement, per dir-hi allò que no escau a un bloc especialitzat en cinema com és aquell cas.

Tot just acabo d’obrir aquest “Des d’aquí” i per això he volgut saludar-vos. Ben aviat hi traslladaré un apunt que vaig haver de posar al Club 7 i ja no tocava.

Com podeu veure, inicialment no l’obro a poder rebre comentaris, però, com vaig fer amb l’altre bloc, no descarto gens canviar-ho aviat. Quant al correu electrònic, ben aviat li posaré, un cop hagi resolt un petit problema.

Espero que el contingut d’aquest “Des d’aquí” us vagi interessant.

Una encaixada,

Vador Montalt