JORDI SURINYACH

Els resultats de les eleccions catalanes em recorden la cancó del grup menorquí “Ja t’ho diré”. L’ independentisme  democràtic feia molts  mesos que vivia en un miratge i no interpretava correctament el moviment de fons  que hi havia a la societat catalana, confonent desitjos amb realitat. Joan Puigcercós i Joan Ridao, no van saber o no van voler esmenar l’errada tàctica i estratègica del tripartit. Van tenir l´oportunitat de fer-ho durant el darrer congrés republicà, però va pesar més l’interés de grup que l’interés de país. Una errada que ara han pagat amb escreix perdent més de la meitat dels diputats. Joan Carretero, tampoc ha sabut interpretar aquests  canvis. Ho tenia tot a favor, però va deixar-se portar  per un fonamentalisme independentista de curta volada, que ha acabat defensant actituds prepolítiques, desconfiant del paper de les institucions,  negligint la imperiosa necessitat de pluralitat interna per a construir un projecte transversal i enfotent-se de la participació en els governs i la necessitat de tenir una política del mentrestant, que de cap manera és excloent en una estatègia de declaració unilateral de la independència, amb el resultat de quedar-se sense representació. L´altre Joan (Laporta), ha estat més murri. Tot i que els minsos resultats electorals no són per tirar coets, ha sabut aprofitar el seu lideratge mediàtic i transformar-ho en vots. Aquest ha estat el seu gran actiu. Queda com a passiu, la responsabilitat compartida de fer inviable la unitat independentista, que d’haver-se produït, segurament li  hauria permés duplicar escons i mantenir encara un discurs excessivament allunyat del pragmatisme  que ara com a diputat necessitarà exercir. El paper del nou independentisme democràtic, amb només quatre escons,  exigirà generositat,  intel·ligència  i  d’una nova unitat que reconstrueixi els ponts trencats per consolidar una força moderna , internament plural, amb voluntat de govern i d’ arrosegar  i sumar al  projecte comú a la resta del catalanisme parlamentari, partint  del fet que la voluntat lliurament expressada a les urnes, ha estat convertir l’Artur Mas amb el nou President  de  la Generalitat.

La colla de tres quarts de vuit ens va proposar novament fer la travessada, la d’ enguany és la trenta-tres, durant  la jornada de reflexió. La Colla “Quin país” assisteix amb baixes notables. El líder  ha tret l’excusa del míting al Palau d’esports i que avui havia  de fer costat als interventors convergents. En Joan és un capsigrany, no crec que a Mataró ningú el trobés a faltar, però és d’aquells que vol estar sempre a totes (espero que quan sigui Alcalde no pretengui dirigir el trànsit per les Santes). Les altes baixes s’excusen amb arguments més quotidians: Ostres! amb el fred que farà. No! Sortiu de l’ autobús i us foteu a còrrer!. Plourà!. Estic reflexionant! i finalment… Llàstima! aquest divendres tinc un sopar. Per tant soc l’únic representant mascle de la colla, envoltat  de les femelles, que no s’espanten ni s’amoinen per res.  A dos quarts de cinc del matí a Mataró plou, però ningú s’ imagina que les volves de neu són importants a partir del Figaró  i que trepitjarem neu  fins ben passat Santa Fe. El tram d’Aiguafreda al Tagamanent és feixuc. El fem de nit seguint les senyals GR-5 fins al Collet de Sant Martí. Continuem pel Pla de la Calma, que ben emblanquinat ens permet comprovar que el nostre no es un país qualsevol. El Pirineu nevat i la mar que l’ acaricia, ens augmenta l’ autoestima. Anem seguint les  senyals del GR-5 fins  les runes del Cafè i arribem a Collformic a un quart de deu, on ens esperen els veterans de la Colla que  com és costum ens han preparat l’ esmorçar. No hi ha massa temps per perdre, pel que ens enfilem pel camí  del Matagalls que ens porta primer al Pla de la Barraca i  ja pel corriol que passa per sota del Turó Gros i pel costat de la font del Matagalls, amb la neu per companyia, fem el cim. Baixem fins Coll Pregon i més avall recordem amb la Marta el lloc exacte on  va tenir l’ ensurt. Quan arribem a la carretera de Sant Marçal, ens avisen que ningú ha anat a les Agudes ni al Turo de l´Home. La ruta pels Castellets està nevada i ens diuen que es troba molt relliscosa, pel que optem per seguir per la carretera nevada  fins el desviament de Coll de Te que ens porta  per un ample sender fins a Santa Fe. Decidim fer la ruta “heavy”, ara batejada com a ruta d’ en Lluïset, en memòria del munyanyenc de la colla organitzadora, traspassat fa pocs mesos. Ens acostem al Pla de les Bruixes i baixem pels esqueis, just al costat del sot de Llobaters,relliscant més d´una vegada per un paratge ombrívol però esplèndid i a dos quarts de sis de la tarda – dotze hores després -, som a Riells final de la travessa. Igual que l’ any passat  fem un “pica-pica”. Hi ha repartiment de premis, xerrem,  cantem i ens emocionen tots plegats.  Quin país!. Es costum de la colla “tres quarts de vuit”, que  just a l´arribada et demanin escriure un poema, cosa que faig tot i que el cansament no ajuda. Enguany comparteixo  el tercer premi de l’ edició passada i la Núria el primer. Li proposo tancar el despatx i dedicar-nos a la poesia. Arribo a casa cansat, però satisfet. “El Mont del senyal/cimals i congost/obagues de faig/crestes i rials/ Sortia la llum/ entre cingles i boira/ el Puigmal s’ endevina/Canigó es vígia/Guilleries avall/ Serrallonga vigila/la mar no limita/ la nació s’ estima”.

