JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

ESTELADES A DOJO!.

0
Publicat el 29 d'agost de 2012
Han estat les vacances amb més estelades al carrer. La gent del país ha perdut  definitivament la por a exhibir-la. I a tots els llocs per on m´he passejat he quedat sobtat per la quantitat de ciutadans que l’ exhibien. No eren, al menys en aparença, allò que diem patriotes de pedra picada. Era gent que manifestaven així, tot i el desencís, un motiu d’esperança. De totes les edats i condició social: Gent Gran, adults, joves i nens. De procedència ben diversa i d’expressió lingüística ben plural. Les he vist a la platja i  a les piscines municipals d’ arreu del país, als balcons dels pobles que celebraven la festa Major i a dalt dels cims. En apartaments, xalets, cases rurals, hotels i refugis. El país ha anat canviat d’actitud davant la possibilitat d’ independència i ho està fent molt ràpidament. A la manera catalana  si voleu, però expressant de forma irreversible una onada sobiranista imparable. Potser per això no acabo d’entendre els debats estèrils que organitzen els “puristes” més nostrats. Són diverses i plurals les raons de la gent per posar un estel solitari a  la bandera del país. Enguany he parlat amb molts nous independentistes, que no  saben d’estratègies partidàries ni de militàncies orgàniques que no entenen, però que volen veure i viure ben aviat la independència, simplement perquè desitgen el millor pels seus fills i es mostren convençuts que el benestar i el progrés està íntimament lligat a un procés d’alliberament nacional, que està madurant les noves bases  proramàtiques d’un catalanisme del benestar que cada vegada té menys a veure amb les proclames dels col·lectius que fins ara havíen mantingut encesa la flama de la identitat nacional. Tot ben diferent de com alguns ho havien previst, però absolutament enriquidor. Penjaré avui mateix al balcó de casa l’estelada i seguint el consell de l’ Assemblea Nacional Catalana m’atreveixo a demanar-vos que feu el mateix i celebreu el proper onze de setembre com a símbol d’esperança en un futur inclusiu, transparent  i lliure que, tot i els entrebancs, tenim a tocar.              

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

PIC DE LA MUGA (2.860 m.).

0
Publicat el 27 d'agost de 2012
Són les set del matí del darrer dissabte de vacances, quan amb l’Aina i en David, arribem al Mas de Can Jan de la Llosa (1.610 m), que travessem pel camí que baixa al riu de la Llosa i el creua per un antic pont de pedra. Fem unes marrades i trobem els senyals vermells i blancs del GR 11-10. A l’esquerra, hi ha les ruïnes del castell de la Llosa. Continuen endavant fins a la Barraca de la Farga. Dubtem un moment ja que no trobem el sender 26, pel que decidim pujar pel dret per un camí imprecís del que només trobem algunes escadusseres fites, que és molt dret i per on baixa el torrent de desguàs dels estanys de la Muga. Ho fem amb forta pujada i tot perdre de vista moltes vegades les fites, aconseguim arribar al final de la coma de la Muga per una zona de blocs granítics. Continuem pel desdibuixat camí fins a trobar les senyals del sender 26. Arribem a l’Estany Gran de la Muga (2.560 m) en menys de tres hores i decidim esmorzar. Tenim a l’esquerra l’estany petit i els tress cim que destaquen  tancant el circ són la Tossa Plana de Lles, la Tosseta de Vallcivera i la Muga. Nosaltres anem al cim de la Muga. Quan som a dalt penso amb la gent de la Vall de Camprodon que han anat a la Portella de Morens per recordar la trista desaparició de la Meritxell en accident de muntanya al Montblanc. Avui totes les muntanyes ens recorden el seu somriure. Baixem seguint el sender 26, que perdem just a sobre del bosc del Can Jan de la Llosa pel que decidim baixar pel dret amb forta davallada a través del bosc. Arribem al cotxe quan són dos quarts de dues de migdia.

