Publicat el 29 d'agost de 2013
ÉS MILLOR UN PSC TRENCAT?.
A Catalunya especialment, però també al conjunt de l’estat, el sistema de partits polítics presenta símptomes previs al col.lapse. No sabem ni com ni quan es produirà, però el trencament del pacte constitucional, porta a una crisis d’estat que portarà canvis en els espais electorals i per tant, modificacions a l’actual mapa polític. A Catalunya – amb un sistema de partits polítics diferent -, el debat sobiranista genera una tensió interna entre les forces polítiques que havien fet de la indefinició nacional una virtut més que un defecte. Qui rep més fort les conseqüències d’aquesta tensió és el PSC. Si el catalanisme moderat i transversal que ha exhibit durant més de trenta anys li ha servit, en aquests darrers anys, per sumar vots a totes bandes. Ara quan el catalanisme majoritari s’ha situat sense embuts a favor del dret a decidir, la
indefinició li suposa una pèrdua constant d’influència, generant-li conflictes interns i una ben segura disminució del seu percentatge electoral. Els canvis electorals que hi haurà a Catalunya farà que l?equidistància tradicional del PSC,
afegit a la seva indefinició davant la crisi, li generi pèrdues en benefici d?altres formacions més clarament posicionades en el debat nacional i social. Tot
aquest desgast, junt amb la que pot tenir el PP per la seves responsabilitats en el govern de l’ estat, pot afavorir a Ciutadans. Finalment, molts dels vots catalanistes que tenien no es segur que vagin a CIU – com era costum en les
eleccions catalanes – sinó que reforçin a ERC, que a més sumarà alguns vots
tradicionals que fins ara anaven a mans del catalanisme convergent. Tot plegat una gran dispersió del vot; més pluralitat partidària i per tant més dificultats en la governabilitat, amb possibilitat de reforçar nous espais a dreta i a esquerra. Aquest és el meu pronóstic, caldrà veure si es confirma a l’ urna. Si hi ha
terrabastall, es a dir trencament constitucional produït per l’ exercici del dret a decidir a Catalunya i crisis de la forma d´estat a la resta de l’ estat , és possible que neixi un nou sistema de partits polítics que en els (s) nou (s) estat (s). Sembla lògic pensar que es mantindrà en el nou estat ( català) un
espai socialdemocràta que comptarà i molt, com segurament hi haurà espai per un liberalisme social i reformista que tindrà també un paper principal i que farà
necessari un gran acord en el procés constituent. Si el terrabastall només es produeix en la forma d’estat i a Catalunya hem d’entomar una nova derrota, per resisitir es farà imprescindible recomposar un acord amb qui a dins d’aquests espais es mantiguin dins del catalanisme, per a superar en les millors condicions possibles, una etapa difícil pel futur pel país i que caldria fer la amb la major unitat possible dels partits que han estat tradicionalment contraris al
centralisme. Es per això, que tant si el país es situa en el millor dels escenaris com en el pitjor, la situació d’un PSC trencat pot acabar esdevenint un
problema per a tothom. Des de posicions favorables al dret a decidir i a la independència, no pot ser aquest un motiu de satisfacció sinó de preocupació.
Sempre és millor neutralitzar indecissos, que augmentar el nombre dels
adversaris. Deixar que l’ actual PSC, em refereixo a la majoria que ara mana,
vagi a refugiar-se en el nacionalisme espanyol i que hi hagi, des de
l’independentisme, qui gaudeixi amb l’ espectacle, no em sembla que sigui una posició inteligent per a tots els que defensem que el sobiranisme ha de continuar guanyant i mantenint la centralitat política i social, amb una política
d’aliances que debiliti els adversaris i neutralitzi els indecisos.
