JORDI SURINYACH

Bon any 2013 i fem-lo millor!. (Amb referèndum i declaració unilateral d’ independència el 2014). 🙂 II*II.

Enguany per Sant Esteve  i amb la finalitat de digerir, si es possible, el copiós àpat de Nadal, els fills grans m’havien apuntat a la cursa popular de Sant Silvestre, la trenta-tres, que s’organitza cada any per aquestes dates a El Masnou. Feia anys que no anava a una cursa d’aquestes característiques. El recorregut ha consistit en córrer cinc quilòmetres donant dues voltes al port i a la platja. Tot molt ben planificat amb tres curses ben diferenciades: nens i nenes, dones i homes. Ha estat una bona experiència, sinó fos que l’ alta competitivitat dels participants t’obligaven anar a un ritme diferent del que cadascú esta acostumat i que ha acaba’t per encomanar-se en excés a tots nosaltres.

                                    
Obriu els ulls immòbils i tranquils;

hi ha una estrella baixa com un ciri encès!

Seguiu el rastre, perdiguers humils!

Seguiu el rastre de l’unglot,

de la sandàlia del Fuster, 

que la neu amagar-los no pot

al pas del perdiguer”

Josep Maria de Sagarra

Com que sabíem que el dijous havia nevat uns cinc centímetres a Formiguera,  l’ estació del Capcir, pel que calia tastar la seva neu, conscients que la ponentada dels darrers dies podia haver començat a malmetre la caiguda a primers de desembre. El diagnòstic ha estat positiu. Hi ha encara molta neu a la Serra de Mauri i als voltats del Peric, pel  que com el dia acompanyava i  no feia fred ni vent, l’esquiada ha estat immillorable. Diumenge hem repetit, anant tota la colla  cap els Angles. La neu ha estat més que acceptable fins el migdia ( entre la una i dos quarts de dues) quan la calor  ja ha fet de les seves. A finals de Desembre i el mes gener són  tradicionalment secs en el Pirineu més oriental, esperem que a partir d’ ara faci més fred i que la natura ajudi amb alguna nevada.  

El President Mas ha estat investit gràcies a l’ acord entre CIU i ERC. Durant anys, hem estat molts els que demanàvem que l’ acord es produís. La bàltica començava a glaçar-se i calia posar-se primer a cobert, per despres fer un pas endavant a favor del dret a decidir. Finalment la votació ha estat la plasmació de tot plegat i el que hem estat en les dues tripulacions ens hem sentit més que satisfets. El problema rau en que per molt bona voluntat i enginy que s’hi posi, la proposta – si no es vol anar directament al fracàs -, caldrà que tingui una forta majoria social al darrera, per evitar el que l’estat espanyol ens anuncia, advertint que no deixarà fer cap consulta ni referèndum, posant tot tipus d’entrebancs al camí sobiranista i al mentrestant, actuant contra el president i suspenen l?autonomia de Catalunya, visualitzant el caràcter autoritari de l’Espanya constitucional. Fer-ho palès, serà
molt important per internacionalitzar el conflicte i donar conèixer les nostres raons, pel que en un moment o altre  la declaració unilateral de sobirania feta des del Parlament serà imprescindible. Durant el trajecte fins el 2014, caldrà  assegurar una majoria social favorable a l’exercici del dret a decidir. Hi ha un sobiranisme que al meu entendre pretén equivocament diferenciar, a l’estil nord irlandès, només entre sobiranistes i unionistes, el que tacticament es poc intel·ligent en una societat tant transversal i de barreja com la nostre. La divisió ha d’estar entre els que defensen l’ exercici de la democràcia i el que hi estan en contra. Si ho fem així el bàndol dels demòcrates tindrà una majoria tant amplia com excepcional. Evitar posar en el mateix front de Ciutadans i del PP al PSC es del tot imprescindible per avançar, com també ho es no donar per fet que Duran i Lleida i UDC són la quinta columna del procés. Salpem com diu el President amb convicció, actuant amb audàcia, valentia i amb intel·ligència, intentant no perdre aliats, guanyant-ne de nous i si podem neutralitzant els indecisos. Només així, ara que tant ens convé, segarem cadenes.
 