COL.LECTIVA AL PUIGPEDRÓS

1
Publicat el 25 d'agost de 2012
Dijous passat, el que havia de ser una sortida al circ dels Engorgs ha acabat per a convertir-se en una senzilla excursió matinal i col.lectiva al Puigqpedrós, pels compromisos d’ uns i altres. Si bé tots érem maresmencs, jo era l’únic representant de la capital dels capgrossos, la resta tots del Montalt. Al fer el cim la majoria, es a dir set, hem tornat enrera per no fer tard al dinar familiar i només dos han assumit el repte de baixar pel dret fins el circ dels Engorgs i per el GR-11 retornar al refugi del Malniu. Han fet la volta trotant – això ens ha dit -, amb el mateix temps que la resta baixàvem “xinu xano” del cim pel recorregut de sempre. I amb un d’aquests haig d’anar a la Matagalls Montserrat d’enguany?. Entendreu que a tres setmanes vista m’ hagi agafat tremolor de cames.

PIC DE L’ESTANYOL (2.586 m.) PEL COLL DE FONTFREDA.

0
Publicat el 22 d'agost de 2012
Des de l’aparcament de l’ estació d’ esquí de Porte Pimorent agafem la pista ample que mena a l’estanyol pel mig d’ un petit bosc de pi negre. Avui a part d’en David, ens acompanyen en Jordi i un altre David, amb molta experiència alpina, pel que ben aviat me’n adono que avui suarem de valent. La pujada es constant fins el final del telecadira que surt del poble. Voregem l’estany per la dreta i continuem ara per l’esquerra per dins dins el corriol envoltat de nerets que es dirigeix al Collet del Roc de les Ombres. El corriol s’ enfila per l’esquerra amb forta pujada. Al arribar el coll anem en diagonal fins trobar la tartera que puja cap el coll de Fontfreda, deixem el pic del mateix nom a l’esquerra i ara utilitzem les mans per crestejar fins el pic de l’ Estanyol. La part final es una grimpada amb passos aeris amb molt de pati. Sort que avui gaudim de la companyia d’un bon escalador, que professionalment es dedica a formar especialistes en treballs verticals i que exhibeix els seus coneixements, indicant quina es la millor canal de pujada. Després de fer el cim i gaudir d’unes bones vistes, retornem per la Coma de Fontfreda – que de pujada es el cami mes facil per fer el cim -, que baixa paral.lel al teleesquí fins la zona de serveis de les pistes d’esquí del costat de l’estany i que ens acosta a l’aparcament on hem deixat el cotxe, quatre hores després.

PIC DE LA MINA (2.683 m.).

0
Publicat el 17 d'agost de 2012

Deixo el cotxe al Coll de Pimorent, a 1.920 metres. L’itinerari comença per una pista de poca pendent que surt del mateix coll i s’ acosta al teleesquí de la Mina, seguint l’ample llom de la muntanya en direcció sud-oest. Prop dels 2.100 metres d’alçada, passo pel costat d’una petita cabanya i la pujada comença a ser una mica més pronunciada. Les pistes d’esquí queden a la meva esquerra. Ara només cal enfilar-se cap a la carena en direcció al cim, que acaba en una zona mes pedregosa. Des del cim puc veure els Pics de Fontnegra, que es reconeixen per la seva cresta o el cim del Pedrons, a tocar del Pas de la Casa. De l’altre banda i mes enllà del coll de l’Orri de la Vinyola, els cims de les Valletes i el Pic de Fontfreda i de l Estanyol que limiten l’estació d’esquí. Faig el descens pel mateix lloc de la pujada arribant al cotxe tres hores i deu minuts després d’haver iniciat la marxa.

ARRAN DEL MAR.

0
Publicat el 16 d'agost de 2012

QUATRE VARIACIONS PER UN ADÉU QUALSEVOL

Caminem sense pressa prop del mar,
avui hem plegat d?hora i no ens esperen
ni els pares, ni els amics ni la canalla.
El sol llepa l?esquena de la tarda
i, esplèndida i obscena, davant nostre
començarà la nit a despullar-se.
Caminem en silenci, ran de màgia,
agafat cadascú al seu fil d?Ariadna,
tu et treus de la butxaca un cos de dona
i em mires de cua d?ull per si t?observo:
és un cos jove i ple, que t?omple d?aigua
i t?encén focs al cel de la mirada.
Jo miro al meu davant perquè no vegis
la cendra que m?embruta les pestanyes
mentre deslligo els fils de l?esperança
de veure?m reflectida al fons d?uns ulls
aquosos com els teus quan penses l?altra.           
 
