JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

NIT DE CAP D’ANY.

0

NIT DE CAP D’ ANY.

Una. Gra de raim que t’he promès.
Dues. La fletxa, amor, haurà de batre
una pomera de taronges. Tres.
El pensament té el seu balcó obert. Quatre.

Recordo totes les respostes. Cinc.
La font es queixa en un tombant de roca.
Sis. La nit és la confident que tinc.
Set. La lluna és el rellotge que toca.

Vuit. El silenci no et correspon. Nou.
El matí obre un jardí que s’enfonsa.
Deu. La diada passa com un bou.
Al nostre amor sempre és diumenge. Onze.

I dotze ! Amor, amor, no et sembli estrany
que en acabar el sonet sigui un altre any!

JOAN BROSSA.

CAP FRED, COR CALENT, PUNY FERM, PEUS A TERRA.

1

Durant el Segle XVIII,  en els països on s’havien consolidat les esglésies anomenades reformades (calvinistes), el capitalisme encara molt incipient es desenvolupava  amb austeritat, sense manifestacions de riquesa i de luxe. Suposo que per això, la majoria dels comentaristes polítics, amb alguna excepció, han dit que  el  129è. President  de la Generalitat  era un calvinista, per així referir-se a  un polític auster, fet a si mateix, amb un comportament basat en  la cultura de l’ esforç.  Hi podem afegir un cert afrancesament i una visió més marítima i mediterrània del país, que el  fa diferent del President Pujol. Aquest darrer, influenciat per la cultura germànica, amb una visió nacional carolíngia, més de “marca”,  de valls i muntanyes. El país ha canviat en aquests darrers trenta anys i es lògic que la  federació nacionalista del 2010, no tingui massa a veure amb la  coalició que acabava de néixer a finals dels setanta. La situació política, econòmica i social  del país òbviament és  diferent. Amb Pujol, s’ iniciava l’ etapa de construcció nacional, però el President Mas, sense deixar de  continuar posant-hi maons,  proposa una nova transició nacional  basat en el dret a decidir. Cor  calent, que necessita de cap fred, punys ferms i peus a terra, com anuncia el timó presidencial, amb l’objectiu d’ arribar a un nou port. Mas ha optat, a l’ hora d’anomenar els consellers del seu govern,  per despistar als seus adversaris, encara que sigui al preu de fer-ho també amb alguns dels seus seguidors. PP, Socialistes i nous independentistes, han optat per la crítica fàcil. Aquesta barreja de sobiranisme, economistes liberals de prestigi, un socialista i una escrupolosa funcionària de l’ estat,  suposa una forma de fer governs nova, el que inicialment és d’ agrair.  Veurem si agafa el rumb i cenyeix correctament en els moments de mar brava, o simplement serveix per mantenir-se “al pairo” a l’espera que  minvi   la tempesta. Donem-li, com a tots en democràcia, cents dies de gràcia.   

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

QUE TINGUEU UN BON NADAL!

1

POEMA DE NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
– i tant pobres com som -.
Jesus ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hore de les postres
i desprès de mirar-nos es posarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit.

http://jisasdenetzerit.blogspot.com/2009/10/lcd-jisas-de-netzerit-nadadales.html

L’ INDEPENDENTISME I LA INVESTIDURA ( i II).

0

Artur Mas serà el nou President de la Generalitat. En segona volta  ha obtingut el suport del CIU, l’abstenció del PSC i el vot en contra del magma parlamentari que formen PP,C’S, ERC i SI. El PSC, ha entès que per sobreviure calia mantenir-se en  la centralitat política, aconseguint centrifugar cap els marges a  la resta de grups, escenificant-ho amb un gest de responsabilitat. L’independentisme parlamentari, tot i els matisos i dubtes expressats pel diputat Puigcercós, no ha entès el context i ha preferit continuar capficat en la puresa dels ideals, mostrant poca ductilitat parlamentària. Algú haurà de dir que  si encara no són possibles els referèndums i les declaracions unilaterals, això no impedeix sumar per arrossegar a tot el catalanisme cap a posicions més sobiranistes. Han preferit no fer-ho, per tenir cura de la minsa cleda  electoral, persistint en l’ errada de la primera votació. La ciutadania vol un  govern amb un lideratge sòlid, pel que votant a favor, en primera o en segona votació,  haguessin reforçat el  primer candidat a presidir la Generalitat que s’ha presentat com la millor garantia del dret a decidir, deixant sense possibilitat de maniobra al PP i al PSOE, autèntics adversaris de l’independentisme, obligant-lo a moure’s en un marc polític diferent. Avui no ha estat possible, l’independentisme té quatre anys per esmenar-ho.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

L’INDEPENDENTISME i EL DEBAT D’ INVESTIDURA (I).

