JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

LES SANTES D’EN “JEAN LUC”.

0
Acabades les Santes, ja és pot fer un primer balanç. Majoritàriament l’opinió generalitzada entre els mataronins és que la d’ enguany ha estat una bona festa major. Un primer èxit del govern municipal  que s’estrenava amb una proposta renovada, actes nous o millorats, solucions als problemes detectats a la nit boja, intervenció de la iniciativa privada en l’organització d’actes per aconseguir rebaixar la despesa, a part dels problemes que cada any es generen per certes actituds dels grups polítics del consistori. La tossuderia, l’enginy i l’ experiència adquirida durant el darrer any  per  Joan Mora i els seus col·laboradors, han fet possible que la ciutadania hagi valorat positivament la majoria dels actes. La crida sobiranista d’un alcalde  sense complexos i la solució a la provocació dels regidors de Plataforma per Catalunya convidant al seu líder ha estat àgil i eficaç i h deixat bocabadat a més d’un.  S’ ha treballat perquè l’anada a l’ofici no hi haguessin els tradicionals aldarulls, confirmant la cintura política adquirida en només un any, per un govern municipal que ha tingut  que treballar de valent i fer front a greus problemes de gestió i a una delicada situació financera. L’èxit obtingut ha fet perdre els papers als dos grups de  dretes: Plataforma  per Catalunya, ha exhibit una vegada més el seu feixisme estúpid i analfabet. Els del PP, fent-se l’ ofès amb un desproporcionat atac de banyes, ha aprofitat  una excusa infantil per a  reforçar el seu espanyolisme tronat, que els farà perdre centralitat a la ciutat i per tant pes electoral. D’ altre  banda, els grups del PSC i d’ICV (autèntica marca blanca dels primers) si bé no han caigut en el parany de la crítica fàcil, han mostat el seu desconcert davant un Mora, que faia un any, el veien com una peça fàcil de caçar i que ha demostrat que està aprenent l’ofici amb agilitat i rapidesa. Finalment la CUP, des de la seva coherència ideològica s’ho ha  agafat amb calma i tranquilitat, conscients que són els que tenen més camp  electoral per córrer i crèixer, davant la trista desaparició d’ERC de la política municipal mataronina. El símbol d’aquestes Santes renovades de llarga tradició democràtica, ha estat  sobre tot la victòria del jove “Jean Luc”, a la tradicional cursa. Un nou català, originari de l’antiga colònia portuguesa de Guinea Bissau, que corria amb una camiseta amb la senyera, que parla català amb normalitat i que exhibeix, per si encara hi ha qui  no ho sabia, que aquest és un país d’acollida tal i com han anat explicant i defensant des de fa anys tots els grups catalanistes sense excepció.  Una imatge de les Santes 2012,  la de Jean Luc, que val per mil paraules, en front tant dels perillosos xenòfobs ignorants, com dels simpàtics “pijos-progres” amb recorreguts més estètics que ètics.           

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

LA NOVA ERC M’ AGRADA!.

3
L’Oriol Junqueras, té molta feina per endavant, però cal reconèixer que  la seva arribada a la presidència d’ERC ha suposat un trencament radical amb el desastre que va suposar pels independentistes la participació en el govern del segon tripartit. Tot i que la feina de renovació encara no es veu en algunes localitats importants del país – parlo de Mataró on el que queda de la secció Local ha perdut el nord definitivament -, el nou discurs d’ ERC,  com el fet per Joan Puigcercós al Parlament en el debat sobre el pacte fiscal (que pel seu interés adjunto) comença a sonar molt bé i pot aconseguir  retornar el prestigi perdut amb certes aliances i les lluites internes que tot plegat va generar. Es aquest un pas important per aquest partit, però sobre tot ho és pel país, que obliga seguir-lo amb cura i atenció.  

DISCURS JOAN PUIGCERCÓS EN EL DEBAT PEL CONCERT ECONÒMIC.

