JORDI SURINYACH

No he estat mai partidari de la política que fa anys defensa el President del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya. Mai m’agradat la seva actitud com a President del Grup Parlamentari de Convergència i Unió al Parlament Espanyol, ni el comportament excessivament complaent amb els poders de l’ estat, les seves castes funcionarials  i els poders fàctics d’allà i d’aquí. El cas Pallerols i el finançament il·legal del seu partit, semblava que seria el cop definitiu cap el seu suposat prestigi. Duran és un polític, com dirien a Madrid, de “casta”. Que  acostumat a navegar entre aigües perilloses, sempre acaba flotant. L’ iceberg d’un sobiranisme  cada vegada més majoritari ocupant l’ espai electoral central del país semblava que el faria entrar en la decadència definitiva, però sectors econòmics molt influents a Catalunya i a Espanya han fet i faran tot el possible, perquè no es retiri. El personatge que no té res de babau ha parlat i escrit de la Tercera Via, buscant interessats lligams amb el confederalisme tradicional d’ Unió deixant en entredit als dirigents de la Coalició que representa i al mateix President Mas. Aquest no ha tardat a contestar-lo en públic i ho ha fet avui mateix, constatant que la tercera via es el que ha intentat el catalanisme polític en els darrers cent anys, des de la Lliga de Cambó i Prat, passant per l’ ERC de Macià i Companys  i la CIU de Pujol, Roca i del mateix Duran. Es una maniobra que no li sortira bé. NI el PP ni el PSOE, estan a favor de la via que Duran proposa. Els seus fonaments ideològic, polítics i jurídics no tenen la més mínima consistència. Es molt possible que Duran sigui el nostre Cavall de Troia nacional, pero continuo pensant que no és intel·ligent donar massa transcendència les seves opinions, ja que el retorna al primer pla de l’ actualitat política catalana  i espanyola que és el que pretén. No hem de caure en el parany d’emmirallar-nos en l’espill de madrastra del procés cap a la independència que de tant en tant exhibeix. Es molt millor ignorar-lo i anar fent via, sense perdre massa temps a comentar les seves poc originals propostes. Que ho facin si volen i els convé, en Navarro i la Sánchez Camacho. Dit això, la Federació Nacionalista té un problema greu de cap de llista en les properes eleccions espanyoles, si és que abans no aconseguim fer el referèndum o la consulta. El que ja de per sí és un altre bon motiu per a  no endarrerir-la.     

El rovelló, també conegut per esclata-sang a Mallorca i Menorca , pebràs a Eivissa o paratge (Lactarius sanguifluus), és un  dels bolets  més apreciats gastronòmicament a Catalunya. Sovint s’anomena rovelló a un altre bolet del mateix gènere, el pinetell (Lactarius deliciosus), també anomenant  pinenc i/o pinenca a la comarca d’ Osona, que és també molt apreciat per la cuina del país. Hi ha també els rovellons d’avet (lactarius salmonicolor), que sovint trobem als mercats, és comestible, però no està tant valorat. Com  que enguany tothom diu que serà una bona temporada  de bolets ho hem intentar comprovar  durant els darrers dos caps de setmana. El primer a la Vall de Camprodon i el segon  en els boscos d’Osseja a l’ alta Cerdanya. Tot i que la collita no fou espectacular, ha estat suficient en ambdòs casos i els resultats bastant engrescadors.

Ens trobarem a la tarda en qualsevol baula de la cadena humana – la via catalana cap a la independència – que enllaçarà un passat d’anhels amb un futur de llibertat. Som-hi!. Visca Catalunya Lliure!.

Darrera del tot l?enrenou que ha generat l?entrevista al President de la Generalitat, explicant un possible pla B i unes eleccions plebiscitàries  per l? any 2016  en cas de no fer-se la consulta, han produït tot tipus de reaccions polítiques  i socials, que ha  fet que el propi Artur Mas hagi tingut que precisar el sentit de les seves paraules.  Les interpretacions interessades, les veritats a mitges i l’ aparell de l’ estat intoxicant (veure el Diari “El Pais” d’avui),  han deixat de banda, un fet que és el més important a destacar. Els partits polítics, han perdut el privilegi de ser hegemònics  en l?acció política. En un context  com l’actual són els moviments ciutadans i la societat civil, per dir-ho a la catalana, els qui han adquirit una major credibilitat esdevenint així instruments  molt més àgils, influents i útils per l’ acció política que els gabinets d?estudis, els assessors, els caps de comunicació  i les executives partidàries, podent   marcar el temps i l’ agenda política de tot un país. Aquest és un canvi de paradigma substancial i radical en la manera de fer política, que  en un futur, que espero ben proper, serà decisiu per a canviar el actual model partidari, organitzativament caduc i massa procliu a l’arbitrarietat. La  magnitud de l’èxit de la via catalana cap a la independència pren així més rellevància que mai, atès que serà  una factor decisiu en les decisions  que a l? endemà de l’ onze de setembre preguin  els que democràticament ens representen a  les institucions del país.  A casa  per si de cas, ens trobareu dimecres al tram 469, per a fer-ho possible. Ara és demà!.  

Acabem vacances i cal pujar, com fem cada any, al cim del Canigó. Un compromís vital on confirmem que continuem amb les mateixes dèries nacionals i que mentre puguem no deixarem de fer-ho. Enguany amb ganes que arribi l’onze de setembre, per fer via i si es possible fer-ne via. Ens hem aixecat ben d’hora, ben d’ hora, per si la barrera que hi a més avall de Marialles ens impedia el pas dels vehicles per la pista que mena al Refugi. Finalment com que no ha estat així, complirem amb l’horari que teníem previst. Venen per primera vegada, en Jordi Soldevila i en David Godoy. Repeteixen en Toze, en David Quilez, en Xavier, en Joan, l’ Aina, la Berta, l’ Abdi i jo mateix. Fem la pujada al cim amb molt bon ritme pel camí habitual: font d’Aragó, Portella de Valmanya, bretxa Durier, xemeneia i cim. Total unes tres hores i vint minuts amb una única parada per esmorzar. Ens estem una bona estona a la pica gaudint de les vistes, el que ens permet comprobar que als compatriotes del nord cada vegada els hi estranya menys les estelades que exhibim els catalans del sud. Tornem ja de baixada pel mateix recorregut a un pas molt mes relaxat. Converses ben plurals: La Via Catalana; cims i marxes que hauríem de fer; les preferents; informàtica – avui els d’aquest ram son majoritaris -, política municipal i el futur del país amb l’organització de la consulta com a primer objectiu immediat.