M’ho van dir els meus fills i m’hi vaig apuntar de seguida. A Cabrera de Mar, els seus amics havien organitzat a corre cuita una marxa per a recollir fons per la Marató. Era la primera edició i tota ha anat d’alló més bé. Unes tres centes persones, hem pujat per la riera i cap a la Font Picant del Manantial Modolell per arribar al monòlit i fer el cim del castell de Burriac, per baixar trotant fins la Torre Ametller i cap a la plaça de Cabrera, lloc de la sortida. Avui estic orgullós de formar part d’un país solidari i amb principis. Ja ser que diu el tòpic que els catalans ens perd l’estètica, però això en un dia com avui no és cap defecte, sinó una preuada senyal d’identitat que ens hauria de fer-nos sentir satisfets de ser com som, encara que de fora no ens ho reconeguin. Ja s’ho faran si ho ho volen veure ni entendre, nosaltres com sempre hem d’anar fent camí, convençuts que tard o d’hora ens en sortirem. Avui toca Marató, participant en tots els actes, recollint fons, fer l’ ingrés o el que calgui. Recorda: 905115050, diu molt de tots!.

L’esquí és un esport estrany, que sembla practicat per masoquistes, que com jo trobem un autèntic plaer lliscar muntanya avall fent servir dos fustes lligades als peus, quan el normal es que faci fred, vent, hi hagin relliscades, caigudes i que tot plegat fa que l’ activitat esdevingui masses vegades incòmoda pels qui ho practiquem. Per a promocionar l’esport s’utilitzen les boniques imatges de postal, de muntanyes amb un bon tou de neu pols acabada de caure, amb un sol espaterrant. Reconec que quan això succeïx, suposo que per excepcional, sembla el millor dels espectacles.Tot ben junt i barrejat ha estat enguany aquest pont immaculat i constitucional. Dijous i diumenge perfecte. Divendres podria haver estat millor i el dissabte pels amants del patiment.

Després de dies de cert pànic entre els dirigents i la militància de CIU, que qualsevol podia copsar, sembla que la racionalitat del pacte va obrint-se pas. Mai m’ha semblat preocupant que el nou President d’ ERC no vulgues participar en el govern.  Entenia que era suficient el ferm compromís d’assegurar la governabilitat i fer possible la consulta. Les crides de CIU, que era hora de mullar-se feien patir, ja que podien crear un ambient de retrets que només afavoria als desfavorables a l’ entesa, que hi ha dins de les dues forces. Finalment les declaracions de Junqueras i del President Mas han posats les coses al seu lloc. Cal parlar amb calma, paciència i prudència. Ara que cadascú ha dit la seva, hem de partir d’un fet nou extraordinàriament positiu. Al parlament hi ha un bloc sobiranista majoritari. I els diputats a favor del dret a decidir encara són més. Hi ha també una majoria social i electoral  que ho legitima. Per tant, si s’ asseguren els grans acords de la legislatura, amb un pacte transparent, no hi fa res que un dels signants no hi sigui al govern. En Mas i en Junqueras són la principal  garantia que l’acord es compleixi, fent oossible que el primer sigui investit  en primera votació tot el contrari del que li agradaria a Madrid. Però ara que hi ha obert un procés de negociació, sobretot cal ser discrets i pacients, estudiant altres possibles mecanismes de “participació en el govern”, pels que formalment desitjen quedar-ne fora,  amb consellers sobiranistes sense adscripció partidària i àmbits de decisió on s’acabi de ligar tot plegat. Pactar el “sottogoverno” i majories estables en organismes claus que no són estrictament governamentals, pot esdevenir la segona garantia que el procés avanci i permeti assegurar  l’èxit dels objectius compartits.