JORDI SURINYACH

Txoria txori (Mikel Laboa).

Hegoak ebaki banizkio
nirea izango zen.
Hegoak ebaki banizkio
etzuen alde egingo.

Baina honela
ez zen gehiago txoria izango
Baina honela
ez zen gehiago txoria izango.

Eta ni… txoria nuen maite…

http://www.youtube.com/watch?v=RtZXavurBcE&feature=related

Xesco Gomar, funcionari eventual de la Junta d’Andalusia, que fou l’aposta dels joves cadells socialistes en el darrer congrés mataroní del PSC presentant-se com l’autèntic “federador de sensibilitats”, portar el camí de l’ ensulsiada si es manté la divisió a  dins de l’agrupació local i sobre tot en el grup de regidors. La diferència interna rau en l’ estratègia que uns i altres tenen sobre el que s’ ha de fer a l’ Ajuntament  i com resoldre els dubtes que genera la continuïtat de Joan Antoni Baron com a cap de files municipal. L’Esteve Terrades membre de l’executiva nacional i actual president local intenta posar pau per evitar nous fracassos, una vegada han sortit a la llum l’ estat de les finances locals, responsabilitat directa de l’antiga Santíssima Trinitat de   Baron, Bassas i López. No sembla que ho tinguin fàcil  el “totum revolutum” que formen històrics, laics i  joves “blackberris” per accelerar el canvi. El PSC es troba en plena decadència i l’Agrupació mataronina no és l’excepció. Sense lideratge municipal i amb molts dubtes sobre el futur  i  una política d’aliances inexistent, que s’ agreuja amb silencis i gesticulacions sense  sentit, el crèdit electoral que tenien, anirà minvant en una ciutat que reclama que hi posin el coll per a sortir d’una crisis extremadament complicada i greu. El PSC a Mataró, necessita deixar-se d’ embolics i tornar a la realitat, que els agradi o no, els empeny a la negociació i a l’acord encara que sigui des de l’oposició. Si no ho fan, el més segur – com s’extreu paradoxalment de l’experiència de CIU -,  no se’n sortiran en anys.

Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.

Miquel Martí Pol.

Surto de la Vall d’hebron amb la intenció de “fer cim”, l’ objectiu el Turó de la Rovira de 268 metres d’altura entre els barris d’ Horta, el Carmel i el Guinardó de Barcelona. Tot i que en tot moment he vist les antenes que hi ha ben a prop del turó que mes o menys em guiaven, els sinuosos carrers, tots de pujada, m’han despistat una mica. Quan he arribat al Coll de la Teixonera, just per sota del Parc del Carmel, per després fer una petita volta just per sobre del parc del Guinardó, he arribat pel carrer de Labèrnia al cim del turó, autèntic mirador de la ciutat. Aquest és un espai on es conserven les restes d’una bateria antiaèria construïda durant la Guerra Civil espanyola per intentar defensar Barcelona dels atacs de l’aviació feixista. Després de la guerra, les estructures de la bateria van ser aprofitades per bastir-hi el conegut barri dels Canons que, ubicat dins de l’àrea de barraques del Carmel, va perdurar fins l’any 1990. He baixat amb rapidesa de retorn a la Vall d’hebron en el que estat una experiència de sortida urbana a la capital del país que ha estat molt interessant, al trobar-me en un indret que desconeixia del tot.

Un país de qualitat no es distingeix per tenir infraestructures modèliques o un alt nivell educatiu, cultural, assistencial i sanitari. Tot això és segurament molt important, però el que sobretot necessita es tenir gent d’una gran qualitat humana. Una societat així, té un gran actiu, molt més potent que els diners. Qualsevol col.lectivitat dels que en sentit figurat es lleven “ben d’hora” – com va dir en Guardiola -, en el que no hi ha retrets, tard o d’hora esdevé imparable. Els que  després del daltabaix, fan allò del sant tornem-hi, segurament es perquè han trobat algú que els hi ha fet costat, amb un somriure, una carantoina, una abraçada o recitant un poema. Dijous, en directe i sense intermediaris, vaig veure practicar-ho al Màgic Andreu. Màgia solidària amb un somriure al llavis. Gràcies!.    

