Després d’ Arenys de Munt, és cert com s’ ha dit, que ens trobem en els prolegòmens d’un canvi de règim?. Que la desorientació dels darrers anys ha acabat per fer-se realitat principalment en les files del catalanisme , sembla que és inqüestionable. Altre cosa és si es donen les condicions per poder alterar a curt termini el sistema de partits polític català i fer entrar en crisis el règim “estatutari-constitucional “. Hi ha qui pronostica – cas de Joan Carretero -, que per a dinamitar l’ status quo, cal fer una oferta “trencadora”, tant en un sentit patriòtic com de regeneració política. El règim constitucional nascut de la transició, ha esdevingut la restauració monàrquica del segle XX, que ha permès posar al dia la nació i el nacionalisme espanyol, però que en pocs anys ha retornat als vells postulats centralistes, si es que mai els havia abandonat amb renovats tics caciquils, clientelars i corruptes que igualment s’ havia caracteritzat les anteriors restauracions borbòniques. Cada vegada són més els que pensen que unir la proposta d’ alliberament nacional amb la necessitat de regeneració politica i democràtica, plantejant canvis radicals tant en el sistema de representació com de participació, pot començar per debilitar primer i després donar el toc de gràcia a l’ actual règim, sempre que s’ aconseguís agrupar un nombre important d’electors al darrera, principalment aquells que estan orfes de representació i practiquen el vot en blanc, l’abstenció i a vegades el vot útil . Si el diagnòstic és correcte –el temps ho dirà -, on apareixen els dubtes, és si l’inici de l’ ona trencadora, es pot produir només amb uns resultat “diferents” a les properes eleccions al Parlament del Principat. Per dir-ho clar: Pot un canvi de govern, amb la recuperació per part del catalanisme polític del Govern de la Generalitat de Dalt, suposar el començament d’una crisi del règim estatutari a Catalunya, amb possibilitats d’arrossegar o debilitar els fonaments de tot l’ edifici constitucional espanyol?. L’ influència que en el nou mapa polític català, tingui tot allò que es pugui “reagrupar” electoralment en el camp del catalanisme sobiranista o independentista pot esdevenir una, però no l’única, de les claus. Un retorn de CIU al govern de la Generalitat, amb la col·laboració o no, d’ altres forces de l’actual marc parlamentari ( tan em fa el nom dels socis) o d’un front “nacionalista” CIU-ERC , amb l’ objectiu de gestionar el règim autonòmic – encara que fos farcida de gesticulació sobiranista-, no seria en cap cas, ni una condició necessària ni tampoc suficient. Només si es trenca el mapa polític català, amb un resultat significatiu d’ una nova força independentista i democràtica, pot produir-se la primera ona del “tzunami”. L’altre interrogant seria si és possible un canvi de règim partint de la perifèria, sense establir determinades aliances amb forces de fora de Catalunya, ja que aconseguir-ho a Catalunya no sembla possible sense que hi hagi un daltabaix institucional a l’ estat. La reforma estatutària ha fet evident que dins d’ Espanya no hi queden Federals , si és que mai hi foren. És una evidència que el republicanisme espanyol ha desaparegut del mapa polític i no sembla que hi hagi a Espanya un moviment prou significatiu a favor d’una República democràtica amb ganes de posar en crisi la monarquia constitucional. On si que hi ha un moviment de fons generador de canvi, és a les societats basca i catalana, a favor del dret de decidir, però és il·lusori preveure una crisi del règim constitucional, a l’ estil del 14 d’ abril de 1931. Això no impedeix considerar que el taló d’ aquiles espanyol, continua estant a les dues nacions perifèriques, el que explica en bona part les reaccions histèriques que provoquen qualsevol avanç a Catalunya i Euskadi. Per tant tot, allò que debiliti el regim constitucional, suposa un enfortiment de les posicions sobiranistes. Les condicions per una crisi del règim monàrquic es poden començar a donar a través de la deslegitimació del règim constitucional, com ja fa temps va preveure Josep Pinyol (http://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol). Es ben curiós que els primers passos siguin el resultat de la consulta d’ Arenys de Munt per l’ independència, que en bona part ha deixat en evidència els límits de la democràcia constitucional espanyola. Cal a partir d’ara ser encara més murris i curosos en l’organització de noves consultes populars i no deixar-nos emportar per la satisfacció que pot generar el primer èxits, més quan de ben segur l´estat respondrà amb mecanismes més adequats a favor dels seus interessos. Ens cal això sí, anar fent caliu i mantenir el “xup-xup” que desperta consciències, tenint clar que encara no ha arribat l’hora de l’atac frontal. Necessitem abans que res, reagrupar més forces, mantenir la moral alta i anar pas a pas, cosa que aconseguirem amb petites victòries aquí i allà, però que necessitarà de traducció política i electoral en els propers mesos. El que ens és més necessari a curt termini, es doncs alterar els actuals fonaments del mapa polític català, organitzant una nova proposta independentista, democràtica, honesta i regeneradora que sumi cada dia , amb voluntat d’ aconseguir la majoria. Per fer-ho, ens calen consultes com les d’ Arenys de Munt, però també paciència i estratègia.
tens raó. Comencem amb força a dins de Catalunya.
No et diré que has de fer, faltaria, però et diré el que jo estic fent: Reagrupar-me.
Endavant