Senyores diputades, senyors diputats, membres del Govern, autoritats que avui ens acompanyin. Deixi?m tenir d?entrada, com han fet altres grups, un record per les persones que han deixat la vida en els incendis de l?Alt Empordà, i donar les gràcies a totes les persones,començant pels mateixos alcaldes i alcaldesses d?aquells municipis, i acabant amb tots els servidors públics i voluntaris que han treballat per intentar, i encara estan treballant, per extingir els focs. Deixi?m començar citant un llibre. Deixin que els llegeixi, perquè veuran que és de rabiosa actualitat. «Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d?escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sensediners és com un ciclista sense bicicleta. Com a catalans, hauríem de saber que tard o d?horaqui paga, mana, i a Madrid estan convençuts que paguen ells. La seva aspiració ?de Madrid?implícita o explícita és retallar el finançament català de manera que es produeixin dos efectes.En primer lloc, aconseguir que nosaltres passem per cobrar menys del que realment costen els serveis transferits, aconseguint així un romanent a favor de l?Estat omnipotent. En segon lloc,donada la penúria i la urgència de les nostres necessitats de tresoreria, establir unes negociacions més que financeres de simple tresoreria, de caràcter permanent per les quals la nostra Conselleria d?Economia i Finances anés, gorra en mà, cap a Madrid a aconseguir elsetmanal. D?aquí a exigir una llista de pagaments no hi ha més que un pas, i d?aquí que el ministre d?Hisenda ens digui quines partides s?han de pagar avui o les del mes que ve, no hi ha més que un pas i mig. I finalment, d?aquí a que aquell moment cobejat per Madrid en què ens digui quines escoles públiques o quins trams de carretera podem fer, i per tant incloure en llista, és a dir, quines despeses pot realitzar la Generalitat lliurement i quines no, no hi ha més que dos passos. Ha de quedar ben clar que l?autonomia en els ingressos públics ens interessa, però menys. El que cal és tenir plena llibertat i discrecionalitat en la despesa. Si no podem ndegar amb l?ordre de preferències o prioritats amb què volem fer les nostres despeses públiques, res queda de l?autogovern i de l?autonomia, i ens haurem convertit en uns simples pagadors per compte de Madrid. Serem una simple caixa pagadora, sense autonomia, i amb l?avantatge que quan no se?ns donin diners per pagar ni tan sols el que Madrid accepti en principi que es pagui, els ciutadans dirigiran la seva irritació contra la Generalitat i no contra l?Estat, solució perfecta, des del seu punt de vista, és clar.» Ramon Trias Fargas, 1985. Ramon Trias Fargas i Heribert Barrera van ser dels polítics que van destacar per defensar el concert econòmic quan s?estava negociant l?Estatut d?Autonomia després del franquisme. El temps els ha donat la raó, i podríem dir que més val tard que mai. Per què som avui aquí? Avui som aquí per debatre sobre el concert econòmic. Els uns li diran pacte fiscal, els altres li diran pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Esquerra Republicana de Catalunya volem ser clars: parlem de concert econòmic. Som aquí perquè volem que tots els impostos suportats, és a dir, generats a Catalunya, suportats i generats a Catalunya, romanguin a Catalunya en benefici de la ciutadania de Catalunya, en benefici de les marques de Catalunya, en benefici de les ciutats i els barris de Catalunya, en benefici de lamajoria de gent treballadora i classe mitjana d?aquest país; en benefici també dels emprenedors. Per això som avui aquí. Miri, s?han citat els jocs olímpics de Barcelona, una fita cabdal, transcendent per a aquest país. Fa vint anys. Però deixin que els digui de forma més humil que fa vint anys Esquerra Republicana de Catalunya va començar la campanya pel concert econòmic. Fa vint anys. I com els deia, val més tard que mai. Però durant vint anys aquest país ha patit unes quantes bugades i ha perdut molts llençols. Però avui som aquí, com els deia, per posar damunt de la taula un plet, un plet que hi ha entre Catalunya i Espanya. Aquest un debat contra Espanya; és senzillament un debat i una  proposta a favor de Catalunya i de la seva gent. El que passa és que a vegades el perjudici d?uns va en benefici d?uns altres, i es tracta d?equilibrar la balança. Nosaltres estem perjudicats greument, no només des de l?entrada en democràcia postfranquista. Aquest greuge fiscal es remunta a centenars d?anys, ve de lluny, i la nostra voluntat és buscar una solució. No sabem si és l?última, no ens agrada aquest maximalisme. La vida dóna moltes oportunitats. Però és ben segur que en les circumstàncies en les quals ens trobem és una oportunitat que no podem deixar passar. Com els deia, fa vint anys Esquerra Republicana va començar aquest camí per defensar que els impostos que paguen les famílies, les persones i les empreses a Catalunya romanguin principalment i bàsicament al servei dels ciutadans del nostre país. Per tant, deixi que els hi digui d?una altra manera: som avui aquí per defensar l?eix mediterrani; som avui aquí per reduir les llistes d?espera dels hospitals; som avui aquí per millorar les condicions de treball dels mestres de les escoles; som avui aquí per a la inclusió social en el nostre país; som avui aquí per defensar i ajudar aquells que no poden seguir, aquells que s?han quedat sense prestació d?atur, aquells que finalment han vist com no se?ls ha renovat la pòlissa a la seva empresa, aquells autònoms que han vist augmentar de forma brutal el seu IRPF. Som avui aquí
per defensar totes aquestes persones. Pels pagesos, pels pescadors, pel sector primari. Som avui aquí per defensar aquells investigadors que han vist com se?ls ha acabat la beca i no poden continuar fent amb dignitat la seva feina. Som avui aquí també per defensar aquells alcaldes i alcaldesses de municipis petits, grans i mitjans. Som avui aquí per defensar aquesta gent i molta més que fa que aquest país sigui un país, malgrat tot i les dificultats, un país encara cohesionat. En perill, però amb una cohesió social important. I això ho estem dient, senyores diputades i senyors diputats, en ple rescat de l?economia catalana. Perquè siguem sincers: aquesta és la paradoxa. Estem vivint en aquest moment, i segurament la pregunta que ens hem de fer, i que ens ha d?escoltar la gent des de casa seva, és: té sentit demanar a l?Estat uns diners que provenen del nostre dèficit fiscal i del deute de l?Estat amb Catalunya i pagar-ne els interessos, i a sobre que el senyor Montoro entri en aquesta cambra o entri al Parlament, al palau de la Generalitat, decidint què es paga i què no es paga? Com ja vaticinava profèticament el senyor Ramon Trias Fargas l?any 1985 en el seu llibre, que suara hem llegit. Aquesta és la situació. Ens estan rescatant amb els nostres diners. És una paradoxa, brutal paradoxa, però aquesta és la realitat. Amb l?esforç fiscal dels ciutadans de Catalunya, de les empreses de Catalunya, el Govern espanyol decidirà què podem fer i què no podem fer, i a sobre hi ha algú que ens exigeix que els donem les gràcies. Les gràcies les haurien de donar sistemàticament a aquells polítics espanyols irresponsables que han insultat i insulten sistemàticament Catalunya, i que en definitiva han pogut créixer i cohesionar les seves comunitats autònomes gràcies a l?esforç dels treballadors i les classes mitjanes i els emprenedors d?aquest país. Aquests haurien de donar les gràcies. Nosaltres no hem de donar les gràcies de res. Més aviat hem de ser autocrítics amb la nostra incapacitat durant vint anys per solucionar aquest problema. Aquest és el tema, senyores diputades i senyors diputats. Del 1986 al 2009, Catalunya ha aportat en matèria de dèficit fiscal 289.874 milions d?euros, tres vegades l?aportació de la Unió Europea a l?Estat espanyol en fons socials. Només amb una ínfima part d?aquests recursos avui segurament ni el conseller d?Economia i Finances de la Generalitat d?avui, o el que citava en el seu moment el mateix Ramon Trias Fargas, ell mateix, tindria les dificultats de tresoreria que té. El Departament d?Educació no es veuria abocat a
