JORDI SURINYACH

Després d’ Arenys de Munt,  és cert  com s’ ha dit, que  ens trobem en els prolegòmens d’un canvi de règim?. Que la desorientació dels darrers anys ha acabat per fer-se realitat  principalment en les files del catalanisme , sembla que és inqüestionable. Altre cosa és  si es  donen les condicions   per poder  alterar a curt termini  el sistema de partits polític  català i fer entrar en crisis el règim “estatutari-constitucional “. Hi ha qui  pronostica  – cas de Joan Carretero  -, que  per a dinamitar l’ status quo, cal fer una oferta “trencadora”, tant en un sentit patriòtic com de regeneració política. El règim  constitucional  nascut de la transició,   ha esdevingut la restauració monàrquica del segle XX, que ha permès posar al dia la nació i el nacionalisme espanyol, però que  en pocs anys ha retornat als vells postulats centralistes, si es que mai els havia abandonat amb  renovats  tics caciquils, clientelars i corruptes  que igualment s’ havia caracteritzat les anteriors restauracions borbòniques.  Cada vegada són més els que pensen  que  unir  la proposta d’ alliberament  nacional amb la necessitat de regeneració politica i democràtica,  plantejant canvis radicals tant en el sistema de representació com de participació, pot començar per debilitar primer i després  donar el toc de gràcia a l’ actual règim, sempre que  s’ aconseguís agrupar un nombre important d’electors al  darrera, principalment aquells que estan  orfes de representació i practiquen el vot en blanc, l’abstenció i a vegades el vot útil . Si el diagnòstic és correcte –el temps ho dirà -,  on apareixen els dubtes, és si l’inici de l’ ona trencadora, es pot produir només  amb  uns resultat “diferents”  a les properes eleccions al Parlament del Principat. Per dir-ho clar: Pot un canvi de govern, amb la recuperació per part del catalanisme polític del Govern de la Generalitat de Dalt, suposar el començament d’una crisi  del règim estatutari a Catalunya, amb possibilitats d’arrossegar o debilitar  els fonaments de  tot l’ edifici constitucional espanyol?.  L’  influència que en  el nou mapa polític català, tingui tot allò que es pugui “reagrupar” electoralment en el camp del catalanisme sobiranista o independentista pot esdevenir una, però  no l’única,   de les  claus. Un retorn de CIU al govern de la Generalitat, amb la col·laboració o no,  d’ altres forces de l’actual marc parlamentari ( tan em fa el  nom dels socis) o d’un front “nacionalista” CIU-ERC , amb l’ objectiu  de gestionar el règim autonòmic – encara que fos farcida de  gesticulació sobiranista-,  no seria  en cap cas, ni una  condició necessària ni tampoc  suficient. Només si es trenca el mapa polític català, amb un resultat  significatiu  d’ una nova força independentista i  democràtica, pot produir-se la  primera ona del “tzunami”. L’altre  interrogant seria  si   és possible un canvi de règim partint de la perifèria, sense establir determinades aliances amb forces de fora de Catalunya, ja que aconseguir-ho a Catalunya no sembla possible sense  que hi hagi un daltabaix institucional a l’ estat. La reforma estatutària ha fet evident  que dins d’ Espanya no hi queden Federals , si és que mai hi foren. És una evidència que el republicanisme espanyol ha desaparegut del mapa polític i no sembla que hi hagi a Espanya un moviment prou significatiu a favor d’una República democràtica  amb ganes de posar en crisi la monarquia constitucional. On si que hi ha un moviment de fons generador de canvi, és  a les societats basca i catalana, a favor del  dret de decidir, però és il·lusori  preveure  una crisi del règim  constitucional, a l’ estil del  14 d’ abril de 1931. Això no impedeix considerar  que el taló d’ aquiles espanyol, continua estant  a les dues nacions perifèriques, el que explica en bona part les reaccions histèriques que provoquen qualsevol avanç a Catalunya i Euskadi. Per tant tot,  allò que debiliti el regim constitucional, suposa un enfortiment de les posicions sobiranistes. Les condicions per una crisi del règim monàrquic  es poden començar a donar a través de la deslegitimació del règim constitucional, com ja fa temps va preveure Josep Pinyol (http://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol). Es ben curiós que els primers passos siguin el  resultat de la consulta d’ Arenys de Munt per l’ independència, que en bona part ha deixat en evidència els límits de la democràcia  constitucional espanyola. Cal a partir d’ara ser encara més murris i curosos  en l’organització de noves consultes populars i no deixar-nos emportar  per la satisfacció que pot generar el primer èxits, més quan de ben segur l´estat  respondrà amb mecanismes més adequats a favor dels seus interessos. Ens cal això sí,  anar fent caliu i mantenir el “xup-xup” que desperta consciències,  tenint  clar que encara no ha arribat l’hora de l’atac frontal. Necessitem abans que res, reagrupar més forces,  mantenir  la moral alta i  anar pas a pas, cosa que aconseguirem amb petites victòries aquí i allà, però que necessitarà de traducció política i electoral en els propers mesos.  El  que ens és més necessari a curt termini, es doncs alterar els actuals fonaments del  mapa polític català, organitzant una nova proposta independentista, democràtica, honesta i regeneradora  que sumi  cada  dia , amb voluntat d’ aconseguir la majoria. Per fer-ho, ens calen consultes com les d’ Arenys de Munt, però també  paciència  i estratègia.