El periòdic d’ Andorra publica la darrera enquesta. Veurem el que finalment succeix. L’ Alfred Bosch  i en Josep Maria  Solé Sabaté publiquen articles al diari Avui, quin contingut comparteixo fil per randa. Temps hi haurà, per analitzar els resultats i el perquè de tot plegat.  

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/335273-aixo-no-es-cap-referendum.html

http://www.avui.cat/articles/jmsole.html

La possible elecció de diputats de Solidaritat o de Reagrupament, podria ser  una novetat respecte del resultats de fa quatre anys. L’altre serà la victòria de CIU i que el tripartit no sumi una majoria alternativa. El pronòstic que fan la majoria d’enquestes es que hi haurà una petita representació de Solidaritat i hi ha qui s’atreveix a dir que hi haurà almenys un diputat de Reagrupament. Caldrà esperar a la nit del diumenge  per a veure si les estimacions es confirmen. Personalment m’agradaria que les dues propostes tinguessin èxit, però em temo que els nous electors independentistes, majoritàriament es mostraran molt pragmàtics i votaran a l’ Artur Mas del “gag” de  Polònia, que proclama la  independència, tot i què….. Si això succeeix, no  els hauríem de fer responsables dels  minsos resultats obtinguts pels nous partits independentistes. Si  els dos , o només un d’ ells, tenen finalment diputats hi haurà motius per a celebrar-ho, però si no és així  caldrà entendre el que hi hauria darrera la voluntat expressada a les urnes, encara que semblés del tot paradoxal i  contradictòria. La radiografia del resultats de la nit de diumenge,  servirà per constatar que ens trobem en un moment en que allò que es vell no acaba de morir i el que es nou no acaba de néixer. 

Si fa o no fa.

