JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

QUI TÉ POR A LA DEMOCRÀCIA?

0

Amb l’editorial del Diari “Mundo” demanant al govern espanyol  que impulsi una reforma del Codi Penal que permeti l’empresonament del president de la Generalitat, si porta endavant un referèndum sobre la independència sense l’ autorització de l’estat, s’acaba la present legislatura. Artur Mas, amb un llenguatge del tot entenedor i planer, ha explicat en les darreres setmanes el que ha suposat el darrer cop de porta a les peticions fetes des de Catalunya. Mas ha dissolt el Parlament, convocant noves eleccions, que han estat definides com a plesbiscistàries, per a fer possible l’estat propi, comprometent-se a convocar un referèndum d’autodeterminació “prioritàriament” durant la propera legislatura, defensant el dret de la nació catalana a  constituir-se en estat, explicant que es tracta de tenir la mateixa sobirania que Dinamarca,  Finlàndia, Eslovènia o els Països Baixos. Durant el debat, és ben cert que el President no ha utilitzat  la paraula independència, però això no li ha impedit parlar clar i allò que deia ho hem entès tots. Proposa  com a mètode, l’ estricta aplicació de la democràcia: Som una nació i serem sobirans  (o independents) si així ho decideix la majoria. I la resposta de l´altre banda, ha estat  la de sempre. En comptes de dir parlem-ne o de respondre a la petició de democràcia amb més democràcia. Es respon que ni parlar-ne. Utilitzant arguments ètnics i tractant d’esclaus als que fa temps van decidir ser catalans (que ens els tornin! algú ha dit amb un fort rampell totalitari). I després intentant fer por. Que sí els militars, les pensions, els pagesos sense subvencions i l’expulsió de la Unió Europea. Algú ha acabat dient: Si ho feu, enviarem en Mas a la presó. Els hi hauríem d’agrair que facin la campanya a favor del “Sí”, de manera tant altruista i gratuïta. Ja ho va dir el President: ” Ara no ens humiliaran. Ara no votarà el congrés de diputats espanyols. Ara votarà el poble de Catalunya”. El debat  electoral dels propers mesos no serà el de la independència, sinó el de la democràcia, conceptes que tothom comprovarà que estan íntimament relacionats. Em podeu dir qui té por a la democràcia?

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

PARLAR CLAR I SENSE POR.

0
Parlar clar i sense por a res ni a ningú. L’estat espanyol ja ens ha tret el “papus”. Ara cal saber que poden i que no poden fer per intentat entabanar-nos, precisament per això hem de felicitar l’argumentari que ha publicat aquest diumenge el diari El Punt Avui, per poder fer front a tot el que diuen des de ponent, sobre les nefastes conseqüències de la nostre independència. El millor que podem fer de moment es mantenir una actitud profundament democràtica, pacífica, fent propostes inclusives i defensant un independentisme obert, europeu i del tot integrador. El nou estat català ha de ser un projecte de futur en el que hi cabem tots, afirmant el caràcter europeu del nou Estat. Ho hem de fer sense por i sense amagar el que volen, tal i com ha fet el President Mas aquesta setmana a Madrid. Exactament el mateix podem fer cadascú de nosaltres tal i com veig que ha fet un conegut hoteler de la Platja de Sant Pol de S’agaró amb les banderes que presideixen el seu establiment. Comparteixo el que diu Josep Maria Torrent, de manera molt entenedora en el seu article al Singular Digital: “Aquest és un moment històric, ple d’il.lusió, d’entusiasme i també de molts interrogants. Però una cosa sembla clara, si ara es fessin eleccions segur que la majoria absoluta del Parlament estaria formada per formacions que aposten pel dret a decidir. Doncs fem eleccions i que guanyin els que no volen ofegar la veu del poble català. I que després convoquin una consulta o un referèndum per saber que volen el catalans.(…) Això és la democràcia! La democràcia és el llibre sagrat dels demòcrates. Qui pot tenir-ne por? Els demòcrates?”.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

FINESTRES OBERTES.