retallar interins; el Departament de Sanitat no es veuria abocat a intentar fer els possibles equilibris per donar cobertura a tots els malalts que necessiten avui atenció pública; no ens veuríem abocats a privar la feina als grans investigadors que té aquest país i que estan fent tan bona feina. I podria continuar amb una llarga llista. No ens veuríem abocats a alentir obra pública o a senzillament aturar-la. Aquesta és la realitat, senyores i senyors, i per tant nosaltres els diem: el Govern de Catalunya i aquest Parlament no són un fi en si mateix, són instruments. Si no tenen aquesta capacitat, poc sentit tenen. Sabem que el neofranquisme ha volgut sempre tancar el Parlament i parla de tancar ajuntaments petits, un neofranquisme present en aquesta cambra, ha volgut tancar aquesta cambra, que el Parlament de Catalunya no existís i que el Govern no existís. Però aquests dies a l?Alt Empordà he pogut tenir un exemple fefaent del que ara representa la descentralització. Aquests mateixos que volien tancar les institucions catalanes, aquests mateixos, són els que defensen tancar ajuntaments petits. I aquests dies a l?Alt Empordà hem vist la feina dels ajuntaments petits, defensant el territori. Fixin-se quina curiositat, quina paradoxa, quina curiositat, quina coincidència: els mateixos que volen laminar sistemàticament les institucions catalanes, els mateixos, són els que volen acabar amb els municipis petits. No és una casualitat, forma part d?una ideologia. Senyores diputades i senyors diputats, el que estem fent avui aquí és aprovar un text que inicia un procés. S?ha dit popularment que volem la clau i la caixa; efectivament, això perquè ens entengui tothom. Volem que l?administració tributària catalana sigui l?única que recapti tots els impostos, els gestioni, els inspeccioni i els liquidi, i li aporti a l?Estat la part que li pertoca. Quina part? Doncs pels serveis que presta. I una part evidentment també de cooperació, però aquesta part la decidirem nosaltres, també, la negociarem de tu a tu. Perquè això és el que estem discutint avui aquí: asseure?ns a la taula, el nostre conseller d?Economia amb el ministre d?Economia espanyol, però amb una gran diferència, senyores i senyors, amb una gran diferència: els impostos estaran a la caixa catalana, estaran recaptats pel Govern de Catalunya, i negociarem sense pressa, com fan ells. I podrem negociar estratègicament en millors condicions. Però mentrestant, la nostra salut, la nostra educació, la nostra política social, els nostres equipaments i infraestructures tindran els recursos, i allò més important, els nostres ajuntaments. Ja disposaran dels recursos que li ha de donar la Generalitat. Com passa en altres latituds, oi, senyors del Partit Popular i del Partit Socialista? Com passa a Euskadi i Navarra. Exactament el mateix. Proporció de finançament entre un ajuntament basc i un ajuntament català: tres a un, a favor de l?ajuntament basc. Més recursos per a la gent. Perquè estem parlant d?això. No estem parlant d?alimentar un globus identitari, com es diu moltes vegades; estem parlant de la gent. I per tant, senyores i senyors diputats, estem parlant de la clau i la caixa, i avui és el que votem aquí. Tard, tard, i ara no mirarem enrere. Un dels imperatius que té Esquerra Republicana en aquesta legislatura és intentar no mirar enrere. Però a la memòria hi ha les desercions i les renúncies que es van produir en el procés estatutari. Avui tenim una altra oportunitat. Ens l?hem donada entre tots, mirem endavant, mirem al futur. Però necessitem aquests recursos. I deixin que els digui que ja Catalunya ha fet cinc pactes fiscals, ja n?ha fet cinc. Per això Esquerra Republicana parla de concert econòmic, perquè és més clarificador, perquè ens entenem tots què vol dir. Catalunya ja ha fet cinc pactes fiscals, i aquesta avidesa de recursos es feia palesa en dir: «Miri, més val alguna cosa que no res.» Avui ja no som aquí. Ja no ens alimenten molles. Estem en una altra situació. Estem en la situació que volem decidir nosaltres i volem recaptar nosaltres, perquè nosaltres paguem, nosaltres recaptem, nosaltres decidim, senyores i senyors diputats. I la pregunta que ens hem de fer: serà fàcil assolir el concert econòmic? Els hi diré de forma clara i contundent: no. Algú creu en aquesta sala que els viuen del centralisme espanyol, la legió d?alts funcionaris, consultores, lobbis, despatxos, que viuen de les concessions i les adjudicacions, que estan atrinxerats a les empreses públiques ?molt parlar de suprimir les empreses públiques catalanes, però aquí tenim una sèrie de mastodonts espanyols amb un dèficit brutal i un deute amagat, que aflorarà tard o d?hora?, però que s?atrinxeren al centralisme perquè ells decideixen sobre nosaltres. El model de concert econòmic, el model de més sobirania per a Catalunya acaba amb aquests privilegis d?aquesta casta tecnocràtica del centre de la Meseta. Així ho deia el president del Foment del Treball nacional i avui de la CEOE, senyor Joan Rosell. Parlava de la casta tecnocràtica. Doncs aquest és el problema. Aquesta és la superestructura del nacionalisme espanyol, allò que es defensa. El discurs que es fa és el de la cohesió social i de la igualtat entre tots els espanyols, però no tinguin cap dubte: la infraestructura és aquest privilegi que tenen alguns. I nosaltres lluitem contra això, i això no serà fàcil, ja els ho dic. Serà molt complicat. Però tinguin una cosa molt clara: tenir la clau i la caixa, recaptar tots els impostos només ens ho guanyarem nosaltres, ningú ens ho regalarà; dependrà de la nostra audàcia i de la nostra valentia. Esquerra Republicana porta, com deia, vint anys defensant el concert. Sabem que  aquesta no és l?estació final. El nostre objectiu és la república catalana, la independència nacional per a Catalunya. Però hi ha una majoria en aquest Parlament, hi ha un partit, en aquest cas Convergència i Unió, que va ser el partit més votat de les eleccions i va…, el president de la Generalitat forma part d?aquestes files, amb un programa, i nosaltres hem decidit fer-li costat. Si no s?aconsegueix, si no s?aconsegueix el concert econòmic, no podem quedar-nos plegats de braços, no podem dir que vindrà una altra conjuntura, i no hi renunciem, i ja veurem, perquè com ha dit molt bé el portaveu d?Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa ho ha dit claríssim, com a molt dos anys, i mentrestant, què? El temps va en contra de la majoria de la gent de Catalunya i, en aquest sentit, senyor mas, si vostè es troba la indiferència i el «no» per part del Govern espanyol sap que hi ha un altre camí, hi ha el camí que des d?Esquerra Republicana li venim oferint, el camí de o unes eleccions constituents, o el camí d?una consulta per la Independència en aquest país, i senzillament, té majoria en aquest Parlament, té majoria sobiranista i catalanista en aquest Parlament per fer un pas endavant. Perquè s?ha de ser valent, i, li diré, és un moment molt complicat, evidentment, però si vostès tenen por de la tensió de tresoreria, sàpiguen que la fallida de l?Estat espanyol no és una cosa remota, i no la desitgem, nosaltres criem com a Esquerra Republicana que quant millor, millor, però és una possibilitat que es contempla en tots els especialistes i organismes europeus, la fallida de l?Estat espanyol, allò que temen, no poder pagar nòmines, no poder pagar pensions, pot passar. Aquesta és una realitat, per molt que es vulgui dir de la seguretat de l?Estat. I, per tant, senyor Mas, si el «no» de l?Estat és contundent, que ho serà, o la indiferència és la bandera que s?exhibeix vostè, el seu Govern i aquest Parlament i el partit que el secunda i Esquerra Republicana i qui s?hi vulgui afegir haurem de fer un pas endavant. I al PSC els voldria dir que encara hi són a temps ?hi són a temps?, m?ha sorprès quan avui s?ha citat un teòric del catalanisme com Vicens Vives, però miri que deia, per exemple, Pi i Maragall: «Desenganyis» ?deia Pi i Maragall?, «el Govern és una qüestió federal dels concerts econòmics.» Perquè aquesta és la sobirania, fins i tot aquells que defensen un model federal o confederal, no-independentista con és el cas d?Esquerra Republicana, saben que el respecte i la relació de tu a tu és l?única relació possible. Senyors del PSC encara hi són a temps a votar el punt 4, les lletres a, b i d, perquè estem parlant de gestionar tots els impostos de l?Agència Tributària única i pròpia, i de la quota a negociar amb l?Estat, és a dir, l?aportació catalana a l?Estat, i aquest és el cor de la qüestió, aquest és l?esquelet, aquests són els fonaments, i des d?Esquerra Republicana els demanem que encara hi són a temps, quan aquesta tarda votem, vostès tenen l?oportunitat encara de fer costat a la proposta més realista i en aquests moments més necessària per al nostre país. Si no ho fan, és ben legítim, és ben legítim que vostès optin per la bona relació, la relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, la relació amb el carrer Ferraz, com ha fet la senyora Sánchez- Camacho, ho ha fet amb la contundència que li és característica, però és legítim voler optar per una relació amb el PSOE o amb el PP, però crec que, en aquests moments, el que s?imposa és pensar en els interessos de la gent treballadora, les classes mitjanes d?aquest país.Perquè, d?altra banda, deixi?m que els digui que no és dolent que hi hagi grups avui que votin en contra. Miri, l?ambigüitat no juga a favor de la credibilitat d?aquesta institució. Ja hem fet massa equilibris i massa exercicis de funambulisme en el passat. Hi havia la temptació d?aigualir el text per incloure as tothom, no ha estat la postura d?Esquerra Republicana de Catalunya. D?aquí al punt 4 i d?aquí que alguns partits s?han despenjat del punt 4 del que avui votarem, on es demana la clau i la caixa. Hi ha fatiga, hi ha escepticisme al carrer, és evident, hi ha escepticisme perquè saben la dificultat del que avui estem dient aquí, de la dificultat d?aconseguir-ho perquè saben de la dificultat de la conjuntura econòmica, però sobretot també perquè han estat molts ciutadans d?aquest país, la majoria, per no dir tots, han estat testimonis d?un excés de tacticisme, i de textos que s?aprovaven i que cadascú l?endemà o al minut després en feia una lectura diametralment oposada, cadascú feia una lectura diametralment oposada al que s?aprovava. Per això Esquerra Republicana hem estat contundents, clars i durs en exigir dues coses, que quedi ben clar que és l?Agència Tributària Catalana qui recapta tots els impostos i després negocia amb Madrid, i la segona qüestió, que en el grup de seguiment i de suport al Govern en la negociació hi siguin els grups parlamentaris que donin ple suport, i la meva pregunta és: «Senyors del Grup Socialista, vostès es quedaran fora del grup de seguiment de negociació amb Madrid? Vostès?» Crec que és un error, i errors com aquests crecs que s?imputen al saldo negatiu del país. I acabo, senyor Mas, què més ha de passar, que més ens ha de passar en aquest país perquè vostè assumeixi plenament que l?únic camí és el de la sobirania total i completa, és el de la independència. Sabem perfectament que és difícil, sabem perfectament de les amenaces que representa, però malauradament, i li dic, no m?alegro del que pugui passar, en negatiu, però malauradament serà l?únic camí. Vostè, senyor Mas, té majoria en aquesta cambra més enllà de la seva legítima proposta de pacte fiscal, en la línia del concert. Si això no surt bé, ja li dic ara, si això no funciona, senyor Mas, vostès té majoria, vostè té el confort i un creixent suport social que l?estem veient no només demoscòpicament, l?hem pogut viure en el debat que avui estem fent, sobre el text que avui aprovarem sobre el concert econòmic, com sindicats, patronals, entitats veïnals, entitats de tot tipus han agombolat i han donat suport sistemàticament a aquesta proposta. Han evolucionat i han canviat, i han vingut a la posició del concert econòmic. Senyor Mas, vostès té una majoria, vostè té la possibilitat de canviar el rumb de la història, la història en la volen marcar des de Madrid, «qui paga mana», deia al principi quan citava Trias Fargas. Vostè té una oportunitat, sàpiga, senyor Mas, que tindrà Esquerra Republicana al seu costat si es tracta d?avançar cap a una Catalunya sobirana, lliure, independent i solidària, que pugui fer la inclusió social dels seus ciutadans, ens tindrà al costat, però també sàpiga que el camí és difícil, i sàpiga, senyor Mas, que d?aquí a la consecució amb èxit d?una proposta de concert econòmic hi ha dos anys de molt patiment de la nostra gent. Hi ha dos anys de molta dificultat, i no es pot allargar, aquest procés. Aquest procés de negociació no el podem allargar, necessitem respostes clares, i, senyor Mas, sap  perfectament que Esquerra Republicana de Catalunya hem defensat, com he dit moltes vegades avui mateix, la proposta del concert econòmic, però també sap que el nostre objectiu és no haver de demanar mai més ni pidolar mai més, és que Catalunya es valgui per si mateixa, perquè això és el tarannà català, espavilar-se, treballar, que aquest és un país que es mereix molt més, és un país de gent treballadora i de gent emprenedora, que té moltes possibilitats i molta potencialitat, i els hi podem donar, sempre i quan en aquesta cambra estiguem a l?alçada de les circumstàncies. Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