En Joan, bon amic i millor persona, en el míting d’ Artur Mas celebrat dijous passat a Mataró, com a cap local de la coalició  li va tocar començar l’ acte aprofitant-ho per comparar l’esforç i tenacitat  que ha d’emprar qualsevol muntanyenc  si vol fer cim – posava l’exemple del Canigó -, amb el final de la campanya electoral, tot demanant  als assistents, que calia fer el darrer esforç per aconseguir-ho. No m’ha sobtat que posés aquest exemple. Suposo  que la majoria dels assistents que l’escoltaren encuriosits no estan massa acostumats a trescar per muntanyes i valls i de ben segur fou enginyós animar-los així a treballar per fer un cim proper i possible: Guanyar les eleccions catalanes i  la Presidència de la Generalitat. Però deixeu-me que posi aigua al vi i digui que aquest fou l’objectiu que ja assoliren fa trenta anys. Tot i que no vull desmerèixer la importància que per una força catalanista té tornar al govern de Catalunya, sería bó després de tants anys, tenir un  repte més ambiciós per demanar-lis  que, encara que només sigui per assegurar la supervivència del país, cal anar  molt més lluny, intentant fer altres cims, potser no tan propers, de més difícil aproximació, més verticals, de complicada execució  i que necesiten d’ acurada tècnica i d’una immillorable forma física. Recordo que Jordi Pujol  va convocar a l’ any 1999 , les que serien les seves darreres eleccions com a candidat a la Presidència de la Generalitat, des del cim de l’Aneto, amb el doble objectiu de fer avinent que encara tenia forces pera continuar quatre anys  més i per deixar clar que corresponia a les noves generacions  de catalans, l’assoliment de fites  més arriscades i ambicioses. Des de l’any 2003, el país ha anat perdent pes en tot els terrenys i ha fet passos enrera, que per sort no són encara irreversibles. Ara  tenim un percentatge molt important i gens menyspreable  de catalans que considera imprescindible i necessari començar la travessa cap a l’assoliment d’un estat propi. No tinc cap dubte que en Joan, com molts convergents, té l’ambició de fer altres cims i per això em pregunto avui encuriosit, si votar-los a ells també suposa votar independència. Ho reconec: No tinc cap  resposta concloent. Partim d’una situació diferent a la de l’any 1980. L’independentisme democràtic és ara més transversal que mai. Dones i homes, gent gran i adulta, joves, empresaris, aturats, treballadors i persones de tota condició, voldrien una opció política creíble, moderna i responsable, amb més ambició en el terreny nacional. La situació  de crisis  i les poques possibilitats dels nous partits que es mouen  en aquest espai,  poden fer que molts d’ells donin el seu vot als de “sempre” tal i com mostren les enquestes que avui  publiquen la “Vanguardia, El País, el Mundo i l’ ABC”, per molt “cuinades” que estiguin. Hi haurà un gruix important d’independentistes que creuen que cal tornar pujar el Canigó, per fer possible més endavant, altres cims més importants i optaran  per una força tradicional com CiU o fins i tot tornaran a votar Esquerra, per allò del vot útil i que val més boig conegut que savi per a conèixer. Uns altres, potser més dels que “les enquestes dels diaris espanyols “volen  i diuen”, s’ arriscaran i a pesar de les divisions, les ingenüitats  i certes incoherències, votaran  les noves opcions netament independentistes. Tant si succeeix una cosa com l´altre o  si tot queda amb els clars obscurs propis de la nostre realitat nacional, una reflexió s’imposarà a tots els que vulguin d’ara endavant avançar. Qualsevol estratègia per a la independència, haurà de saber que sense aquests vots, que es tant com dir sense Convergència – podríem dir  el mateix  per ERC per molta pèrdua electoral que tingui – no hi haurà independència i aquest haurà estat el “pecat original” d’un plantejament – no per agosarat equivocat -, sinó maldestre al definir una correcte política d’aliances, del tot imprescindible per fer possible qualsevol pas endavant. D’aquí la importància de saber sempre, el que cal fer durant el mentrestant, encara que només sigui per guarir-se de possibles frustracions.  

Molt poques incerteses queden, però les que hi han poden encara provocar un petit terratrèmol electoral. Quin serà el percentatge de participació?. Que faran els encara indecisos?. Com serà la baixada dels socis del tripartit?. Quans  diputats pot obtenir SI?. Hi haurà diputats de Reagrupament?. El que ja sembla clar i les enquestes  publicades avui, tant del “Periodico” (Gesop)  com de RAC 1 (Feed back),  ho tornen a confirmar és   que Convergència i Unió guanyarà les eleccions catalanes amb 62 i 63 diputats ( les dues enquestes fan el mateix pronòstic) que el PSC baixa ( 31-32 o 31-30), IC també (11-12 o 9-10), ERC  baixa molt ( 11-12 o 10-11),  PP si fa o no fa (14-15 en les dues enquestes) i C’s per un estil ( 3 o 4). Les enquestes fins ara publicades no es posen d’ acord sobre els resultats  finals d’ERC en relació sobre si baixarà molt o poc  i sobre on poden anar a parar els vots perduts. Mentre la mostra del Gesop,  només preveu l’ entrada de SI amb un resultat més aviat migrat (0-2), Feed back pronostica una mica més (2-4)  i veu possibilitats a Reagrupament a Lleida. Les dues enquestes coinicideixen en que majoritàriament els vots perduts d´ERC van cap a CIU i pocs a les noves formacions independentistes. CIU es converteix així amb el refugi “segur” dels nous  independentistes, més centrats i transversals,  del que es pensa, que volen la plena sobirania però els preocupa que es farà en el mentrestant.  De confirmar-se  les enquestes, del tot coincidents en aquest punt, CiU esdevindria l’opció central de tot el mapa polític català i també l’opció preferent del “nou” independentisme, cosa que s’explicaria per  l’excepcional situació política   que es  viu a Catalunya i per  la manca de lideratge que sumat a la crisis, provoca una forta concentració del vot. L´independentisme democràtic podia haver-se’n sortit amb una altre estratègia, si hagués sabut mantenir la unitat interna i dissenyar una política d’aliances pel mentrestant, no deixant-se portar per l’infantilisme de voler fer creure que la independència era només cosa de bufar i fer ampolles.