2

La primera part del debat d’investidura d’Artur Mas, com a candidat a President de la Generalitat, ha servit per a donar conèixer un dels eixos principals en que el catalanisme parlamentari majoritari pensa orientar l’acció del seu govern: L’inici d’una “transició nacional” amb fonament en el dret a decidir. Amb una calculada ambigüitat, el candidat ha deixat clar  que el pacte constitucional s’ha trencat  i que per tant la relació entre Espanya i Catalunya serà a partir d’ ara diferent. La proposta de pacte fiscal, s’ anuncia com la primera estació de l’ exercici del dret a decidir. Ben aviat serà titllada d’anticonstitucional  pels dos grans partits espanyols, pel que pretendre fer-la avançar a base de l’aritmètica parlamentària que es pugui produir en les Corts espanyoles, no sembla que sigui un mecanisme massa eficaç, pel que pot acabar en un nou exercici de bones intencions, generadora de noves frustracions. La renuncia expressada a fer un referèndum per la independència, com a pla alternatiu si el pacte fiscal falla o defugir proposar la declaració unilateral d’independència amb l’ argument que no és el moment adequat per a fer-ho, no hauria d’ haver impedit als diputats independentistes (ERC i Solidaritat) reconèixer que  el discurs d’Artur Mas ha estat el més sobiranista dels candidats a la presidència de la Generalitat des del restabliment de la democràcia. Tot i les frases subordinades, la moderació expositiva i  l’ambiguïtat del discurs, el candidat ha  deixat clar que la via autonomista està tancada i que cal iniciar  la “transició nacional” amb el dret a decidir com a principi conductor. Els catorze diputats  de l’ independentisme que haurien d’haver fet en  la primera votació?. Limitar-se a denunciar el nou engany, esperant com el candidat es llença els braços  en segona votació del PSOE-PSC i del PP?. O intentar arrossegar-lo a  plantejaments de més coherència sobiranista?. Només Puigcercós, en un moment del seu discurs, s’ho va preguntar en veu alta, per tot seguit justificar-se amb que la legislatura era molt llarga i que el més coherent era el vot en contra. Novament crec que es  produeix una errada estatègica. Primer perquè l’independentisme no avançarà fustigant a CIU. Manllevo les paraules de Jaume Renyer, doncs expressen una de les mancances de l’independentisme parlamentari. Acostar-se als electors més conseqüentment sobiranistes de Convergència, s’aconsegueix amb un discurs igual de contundent i crític que els fets per Puigcercós i Laporta, però tenint en compte el context social de crisis económica i que la ciutadania agrairia tenir en el govern un lideratge sòlid, votant a favor es reforçava el candidat a President que es presenta com el garant del dret a decidir. Una decisió com aquesta en primera votació, hagués deixat sense possibilitat de maniobra al PP i al PSOE-PSC, que són els autèntics adversaris polítics de l’ independentisme. El vot favorable forçava al candidat investit per majoria absoluta a moure’s en un marc polític diferent. De moment les coses no han anat així. Demà pot haver-hi una segona oportunitat per a fer-ho. Per molt que hi hagi qui s’abstingui per a facilitar en segona volta l’ investidura, el vot favorable en segona votació donaria a l’independentisme una rellevància parlamentària a més d’una actitud de responsabilitat i solvència, molt per sobre del resultat electoral obtingut el 28-N.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

MADURESA DEMOCRÀTICA: CRÒNICA PARLAMENTÀRIA.

