Orgullós de ser d’aquest país

A les 6 de la tarda, la participació ja ha fregat els dos milions. Ara, els polítics poden barallar-se, l’Estat pot fer de les seves. Nosaltres el poble, hem anat a la nostra i quan hem pogut dir-la, la nostra, l’hem dita. Avui és d’aquells dies que ets sents orgullós de ser d’un país com el nostre, de viure amb una gent tan diversa com la nostra, de participar d’una col·lectivitat com la nostra. I sí, encara no hem arribat a final de camí, ni sabem quan s’hi arribarà, però naveguem, estem vius. Pensant en els que hem votat per ells, en les persones a qui hem dedicat el nostre vot, i pensant també en nosaltresmateixos, m’abelleix escoltar aquesta cançó d’en Llach:

“Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya?”

Després de l’editorial d’ahir de Vicent Partal, El pas en fals, i havent publicat dilluns l’entrevista de Pere Cardús a Pilar Rahola, Preparem-nos per a la suspensió de la Generalitat, Vilaweb encara avui la qüestió de Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya? És bo, necessari, imprescindible, que els ciutadans de Catalunya ens preparem per si arriba el moment, en què la nostra reacció com a país pot revertir irreversiblement la jugada laminadora de l’Estat. Cal saludar, doncs, que s’hi introdueixin aquesta mena de reflexions i que, lluny de mostrar temors, ofereixin lúcidament les contradiccions del que allà anomenen “ordenamiento jurídico” (ai, l’herència de los “Principios Fundamentales”!).

Jo no sóc de mena tan optimista i estic convençut que tenen les fòrmules pensades per a colar com a “imperio de la ley” el que seria una simple (brutal, això sí) “ley del imperio” seu.  L’aspecte clau de les aportacions dels articles de Partal i de la redacció de Vilaweb és: què en farien dels càrrecs electes? O més exactament, com substituirien els càrrecs que estatutàriament han estat escollits democràticament?

Una primera resposta, d’interpretació literal de la norma, seria que podrien no tocar-los: simplement deixar-los sense més capacitat normativa que el simple compliment de les ordres, lleis, decrets i demés martingales de Madrid. De fet, la sentencia de l’Estatut ja sotmet qualsevol producció legislativa catalana a la superior jerarquia de qualsevol ministret del govern central. L’article 155 de la Constitució Espanyola els en rebla la possibilitat: els càrrecs de l’Administració Catalana quedarien com a simples peons de tota la potestat que adquiriria l’executiu de Madrid. Per exemple, podrien decidir tancar TV3 i Catalunya Ràdio, eliminar les subvencions a la difusió del català, alterar totalment els programes educatius dels centres escolars i la seva llengua, etc. Cap funcionari no hauria de canviar d’administració, simplement que els seus directors generals passarien a ser titelles dels secretaris d’estat i ministres, i els consellers, també.

Esclar que el president Mas, els membres del seu govern i els parlamentaris podrien practicar la insubmissió; però només una resposta popular de suport immediat a la decisió d’intervenir l’autonomia podria fer valer el gest polític i finalment revertir la intenció de l’acte salvatge de l’Estat. Perquè altrament, la insubmissió fóra pretext per a destitucions o encausaments sota acusacions d’actes il·legals i sortides per l’estil. Com se n’han encarregat de recordar alguns militars no gens demòcrates: el delicte tipificat de sedició encara està vigent. I l’article 155, com l’article 8 de la Constitució, són dels que s’hi van posar arran de la tutela militar a la redacció del text que després fou sotmès a votació. No els cladria cessar ningú d’entrada: simplement, de mica en mica, anirien “aplicant la (seva) llei”.

Una mixtificació de la capacitat real d’autonomia de la Generalitat durant uns quants anys, donaria temps de sobres a l’Estat a canviar definitivament regles de joc clau: la llei electoral i, perquè no, la Constitució en clau recentralitzadora.

Una intervenció de l’autonomia (i no cal dir si la dissolguessin) hauria de comportar una mobilització massiva, persistent, del pobla català, perquè fóra el moment del pols definitiu, crucial, a vida o mort del nostre futur com a país amb personalitat pròpia. Cal que ens mentalitzem i preparem per si arriba el cas. L’espiral, si ells l’engeguen amb la intervenció o suspensió, només pot ser: reacció del poble i, com a contraatac, mobilització de l’exèrcit o admetre la derrota política seva. Tant la via de l’exèrcit com la d’acceptar la derrota ens obriria les portes del reconeixement internacional. Però esclar, la prèvia seria que el poble català reaccionéssim, irredempts, contundents, pacífics, al costat de les nostres institucions i dels polítics (que potser detestem, però ara com ara són els nostres representants): val més que estiguem preparats.

El meu pare sempre m’explicava que el 6 d’octubre del 1934 van anar amb son pare al davant de la Casa de la Vila del poble, fent costat a la proclama del president Companys. però que eren molt poca gent. I em deia que molts sobiranistes de l’època es van amagar (i en aquest cas, no es referia pas només als de Malgrat). Les circumstàncies polítiquessón diferents. Un procés ben fet ha d’evitar, si pot, les proclamacions de balcó tipus 6 d’octubre del 34; però sobretot ha de comptar, de debò, amb el gruix del poble. Val la pena que, si arriba cas, demostrem històricament que “no ens perd l’estètica”.

La suspensió de l’autonomia, el moment clau

De la mateixa manera que el PP va fer valer el que diu el text de la Constitució Espanyola per anar contra l’Estatut votat pel poble català (i fins i tot el rebaixat per les Corts Espanyoles); de la mateixa manera n’aplicaran l’article 155, que comporta a la pràctica la suspensió de l’autonomia. Eren molts els que deien que políticament, democràticament, no es podia anar ni contra el que havíem expressat els catalans a les urnes del referèndum de l’Estatut ni contra el que ells mateixos anomenen la “soberania nacional”, expressada en la representació al Congrés i al Senat. I tanmateix hi van anar i el (seu) Tribunal Constitucional va retallar i reinterpretar el que li va donar la gana. S’havia plantejat el nou Estatut per a superar una situació d’ofec i el PP ho va reconvertir en una operació de reculada descomunal. I és el que, n’estic convençut, tenen previst a partir del moment que el govern de la Generalitat, el president mas o el Parlament facin el més mínim acte administratiu en base al qual ells puguin aplicar l’article 155 (que, insisteixo, a la pràctica significa la suspensió de l’autonomia). No pas per devoció ni obligacio constitucional, sinó sobretot per aprofitar l’avinentesa i reconvertir el que haurien de ser efectes del soberanisme en fets de recentralització i laminació definitiva de l’Espanya de les autonomies.

La mentalitat FAES que hi ha al darrera d’aquestes estratègies seria, com a mínim, la tercera ocasió que la posen en pràctica. La primera, al meu entendre, va ser el cas GAL: Felipe González i companyia estaven convençuts que el PP no farien res perquè cap militar (i encara menys un general) acabés a la presó; però la gent de l’Aznar ho va tenir clar, calia posar en perill el que fos, si això els permetia fer caure el PSOE i passar ells a manar. La segona ocasió va ser la de l’Estatut. I n’estic cert que, ara, amb la nostra justa reclamació del dret a decidir, hi veuen una oportunitat d’or, que no desaprofitaran. Novament es tracta de posar en perill el que sigui (la cohesió de l’Estat, la pau social i política a Catalunya…) per tal d’aconseguir l’objectiu ideològic que persegueixen. Però els pot sortir el tret per la culata.

Molt probablement, en els càlculs FAES-PP, hi ha la convicció que, suspesa l’autonomia, sortirà gent a protestar, però “els catalanets i catalanetes” seguirem treballant i una “majoria” no voldrà complicar-se la vida (allò de “no ha pogut ser, doncs deixa-ho estar”). És allò que diuen que el 12 de setembre de 1714 la vida comercial es reprengué amb normalitat a Barcelona… En canvi, costa poc especular que ells veuen el potencial que els donaria tancar o controlar/semicastellanitzar TV3, Catalunya Ràdio, els mitjans de comunicació catalanistes (via escanyar subvencions, etc.); així com “netejar també d’ideologia nacionalista” l’escola, etc. Amb tres o quatre anys de suspensió autonòmica, si els catalans i catalanes ens hi hem doblegat, de ben segur que calculen haver pogut conformar una nova realitat político-social al nostre país. I per si això fos poc, tindrien prou temps com per modificar la llei electoral i fins reformar la Constitució de manera que, a la “represa política de l’autonomia”, aquesta a penes pogués ser una unitat administrativa satèl·lit del poder central: el seu gran somni.

Òbviament, compten que, retòriques al marge, Europa i les instàncies internacionals finalment s’avindrien a considerar-ho un “afer intern” en què no intervendrien, per molta raó que ens vulguin donar.

Els pot sortir el tret per la culata, però, deia. Si la gent de Catalunya no acceptés la suspensió de l’autonomia, si sortíssim prou massivament al carrer fins a fer-los insostenible políticament la situació que haurien creat… Només els quedaria un recurs, que raonablement la Unió Europea no podria acceptar: els militars contra el poble. Per això, la supensió de l’autonomia pot esdevenir el moment clau. Si ells fan el pas i no se n’ensurten, em temo que hauran creat una situació irreversible contra els seus interessos ideològics, hauran precipitat el procés a un estadi cap a la independència de Catalunya ara mateix molt més llunyà en la millor de les previsions.

Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC?

Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC? Em temo que sí, que CiU està fent el canvi de parella: deixa ERC i s’abraça amb el PSC. Al capdavall, el Parlament ja ha aprovat aquella declaració del PSC pel dret a decidir, i Artur Mas s’hi pot agafar com a pretext de la transició nacional al ritme PSC… en nom de l’imprescindible acord amb el govern espanyol per a la gestió quotidiana. El seu número 2, els jutges l’han ferit de mort política, i el seu soci preferent, Duran i Lleida, fressa camins d’entesa amb els de Rajoy. Només faltava l’Oriol Junqueras dient el que va dir a Catalunya Ràdio i sentir que Mas invoca la implicació del PSC i ERC en la governació (que és tant com plantejar políticament les coses perquè ERC hagi de dir que no).

(Reproducció de l’apunt que he penjat a Facebook avui, 23.03.2013)

El poder judicial pot carregar-se el vot del poble?

Pel camí de les imputacions judicials, els membres de la judicatura poden, si volen, carregar-se els polítics elegits pel poble. Estaria bé que es dimitís davant d’una imputació, però si hi hagués absolució posterior, què? Quants casos hi ha hagut de gent valuosa que ha estat imputada i després no l’han pogut acusar, ni molt menys condemnar? La dialèctica i la correcció polítiques ens poden fer abonar “dimissions” que, a la pràctica, poden acabar sent greus ingerències en l’expressió democràtica del poble. O no.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 20.03.2013)

Agenda social vs agència nacional?

Agenda social vs agència nacional? Si el govern no entén que l’agenda nacional és indissociable de la nacional; si no assumeix totalment que l’alliberament nacional és per a lluitar per la sanitat i l’ensenyament que ens mereixem, per a reduir l’atur a les taxes mínimes que el país s’ha de permetre, per a possibilitar oportunitats que col·lectivament podem generar, si… si no és així, és que no hi ha res a fer, perquè no comptin pas que el poble els segueixi. La independència no ens durà a cap paradís, però hauria de ser un projecte col·lectiu, de nació, de poble: això és, a parer meu, el que du tanta gent a engrescar-s’hi, a il·lusionar-s’hi. Podem ser més pobres o més rics, entre tots, però si som una col·lectivitat el més justa i solidària possible, el més unida possible al voltant d’un futur a compartir, sobre unes bases realistes de suport mutu, som “imparables”, com deia aquell.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 19.03.2013)