Sortim de Prats cap a les deu matí amb una boira espessa que no deixarem fins just arribar a Alp. Seguim  el camí degudament marcat que ens mena a Mosoll. Passem per dins de la Urbanització de Tartera i en direcció est  fins  a ben a prop del Torrent de la Valira, on girem a l’esquerra, cap el nord, pel camí  que porta a Mosoll. De seguida ens desviem cap el nucli urbà d’Alp. Passem per sota del pont de  la carretera principal, al costat de l’ escola “Bac de Cerdanya”, dirigim-nos al dipòsit d’ aigua,  on comença un  sender en forta pujada, que ens porta a la carretera de Masella, que  haurem de transitar uns 500 metres, fins a trobar  el sender 737, per on ens desviem i que ens porta a Roca Castellana, on trobem uns boletaires que sembla han recollit els darrers rovellons.  Es tracta d’un punt amb molt bones vistes de la plana cerdana i on presideixi l’indret un màstil amb la senyera. Seguim cap amunt i deixem el sender – que enllaçarem més endavant -, just al trobar-nos una tanca pel bestiar i agafem la ruta que porta  a la Font de Maimona. Fem dreçera per dins el bosc, pujant per un corriol que sembla utilitzat habitualment pels amants de la BTT, fins a tornar a trobar el sender que havíem deixat abans, que en un quart hora ens portarà directament al Pla de Masella, on trepitgem la neu produïda artificialment per l’estació d’esquí que ho té tot preparat per rebre la neu natural que permeti  començar la temporada. Retornem a Prats pels mateixos camins, havent esmerçat en total unes tres hores.

A partir de 2.966 entrevistes, una mostra per tant suficient  àmplia, feta entre els dies 15 d´octubre al 4 de Novembre  i que el CIS  ha fet públic  avui, es prediu que el sistema de partits polítics català no es veurà alterat en els seus fonaments per cap nova força. L’estudi confirma  la victòria de CIU – 38% de vots vàlids -, que aconseguiria 59 diputats.  El PSC amb el 22,7% , obtindria 33 escons, ERC el 10,2 % amb 15 o 16 diputats, el PP  tindria un percentatge del 9,7%  i entre 14 i 13 diputats. IC amb el 8,8% de vots , 11 diputats i Ciutadans amb el 3,5 per cent,  3 diputats. L’estudi revela també que l’independentisme democratic es quedaria  fora del  Parlament i que hauria un tres per cent de vot en blanc. Aquestes dades contrasten amb altres enquestes que sí donen representació als independentistes, al menys pel que fa a Solidaritat Catalana. Les declaracions del President Montilla  fetes ahir, manifestant-se contra una coalició nacionalista “excloent”, podrien tenir molt a veure amb les dades que es desprenen d´aquest estudi.  Tot i que  la majoria de les enquestes son “cuinades” abans de publicar-se – caldrà en el seu moment comparar-les amb els resultats reals que doni l’ escrutini -, revelen una tendència de vot  que , amb matisos, es va repetint, tot i que alguns dels candidats “més nostrats” no s’adonen del seu significat o no les volen acceptar, pel que suposa de  responsabilitat personal davant  d’un previsible mal resultat, imputable en bona part a un exercici negligent del seu pretès lideratge.  