AMB LA CRIDA HAN COMENÇAT LES SANTES 2012.

2
Amb la “Crida” de l’ Alcalde comencen oficialment les Santes 2012, la Festa Major de Mataró. Un discurs, curt, concret i coherent i  diferent. Escoltat amb indiferència per alguns, des de la distància per altres amb  mostres de desconfiança  cap a “tots” els polítics, amb emoció pels propers i les crítiques dels ideològicament més allunyats. El vaig seguir encuriosit. Cada dia no hi ha l’oportunitat d’escoltar algú a qui  coneixes explicar el que pensa, fent-ho  des del púlpit en que es transforma el balcó consistorial el dia de la Crida. De forma transparent,  resumida i atrevida,  va abocar oralment  en pocs minuts allò que pensa, sense reprimir-se gens ni mica.  El fil del discurs em sembla que pretenia dir dir que  quan comença la festa, és necessari recordar que tot allò que el país i la ciutat ha construït amb esforç i que ens identifica col·lectivament no es pot malmetre. La festa – com a barreja de rauxa  identitat i tradició -, és cosa de tots i ens correspon defensar-ho amb civisme i responsabilitat. Davant les actuals dificultats, hem d’emprendre el nostre camí, aixecar el vol i deixar anar llast. Com que sabem  la ruta, ho podem aconseguir amb la complicitat i l’ajut de tots. Abans d’ acabar el discurs fa una crida a l’esperança:  Ens en sortirem, perquè som gent acostumada a vèncer les dificultats. Caldrà esforç, honestedat i valentia però anirem endavant. I un acabament singular, sorprenent i diferent, que ha estat la primera vegada que escolto a un alcalde de Mataró, que  governa en minoria però que mostra clarament cap on es mou la societat mataronina i catalana: “Glòria Les Santes i visca Catalunya lliure!”.