0

Escrivia fa pocs dies Salvador Cardús que les eleccions del 28 de novembre hauran suposat el bany de realisme necessari per fer un independentisme més madur, més fort i més auto exigent.  Exactament  era això mateix el que jo li  deia a un company i candidat de Solidaritat, que em venia a proposar l’ afiliació. Vàrem estar parlant  dels resultats electorals, per concloure que segurament l’ independentisme democràtic havia fet uns càlculs massa exagerats de les seves possibilitats. Li deia que després del 28-N, molts no han entés que majoritàriament el país hagi optat per un camí més gradual i pragmàtic i que potser això ha estat la gran mancança programàtica del nou independentisme democràtic. Li vaig manifestar la meva opinió que si en el futur, s’actua amb més intel·ligència pot acabar per fer forat i ocupar un espai en la centralitat del país. El meu interlocutor que venia animat,  a mesura que li anava explicant com creia jo que tenia que ser l’ ADN  d’aquesta nova força, m’anava posant mala cara. Li vaig dir que tot i que entenia els errors comesos, fruït de la inexperiència parlamentària, calia començar a  construir un discurs propositiu, allunyat del fonamentalisme i per tant amb voluntat de govern. Que la via democràtica a la independència necessitava d’una participació activa  en totes les institucions  democràtiques; d’una política clara d’ aliances i d’ un programa pel mentrestant. Quan he dit que si  es feia feina en aquest sentit, tot i el poc marge que el resultat electoral actual suposava, es podia avançar cap a l’ objectiu, ha fet cara de no entendre res, el que m’ ha fet pensar que de moment no s’ anirà per aquest camí. Mentrés uns es llepen les ferides, els altres treuen pit amb un  minso resultat, repetint-se així els errors del passat. Veurem si d’ara en endavant s’assoleixen acords  i pactes a les eleccions municipals entre  les forces  d’obediència nacional. Un primer pas, serà trobar complicitats, entre ERC, Solidaritat i Reagrupament i anant  més enllà intentar-hi donar continuïtat a les eleccions espanyoles. El més important però,  és començar a refer els ponts trencats dins del catalanisme, intentant vies d’entesa amb CiU. A la constitució d’ avui al Parlament hem perdut la primera oportunitat de fer-ho. Sembla que es mantingui l’estúpida política de com pitjor millor, preferint denunciar els acords dels tres grups majoritaris per a constituir la mesa, que avançar-se als esdeveniments intentant fer un front comú per aconseguir que al menys hi sigui un independentista, amb el compromís d’assegurar una majoria dels grups d´obediència catalana. ERC ha optat per denunciar l’ acord amb el PP fent-se la víctima i SI  pel testimonialisme de presentar el seu propi candidat. Tot plegat una actitud d’auto marginació dels 14 diputats independentistes. Un nou passiu que caldrà afegir a la pèrdua d’un representant d’aquests dos grups a la mesa i que Solidaritat convisqui amb “Ciudadanos” en el Grup Mixt, al no haver assolit un marge raonable d’acord per a constituir grup propi. En resum: un altre exemple d´inexperiència, de manca de capacitat pel pacte  i de poca cintura política, que espero es modifiqui en els propers mesos. La maduresa política no suposa integrar-se al sistema sinó utilitzar els instruments  que es tenen a l’abast, per a intentar modificar-lo. De moment no sembla que hi hagi  massa voluntat d’aconseguir-ho. A fora del Parlament, on encara fa més fred, Reagrupament  ha començat una embogida cursa per veure qui la diu i la fa més grossa, confirmant-se els mals presagis sobre el seu futur.  

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

ELS TRES TURONS DEL MONTALT.

