JORDI SURINYACH

El prestigi de Miquel Roca com a advocat està fora de  tot dubte i no quedarà en entredit per haver acceptat la defensa de Cristina de Borbó. Això no impedeix que bona part del catalanisme polític és faci la pregunta sobre si aquest encàrrec, més enllà de les raons estrictament professionals, amaga un cert càlcul polític de les dues parts implicades en aquest encàrrec. La casa real, ha escollit algú voluntàriament retirat de la baralla política des de fa anys i que no té cap lligam amb els principals partits espanyols. No ha estat però una elecció neutral, atès que Miquel Roca  fou un dels redactors de la constitució i abans de retirar-se de la política parlamentària, havia estat secretari general del principal partit nacionalista català, essent dins de CDC, el principal exponent del sector més partidari de participar en la governabilitat de l’estat, havent encapçalat un intent fallit d’organitzar el centre reformista espanyol des de la perifèria i amb una visió més polièdrica i plural del “nou” estat constitucional. La monarquia ha triat advocat pensant amb el prestigi e l’advocat, però  també amb ganes de fer veure que qualsevol joc contra l’actual monarquía pot fer entrar en crisis l’actual marc legal, intentant trobar aliats entre als qui encara veuen en Miquel Roca una garantia  per impedir qualsevol trencament i amb la intenció de deixar deixar en evidència  als qui volen aprofitar el cas per carregar-se la monarquia, amb el missatge “monàrquic” que poden portar a una situació, des del punt de vista territorial, pitjor. Un avís per a navegants dirigida als sectors més moderats dels nacionalismes perifèrics i de la esquerra i la dreta espanyola,  a qui el rei recorda allò de jo o el  caos,  que tant bé li va funcionar durant la trancisió. De ben segur que l’advocat Roca, murri com és, va entomar l’encàrrec sospitant les intencions del monarca, però valorant que com essent un dels autors del text constitucional vigent i d’una manera de veure el catalanisme més a prop de Cambó que de Macià, fent també  el seu càlcul polític, li va semblar de més interés defensar el que encara pot quedar en peu de la seva experiència, trajectòria i herència política, d’allò que necessita el país d’un dels seus lletrats de major prestigi.