0
Tinc una molt bona amiga a Madrid, que quan les coses no li van bé, sempre és repeteix , “cuando una puerta se cierra, siete ventanas se abren”. I és ben bé això que el ens ha estat passant en els darrers anys. Hem tardat molt en adonar-nos, que ja no ens calia trucar més portes. Tot i que ho fèiem educadament, amb la ingenuïtat dels infants i amb moltes ganes – potser masses -, de trobar algú a l’altre costat que entengués els nostre motius, no ha estat mai possible. Finalment ho hem intentat per darrera vegada i el resultat ha estat clarificador al tornar a comprovar que ningú ens escoltava. Durants anys no ens adonaven, o no volíem adonar-nos, que a cada cop de porta s’obrien més finestres per on entrava la llum que ens permetia imaginar una casa pròpia. Ara només ens queda decidir que quan definitivament la tinguem, tant les finestres com les portes  hauràn d’estar ben obertes i que la cancó d’en Sisa haurà de ser oficiosament el nostre himne nacional, per finalment mostrar-nos tal com som. I tots serem – ells també -, més lliures.   

http://www.youtube.com/watch?v=ApRzfCRZEIk&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=u5v8UstF9UE&feature=related

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

CARRILLO.

0
S’ha mort un dels referents de l’ esquerra espanyola del segle XX i dels pocs, per no dir l’únic, que en aquests darrers anys havia defensat l’estat espanyol plurinacional. Una visió que no havia practicat massa de jove, ni excessivament en la maduresa, tot i que en la darrera etapa de la seva vida l’ havia defensat com a conseqüència d’una gran experiència política i pel fet que el seu anàlisi de la dreta espanyola l’ obligava a estar més atent a les reivindicacions de les anomenades nacions perifèriques. No ha estat un comunista qualsevol, com confirma el fet que l’esquerra comunista dels finals del franquisme es dividia entre els seus partidaris i els detractors. Els del “Partit” i la resta que el consideraven com un “revisionista” traidor a l’ortodoxia leninista. Pragmàtic com pocs es va inventar allò que es va anomenar eurocomunisme. Diuen que s’ha mort el últim espanyol federalista d’ esquerres, confirmant-se així un dels seus darrers pronòstics sobre que el final de l’estat autonòmic suposaria el reforçament de l’independentisme a Catalunya.

Publicat dins de PERSONES | Deixa un comentari

MATAGALLS – MONTSERRAT 2012.

0
Més que un repte ha estat una experiència inoblidable. Que fos la trenta-tres edició, ja era tot un bon presagi. També ho era que amb només una setmana al país haguéssin passat tantes coses i totes en positiu. A dos quarts de tres del dissabte ens trobàvem ( L’ Aina, en David, en Xavier i jo mateix) al Colformic per copsar l’ambient d’una travessa de renom que organitza el Club Excursionista de Gràcia en record de la travessa efectuada el 4 d’agost de 1904 per mossèn Jaume Oliveras (1877-1957). Aquesta entitat, des del 1972 (bianualment) i des del 1989 (anualment), organitza la caminada amb el següent intinerari: Coll Formic, pla de la Calma, Aiguafreda, pla de la Garga, coll d’en Taló, coll de Termes, Sant Llorenç Savall, les Arenes, coll Llarg, Urbanització Cavall Bernat, coll de la Riba, casa Nova de l’Obac, Vacarisses, Hostal de la Creu, Monistrol i finalment Monestir de Montserrat (709 m).  L’ hora de la nostra sortida les 4h 10′ de la tarda, per començar  un recorregut d’aproximadament uns vuitanta-quatre kilòmetres que nosaltres hem fet amb vint hores. L’arribada a l’endemà diumenge a les 12h 05′ ho confirma. Tots els consells, recomanacions i comentaris que se’ns han donat personalment o a través de blocs i pàgines web, han estat de molta utilitat, sobre tot els que recomanaven més cap que cames i una alimentació adient. La dificultat  ha estat duresa d’un recorregut de muntanya llarg, que es fa la major part de nit i sense dormir. L’arribada a Montserrat amb la família esperant ha estat reconfortable i un motiu de joia i de compensació per l’esforç. A tots ells  moltes gràcies!.  

