JORDI SURINYACH

Per sentit comú, qualsevol pot veure les dificultats que té un polític que ha tingut la principal responsabilitat de govern pugui, després de perdre les eleccions, fer la feina de cap de l’oposició. Les raons d’ aquesta impossibilitat són al meu entendre obvies. Quan un President o Alcalde, perd unes eleccions, està obligat a reconèixer una directa responsabilitat en el resultat i donar un pas cap a la renovació. Aquest és un criteri que es segueix, amb poquíssimes excepcions,  en la majoria de les democràcies  occidentals.  Fer tot el contrari, no només impedeix la renovació del projecte que es diu defensar, sinó que posa pals a la roda dels necessaris acords que sempre han d’haver entre  govern i oposició, cosa que es fa inviable, si els protagonistes han estat enfrontats electoralment i s’ha produït l’alternància. Naturalment poden haver  excepcions, però no sembla que sigui el cas de Mataró. Joan Antoni Baron, si així ho vol  el seu Partit, té tot el dret d’ exercir de cap de l’oposició després de perdre l’Alcaldia, però hauria de veure que el principal inconvenient per a que hi hagin acords de col·laboració amb el govern d’en Joan Mora o en el futur un acord de coalició, és ell. L’actitud de mantenir-se al peu del canó no  afavoreix la renovació del PSC. Joan Antoni Baron hauria de considerar  que el paper de cap de l´oposició deteriora l’imatge del seu Partit. Els electors no el veuran mai com la persona que ha de controlar l’acció del govern, sinó l’electe emprenyat per haver perdut l’Alcaldia que ha ostentat durant anys. És possible que sigui injust pensar que actua per rancúnia, però em temo que bona part de la ciutadania ho perceb així. Al PSC, comencen a ser majoria els defensors de passar pàgina. No ho diuen en públic però qualsevol  que presti atenció pot saber-ho. Hi ha qui creu que Baron està fent un favor a l’ actual Alcalde. Si continua, Joan Mora serà durant molt de temps l’ expressió del canvi, l’ alternància i la renovació. Si el PSC mataroní es renova, el govern haurà d’adaptar el seu discurs a la nova situació i els partidaris de la coalició PSC-CIU, seran més escoltats que mai.

L’expressió parlamentària de l’independentisme polític democràtic, vist com han anat les coses en aquests darrers anys (a pitjor), necessita d’una revisió amb profunditat de la seva estratègia. L’autocrítica cal que la faci en primer lloc ERC, vist on l’ha portat una equivocada polítíca d’aliances, materialitzada en el primer tripartit i agreujada en el segon, amb resultats per a tothom coneguts. Demà hi han eleccions internes i l’únic  candidat a la presidència del partit republicà es planteja l’estràtegia i reconèixer les errades, però la pugna per escollir el candidat a les generals, posa en evidència que novament pot tancar-se en fals el debat intern. Pel que fa a Solidaritat i Reagrupament, tot i els passos favorables cap un acord electoral amb ERC, no sembla que hagin entés massa el que passa en el món independentista “real”, fort socialment i debilitat electoralment. No n’hi ha prou amb formular una “Bildu” a la Catalana, sense que abans hagin fet autocrítica el dirigents (Carretero, Laporta, Lopez Tena i Uriel Beltran), reconeixent la responsabilitat en uns resultats dolents. Continuar sense fer-ho o limitant-se a insultar els independentistes que han votat CIU es simplement amagar el cap sota l’ala. D’altre banda, els independentistes de CIU dubten sobre que fer davant la possibilitat que la coalició nacionalista caigui altre cop en els paranys del PP. Només alguns – l’ Oriol Pujol i els seus – , s’han atrevit a marcar paquet amb l’objectiu d’organitzar les pròpies forces preveient que la majoria absoluta del PP,  els obligarà a enrocar i buscar l’acord amb l’ independentisme parlamentari. Una primera resposta a tot aquest garbuix, la començarem a tenir demà, quan coneguem els resultats de les urnes republicanes. Si guanya amb claredat la proposta Junqueras (a les tres urnes) i fa una proposta en ferm d’un nou model de partit republicà transparent, amb corrents d’opinió i democràcia interna sense mitificar pràctices assembleàries inviables, s’haurà fet un primer pas endavant. Junqueras ha de tornar a començar, obrint de bat a bat les portes del vell partit, fer net, deixar passar l’ aire, i sobre tots convidar a tornar a  tots als que van marxar, per aixì començar a superar la contradició que suposa que l’independentisme hagi tingut èxit consolidant-se socialment figurant a l’agenda política del país i el fracàs de no haver estat capaç d’esdevenir una força parlamentàriament influent i transformadora.