0

L’objectiu del matí d’aquest segon diumenge de desembre, era seguir bona part del recorregut de la Marxa Popular del Tres Turons de Sant Vicenç de Montalt, que en el cas de fer-la circular des de prop del mar seria un dels  trams d’una de molt més llarga, la ruta de les tres viles, que està senyalitzada pels municipis de Sant Andreu de Llavaneres, Caldes d’ Estrac i Sant Vicenç de Montalt.  En Joan ha passat a recollir-me per casa a dos quarts de nou del matí. A les nou en punt sortim pel camí de “can Mora”, just al costat del Torrent del Canyadell. Un tram molt boscós que passa pel costat dels Rocs dels Moros, per després donar la volta als turons d’en Mora i d’en Bosch i us ben asseguro que no es cap broma. Caminem per una pista, que deixarem poc abans del trencall que porta a Can Montalt, on trobem la primera sorpresa del que ja havíem estat advertits. La finca de Can Montalt està vallada impedint el pas dels que pujant per aquest indret pretenen fer cim. Fem doncs la primera marrada del matí, tot veient com a dins la finca, l’antic camí es utilitzat com a pista de moto “cross”. Intentem sortir d’aquest parany com podem  i pel mig de bosc  retrobem el camí  que ens permet enlairar-nos al coll de la Pedra de la Ferradura. D’ aquí pugem en forta pendent al cim del Montalt (596 metres metres) on fem les fotografies de rigor i signem el llibre. Tornem al coll per anar al segon cim del matí, el Turó del Mig (544 metres). El  Turó de la Villanegra  no el fem,  tot xerrant hem perdut les marques del PR i ens adonem que hem baixat més del compte. Després de dubtar sobre si ens hem desviat massa en direcció Arenys de Munt, ben conscients que hem fet poc bagueny (vessant orientat cap el nord oposat al solell, segons Fabra i l’ avi Joan)  decidim baixar per un camí  que ens porta a la Urbanització Santa Rosa dels Pins i a la Riera  de Torrentbó. Continuem  caminant  pel costat de la carretera, fent-la petar fins arribar a  Sant Vicenç a dos quarts de dues del migdia.

REINVENTAR REAGRUPAMENT?.

0

Tal i com ens indiquen les enquestes el suport a la independència ha crescut respecte ara fa quatre anys, mentre que el vot als partits obertament independentistes ha baixat. L’explicació més òbvia i raonable és que els votants independentistes han optat molt principalment  per Convergència i Unió, un fet que hauria de fer reflexionar primer i extreure conclusions després, a les noves organitzacions independentistes. En altres apunts d’aquest bloc, he intentar explicar que alló que per alguns sembla una paradoxa en realitat no ho és, doncs  deixant de banda ERC, que  ha pagat un alt preu  electoral per haver donat suport al segon tripartit, les altres dues opcions  si no han tingut bons resultats, ha estat per una apreciació poc objectiva de la realitat nacional, menyspreant el mentrestant, la seriositat progràmàtica per l’ endemà, la necessària política d’aliances entre els partits d’ exclusiva obediència catalana, el pacte com a  expressió d´una forma de fer política, el paper de les institucions en la feina de reconstrucció nacional  i  no entendre que l’objectiu de  tots els partits, també dels independentistes,  es governar, sense que això suposi renunciar a la necessària regeneració democràtica. Si afegim  un excés de testimonialisme  fonamentalista i poca cintura política al no voler atendre el desig d’unitat que expressaven molts potencials electors, s’ explica  que avui hi hagi més independentistes al carrer que diputats independentistes al Parlament. Sorprèn que amb tot plegat, els de Reagrupament continuint fent com si res hagués passat.  Dissabte passat, la seva  Junta Directiva va  decidir no fer autocrítica. Han fet mutis pel passadís fent allò  que és més lleig dels polítics del sistema que tan critiquen, actitud que ni  ERC ni Joan Puigcercós s’han atrevit a mantenir. Els mals resultats electorals de Reagrupament tenen moltes i ben diverses explicacions, però recau sobre els seus dirigents la  principal responsabilitat i no sembla que vulguin assumir-la. Amb aquesta actitud tant poc autocrítica, com pretenen donar continuïtat al projecte polític que defensen?. Per acabar-ho d’ adobar  diuen haver referendat l’ acord de continuïtat amb una ovació unànime, pràctica aquesta de dubtosa credibilitat democràtica. Esperava que   la trobada de Vic servís per a reforçar el nou independentisme parlamentari, que agradi o no, està representat en el Parlament pels quatre diputats de Solidaritat Catalana, per això, la Junta Directiva hauria d’haver assumit públicament la part de responsabilitat que li pertoca pels deficients resultats i això només es podia esmenar optant per reforçar la pluralitat de l’independentisme democràtic, bastint una estratègia parlamentària compartida amb Solidaritat, amb propostes clares i assumibles i abandonant els lideratges messiànics. Només així s’ hagués pogut reinventar Reagrupament. Sincerament penso que la via adoptada a Vic ho acabarà fent inviable.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

PONENT.