VIROLAI INDEPENDENTISTA.

0
Com que ja portava més d’una hora completament aturat al mig del  Passeig de Gràcia, envoltat de convergents que cridaven sense embuts ni matisos a favor de la independència, sense fer cap esment al pacte fiscal ni al concert econòmic, vaig decidir que volia veure més del que hi havia i vaig intentar avançar pels laterals per copsar quina era l’ambient general. La dificultosa passejada cap a Gran Via, Pau Claris i Via Laietana em va confirmar el que intuïa. La inmensa majoria dels manifestants eren gent que s’ havia anat fent independentista en els darrers cinc anys.  Que estaven fins el capdamunt de rebre insults, retrets  i maltractes. Ciutadans que  havien arribat al final de la seva immensa paciència i ja no sentien  l’estat espanyol com seu i que després d’una prudent i llarga  espera que algú des de l’altre banda mostrés un mínim de comprensió, havien decidit que ja n´hi havia prou d’ aquest color i que definitivament no hi havia res a fer. Havien decidit desconnectar d’Espanya, i  tot i les dificultats, demanaven fer-ho el més aviat possible de la manera més educada, civilitzada i democràtica. Els manifestants eren l’ expressió fidedigna d’ un independentisme tranquil, plural, gens ètnic, amb vocació majoritària i de llarg recorregut. No es un “soufflé que baixarà” – com algú interessadament pot interpretar – sinó que anirà cada vegada a més. Un independentisme popular d’expressió plural com correspon a un país plural en tots els sentits, també en els lingüístics. Quan he arribat davant de la seu del Departament de Justícia, un grup nombrós s’ han possat a cantar el virolai i molts han seguit el cant.  Es una anècdota sense més trascendència, però ben il·lustrativa de la tipologia plural dels manifestants. Tot i el meu agnosticisme, més que un cant religiós era una mostra d’esperança en el futur. Sigui el que sigui,  que serveixi per il·luminar la catalana terra i els seus dirigents, ara que ja tot és possible. 

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

ONZE DE SETEMBRE DE 2012: TOT ÉS POSSIBLE!

0

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí Pol (Del llibre L?àmbit de tots els àmbits)

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

SORTIDA DE PREPARACIÓ DE LA MATAGALLS MONTSERRAT.

0
La trenta tres edició de la Matagalls Montserrat del proper dissabte ens espera, però  la necessitat d’acostumar-nos a caminar de nit i conèixer el darrer tram del recorregut  ens decideix fer-ho durant la matinada d’ aquest diumenge. Després de deixar un cotxe al monestir de Montserrat, l ‘Abdi ens acosta a l’ermita de les Arenes  a la carretera que hi ha entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall). A dos quarts d’una de la nit, sortim de prop de l’ ermita un pèl desorientats amb els frontals posats, en una nit fosca des d’un indret que no coneixem. Després de certs dubtes, sembla que finalment el GPS ens assenyala el camí correcte amb tot hem perdut mitja hora. Comencem a caminar amb més criteri, entrant al massís de Sant Llorenç del Munt on començem a  trobar les senyals verdes i vermelles de la travessa. Passem pel coll Llarg i entrem a la Urbanització Cavall Bernat de Matadepera per després creuar la carretera BV-1221. Fem una primera parada per menjar una mica i tot seguit cap el coll de la Riba i casa Nova de l’Obac – tot i que es de nit ens sembla un tram molt bonic -, fins que en fortíssima baixada arribem a Vacarisses i el Palà. Per dins del munt d’urbanitzacions de Vacarisses ens acostem al poble de Monistrol i per part dell camí de la Cova, en fortíssima i cansada pujada, arribem al monestir de Montserrat quan son les nou hores i cinc minuts. No hem dormit durant tota la nit, però l’experiència ens servirà per afrontar a més garanties d’èxit la llarga marxa del proper dissabte.