El proper dilluns 19 de setembre es compliran els cent dies de gràcia per l? alcalde  de Mataró en Joan Mora i Bosch i el seu govern. Tot i el parèntesi estiuenc, l?administració municipal mataronina ha continuat treballant i han fet gestos positius que expressen un cert canvi de tarannà. L? actiu ha estat voler fer més i millor, amb menys. S? ha començat els gestos de  ?Business friendly?, aplicat l? estalvi en despeses supèrflues i s? han retallat d? altres. El passiu és que el govern no ha estat del tot rodat i ha comès algunes errades de novell. Els tres mesos passats, han servit de moment per designar alguns dels nous càrrecs de confiança i sobre tot canviar la composició en societats municipals i organismes autònoms, però  amb una situació financera de les arques públiques més aviat dolenta, es obvi que l? oposició exigeixi a partir d?ara que es comenci a entrar en matèria. La redacció del nous pressuposts donaran les claus de  cap a on vol anar el govern local, posant a prova la seva política d?aliances inicialment anunciada, però encara no explicitada. Vist que no hi ha possibilitats de govern de concentració, caldrà començar a ser molt més explícit sobre com aconseguir la majoria que permeti aprovar pressupostos, ordenances municipals i normes urbanístiques, que ajudin a promoure l? activitat econòmica que es pretén. Només hi han dues possibilitats alternatives possibles, pel que caldrà triar,  just en un moment en que el  passat i futur d?uns i altres, afegit a les males relacions personals, poden portar el carro del govern pel pedregar. Les actituds seran doncs molt importants, però tenir un bon relat programàtic que ho relligui tot també. Espero i desitjo que el govern municipal no s? equivoqui.  Ha passat l? estiu i els cent dies de gràcia aviat seran història. Si hem de fer cas al que s?anuncia, el mal temps vindrà amb la tardor i durant l? hivern farà molt de fred i es glaçarà la bàltica. El millor doncs,  serà estar a l? aguait el més aviat possible.

En Manuel Mas i Estela, que fou Alcalde de Mataró durant  gairebé vint-i-dos anys i que ha estat durant les dues darreres legislatures diputat a Corts, diu que ja en té prou. Darrerament alguns mitjans informatius, s’han fet ressò dels seus àcids comentaris com a prova  i confirmació que a Can PSC, les coses no van prou bé, amagant així, que tot i el descrèdit de la classe política, hi ha qui més enllà de la disciplina partidària té opinió pròpia i que lliurement l’ exposa, cosa que tots hauríem d’agrair. Les seves opinions ja fa anys que confirmen un cert estoïcisme, que no li fa basarda reconèixer.  Ara sembla que no repetirà com a diputat. Com que segueixo el seu “blog”, em permeto deduir que no en té ganes i que sap que apartant-se voluntàriament els “seus” respiraran tranquils. Fa poc ha escrit, “no li diguis a la meva mare que soc polític. Digues-li que treballo de pianista en una casa de barrets”.  Molt poètic però allunyat de la realitat, als prostíbuls i al Congrés del Diputats fa anys que van desaparèixer els instruments musicals. Com que uns i altres en els darrers mesos han tingut la temptació de convertir-lo en l’ ase dels cops, fora bo destacar els seus importants actius polítics. Agradi o no el posat de murri del encara diputat, la seva trajectòria pública són suficients per agrair-li la feina, ara que voluntàriament ha dit que  farà mutis pel passadís.