indefinició li suposa una pèrdua constant d’influència, generant-li conflictes interns i una ben segura disminució del seu percentatge electoral. Els canvis electorals que hi haurà a Catalunya farà que l?equidistància tradicional del PSC,
afegit a la seva indefinició davant la crisi, li generi pèrdues en benefici d?altres formacions més clarament posicionades en el debat nacional i social. Tot
aquest desgast, junt amb la que pot tenir el PP per la seves responsabilitats en el govern de l’ estat, pot afavorir a Ciutadans. Finalment, molts dels vots catalanistes que tenien no es segur que vagin a CIU – com era costum en les
eleccions catalanes – sinó que reforçin a ERC, que a més sumarà alguns vots
tradicionals que fins ara anaven a mans del catalanisme convergent. Tot plegat una gran dispersió del vot; més pluralitat partidària i per tant més dificultats en la governabilitat, amb possibilitat de reforçar nous espais a dreta i a esquerra. Aquest és el meu pronóstic, caldrà veure si es confirma a l’ urna. Si hi ha
terrabastall, es a dir trencament constitucional produït per l’ exercici del dret a decidir a Catalunya i crisis de la forma d´estat a la resta de l’ estat , és possible que neixi un nou sistema de partits polítics que en els (s) nou (s) estat (s). Sembla lògic pensar que es mantindrà en el nou estat ( català) un
espai socialdemocràta que comptarà i molt, com segurament hi haurà espai per un liberalisme social i reformista que tindrà també un paper principal i que farà
necessari un gran acord en el procés constituent. Si el terrabastall només es produeix en la forma d’estat i a Catalunya hem d’entomar una nova derrota, per resisitir es farà imprescindible recomposar un acord amb qui a dins d’aquests espais es mantiguin dins del catalanisme, per a superar en les millors condicions possibles, una etapa difícil pel futur pel país i que caldria fer la amb la major unitat possible dels partits que han estat tradicionalment contraris al
centralisme. Es per això, que tant si el país es situa en el millor dels escenaris com en el pitjor, la situació d’un PSC trencat pot acabar esdevenint un
problema per a tothom. Des de posicions favorables al dret a decidir i a la independència, no pot ser aquest un motiu de satisfacció sinó de preocupació.
Sempre és millor neutralitzar indecissos, que augmentar el nombre dels
adversaris. Deixar que l’ actual PSC, em refereixo a la majoria que ara mana,
vagi a refugiar-se en el nacionalisme espanyol i que hi hagi, des de
l’independentisme, qui gaudeixi amb l’ espectacle, no em sembla que sigui una posició inteligent per a tots els que defensem que el sobiranisme ha de continuar guanyant i mantenint la centralitat política i social, amb una política
d’aliances que debiliti els adversaris i neutralitzi els indecisos.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de POLÍTICA per descatllar | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Durant anys i panys han estat en possesió de la direcció del partit, i no van fer ni un sol gest per desmarcar-se del PSOE i de l’espanyolisme.
Ara, amb una altra direcció, per lo menys els parlamentaris del PSC-PSOE al Congreso de los diputados de Madrid han votat una cosa diferent del dictat del PSOE, i les planyideres del sector catalanista [sic] ara s’estripen el vestit i es fan les ofesses!
Crec que tots aquests moviments de les planyideres ofesses són estratègies calculades per anar vivint del cuento, ni més ni menys. I si el partit (els militants) en els congressos rebutgen les seves estratègies o idees, doncs tenen dues alternatives: quedar-se dins del partit asumint la minoria i treballar perquè la majòria recolçi les seves tesis, o fotre el camp i deixar en pau a la majòria.
Si el PSC-PSOE es trenca, doncs es trenca i no passa res: Els militants socialistes fan un, dos o tres partits nous, i no passa res… Això és el que ha fet l’exconseller Ernest Maragall; no sé a quants enganyará, però d’ordinadors en deu tenir un munt! L’Estat -espanyol o català, tant se val- segur que els hi troba una bona bicoca per anar tirant: que estiguin trànquils que de treballar, no tindran de treballar gaire.
La coherència seria dessitjable, però pel què es veu és una cosa impossible amb una gent que no sap si anar o no a una manifestació pel sol fet de no voler-se mullar (encara que també pot ser que la seva capacitat cognitiva no arribi per saber que una cosa és el dret a decidir i una altra la independència). Però malhauradament, aquesta incoherència sembla que sigui un fet transversal.
Atentament