Mataronins, Mataronines:

Ja són aquí! Ja hi tornem a ser!

Comandats per la mà enèrgica d’en Robafaves ja estem apunt per dansar sota la seva capa i acompanyar a tota la família pels carrers de la ciutat. Enguany també mimant l’Àliga que està d’aniversari.
Ja tenim a punt el barret, el mocador, les bambes i la samarreta de màniga llarga per gaudir de la pluja d’espurnes del correfoc.

I és que aquesta nit anirem preparats, perquè ens estimem la Nit Boja!!! Que no ens la prenguin!!! Aquesta nit ni una ampolla de vidre al carrer! Cuideu-vos-en!!

Perquè volem el Desvetllament a la Riera… Com sempre!

Perquè volem saltar amb el bequetero sense empentes…. Com sempre!

Perquè volem comptar fins a quinze, a la gatzoneta i amb seguretat pels nostres fills… Com sempre!

Perquè volem respecte i admiració per les nostres figures… Com sempre!

Mataronins, això és cosa de tots! Les nostres tradicions només ens tenen a nosaltres per protegir-les!   Som-hi!!
Malauradament el País tampoc té a ningú més que el defensi! Aquesta setmana l’han ferit greument a l’Alt Empordà! Algú li ha volgut fer mal i s’ha endut vides per endavant! Als empordanesos els dic que MATARÓ és al seu costat, que tenen tota la nostra solidaritat i, des d’aquí el nostre més sentit record!

Ha estat un any difícil per Catalunya i també per Mataró. Talment com en el mite de Sísif, sembla que estem condemnats eternament a empènyer una roca enorme fins al capdamunt d’un pendent i quan per fi arriba a dalt… la roca cau pel seu propi pes i hem de tornar a començar. Lluitem contra els elements i no ens en sortim. Cal que deixem aquest llast que arrosseguem i emprendre el nostre propi camí. Sabem la ruta, però necessitem la voluntat i complicitat de tothom per vèncer els perills i amenaces  del viatge.

Cal generositat i responsabilitat. A Mataró ja estem demostrant que si volem,  podem treballar tots plegats per la Ciutat.

Malgrat tot us ben asseguro que ens en sortirem.  Els mataronins i tots els catalans som gent de feina, gent acostumada a vèncer les fatalitats i les dificultats. Anirem endavant!. Caldrà molt d’ esforç,  valentia, honestedat  i ser agosarats.  També haurem de  fer sacrificis, i els que estem al balcó hem de ser els primers en donar exemple, però us asseguro que si ens conjurem ferms en el nostre propòsit llaurarem un futur d’esperança i llibertat pels nostres fills. Per una societat millor!

Mataronins i  Mataronines. Que sonin les gralles i els flabiols,  Que s’encenguin les metxes, que es tenyeixi el cel de pólvora…

Glòria Les Santes,

Visca Catalunya lliure!

 

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

JOAN PEIRÓ I BELIS.

0
Aquest 24 de juliol, es commemora el setanta aniversari de la mort de Joan Peiró i Bellis, afusellat pels franquistes a Paterna, després d’un judici sumari. Fou en Quimet Sala, pescador anarquista, que em va explicar –  quan  jo era un jve universitari de només disset anys,  la historia d’aquest sindicalista de la CNT, obrer autodidacta i  cooperativista –  dirigent del Forn del Vidre -,  que va arribar a ser Ministre de la República. Vaig llegir “Perill a la Reraguarda”, mig d’ amagat a la biblioteca de la placa Santa Anna i de seguida em va atrapar la forca, contundència i realisme amb que s’expressava un home honest, que denunciava fins i tot els crims dels descontrolats del  seu  propi bàndol. Honorar la figura de Peiró i recuperar de l’oblit la seva trajectòria, és una tasca lloable que a l’hora serveix per aprendre les lliçons de la història. Els tribunals de la democràcia constitucional, fa pocs anys van decidir no acceptar la sol·licitud de revisió i anul·lació del procés contra Joan Peiró. Amb el seu acte processal, és van fer còmplices d’una sentència ignominiosa fruït d’un règim dictatorial. L’acte del 24 de juliol que es farà al cementiri de Mataró, on hi reposen les seves restes mortals després que hi fossin traslladades l’any 1989 des de Paterna on va ser afusellat, és tot un símbol que intenta evitar l’intent conscient dels que encara conserven certs ressorts del poder de l’estat, que justifiquen el cop militar i la ferotge dictadura del General Franco. De violència injustificada n’hi va haver a cada banda i en Joan Peiró va denunciar-ho reiteradament, però mentre uns foren recordats immediatament després de la contesa, no fou el cas dels republicans morts en el conflicte o executats en judicis sumaríssims. Durant quaranta anys, la propaganda oficial va humil.liar els vençuts. Després la constitució  va mantenir un pacte de silenci  i d’oblit, que ens cal entre tots trencar per honorar les víctimes de la dictadura, recuperant així bona part de la decència col·lectiva.