Creixen els dies com ungles,
com cabells, com herba,
imperceptibles.
La boira baixa llepa
llavis i branques
líquid suspès que mulla
corbes i pells,
venes i mapes,
pobles i cuixes.
Et dono la suor
de la nit sobre l’herba
i el tacte llis del ventre
quan es vessa el matí
sobre les fulles grises
de les oliveres.
T’ofereixo el color
canviant de la finestra
que muda, com els ulls,
de pell segons la llum.
Et dono el pam de terra
de la meva cintura
perquè hi tracis perfils
de rodera a la sorra
i hi dibuixis camins
de lluna a les palpentes.

No sé donar-te més
però et regalo l’olor
del meu cos quan t’espera.

                                                                                             Eva Rumí.

Caldrà que anem en compte amb el fals debat que a partir d’ara ens posaran com a parany. L’ actual model constitucional per diverses raons, pot  entrar definitivament en fallida. Al mal anomenat “problema” de les nacions perifèriques, s’hi afegeix la crisis econòmica i el desprestigi de la monarquia, el que no és poc. No és doncs estrany que siguin diverses  i plurals – tant a la dreta com a l’esquerra – les veus espanyoles que reclamen canvis en el model constitucional en la direcció mes centralitzadora, per reforçar el poder de l’estat. L’únic inconvenient fins fa poc era el que encara quedava de l’inicial pacte constitucional: La monarquia joan carlista, com  a claúsula de salvaguarda del acord signat durant la transició entre l’ esquerra i la dreta espanyola, amb l’afegit de les expressions majoritàries dels nacionalistes bascos i catalans. Sembla doncs lògic, que si el que fou anomenat àrbitre de tot plegat, amb el seu comportament perd gran part de la seva credibilitat, pot fer colapsar tot l’edifici constitucional. Com que  la memòria històrica de la dreta espanyola no és precisament republicana, només hi optarien, si consideressin que no hi ha res a fer amb la dinastia borbónica donant-la per totalment amortitzada. Ara de moment  esperaran i mentrestant  intentaran refer la joguina pressionant al monarca i al seu entorn, amb els vells i nous escàndols de filles, gendres, nets i amants (res és casual), per a veure si amb l’ abdicacio   a favor del Príncep, ja en tenen prou per aconseguir la reforma constitucional que necessiten i cap avall que fa baixada. Però aquesta és la primera opció i volen estar preparats pel que en el futur els calgui. Sempre els quedarà la possibilitat de tibar més la corda i canviar la forma d’estat per evitar la crisis de tot el sistema, tot i el perill de caminar pel tall de la navalla que el fet suposaria. En aquest context, el debat sobre la República o la Monarquia pot accelerar-se. Des de Catalunya, caldrà estar-hi atents, per evitar que aquesta vegada no ens torni agafar desorientats com va succeir en el passat.  A la pregunta  Monarquia o República?, la única  resposta possible per nosaltres  és la Independència.

El Canigó des de la plana rossellonesa, es avui el miratge de la primavera sommiada, que enguany no gaudiré. El Canigó, ha recuperat oficialment a les comarques del nord el nom en català que li es propi. Tot plegat per evitar confusions amb una marca comercial de menjar per animals domèstics i poder convertir-se en “gran site de France”. Bufa, avui diumenge, molt forta la tramuntana que ens deixarà net el massís d’artificials embocalls.  

En diferents indrets del país, gent compromesa en la defensa de les llibertats individuals i col·lectives,  treballa per a recuperar bona  part de la  nostra memòria col·lectiva.  Són iniciatives plurals, que  parlen de dignitat, d’ investigar el que fou la  repressió franquista, d’ obrir les fosses comunes dels executats sense procés, de  promoure la revisió de sentències  de condemnats a mort, de recuperar els botins de guerra i d’homenatjar a les víctimes. Encara avui, hi ha gent que diu que cal deixar tranquils als morts i  per a justificar-ho sempre donen l’excusa que d’abusos n’hi hagueren en els dos bàndols. Obliden que l’anomenada violència revolucionària, practicada en el bàndol republicà, fou resultat d’una situació de descontrol i de doble poder, que  va merèixer a Catalunya la repulsa de les institucions republicanes nascudes del sufragi. En  el bàndol franquista, la repressió fou planificada a consciència, amb pels i senyals des del “nou” estat totalitari. Mentre  el govern legítim  de la república, va intentar mantenir el control  sobre els grups d’ incontrolats,  els generals revoltats programaren des del poder  una violentíssima repressió. L’entrada dels franquistes a la majoria de pobles i ciutats, va suposar l’arrest de civils que no havien participat en  el combat i el seu posterior afusellament  pel simple fet d’haver estat compromesos en la defensa de les llibertats republicanes. Entre les víctimes , el que fou Alcalde Mataró en Josep Abril i Argemí, militant d’ ERC que  en plena maduresa havia  encapçalat la candidatura republicana a les eleccions municipals de 1931. L’ Abril fou empresonat pocs dies després de l’entrada dels anomenats nacionals a Mataró  i afusellat  en el camp de la Bota el 16 de març de 1939. Avui l’ Ajuntament que va presidir, finalment li atorga el  reconeixement de fill adoptiu de la ciutat a títol postum. Una fet de justícia i un exercici de dignitat.