0

Just  al  mig del pont festiu, ens van arribar vents de Ponent i ens va deixar de sobte el fred  més dur de la darrera setmana. Rescalfat el país, l’or blanc del Pirineu va començar a humitejar-se per després fondre’s. El fet provocat per un vent de component sud-oest, de nom  ben conegut: Llebeig o garbí. Les noves condicions climatològiques ens han  canviant amb un tres i no res  la neu dels nostres Pirineus, passant de qualitat pols a humida. A la vall d’ Aran l’ anomenen vent d’ Espanya, que tot ho espatlla, a la resta crema neus. Tot plegat ha fet  que els dies previstos per  esquiar els acabàrem dimarts a Font Romeu en família, llàstima que fós un dia més aviat lleig i emboirat. De Ponent ni vent ni gent, diu la dita. Si no fós pel desagradable retret ètnic de l’ expressió ho compartiria al cent per cent. Com diria el poeta “…ve de ponent com sempre, ja ho he dit, aquest mal vent, i bufa fort encara”.

LES “BOLES” DEL REI NOSTRE SENYOR.

0
Després de dos dies d’ esquí,  aquest matí  ens aixequem amb un dia gris, emboirat i húmid. Decidim que el millor serà dedicar-nos al pànxing,  llegir o  sortir a passejar. A  mig matí i per estirar les cames, pugem  al turó on ens trobem les runes del Castell de Llívia. La Diputació de Girona,  enguany ha continuat les excavacions al fossar del castell o s’han trobat restes de les seves defenses i en concret els projectils de les catapultes que empraven. Les ” boles” del rei nostre senyor han estat arrenglerades al fons del fossar. El castell de Llívia, té el seu origen en el comte Sunifred, pare de  Guifré el Pilós, que va frenar la invasió musulmana  prop de Ribes   a l’ any 839. L’ any 1177 Alfons I va fundar Puigcerdà, fet  que  va jugar en  contra la importància de la vila – antiga capital cerdana-,  si bé gràcies al seu estratègic castell va poder mantenir  la supremacia militar.  El Rei Jaume I, allà per l’ any 1257, va concedir el dret de construir i habitar la falda del castell. Amb la seva mort , la fortalesa  va passar a mans de Jaume II i al Regne de Mallorca del 1267 al 1343. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós , per disposició reial de 23 de març de 1351, tot i que Llívia no era  ja la capital de la cerdanya, el seu veguer  residia en el seu castell. La nissaga dels Descatllar ocuparà  el càrrec de veguer fins  a la destrucció del Castell pel rei de França l’ any 1479.

NEU DE CINC A ZERO.

0

La temporada d’esquí d’enguany es preveu llarga. Ha  començat més aviat del que és habitual i la Setmana Santa no serà fins a la segona quinzena d’abril. Sembla que si el temps i la neu ens  acompanya podem tenir gairebé cinc mesos per  poder lliscar  muntanyes avall. la primera esquiada del llarg Pont de la Puríssima  l’ encetem a la Catalunya Nord  i més concretament a les pistes dels Angles. Sortim amb l’ Abdi de  Llívia a dos quarts de nou en punt. La gent del Camp Base ens recomana  aquesta estacio nord catalana, diuen que hi ha la millor de neu i us asseguro que no ens han enganyat. Fa fred, deu sota zero a  les nou del matí,  però el dia  es clar  i molt assoleiat. Tenim davant  bona part de la carena del Pirineu Oriental, del Canigó al Puigmal. Ens calçem els esquís i ben aviat notem la sensació de llibertat que la muntanya ens dóna. Una neu de “cinc a zero ” amb  un espectacle vital tant irrepetible com el que ens van fer viure dilluns els jugadors del Barça. Tot molt…. Guapo!…. Gràcies…!

ERC I SOLIDARITAT NO S’ HAURIEN D’ EQUIVOCAR.