La sorra s?entreté a jugar amb els dits
que fins fa pocs segons et tremolaven
no sé si d?impaciència o de recança.
Ara miro els teus ulls mentre glopegen           
els sabors blaus i verds i blancs de l?aigua,    
i veig les teves mans, rere les dunes
dels anys que tot ho embruten i corrompen,
certificant-me el cos sota la brusa
i inaugurant camins entre les cames.
Perdura el meu desig, i és com un càstig,
en cada pam de pell tossuda i flàccida,
en aquests llavis vells que ja no saben
fer retornar als teus ulls l?afany golafre,
la urgència dels instints, la sang que tiba.
Pesa la vida, i l?enterro a la sorra,
com una àmfora curulla de fracassos.
Calo foc als records i els deixo encesos
per si tornessin a renéixer de les brases.
 
La tarda ha amuntegat sobre les roques
un cingle de moments i de rutines,
i un farcell de silencis i carícies
proscrites i amargants com la nostàlgia.
La meva pell t?enyora desbocat
amb els llavis encesos i els dits plens
de vents i nous camins per explicar-me,
el meu ventre t?enyora inacabable,
bategant dintre seu com un manyoc
de cors i ulls i polsos, i de nafres,
la meva boca enyora la humitat
del teu alè com una brisa lenta,
dels teus llavis sucosos davallant
la corba vellutada del meu delta.
Et miro als ulls i prego reconèixer
un carbó incandescent a la mirada,
un gest, un mot, que escrigui tres vegades:
la porta del desig no està tapiada.
 
Què penses mentre els teus dits besen l?aigua
i mires com entre ells s?hi escola el dia?
Penses en ella i en la seva veu d?ambre?
Sobre el metall del mar veus el seu rostre?
Aquells pits que t?esperen orgullosos,
les seves cames suaus que et condueixen
al bosc sense sortida del seu sexe?
Somrius a l?aire avançant l?abraçada,
el pes del cap al pit que et fa reviure
esclats de primavera en ple novembre,
que t?esborra la usura de la culpa
i et fa oblidar els meus llavis i el meu ventre,
mirall odiós del cansament de viure.
Comença a fosquejar i m?arriba el so
de música i rialles prop de l?aigua,
tinc por de la fondària d?aquest mar
i no goso allunyar-me de l?escuma
que em mulla els peus amb llengües de tristesa.
És massa d?hora encara quan s?enfila
un adéu mut pel tronc de la mirada,
i marxes en silenci dels meus dies
deixant tota la llum desposseïda
de rostre, de tendresa i d?esperança.
EVA RUMI.

Publicat dins de CULTURA | Deixa un comentari

DEIXEU-ME AL CARLIT.

2
Publicat el 13 d'agost de 2012
Hi han cims que abans d’anar-hi els has pujat en somnis. Cada any vaig al Carlit per reviure la pujada i comprovar que no es un miratge. Suposo que es una raó suficient per reivindicar un indret que sento com a propi i amb els temps ha esdevingut molt especial i singular, gairebé sagrat. Enguany acompanyo en David i els seus pares i bons muntanyencs, en Pedro i la Cati, que es la primera vegada que hi van. Un dia de sol, en el que ja ha passat la calorada dels darrers dies, que hem fet per l’itinerari habitual que des de la Bullosa va enfilant-se resseguint els llacs del Viver, Dugues, Castellar, Trebens i Sobirà, Negre, Comassa, Sec , Llong i Llat, fins arribar a l’Estanyol Gelat Sobirà, Ara només queda pujar el  Coll Colomer i seguir el corriol ben marcat que pel mig del roquisser, remunta la cresta fins arribar primer a la carena  i després al cim. La sortida ha estat a primera hora del mati per evitar les aglomeracions de muntanyencs que habitualment fan aquest cim a mitjans d’agost, a un ritme constant i ràpid, doncs hem sortit de la Bullosa a tres quarts de set del mati i arribada al mateix lloc a tres quarts d’una del migdia, estant uns trenta minuts a dalt del cim on hem esmorzar i hem quedat atrapats per la panoràmica en totes les direccions possibles.

DE LA BULLOSA AL PIC PERICH (2810 m.), COLL DE LA COQUILLA, ESTANY BLAU, PORTELLA GRAN, COMA DE LA GRAVA, PORTELLA DE LA GRAVA, LANOS I ESTANY DE FONTVIVA.