Comença a Catalunya una nova campanya electoral, amb una previsió de resultats molt diferents a com alguns ingènuament, havíem somiat fa escassament un any, en el que preveiem una espiral de “deslegitimació”  i de pèrdua  de confiança en els partits parlamentaris que podia començar a col·lapsar l’ actual sistema de representació, amb l’aparició d’una nova força independentista clarament democràtica i transversal. Els que esperàvem que el moviment de les consultes i la massiva reacció contra la sentència del Tribunal Constitucional, fa tot just quatre mesos,  provoqués la consolidacio d’una nova força política independentista, poden veure confirmat en nomes quinze dies que tot i l’ innegable creixement de l’independentisme sociològic en amplis sectors socials, l’independentisme  polític democràtic es troba encara a les beceroles, pel que es molt possible que a partir del 29 de novembre no quedi més remei que tornar a començar. El que ara podem aspirar es que no sigui des de zero sinó que ho fem partint dels pocs diputats que obtinguin els nous grups independentistes. La darrera enquesta publicada (El “Pulsometro de la SER”), confirma aquestes dolentes expectatives de vot, que pot  mostrar amb tota cruesa les limitacions d’un missatge mal construït i deficientment exhibit, que pot haver acabat per a reforçar el pragmatisme convergent. El “Pulsometro” s’ha fet a partir d’una mostra de 1.200 persones, que foren preguntades durant el darrer cap de setmana i l’estudi pronostica que CIU frega la majoria absoluta obtenint el  42% dels vots i entre  65 i 66 escons. El  PSC , amb només el 18% dels vots aconseguir entre 30 i 32 escons. El PP tornaria a ser el tercer partit parlamentari amb 11,6 per cent dels vots  i 16 escons. ERC amb el 7,6 %, perdria la meitat de vots i diputats aconseguint-ne només 10 o 11 i ICV-EUA, amb un  percentatge similar als republicans,  passaria dels  12 diputats actuals a només 7 o 8. Ciutadans mantindria els seus tres diputats  i Solidaritat entraría en el Parlament amb  2 o 3 diputats. Uns resultats fortament condicionats  per una baixa participació  que es pronostica sigui  entre el 45 i el 55% dels electors. “Alea jacta est”.

Tot el que està  succeint aquests darrers dies al Sàhara, amb  la sistemàtica violació dels Drets Humans per part de les autoritats marroquís  ha de colpir a tots els demòcrates.  La comunitat  internacional no pot continuar mantenint el que ha estat un silenci còmplice. L’opinió pública ha de denunciar la repressió  i donar un efectiu suport al poble del Sàhara en la seva lluita per  esdevenir  una nació lliure i  sobirana.

Sembla que gairebé tot està dat i beneït. Si fem el cas del darrer  baròmetre del CEO, només CiU té el seu electorat mobilitzat i fidelitzat entorn del 78,4%, mentre que els dos socis més importants del tripartit es troben per sota del cinquanta per cent. El  PSC està al voltat del   48%, ERC en el 35,3% i  només ICV-EUiA ho supera amb un 57,2%.  Convergència obté un 24,4% en intenció directe de vot, deu punts per sobre del PSC a qui se li pronostica un 14,2%. ERC tindria un 7,4%, el PP un 6,2%, ICV-EUiA un 5,2% i C’s un 2,1%. Respecte als partits “nous” els més votats serien SI, que tindria un 1,7% i RI un 0,9%. Una dada molt significativa, és que un 8% dels electors expressarien el seu emprenyament votant en blanc. Dels “nous” només SI podria obtenir algun diputat, sempre com a conseqüència d’una baixa participació. La divisió del vot independentista, és doncs de ben segur una de les claus per entendre els pobres resultats que es pronostiquen per aquestes dues forces però no és la única. Davant d’ això, la reflexió i no les fugides endavant, és el que s’imposa. No n’ hi ha prou demanant un exercici de voluntarisme, com el que fan els que prediquen que cal votar independentista, sense concretar cap opció electoral, com si tal vegada no passés res. És hora de mullar-se, per evitar el desastre. Si es pretén  capgirar una situació que es preveu lamentable, fruït d’una barreja de “personalismes”, “enveges”, “protagonismes”, ingenuïtat , manca de concreció programàtica, deficient cintura política, cal optar per la generositat independentista i per fer un  exercici de responsabilitat. L’estratègia de la declaració unilateral de la independència necessita segurament  de més  temps de maduració, però també de la presència  en la propera legislatura de diputats que  la facin visible i més endavat possible. Ara cal exigir generositat i aixo vol dir que  les dues  noves opcions  independentistes, a través d’un acord explícit o ímplicit, total o parcial,  en les quatre circumscripcions o només en algunes, decideixin retirar-se demanant el vot per l’ altre. Potser així, s’evitarà el desconcert  que produirà uns minsos resultats la nit del 28-N i es podrà retornar part de l’ilusió perduda, mobilitzant d’ aquí al 28-N, el vot independentista que fins avui – com mostren les enquestes -, han decidit votar en blanc o a altres opcions.

Comença la campanya i els partits  que preveuen  tenir pèrdues en vots, han començat endegar estratègies per a  fidelitzar l’electorat més convençut utilitzant  la tècnica de la contra programació. El cas més recent l’ha generat l’eslògan “Ni-Ni” del PSC: “Ni independentista ni de dretes. President Montilla”.  Sense entrar a debatre si el lema pot ajudar-los, cosa que dubto després d’haver governat amb un partit que es diu independentista, el que de ben segur mostra el missatge és que el tripartit està acabat, pel que no deixa de ser curiós, que la resposta l’hagi organitzat precisament un dels aliats. Mentre que els convergents, més murris  han fet com si res, l’ ham  ha estat empassat pels republicans, que han respost amb un lema en aparença positiu: “Independentistes i d’ esquerres”, sense adonar-se que les dues afirmacions sonen a excusa de perdedors, ja que en quatre anys no han mostrat cap impediment per a governar junts i fer una política  social molt similar als que ells anomenen  “les dretes”. No són eslògans intel·ligents, doncs generen més desconfiança i allunyament tant dels  propis com d’estranys. Enguany el col·lapse del sistema no es produiria amb les noves ofertes electorals, sinó per l’elevada abstenció que produeix l’estupidesa, quan s’exhibeix com a principal actiu electoral.

(Article que publica EL PUNT).

Amb l´Hèctor (de mal nom “ses Halloween”),  tenia el compromís  de  fer un tomb pels voltants de Llívia. Hem aprofitat el matí  de dissabte del cap de setmana de Tots Sants, per estirar les cames i anar al Pla de les Bones Hores, just al costat del Llac de  les Bulloses, per fer el circuit dels quatre llacs de les Pastures de LLívia. Com que aquesta darrera setmana  ha nevat, el ciutadallenc  ha  gaudit d’ alló més fent la volta  dels estanys de Pradella, Negre, Llarg i del Racó,  avui emblanquinats per l’element natural que en molt poques ocasions es fa present a Menorca. L’indret, quins drets de pastura  pertanyen  a Llívia, permet ressaltar el contrasentit d’una frontera del tot artificial i confirmar que encara hi ha “qui ralla en pla” – segons paraules de l’ Hèctor -, amb un accent ben diferent i característic. Per evitar no deixar-nos endur per emocions massa fortes, la passejada serveix per debatre en que consisteix l’accent català de la República Francesa, segons l’eslògan utilitzat pel Consell General dels Pirineus Orientals. Des del Pla de les Bones Hores, repassem primer els noms dels cims que ens envolten, fent camí cap a la cabana dels pastors de Llívia, al costat de l’ Estany de  la Pradella que té forma d’ “U” i  que es troba sota d’una de les pistes d’esquí de Font Romeu. Agafem el camí que pel costat de llac ens entra a un bosc de pí negre que fent baixada i seguint el GR-10 porta a l’estany Negre. Deixem  aquí les marques blanques i vermelles del GR,  el vorejem   per l’esquerra, seguint un  nou camí  marcat ara com PR, que  puja fins un petit coll que ens acosta a l’Estany Llarg. El voltem igualment per l’ esquerra i   continuem la pujada fins l’Estany del Racó, que enguany més que una superfícies d’aigua és un indret de mulleres. Amb baixada suau cap el riu, travessem el pont que  ens porta per la carretera cap a  on dues hores abans hem deixat el cotxe, just al costat del xalet refugi de les Bulloses.