0

Solidaritat, Reagrupament i ERC  han tret aproximadament uns 359.000 vots, gairebé  cinquanta set mil menys dels que havia obtingut ERC  a les eleccions del 2006. A aquests caldria sumar-hi, molts electors independentistes que han votat CIU,  altres opcions,  en blanc o s’han abstingut. Per tant,  les eleccions no ha estat un derrota de l’independentisme democràtic,  però si que ho ha estat de de les seves actuals marques electorals. Tot i  certs desànims que no comparteixo, les eleccions confirmen que hi ha un sector cada vegada més important de la societat que coincideix en l’objectiu, encara que de moment no coincideixi en el vot. Hi ha encara més fets positius. El principal és  que la coalició guanyadora,  té un sector sobiranista fort i políticament a l’ alça, malgrat en Duran, ocupant posicions importants a la direcció de la federació i a l’ entorn del futur President de la Generalitat, que ha dit públicamet que en  cas de celebrar-se un referèndum d´independència votaria afirmativament. Podeu posar-hi tanta aigua al vi com vulgueu o veuri  pur tacticisme, però aquest és un fet nou a CIU i  que pot esdevenir molt rellevant. L’independentisme parlamentari pot optar pel fonamentalisme i refugiar-se en la defensa numantina dels principis fent una  nova fugida endavant, amb l’ excusa que els  convergents d’ ara són exactament el mateix d’abans i que només pretenen gestionar l’ autonomia. Hi ha una possibilitat  més intel·ligent, encara que arriscada, la d’optar per connectar amb l’electorat que ara han votat CIU. Desentendre’s de  fer-ho, seria no veure el real  context en el que ens trobem i el perquè hi ha independentistes que han volgut que fós Artur Mas el nou President de la Generalitat. El més còmode, tradicional, aparentment conseqüent  i políticament correcte,  es fer el que ja han anunciat tant Jan  Laporta com Joan Puigcercós,  no donant el vot d’investidura a Artur Mas. De ben segur que el més arriscat,  però  que més entendria el milió i escaig de vots que l’ han votat, és donar el vist i plau a la candidatura  presidencial en  primera votació, no  com expressió de l’ assentiment  a un programa que òbviament no es compateix, sinó com a respecte del que ha estat la voluntat  majoritària de la ciutadania, cosa que pemetria reforçar, des d’un bon començament,  els sectors sobiranistes que han trobat refugi dins de CIU.  Fer el contrari es voler  obtenir rèdits immediats, deixant la política catalana a mans de l’ arìtmètica variable, al preu de renunciar a tenir una visió molt més global del país i de reforçar l’espai transversal del nou independentisme, començant a teixir una política d´aliances que sense renunciar a res començi arrossegar tot el  catalanisme parlamentari a l’ estatègia de la declaració unilateral de la independència, cosa que no es fa amb només proclames i declaracions. M’ agradaria que els portaveus parlamentaris de  l’independentisme parlamentari, expressesin en el debat d´investidura que hi ha diferències de programes, estatègies diferents i que encara que no hi ha un objectiu compartit, la societat reclama celeritat, generositat i col·laboració. La declaració unilateral d’independència es un camí, però no serà en aquesta legislatura. Precisament per això, cal que els nous diputats independentistes, especialment els diputats de Solidaritat, actuïn  amb intel·ligència i  amb  una proposta clara sobre  el tipus de govern que li cal al país en els propers anys. Defensar-ho, no suposa limitar-se a la gestió de l’autonomia, doncs agradi o no, algú ho farà en els propers quatre anys. La situació que cal superar es l’ extrema debilitat institucional en que es troba el país, que fa imprescindible i necessari construir un govern fort i sòlid. El paper dels Partits, també de Solidaritat,  és governar i si de moment no es pot, al menys tenir influencia en les decisions que es prenguin. No és de cap manera contradictori,  tenir una estratègia cap a la sobirania ( Declaració Unilateral de la Independència) amb  participar o condicionar governs. Fer el contrari, quan no hi ha més remei, es pot entendre. Però començar així, sense cap exploració prèvia i deixar-se portar només per la voluntat de no sortir de la pròpia cleda, és a part d’ una errada, situar-se al marge del problema, quan el que cal és començar a trobar-hi solució.  

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari