JORDI SURINYACH

Estimat Rosselló,
si podies venir,
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
a L’Alguer
I senties amb mi
com és viu i arrelat, i tan clar,
aquest nostre parlar català
de L’Alguer.
Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat de L’Alguer
allunyat amic meu
que ara ets als xiprers,
a l’indret on comencen
a obrir el record
i el veler el camí
que et va ser sempre car,
el camí de la mar
de L’Alguer.
Si podies venir…
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
amb la barca del temps.
Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat,
allunyat amic meu…
Allunyat amic meu
si podies venir
amb la barca del temps…

SALVADOR ESPRIU.

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.

JOAN MARGARIT

Estava escrit que en una ciutat post industrial com la que ja és actualment Mataró, acabaria per tenir dirigents de les mateixes característiques. El que no sabíem, ni podíem imaginar, era del protagonisme d’un fill de pagesos, actuant i treballant sense renunciar gens ni mica als seus orígens. L’esquerra mataronina se’l va mirar amb la suficiència  dels que es pensen haver nascut per a ser els únics  posseïdors de la veritat absoluta i naturalment del canvi tot barrejat amb gran dosis de prepotència intel·lectual. Curiosament la mateixa que van tenir certs representants d’estirps locals de prosàpia confirmada, amb actituds de perdona vides que exhibien estúpidament, sense adonar-se que ja feia massa temps que no els servia per a res.  El fill de pagesos, un “estajanovista” sense saber-ho, a base d’hores i dedicació i amb voluntat d’ aprendre l’ ofici, conscient que no té hipoteques i que no deu favors a ningú, surt en defensa de les causes que considera justes sense fer masses escarafalls ideològics, aconseguint obrir un forat electoral al adversari. Fa pactes – aparentment impossibles, amb l’altre pagès del consistori, deixant en ridícul a l’esquerra  i a la dreta de debò gaudint honestament del càrrec amb expressada voluntat de tornar a la feina privada en només dos mandats. Ningú es pensava que amb tantes coses en contra se’n sortiria, tot plegat per desconèixer la vida del pagès, educats en el coneixement bàsic de qui conrea la terra, amb aigua, eines, treball i el territori que un trepitja com element transcendental que ha d’ésser defensat i estimat. Tota una cultura fonamentada en un principi ben senzill. De la terra neix tot i per fer-la fèrtil cal adobar-la mitjançant molt d’esforç, dedicant-hi hores i aprenent  les tècniques adequades per aconseguir-hi fruits. L’entorn, l’experiència i la tradició marquen la voluntat imprescindible per a sobreviure en un entorn  amable i dur a la vegada forjant, tal vegada com fa el pagès, un determinat paisatge. Si això es trasllada a la política, fàcilment es pot entendre el procés de sumar voluntats, fer viables acords  i situar-se al lloc on més li plau: Al centre del debat ciutadà. I tot plegat après, no entre passadissos i conspiracions, sinó  entre feixes i hortalisses. Com deia aquell…. que n’aprenguin!.