JORDI SURINYACH

Acabem vacances i cal pujar, com fem cada any, al cim del Canigó. Un compromís vital on confirmem que continuem amb les mateixes dèries nacionals i que mentre puguem no deixarem de fer-ho. Enguany amb ganes que arribi l’onze de setembre, per fer via i si es possible fer-ne via. Ens hem aixecat ben d’hora, ben d’ hora, per si la barrera que hi a més avall de Marialles ens impedia el pas dels vehicles per la pista que mena al Refugi. Finalment com que no ha estat així, complirem amb l’horari que teníem previst. Venen per primera vegada, en Jordi Soldevila i en David Godoy. Repeteixen en Toze, en David Quilez, en Xavier, en Joan, l’ Aina, la Berta, l’ Abdi i jo mateix. Fem la pujada al cim amb molt bon ritme pel camí habitual: font d’Aragó, Portella de Valmanya, bretxa Durier, xemeneia i cim. Total unes tres hores i vint minuts amb una única parada per esmorzar. Ens estem una bona estona a la pica gaudint de les vistes, el que ens permet comprobar que als compatriotes del nord cada vegada els hi estranya menys les estelades que exhibim els catalans del sud. Tornem ja de baixada pel mateix recorregut a un pas molt mes relaxat. Converses ben plurals: La Via Catalana; cims i marxes que hauríem de fer; les preferents; informàtica – avui els d’aquest ram son majoritaris -, política municipal i el futur del país amb l’organització de la consulta com a primer objectiu immediat.