La sorpresa durant les processons de Setmana Santa a Mataró, fou la desfilada de legionaris uniformats, que ha re obert el debat sobre els actes processionals, quin ha d’ ésser el paper del govern local i si s’ ha de permetre la presència de militars. Un debat, deixem-ho clar, que s’ endega amb ganes de treure’n algun profit polític, oblidant que la conseqüència directa de certes pràctiques municipals foren iniciades en anteriors mandats. Hi ha qui confon un acte estrictament religiós organitzat per uns ciutadans, amb un acte de ciutat, es a dir de tots, simplement per fer-se amb multitudinària presència ciutadana en un espai públic. Abraçar-se des del comú al populisme sense escrúpols ni cap consideració prèvia, pot desvirtuar el paper de cadascú en una societat plural, el que  provoca embolics, que son sempre aprofitats per aquells que pretenen exhibir un totalitarisme imperial,  totalment aliè a la realitat catalana, i de pas advertir-nos que encara poden ser un problema per la convivència. Són els organitzadors de les processons  els que han de donar resposta a les queixes que el fet ha generat. L’Ajuntament, ha de deixar-se de reconeixements electoralistes, per limitar-se a assegurar que aquest tipus d’actes en un país on es practica la llibertat de cultes, es faci  de forma respectuosa i sense presències coaccionadores. En el pecat sempre hi va la penitència.

Després de veure el projecte de pressupostos presentat pel Sr. Rajoy i les declaracions fetes avui pel seu Ministre d’Hisenda proposant una revisió de l’estat autònomic, només es pot constatar que no és possible cap col·laboració entre CiU i el PP. Puc arribar entendre que les relacions institucionals  entre el govern d’aquí i el d’allà ha de guardar certes formes, però no veig cap possibilitat d’ entesa des de Catalunya, com no sigui traint els propis objectius. A hores d’ ara ja se sap que amb el govern del PP no hi haurà cap pacte fiscal, sinó tot el contrari. Ha arribat l’ hora de resistir l’ embat de l’ espanyolisme amb totes les forces disponibles, arribant acords amb l’independentisme democràtic parlamentari (ERC, SI i DC), sense que suposi renunciar a fer-ho amb les altres forces d’obediència catalana (IC) o de llarga tradició democràtica (PSC). Cal aturar el daltabaix que pot suposar limitar-se a  fer de la gesticulació patriòtica  un objectiu amb sí mateix, per amagar que no hi han resultats. Davant d’això, sembla que  dins la federació nacionalista hi ha qui prefereix convocar eleccions catalanes anticipades amb l’objectiu de guanyar-les i assolir una  majoria absoluta; però crec que abans  ha de prevaler l’ interès nacional a l’ interès partidari. Cal consolidar una nova relació entre les forces partidàries de la sobirania fent el possible per a configurar una nova majoria parlamentària, que doni pas a un nou govern.  Jordi Pujol ha explicat que a Madrid es veuen forts i per tant temptats per acabar amb el que ells anomenen el problema català. Cada dia que passa es confirmar que aquest és el seu objectiu a curt i mig termini. Davant d’això, la resposta institucional es  donar pas a una nova majoria que permeti estar en les millors condicions davant la perspectiva que es produeixi un greu conficte institucional amb l’ estat. Una responsabilitat que ha de ser assumida des del carrer, la societat civil i la resta d’institucions del país.

Per diferents raons, el meu agnosticisme, mira amb respecte la religiositat i els seus valors, que han impregnat fins el moll de l’os la nostre quotidioneïtat. No descobreixo res al constatar que pels cristians, el Divendres Sant és un dia de dolor i d’acompanyament, en el que commemoren la passió i la mort a la creu del fill de Deu. Just a l’endemà, Dissabte Sant, no hi han masses actes litúrgics ni passa massa res, nomes desil·lusió davant el fracàs. La religió cristiana recull així bona part de l’ experiència històrica i personal de cadascú. Tots vivim Advents, Nadals, Quaresmes, Pasqües i temps ordinari. Avui que es dissabte Sant, s’ imposen un temps d’auto reflexió que els ajuda actuar amb esperança. Quan acaba l’hivern i comença la primavera – entre ventós i germinal -, és temps d’imaginar, de crear i d’obrir-se a quelcom nou. Que tingueu una bona pasqua!.

La pluja arreu i la neu al Pirineu, pot ser un bon preludi  per la Setmana Santa. Els que pogueu us  recomano les passejades per l’ Alt Capcir, la comarca d’un gran campió del món d’ esquí de fons: En Martí Fourcade,  que amb la senyera al coll quan competeix, mostra i exhibeix catalanitat. “Mon petit coin de paradis. La Catalogne: de Perpignan à Font-Romeu j’aime profondément ces terres qui m’ont vu grandir”. Gaudiu-ne i descobriu que hi ha país nord enllà.

Fer d’interventor en un ajuntament  com el de Mataró, exigeix  prudència, discreció, professionalitat, eficàcia administrativa, condícia comptable, neutralitat política i molta enteresa per a suportar les pressions dels electes, tant dels que estan al govern  com  a l’oposició, en el control i l’ execució de la despesa pública. Habilitats que  havia d’ exercir amb més prudència després de l’ aprovació del  Real Decret Llei 4/2012, en el que s’ establien  els mecanismes de financiació per fer possible el pagament als proveïdors municipals. La norma encomana a aquests funcionaris, la responsabilitat de donar a conèixer les factures pendents de pagament anteriors a l’ú de gener de 2012,  forçant als ajuntaments a l’ aprovació d’un pla d’ ajustament. Els electes queden limitats a donar-hi o no, el vist i plau a través del vot. Hi ha qui diu que tot plegat  afecta al principi d’autonomia local, pel paper secundari dels regidors, cosa que no discutiré, però sembla del tot raonable que proposat per l’interventor l’ aflorament de factures pendents, sigui a través d’un pla d’ajustament aprovat pel consistori, el que asseguri la possibilitat que es cobrin amb immediatesa, mitjançant l’obtenció de crèdits oficials amb un interès just, sempre que el pla sigui realista pel que fa als ingressos  i  proposi un calendari de reformes estructurals que ho faci possible. A Mataró, la proposta ha estat rebutjada per una majoria d’electes, format per l’esquerra que abans manava, la CUP i l’extrema dreta local, tots ben junts tal i com correspon. Uns, ho han fet per no tenir que reconèixer que són els responsables dels errors del passat i de l’aparició de factures generades durant la seva gestió que  no foren comptabilitzes. Els altres per “raons ideològiques”, que espero en el cas de CUP i Plataforma siguin radicalment diferents. El vot emès amb ganes de fotre al govern, i sense pensar massa en les conseqüències, a qui ha  deixa’t en entredit és a l’interventor municipal, ja que ha estat ell com a funcionari, pretesament neutral, qui ha llistat les obligacions pendents. L’actitud del PSC,  fruït d’un lapsus mental massa habitual en els darrers mesos, deixa en evidència al seu cap  que s’ havia compromès abstenir-se, però  que finalment s’ha deixat portar per la demagògia partidària. Els d´IC tot i tenir la mateixa informació i responsabilitat que els seus antics socis sobre el descontrol comptable de l’anterior mandat, s’han dedicat a l’ exercici estètic, que no ètic, que tant els agrada. Pel que sembla a Mataró, la plural, raonable, coherent  i unitària oposició d’IC, PXC, PSC i CUP,   no els hi agrada gens ni mica, allò que ara el comú ha conegut i que surt a la superfície des d’un clavegueram  embussat a les legislatures anteriors, que cada vegada fa més pudor.