0
Publicat el 10 d'agost de 2012
El Pic Perich es el cim més alt de la comarca nord catalana del Capcir. Es pot fer des de Formigueres o des del llac de la Bullosa. Nosaltres hem triat aquesta darrera opció, ja que inicialment pretenien arribar a Hospitalet prop d’Andorra tot i que després hem decidit baixar per Lanós. A tres quarts de set del mati, ja ens trobàvem situats al costat esquerra de la presa per vorejar l’ estany fins arribar a una desviació cap a la dreta i acostar-nos a l’ estany de l’Esparver. Hem seguit pujant fins a l’ entrada de la coma de la Llosa on a tocar del rec es troba una cabana i per on anem al coll i des d’aquí al cimal. El panorama es espectacular en totes direccions, ens adonem que el problema rau en com arribar des d’aquí a Lanos sense fer mitja volta. Decidim carenejar fins el coll de la Coquilla i baixar fins l’ estany blau, on hi ha encara una ala d’un avió caigut en aquell indret i des d’on ens dirigim cap a la Portella Gran just al costal del Pic de la Cometa, per després amb brusca baixada situar-nos al final de la coma de la Grava per tornar a baixar cap a Lanós. Dinem al costat d’un petit estany on em capbusso per intentar combatre la forta calor. La baixada fins a l’ estany de Fontviva es fa llarga i pesada per la manca d’aigua. Arribem a l’aparcament de Passet a tres quarts de sis de la tarda, onze hores després d’haver sortit de la Bullosa.

CANAL DE CRISTALL I PIC DE COSTA CABIROLERA O ROCA PUNXETA.

0
Publicat el 8 d'agost de 2012
Aquest dimarts amb l’Alfons i en David hem sortit del poble d’Estana quan son les set del mati. El camí des de coll de Pallers, coll de Reineres i Coll Roig es fàcil i molt agradable, amb cabirols que ens observem. Una curta passejada pel mig del bosc d’avets ens mena a Prat del Cadí on observem la muralla de la Serra amb la Roca Verda i de l’Ordiguer que trobem just al davant. Fem les fotografies de rigor i ens dirigim al mig de les dues roques resseguint les senyals del PRC – 121 ( grogues i blanques). Com que tenim temps, al començament de la canal esmorzem. La grimpada tot i ser fàcil es fa dura per la tartera de pedra relliscosa i del tot inestable que ens exigeix anar amb cura, tot i que estem ben acompanyats per una vista magnífica dels pics de la vall de la Llosa que tenim al davant i amb els isards que ens vigilen des de les crestes. Arribem el coll de Cristall i tombem a l’esquerra seguint les senyals del GR – 150.1, que va seguint tota la carena del Cadí, fins assolir el Pic de Costa Cabirolera o Roca Punxeta (2.605 m.) amb els seus espadats impressionants que miren la plana cerdana. Tornem pel mateix recorregut de pujada arribant a Estana a tres quarts de dues del migdia.

PUIGLLANÇADA (2.406 m.)

0
Publicat el 5 d'agost de 2012
Les formes arrodonides del cim del Puigllançada, ha estat l’objectiu de la primera sortida a muntanya de vacances. Hem sortit amb el David, aquest dissabte de la collada del Pedró (telesquí els Alabaus de la Molina), seguint el camí de l’esquerra per allunyar-nos del tele esquí. Després d’una clotada, pugem molt suaument seguint unes traces de camí que mena al coll de la carena que baixa del Puigllançada i del cim de l’esquerra (tossal de Rus). Des d’aquí s’ha de seguir planerament deixant a l’esquerra algun dels solcs de l’antiga repoblació forestal franquista i ben aviat ja veiem el cim del Puigllançada. Passem el filat del bestiar i amb suau pujada arribem en una hora quaranta-cinc minuts. Aquest es un cim molt ample, que gaudeix d’una vista panoràmica de la Cerdanya, Ripollès i el Berguedà i dels massissos que l’envolten com el Puigpedrós, el Carlit i el Puigmal. Es contemplen també els pics del Prepirineu com el Catllaràs, la tosa d’Alp, les serres d’Ensija, el Cadí i els rasos de Peguera. De tornada baixem recta pel mig de la pista d’esquí fins arribar a l’ aparcament on hem deixat el cotxe amb menys d’ una hora. Avui diumenge el recorregut ha estat amb “btt” de Llívia a Bell-lloc, d’anada i tornada en unes tres hores.