Publicat dins de PERSONES | Deixa un comentari

L’HERALD I L’ESTRENA.

0

Calia prestigiar les Trampes i l’Herald que només surten durant la Festa Major mataronina en comptades ocasions. Avui dijous i entrada la tarda, han anat en comitiva a les places que simbolitzen els quatre punts cardinals mataronins, per proclamar que ben aviat celebrarem la Festa Major i donar compte dels actes, tot demanant la participació de tots. Diu la Comissió de la Festa Major que “l’Estrena” suposa la recuperació de l’Herald com a nunci festiu, amb l’estandart de la ciutat i les Trampes. Crec que cal felicitar als ideòlegs del nou acte protocolari per una idea que espero es consolidi en els propers anys. Tot plegat ho resumeix l’alcalde en el programa de la festa d’ enguany i que comparteixo: ” Les Santes són una força viva que esdevé eterna en nosaltres. Ens arrelen als nostres records i a la nostre terra. Ens fan sentir orgulosos de la nostre ciutat i del nostre pais”.

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

LLEGAT OLÍMPIC: LA INDEPENDÈNCIA!.

0
Vint anys després dels Jocs Olímpics de l’any 1992, es pot extreure una conseqüència en el terreny estrictament polític, del que s’ha anomenat llegat olímpic. Tothom està d’acord en que aquell fou un moment en que  semblava que l’encaix amb Espanya a traves d’ un cert federalisme asimètric era possible i molts pensaven que finalment hi hauria un clar reconeixement de la singularitat nacional dels catalans dins d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Sobre aquests supòsits es va bastir el somni “federalista” de Pasqual Maragall. La reforma de l’estatut, proposada pel President Maragall deu anys després i executada pel govern tripartit anava en aquella direcció. L’Espanya de sempre, que durant un temps havia optat per la “conllevancia”,  a la que es va sentir forta va reprendre el cami de l’uniformització, a la que mai havia renunciat.  Ara que la dreta espanyola, més conservadora i centralista ha tornat al govern de l’estat, aprofita la crisis per a destruir el poc que queda de l’estat autonòmic, amb l’objectiu de retornar a l’estat moltes de les competències estatutàries, en un procés d’involució cap a l’estat centralista pre constitucional. Ho fan amb l’excusa de l’eficàcia administrativa i d’una millor optimització dels recursos. Hi ha un disseny  elaborat des del PP, però que comparteix una part molt important del PSOE, que pretén aconseguir que el govern de l’estat sigui únic i ni tan sols estan disposats acceptar una simple descentralització. De tant que ho repetim pot sonar a tòpic, però és just ara quan vivim l’atac més fort contra l’estat autonòmic nascut de la correlació de forces existent durant la trancisió democràtica. El nacionalisme espanyol torna a tenir un projecte clar i contundent, per acabar amb tot allò que consideren nacionalment anòmal i diferent. La pregunta que ens hem de fer amb urgència, és quin projecte real tenim nosaltres? I sobre tot si tenim força suficient per imposar una altre sortida i construir el nou estat dels catalans. Això és el que haurem de preparar i resoldre quan més aviat millor, sinó volem desaparèixer com a poble. Les institucions catalanes tindran a partir d’ara un paper clau i és d’on haurà de nèixer la iniciativa de donar la paraula al poble,  per a visualitzar la transició nacional cap a l’ estat propi.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

EL CAFÈ NOU.

0
L’any 2012 ha estat declarat per les Nacions Unides com l’Any Internacional de les Cooperatives. Mataró – ciutat bressol del cooperativisme -, ha trobat la manera de celebrar-ho. Amb l’intermediació del consistori, les negociacions entre la Unió de Cooperadors de Mataró i el Patronat Sagrada Família –  que és l’actual titular registral per donació -, han donat el seu fruït, de manera que l’ acord farà possible obrir  el pati per us ciutadà, acceptant el titular la cesió de l’ edifici a la ciutat en un termini de trenta mesos, per establir la formula per a fer-ho possible.  L’Ajuntament es compromet a l’agençament de l’indret i a obrir-lo per us ciutadà, el que deixarà ben visible el  tresor aquitectònic que suposa tenir un edifici tan emblemàtic i singular com el de l’antiga presó i tota la seva potencialitat. Sembla que ens trobem al final d’un llarg procés. En plena transició democràtica, els partits polítics es van comprometre a recuperar l’antic patrimoni de la Unió de Cooperadors, confiscat en plena dictadura  per mitjans ignominiosos i poc honorables. Amb l’acord  signat, es barra el pas als qui havien dissenyat una estratègia de confrontació per confondre el personal i treure’s les puçes de sobre de la seva responsabilitat en el que fou  l’ intent més seriós del franquisme, per escapçar el moviment cooperativista mataroní. No se’n han sortit. En condicions molt difícils, els cooperadors van seguir reinvindicant la recuperació del patrimoni. Són per tant els principals  responsables  que amb el pas dels anys la memòria col·lectiva de la ciutat hagi ajudat a salvar-lo. Un èxit de tots  els mataronins, que de ben segur serà un Bon Regal de Festa Major. Celebrem-ho!.  

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

SEGONA TRAVESSA ULL DE TER EINA.

0
Els de la colla Quin País!, ens agradaria convertir en costum fer la travessa cada començament d’estiu. Enguany serà la segona vegada que l’ organitzem, ja que l’ any passat la neu ens va impedir acabar-la. A les cinc en  punt  del matí l’autobús arriba a la porta del Parc Central de Mataró i amb dues baixes – En Joan per les obligacions del càrrec i l’Arian per indisposició de darrera hora -, sortim amb màxima puntualitat. Fem una curta aturada a Ripoll, per a recollir en Santi, i a Camprodon on ens esperen en Toni i en Joan, experimentats muntanyencs d’ajuda imprescindible.  Són una mica mes de dos quarts de vuit quan comencem a caminar del revolt de la carretera on s’inicia el corriol (2.095 m), que mena cap el refugi de Ull de Ter, on com sempre recordo els estius d’infància quan l’indret era molt poc transitat i on gaudia de l’entorn d’ un refugi que encara no s’ havia inaugurat. Pujant cap el Coll de la Marrana (2.529 m) observem els primers isards que pasturen per les tarteres del Bastiments i el Gra de Fajol. A les Fonts del Freser esmorzem i des d’aquí, cap el Coll de Tirapits. Una vegada som a la carena, comença un dels trams més bonics i espectaculars, que permet gaudir d’excel·lents vistes de les dues vessants, passem pel Coll de Carança, punt de baixada per anar fins a Toés per les gorges de Carança, ruta que recomano pujant prèviament al Pic de l’Infern  i baixant per la tartera cap el primer estany. Fem el coll de Noucreus (2.779 m.) cruïlla de baixada cap a Núria,o per anar cap el Torreneules. Nosaltres anem en direcció contrària cap el coll que ens acosta al Pic de Noufonts (2.861 m.), que és avui el cim més alt de la ruta i on gaudim de les vistes de tots els pics que ens envolten. Ara nomes cal carenejar, fent-ho per sota del Pic d’Eina, per arribar al Coll de Núria o d’Eina, (2.706 m.) i des d’aquest punt, iniciar la baixada per la vall d’Eina, on ens aturem a dinar al Pla de la Beguda. Som al mig de la reserva natural, famosa per la floració de les flors (normalment a primers de Juliol), només queda seguir el camí fins al poble d’ Eina (1.621 m), final de la travessa on arribem a dos quarts de cinc de la tarda.

DILLUNS, SANT ZENON!.

0
Dilluns nou de juliol és Sant Zenón Patró d’ Arenys de Mar. D’ aquí a dues setmanes i escaig les Santes, Patrones de Mataró. Tot i que les relacions entres les dues capitals històriques del Maresme han tingut alts i baixos i  que els “set ciències” d’Arenys els hi faria més patxoca ser capital del Baix Montseny o de la Selva Marítima, uns i altres comparteixen a més de proximitat i tarannà, formes de fer pròpies de les petites ciutats amb pretensions, avui massa embadalides amb el prestigi perdut d’etapes llunyanes. Hi ha “capgrossos” militant activament a Sinera –  la gaia vila -, com hi ha “sardinetes” empadronats i enamorats a l’ antiga Iluro. Com que els d’Arenys, per tradició  han estat acostumats a reviure el turment del seu patró, tal vegada com si fos una experiència vital pel que forçosament  s’ ha de transitar, i els de Mataró de tota la vida – per allò del tren i del tramvia -,  els hi agrada fer passar bou per bèstia grossa, fent la prova del nou al que no ho és de soca arrel, s’ explica  que  el primer edil mataroní – nascut a Arenys -, en només un any s’ha  trobat embolicat amb mil paranys, essent el de més anomenada el romanent negatiu amb que ha tancat el darrer exercici pressupostari del consistori i del conjunt d’empreses municipals fixat amb més de trenta milions d’ euros, que condicionen qualsevol inversió de  futur a la ciutat de les Santes. De ben segur són coses del martirilogi romà que ambdues capitals els agrada  tant compartir.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

LA VALL D’ EINA.

0
La travessa d’ Ull de Ter a Eina que espero fer dissabte amb la “colla quin país!”, acaba a la vall d’ Eina, declarada Reserva Natural  per l’ estat francès l’any 1993 amb l’objectiu de protegir la fauna, flora, sòl, aigües i  minerals. La seva extensió és d’aproximadament el cinquanta vuit per cent del municipi nord català  d’Eina. És coneguda com «La Vall de les Flors» per la seva diversitat ecològica, molt particularment en flora. Un paratge Natural que estat objecte d’estudi des del segle divuitè. Els noms de la botànica d’aquest segle com Gouan, Bourgat, Razoul, Adanson o De Candolle  hi realitzen treballs d’investigació. Fins avui, cinc-centes plantes s’han inventariat i entre aquestes, nombroses espècies endèmiques. Augustus Pyramus De Candolle, nascut a Ginebra i exiliat a la França post revolucionària, rep l’ encàrrec d’ estudiar-ne la flora. A l’ any 1807 farà la primera gran travessa del Pirineu en un periple de gairebé setanta dies. De Candolle, autèntic boig de la botànica,  fa un treball ingent al descriure les plantes de la serralada pirinenca, essent objecte dels seus estudis, el seu pas per la Vall d’ eina.