RESCAT, INDEPENDÈNCIA I L’ ONZE DE SETEMBRE.

0
Es del tot irrellevant si els nous independentistes ho són per acció o per reacció, el que  compte és que som molts els que considerem que no essent possible en democràcia, un estat plurinacional i plurilingüístic, l’únic camí és optar per l’estat propi. Que siguem molts, no vol dir que siguem suficients. Això només es pot conèixer a través d’una consulta amb garanties democràtiques. No tenim cap dada objectiva per pensar que els favorables a la independència siguem majoria, tot ¡ que hi hagin estudis demoscòpics que ho confirmin. Per tant, com que queda molt per fer, és essencial tenir una estratègia que sumi voluntats. La història demostra que són poques les oportunitats per assolir l’objectiu, pel que serà  millor que no deixar-nos arrossegar per superficials flamarades o per interessats càlculs electorals. Es hora d’actuar amb intel·ligència. Ells tenen més mitjans, més experiència  i més coneixement dels mecanismes que té un estat per a generar forats a la reraguarda. Per això es important mantenir la unitat de la societat civil evitant que es divideixi en bàndols oposats. La independència és un projecte que ha d’interessar a tothom, sigui quin sigui el lloc de naixement, la llengua que es parli o els lligams emocionals i familiars que raonablement  és comparteixen amb Espanya. Cal entendre que el paper de les institucions  catalanes i el de la societat civil són diferents i  que tothom és útil per aconseguir l’objectiu. No té sentit enfotresse’n del paper de la Generalitat i a l’hora mantenir que la declaració unilateral d’independència s’haurà de fer des del Parlament, que és – agradi o no -, una institució autonòmica. Precisament el paper de les institucions, hauria de fer entendre, per molt legítima que sigui la crítica que se’n faci -, que el govern català s’hagi vist  obligat per assegurar la gestió del mentrestant a demanar recursos al Fons de liquiditat autonòmic. Tot i la contradicció que suposa, la decisió  és una constatació del fracàs de l’ estat autonòmic. En aquest context arribem a l’onze de setembre on es farà visible la desconnexió de molts catalans cap tot allò que bé de ponent. El problema de l’ endemà serà veure si el gruix és suficient per saltar la paret constitucional o si  caldrà agafar encara més impuls, per a fer el salt definitiu en els propers anys.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

LA TRADICIONAL ANADA AL CANIGÓ.

0
Es costum de la Colla Quin País fer el cim del Canigó  cada primer dissabte de setembre. Enguany la colla la formaven en Joan, en Pepe, el seu fill Hèctor i un amic, la Berta , l’ Aina, l’Alfons, en David, en Xavier , l’ Antonio i un servidor. Havien quedat ser dos quarts de vuit a l’ aparcament del Refugi de Marialles per començar la marxa  i puntualment tots hem anat arribant. Per alguns dels marxaires era una sortida iniciàtica a una muntanya que per múltiples i diverses raons és un símbol pel país. Com que feia molt de fred per la tramuntana, la vista des de dalt ha estat clara i magnífica: El  golf de Roses i la plana rossellonesa als nostres peus com si la tinguéssim a tocar i els cims més orientals del nostre pirineu envoltant-nos. No hi ha hagut els debats d’altres anys. Sembla que la cosa està cada vegada més clara i que ha arribat l’hora de marxar d’ un estat a qui els molesta la nostre existència com a poble. Com que no estem disposats a acceptar la desaparició de la nostre comunitat nacional, no hi ha més solució que fer la nostre i tirar pel dret. He baixat del cimal pensant que tot i les dificultats ens en sortirem. La pròxima sortida és l’ onze de setembre pels carrers de Barcelona i caldrà anar-hi convençut que la independència és la única solució possible.